Llista alfabètica
Llista alfabètica

Jaume Vàchier i Pallé

Barcelona, 28 d'agost de 1902
Barcelona, 12 de gener de 1979

Fotografia de Jaume Vàchier i Pallé

Enginyer industrial i polític

Inicis

Fill de Jaume Vàchier i Brasó i Mercè Pallé i Serrapiñana, naturals de la vila de Gràcia, família que era la propietària d’una fàbrica de joieria i argenteria al carrer d’Astúries, 22-24. Va fer estudis d’Enginyeria Industrial a l’Escola d’Enginyers de Barcelona, adscrita a la Universitat de Barcelona. El 1929 el trobem domiciliat al carrer Maignon, 11, de Barcelona. Aficionat i jugador de futbol, forma part de l’equip de l’Escola d’Enginyers. Contrau matrimoni amb Encarnació Cabanes i Roqueta, cantautora i soprano coneguda amb el nom artístic d’Agna Cabanes; amb qui no tindrà fills. Serà un dels membres provinents d’Acció Republicana contraris al pacte amb Acció Catalana, que s’integrarà dins d’Estat Català, tot participant els dies 14 i 15 de març de 1931 en l’assemblea realitzada a la seu de l'Avenç Democràtic Republicà —entitat de la qual Josep Dencàs n'era vicepresident— per tal de debatre la seva presència a la Conferència d’Esquerres Catalanes de dies després.

Regidor a l’Ajuntament de Barcelona

Així doncs, participarà a la Conferència d’Esquerres Catalanes —celebrada del 17 al 19 de març, a cavall de l’Ateneu Republicà de Gràcia i el Foment Republicà de Sants— on es fundà Esquerra Republicana de Catalunya, nova formació política de la qual serà elegit com un dels secretaris. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 és elegit regidor pel districte IV de Barcelona (Dreta de l’Eixample). Dos dies després és un dels membres d’Esquerra que acompanyarà Lluís Companys en la proclamació de la República des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona.

Des del seu càrrec municipal impulsarà i presidirà la Comissió de Circulació. Ideòleg de la nova circulació a la ciutat de Barcelona, realitza un pla conjunt de mobilitat amb la finalitat, entre d’altres, de fer canvis de recorregut dels autobusos, pla que patirà diversos entrebancs i serà paralitzat en esclatar la Guerra Civil el 1936. Redactarà el Reglament general de Circulació Urbana, que adapta les darreres novetats en la matèria en l’àmbit europeu i esdevé el primer d’aquestes característiques de l’Estat espanyol. Impulsarà el primer pas de vianants. Així mateix, regularà les tarifes dels taxis i unificarà els colors d’aquests (groc i negre), per tal que els ciutadans els identifiquin. Projectarà passos circulatoris elevats i aparcaments subterranis a la plaça de la Gardunya, al Portal de l’Àngel i a la plaça de Sant Jaume ―aleshores de la República―, per atendre la demanda creixent del parc automobilístic. El de la plaça de la Gardunya serà l’únic realitzat, tot i que trenta anys després. El 18 de febrer de 1933 inaugurarà conjuntament amb el president Francesc Macià, l’alcalde Jaume Aiguader i altres personalitats polítiques del moment el primer semàfor mecanitzat de Barcelona, situat a la cruïlla dels carrers Balmes i Provença. Crearà la secció motoritzada de la Guàrdia Urbana i modernitzarà aquest cos policial per adaptar-lo a les noves necessitats del control del trànsit rodat. Una de les altres millores realitzades durant el seu mandat serà la d’establir en diverses vies la circulació de sentit únic al centre de la Ciutat Comtal, així com l’ordre de fer parar els conductors a les cruïlles senyalitzades i fer mirar els vianants a l’esquerra. Les seves ànsies transformadores foren titllades pels seus detractors de voler-les fer massa ràpid; per aquest motiu serà conegut com a «Vàchier, el dictador omnímodo de la calle» pels seus acèrrims adversaris. Formarà part de les comissions i organismes municipals següents: Foment, Compres, Tresoreria i Reforma, Consorci del Port Franc, Junta de la Séquia Comtal, Assemblea de la Confederació Sindical Hidrogràfica del Pirineu Oriental i Consell d’Administració del F.C. Metropolità de Barcelona, SA. Participarà en representació de l’Ajuntament de Barcelona en el 1r Congreso Nacional de Circulación, celebrat a Madrid del 9 al 15 de gener de 1933, amb l’assistència de cent representants de municipis de més de 20.000 habitants. Segons el diari L’Opinió, havia estat l’ànima del Congrés i el més savi de tots els presents en matèria de circulació.

El juny de 1933 es veurà esquitxat per l’afer Torner, concessió forçada a correcuita de vuit línies d’autobusos a una empresa propietat d’Amadeu Torner, en la qual ell fou favorable a l’adjudicació. Finalment, després d’un tens debat sotmès a votació, el 8 de desembre eren atorgades definitivament les vuit línies a Torner, amb els vots a favor d’Esquerra Republicana i el Partido Republicano Radical, i els vots en contra de la Lliga Regionalista i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, escissió d’ERC.

El 3 de desembre de 1933, a l’Assemblea Nacional extraordinària de les JEREC, va ser elegit vocal del Comitè de Cultura d’aquesta organització juvenil. El 18 de febrer de 1934 serà homenatjat al Palau de Belles Arts de Barcelona per la seva tasca realitzada durant el primer ajuntament republicà (1931-1934), on va ser acompanyat, entre d’altres, pel president de la Generalitat Lluís Companys i el conseller de Cultura Ventura Gassol.

En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 és elegit de nou regidor de Barcelona —en representació d’ERC—, per la Coalició d’Esquerres Catalanes, liderada per ERC i formada també per Acció Catalana Republicana i el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra. En aquesta nova etapa serà nomenat tinent d’alcalde de Circulació i Policia Urbana. Durant aquesta segona etapa com a edil lluitarà per municipalitzar la xarxa del servei de l’enllumenat públic i se les tindrà amb les empreses privades elèctriques.

El juny de 1934 participarà en el Congrés d’Urbanisme de Bordeus, a França, en nom de l’Ajuntament de Barcelona, on llegirà la ponència «La circulació del gran trànsit en les aglomeracions urbanes». L’afer Torner tornava a escena a causa de l’incompliment de l’empresari en els terminis fixats en la posada en circulació de les vuit línies. Davant d’aquest fet, el 5 de juny de 1934 es reunien els regidors d’ERC per fixar una posició davant dels incompliments de l’empresari Amadeu Torner. En la reunió es decidí retirar la confiança a Vàchier ―sense estar present a la reunió, ja que era al Congrés d’Urbanisme de Bordeus― i al regidor de Cultura Jaume Serra i Húnter per la gestió duta a terme en l’afer. Tres dies després, els dos regidors presentaven la dimissió.

En proclamar-se l’Estat Català de la República Federal Espanyola per part de Lluís Companys, Vàchier va romandre a la seu de la Conselleria de Governació, sota les ordres del conseller Josep Dencàs. En fracassar la proclama, Dencàs i els seus homes fugiren vers l’exili. Romangué un any a Perpinyà i retornà a Barcelona cap a finals de 1935. Amb el triomf de les esquerres en les eleccions generals del 16 de febrer de 1936, es reincorporarà breument com a regidor, tot substituïnt Francesc Carbonell en la tinença d’alcaldia del Districte V (Raval); poc després serà substituït per Domènec Pla. En l'acte de sepultura dels germans Josep i Miquel Badia, dirigents de les JEREC assassinats per pistolers, al cementiri de Montjuïc, Jaume Vàchier pronunciarà unes paraules de comiat.

Les desavinences entre ERC i part de les JEREC, arran de la interpretació dels Fets d’Octubre de 1934, provocaran l’escissió del sector de les joventuts del partit partidaris de Josep Dencàs, que convocaran un Congrés —el 23 i 24 de maig de 1936— en que fundaran un nou partit, Estat Català, agafant el nom de la històrica organització creada per Francesc Macià. Els seguidors de Dencàs decretaran «l’expulsió», entre d’altres, de Ventura Gassol, Jaume Aiguader, Nicolau Battestini, Joan Baptista Soler i Bru, Hilari Salvadó, Joan Puig i Ferreter, Roc Boronat, Jaume Miravitlles i Jaume Vàchier, el qual participarà en el Congrés Nacional ordinari de les JEREC, lleials a ERC, celebrat el 27 i 28 de maig d’aquell any.

Guerra i exili

Pocs mesos després, amb l’esclat de la Guerra Civil, s’afiliarà al PSUC, organització política tot just fundada. El 2 d’octubre de 1936 serà nomenat director general de Serveis Públics de la Conselleria de Serveis Públics ―després anomenada de Proveïments―, dirigida pel conseller Joan Comorera, càrrec que ocuparà d’octubre de 1936 a abril de 1937, en substitució de Jaume Miravitlles, que havia estat designat comissari de Propaganda de la Generalitat. Després participarà en la guerra com a sergent de l’Exèrcit Popular de la República.

Amb la derrota s’exiliarà a França i posteriorment a Sudamèrica. Primer a Buenos Aires, on gestionarà un laboratori fotoquímic i més endavant a São Paulo on crearà uns laboratoris per produir quinina, la primera mostra de la qual va lliurar-la al president brasiler Getulio Verges, embolicada amb les banderes del Brasil i Catalunya. Serà nomenat col·laborador del Ministeri de Salut Pública argentí. Serà un dels autors del Libro Blanco de Cataluña (1956), una edició trilingüe, en castellà, anglès i francès, editat a Buenos Aires, amb la intenció de donar a conèixer la realitat cultural i històrica de Catalunya, i col·laborarà a les revistes Catalunya i Afany, també editades a la capital argentina. Esdevé membre del Consell de la Col·lectivitat Catalana, en el qual ocupa el càrrec de secretari de Relacions. Aficionat a l’etnologia i la lingüística, coneixedor de la ciència aeronàutica i investigador de la química industrial, durant el seu exili a Argentina pronunciarà diverses conferències sobre història, ciència i llengua catalanes en diferents casals i ateneus del país. Els darrers anys de l’exili els passarà a Andorra. El 1978 retornarà a Catalunya, sent-li reconeguda una pensió vitalícia com a exdirector general de la Generalitat de Catalunya. Entre 1941 i 1961 li serà obert un procés per maçoneria a l’Estat espanyol, no jutjat per absència.

Mor a l’Hospital de Sant Pau és enterrat el 13 de gener de 1979 al cementiri del Sud-oest de Barcelona. El 12 d’abril de 1983, serà homenatjat al Saló Cent de l’Ajuntament de Barcelona, amb la presència de la vídua, l’expresident de la Generalitat Josep Tarradellas, el president del Parlament de Catalunya Heribert Barrera i l’alcalde de Barcelona Pasqual Maragall.

Autoria: Pau Vinyes i Roig