Advocat i polític

1915-1936. Dues il·lustres nissagues lleidatanes

Fill d'Humbert Torres i Barberà i de Maria Perenya i Reixachs, membres de dues il·lustres nissagues lleidatanes que han produït destacades personalitats en el camp de les lletres, la medicina, la pedagogia i la política.

El matrimoni Torres-Perenya tingué dos fills més: Màrius, que amb els anys esdevindria metge i un dels millors poetes catalans del segle XX, i Núria.

Començà a militar de ben jove a Joventut Republicana de Lleida, la històrica entitat catalanista de les Terres de Ponent que, fundada el 1901 i dirigida entre d'altres pel seu pare Humbert Torres i el seu oncle Alfred Perenya, s'adherí a Esquerra Republicana de Catalunya el 1931.

Completats els estudis primaris i secundaris a Lleida, es decidí pels estudis jurídics, que inicia el 1931 a la Universitat de Barcelona -on s'afilià a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya- i culminà el 1935 amb l'obtenció de la llicenciatura de Dret.

1936-1939. La Columna Macià-Companys

El cop d'estat contra la República del 18 de juliol de 1936 portà a la mobilització de les organitzacions antifeixistes que durant els primers mesos del conflicte constituiren les seves pròpies forces militars: les milícies.

Esquerra impulsa la Columna Macià-Companys integrada per més de 2.500 milicians voluntaris -entre els quals Víctor Torres- que sortiren de Barcelona cap al front d'Aragó el setembre de 1936, establint la seva base a Alcanyís.

Amb la reorganització de totes les unitats combatents, la primavera del 1937, la Columna Macià-Companys es convertí en la Divisió 30 del XIIè Cos d'Exèrcit. Esdevingué comissari polític, primer a la 131a Brigada i després a la 146a Brigada, fins al final de la Guerra Civil.

1939-1948. Exili

El 9 de febrer de 1939, a la fi de la Guerra Civil, s'exilià a França creuant la frontera com un soldat més del derrotat exèrcit republicà. Fou internat al camp de concentració de Sant Cebrià on hi va romandre divuit dies fins que la seva família el va poder treure.

Després d'un breu pelegrinatge per Osseja i Lió, finalment la família Torres s'instal·là a Montpeller a redós de la Residència dels Intel·lectuals Catalans.

Al llarg dels primers anys de l'exili, com tants d'altres compatriotes, va haver de treballar en feines ben allunyades de la seva qualificació professional -veremador, transportista, pintor...- tot mirant de trampejar la difícil situació dels exiliats catalans en una França ocupada pels nazis.

El gener de 1941, a Montpeller, coneix Raymonde Sallé, que esdevindrà la seva esposa durant més de seixanta anys i amb la qual tindran tres fills: Manuel, Marc i Helena.

1948-1978. La Generalitat a l'exili

Acabada la 2a Guerra Mundial la situació dels exiliats catalans a França es normalitzà i permeté que la Generalitat de Catalunya -dirigida per Josep Irla des de l'afussellament de Lluís Companys, el 1940- actués públicament.

El president Irla organitzà l'activitat de la Generalitat no pas a través d'un govern, sinó creant la Secretaria General de la Presidència, càrrec per al qual nomenà Víctor Torres, que l'exercí des del gener de 1948.

Des d'aquest moment i fins el 1954, esdevingué l'ànima de la Generalitat que, malgrat els escassos recursos econòmics, organitzà una sèrie de serveis -informació, ajut, cultura, social...- per tal d'ajudar materialment els catalans de la diàspora, mantenir espiritualment el caliu d'una nació perseguida al seu propi territori i aixoplugar els moviments polítics dels exiliats.

Amb la dimissió de Josep Irla i l'elecció de Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat, acabà aquesta etapa de la seva vida. Després d'un parell d'anys treballant al nord de França, el 1956 tornà a Montpeller amb la família, per incorporar-se a una agència d'assegurances en la qual treballà fins el 1978, quan amb la seva dona i la filla petita s'instal·là definitivament a Lleida.

1976-1980. Reconstruint el país, reorganitzant Esquerra

Mort Franco els partits polítics que van sobreviure en la clandestinitat i l'exili reprengueren públicament la seva activitat. Esquerra celebrà el juliol de 1976 a Barcelona, en un clima de semiclandestinitat tolerada, el primer Congrés a l'interior on Heribert Barrera fou escollit nou secretari general, substituint Joan Sauret.

Víctor Torres s'incorporà des del primer moment al procés de reorganització d'Esquerra i durant dos anys compatibilitzà el treball entre setmana a Montpeller amb la política els caps de setmana a Barcelona o a Lleida, en tant que membre de la direcció política del partit i un dels seus líders més visibles i carismàtics.

Gràcies en gran mesura a la seva empenta, Esquerra aconseguí a l'inici de la transició una molt bona base d'implantació territorial a les comarques lleidatanes de la plana i del Pirineu, on el record prestigiós del partit i de les nissagues Torres i Perenya encara formaven part de la memòria col·lectiva.

 

1980-1988. Diputat al Parlament

El 1980 veu culminat un somni: esdevenir diputat del recuperat Parlament de Catalunya, recollint el testimoni de la generació de republicans lleidatans encapçalada pel seu pare Humbert Torres.

Fou elegit diputat d'Esquerra per Lleida, en una llista encapçalada per l'eminent uròleg Antoni Puigvert. Durant aquesta primera legislatura fou també senador en representació del Parlament. El 1984 fou reelegit diputat, aquest cop encapçalant la llista d'Esquerra a Lleida. Durant aquestes dues legislatures, exercí com a portaveu del grup parlamentari d'Esquerra al Parlament.

Després d'aquesta breu però intensa etapa com a càrrec institucional electe, es retirà de la primera línia de la política, tot desenvolupant des d'aquest moment i en diversos períodes alguns càrrecs de caire honorífic a l'interior d'Esquerra.

 

1988-2011. Referent de l'esquerra nacional

Ja retirat de la primera línia política, esdevingué per mèrits propis un referent ineludible per a les noves generacions de catalans nacionalment conscients i socialment d'esquerres.

La seva trajectòria de lleialtat al país i a la seva gent, posada a prova en els moments més difícils i durs de la nostra aventura col·lectiva, l'avalaren com a integrant d'una tipologia de personatges cada cop més poc freqüent.

Durant els darrers anys foren nombrosos els reconeixements per part d'entitats i institucions cap a la seva persona: Creu de Sant Jordi de la Generalitat, Premi al compromís Rafael Campalans, Medalla d'Or de la ciutat de Lleida...

Morí a la seva Lleida natal, amb el respecte i l'estima unànime dels seus conciutadans.

Autoria: Josep Vall i Segura