Humbert Torres i Barberà
Mont-roig de Segarra,
28 d'agost de 1879
Barcelona,
10 de febrer de 1955
Metge i polític
Joventut i anys de formació acadèmica i política (1879-1905)
Nascut a Mont-roig de Segarra (actualment integrat al municipi dels Plans de Sió), era fill de Marià Torres i Castellà i d'Àngela Barberà i Huguet. El pare, metge del poble i militant del republicanisme, passà a exercir la professió a Lleida poc després, el 1881, on es traslladà tota la família. La prematura mort de la mare féu que una germana d'Humbert, la Xita, es fes càrrec d'ell i d'un altre germà, que morí d'infant.
En l'entorn familiar, s'interessà per la medicina i per la política. En el tombant de segle féu estudis de Medicina a la Universitat de Barcelona. En l'ambient universitari, va fer amistat amb Francesc Layret i amb estudiants procedents de les comarques lleidatanes, com Lluís Companys, Alfred Perenya, Pere Mias, Marcel·lí Armengol i Josep Maria Espanya, amb els quals constituí l'Associació Escolar Republicana, de signe republicà, democràtic i nacionalista català.
El desembre de 1902 obtingué el títol de llicenciat en Medicina. Ja com a jove metge, s'instal·là a Lleida, on el seu pare exercí la professió encara molts anys. Vinculat des de la seva fundació a la Joventut Republicana de Lleida (JRL), entitat política i cultural local que pretenia agrupar les diverses fraccions del republicanisme, hi coincidí amb el seu amic de l'etapa universitària, l'advocat Alfred Perenya. Es casà amb una germana seva, Maria Perenya (cognom que apareix també amb la grafia Pereña) i Reixac, titulada en Magisteri i en Música. El pare dels germans Perenya era Manuel Perenya i Puente, advocat, catedràtic de Literatura de l'Institut de Lleida, diputat a Corts, un dels caps històrics del republicanisme català i impulsor de la JRL. La parella tingué tres fills: Màrius, Víctor i Núria.
L'ascens polític a Lleida (1905-1930)
A les eleccions municipals de novembre de 1905 es presentà com a candidat republicà i aconseguí la seva elecció per a la Paeria. Treballà, juntament amb l'Alfred Perenya, per donar un tomb catalanista a la JRL, una fita que aconseguiren el 1907. Aquell any, els republicans de Lleida havien refusat d'afegir-se a la Solidaritat Catalana a les eleccions provincials de març, però en canvi acceptaren de fer-ho a les eleccions generals espanyoles de l'abril següent. Torres fou secretari general de la Junta Provincial de la Solidaritat, on intervingué a fons en mítings, mentre que Perenya fou un dels organitzadors de l'actuació de la coalició. El triomf electoral de la Solidaritat comportà també el triomf del corrent nacionalista en el republicanisme lleidatà, i es formà així una junta de la JRL amb Torres a la presidència i Perenya a la direcció, tot i que el sector més allunyat d'aquestes posicions marxà de l'entitat per ingressar una mica més endavant en el Partit Republicà Radical.
Presidí la JRL el 1908 i un altre cop el 1913, on ocupà també altres càrrecs de direcció. La Joventut, que mantingué sempre la seva autonomia organitzativa, es vinculà a formacions polítiques d'àmbit català, com la Unió Federal Nacionalista Republicana i el Partit Republicà Català. L'entitat tingué també un important component recreatiu i d'esports, amb instal·lacions d'alt nivell per l'època. Torres tingué alhora una presència destacada en el Centre Excursionista de Lleida, que aglutinava totes les inquietuds catalanistes del moment.
En l'àmbit municipal, va ser membre de la Paeria entre el 1905 i el 1920, en què guanyà les successives eleccions. El 1906 va ser segon tinent d'alcalde i president de la Comissió de Governació; el 1910, tercer tinent i president de la Comissió de Foment, i el 1912, cinquè tinent i president de la Comissió d'Hisenda. El 1908 aconseguí que s'acceptés l'ús de la llengua catalana a les sessions de la corporació.
Va ser també el primer alcalde popular de Lleida (des del desembre de 1917 fins al novembre de 1920), càrrec del qual cessà quan el govern espanyol tornà a aplicar els nomenaments de reial ordre. La seva elecció fou deguda a la formació d'una coalició electoral de diverses forces polítiques -la Concentració Popular- amb un programa pactat de govern municipal. Durant el seu mandat, es dugueren a terme importants actuacions municipals (Mercat del Pla, nou escorxador, dispensari i casa de socors municipal, Escola Jardí dels Camps Elisis, nou mur sobre el Segre, Escola d'Arts i Oficis, projecte d'eixample de la ciutat) i l'Ajuntament secundà la campanya per l'Estatut dels anys 1918-1919. Representà els ajuntaments de Catalunya en aquesta qüestió, en un discurs davant de l'Assemblea de la Mancomunitat.
El 1915 es presentà candidat a les eleccions provincials pel districte de Lleida-Borges, sense aconseguir-ne l'elecció. Tampoc no l'aconseguí, tot i els bons resultats, en el seu intent de 1920 per obtenir l'escó al Congrés dels Diputats pel districte de Balaguer, com a candidat del PRC.
Va ser redactor del diari El Ideal, que dirigia el seu sogre a Lleida i que a partir de 1915 fou el portaveu de la JRL, en què incorporà progressivament la llengua catalana i d'una manera definitiva des de 1919. Juntament amb Albert Perenya, creà el 1921 la revista gràfica Lleida. Col·laborà també en La Terra, apareguda el 1921 com a portaveu de la Unió de Rabassaires.
En el terreny mèdic, fundà i dirigí durant anys la revista Informació Mèdica (1909-1916). El 1911 ingressà a l'Acadèmia d'Higiene, amb un discurs inaugural sobre l'educació sexual, un tema sobre el qual publicà alguns treballs. Es doctorà el 1913, amb la tesi "El arsenobenzol en la sífilis; estudio clínico y terapéutico". Participà en els Congressos de Metges de Llengua Catalana, iniciats el 1913. El 1919 inaugurà com a alcalde el dispensari i la casa de socors, conegut com "La Gota de Llet". Interessat des de jove, per influència del pare, en la metapsíquica (nom amb què es coneixia a l'època l'estudi dels fenòmens paranormals), el 1922 assistí al Congrés Internacional de Metapsíquica celebrat a Lieja, on presentà el treball Immortalitat humana. En aquest mateix àmbit traduí obres de l'autor italià Ernesto Bozzano, en edicions comentades per ell. Publicà també alguns estudis sobre les afeccions intestinals. Col·laborà en els Annals de Medicina, creat el 1928 com a òrgan de l'Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears. Va ser membre de la junta de govern del Col·legi de Metges de Lleida.
El 1920 morí el seu amic coreligionari de la JRL Frederic Godàs i el reemplaçà en la direcció del Liceu Escolar, institució laica d'ensenyament secundari vinculada a la Joventut. El mateix 1920 morí també la seva esposa, Maria Perenya.
Durant la dictadura de Primo de Rivera hagué d'alentir la seva actuació política, de manera que exercí la seva professió de metge i mantingué les col·laboracions periodístiques, a les quals afegí el setmanari L'Opinió, iniciat a Barcelona el 1928, i el diari La Jornada, aparegut a Lleida el 1930. El mateix any, morí el seu cunyat i gran amic i col·laborador, l'Alfred Perenya.
República i Guerra Civil (1931-1939)
En el període immediatament anterior a l'arribada de la República, simpatitzà amb els plantejaments de l'anomenat Grup de l'Opinió, agrupat entorn del setmanari del mateix nom i del qual ell era col·laborador. Per la seva relació amb aquest grup, s'integrà en els preparatius de la Conferència d'Esquerres Catalanes, celebrada el març de 1931 i de la qual sortiria Esquerra Republicana de Catalunya. Amb alguns components del grup, redactà la ponència sobre Constitució general de l'Estat i problema català.
Després del triomf d'Esquerra a les eleccions municipals de l'abril següent, va tenir un paper destacat en la proclamació de la República a Lleida i en la formació del nou poder local. Dies després va convertir-se en el primer comissari delegat de la Generalitat a Lleida (més endavant fou rellevat per Pere Valldeoriola i Andreu), un càrrec que el maig següent adquiria el rang de conseller adjunt del govern provisional català. Al mateix temps, va intervenir a fons en el procés d'integració de la JRL a Esquerra i en la formació de la Federació de Lleida del partit.
Treballà intensament per la formació a la demarcació de Lleida d'un Front Únic d'Esquerres per concórrer a les eleccions generals espanyoles de juny de 1931, de les quals havien de sortir les Corts constituents de la República. Va ser membre d'aquesta candidatura, encapçalada pel president Macià i que va obtenir tots els escons en joc a la província. Diputat constituent (1931-1933), intervingué en la defensa de l'Estatut català, enmig d'un clima advers.
A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, formà part de la candidatura d'Esquerra per Lleida, que obtingué els escons de les majories. Va ser, doncs, diputat al Parlament català (1932-1939) de manera simultània durant uns mesos amb la seva condició de diputat a les Corts espanyoles, càrrecs que va exercir malgrat un problema de sordesa, que li representava una dificultat per seguir les intervencions.
Al Parlament de Catalunya, va presidir la Comissió de Sanitat i d'Assistència Social i va intervenir en iniciatives legislatives com les lleis de salinitat de les aigües, d'aigües mineromedicinals i d'aigües pures de règim, de bases per a l'organització del Servei de Catalunya, de coordinació i control sanitari públic, de divisió sanitària de Catalunya, de sanejament de poblacions i de carta sanitària de Barcelona. Va ser també membre de la Comissió de Justícia i Dret, i va intervenir en les lleis sobre capacitat jurídica de la dona, de successions, de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya i la reguladora de la Procuradoria de Catalunya.
Membre rellevant d'Esquerra, col·laborà en els periòdics L'Opinió i La Humanitat. El 1933 va fer un important treball de mediació en la crisi oberta dins el partit, entre el Grup de L'Opinió i el sector macianista, en la seva condició de proximitat al primer, però sense formar-ne part. Les seves gestions, però, no aconseguiren evitar l'escissió del Grup, que formà tot seguit el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra. Per les seves condicions personals i habilitat política, a la mort del president Macià, a finals de 1933, va ser proposat com a successor per un grup de diputats d'Esquerra al Parlament de Catalunya, opció que refusà atenent la candidatura de Lluís Companys.
A les eleccions generals espanyoles de 1933 no es presentà candidat, com tampoc no ho féu a les de 1936, ja que centrà la seva actuació parlamentària a la cambra catalana. Desaprovà els Fets d'Octubre de 1934 i no hi tingué participació directa. L'abril de 1935, en el context de la suspensió de l'automia i de l'empresonament del govern català i de part de la directiva d'Esquerra, s'incorporà a la direcció del partit, reorganitzada per fer front a aquella situació d'excepcionalitat. Col·laborà en el setmanari L'Horitzó, en La Medicina Catalana i en el Diccionari de Medicina (1936), dirigit pel doctor Corachan.
Durant la Guerra Civil no ocupà càrrecs de primera línia, ja que vivia a Lleida. El març de 1938, poc abans de la caiguda de la ciutat a mans de les tropes franquistes, es traslladà a Barcelona amb la seva germana Xita i amb la seva filla Núria. Un altre fill, el metge i poeta Màrius Torres, es trobava al sanatori de Puig d'Olena, a Sant Quirze de Safaja, fent un tractament per a la tuberculosi que patia. I l'altre, Víctor Torres, que anys després tingué una trajectòria política també rellevant, es trobava al front.
L'exili i el retorn (1939-1955)
El febrer de 1939 s'exilià a França i hagué de deixar el seu fill Màrius al sanatori, on morí el 1942. Va viure a Montpller, on s'hostatja en un primer moment a la Residència d'Intel·lectuals. El 1943 va ser un dels signants del document programàtic anomenat Deu punts de Montpeller. El 1945 va ser nomenat pel president Irla membre del Consell Assessor de la Generalitat, on s'encarregà de la ponència de Problemes Polítics. Col·laborà en El Poble Català, La Humanitat i Quaderns d'estudis polítics, econòmics i socials.
Tornà a Catalunya el 1953 i s'establí a Barcelona, on morí el 1955.
Autoria: Joan Palomas i Moncholí
Humbert Torres i Barberà
Obra pròpia
Llibres
TORRES I BARBERÀ, Humbert. Sifilide psoriassiforme del palmell de la mà. Barcelona: Impremta de la vídua de Badia Cantenys, 19??.
TORRES I BARBERÀ, Humbert. Sífilis del estómago. Lleida: Impremta i Llibreria de Josep A. Pagès, 1904.
TORRES I BARBERÀ, Humbert. El Arsenobenzol en la sífilis: estudio clínico y terapéutico. [Madrid]: S.n., [1913?].
TORRES I BARBERÀ, Humbert. La Diarrea: estudi clínic i de laboratori. Lleida: Imp. de Coca, 1927.
TORRES I BARBERÀ, Humbert. Defensa de la metapsíquica. Lleida: Tipografia Joventut, 1929 [Biblioteca d'estudis metapsíquics].
TORRES I BARBERÀ, Humbert. Patologia intestinal: enteritis, diopepsies i coprologia. S.l.: S.n., S.a..
TORRES I BARBERÀ, Humbert; TRAGANT, Josep; HORMEU, Salvador. Sobre quimioterapia de la blenorragia per la para-amino-fenil-sulfamida. Barcelona: Laboratoris del Doctor Esteve, [1938].
Traduccions
BOZZANO, Ernesto. Els enigmes de la psicometría. Traducció de: TORRES I BARBERÀ, Humbert. Barcelona: Lux, [19--?].
BOZZANO, Ernesto. La Supervivència humana. Traducció de: traducció i notes de Humbert Torres. Lleida: Tip. Joventut, 1928 [Biblioteca d'estudis metapsíquics].
Humbert Torres i Barberà
Bibliografia
Llibres
BARRULL I PELEGRÍ, Jaume. Humbert Torres. Metge, filòsof, polític. Lleida: Alfazeta Edicions, 2009 [Biblioteca de Lleidatans Il·lustres, 1].
COMISSIÓ ORGANITZADORA DE L'HOMENATGE A HUMBERT TORRES. Humbert Torres. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1982.
TORRES I PERENYA, Víctor. Memòries polítiques i familiars. Lleida: Pagès, 1994.
Capítols de llibres
PAGÉS I MASÓ, Josep. «Torres i Barberà, Humbert», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.
«Torres i Barberà, Humbert», a: CALBET I CAMARASA, Josep M.; CORBELLA I CORBELLA, Jacint. Diccionari biogràfic de metges catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, Universitat de Barcelona, 1981-83 [Fundació Salvador Vives Casajuana, Seminari Pere Mata].
«Humbert Torres i Barberà: El científic que creia en els esperits», a: DUARTE, Àngel. Republicans: jugant amb foc: de Lluís Companys a Josep Tarradellas. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006 [Història].
RUE I FLORENSA, Neus. «Humbert Torres i Barberà», a: LLADONOSA, Manuel (dir.). Biografies de Lleidatans il·lustres. [Lleida]: Edicions de la Clamor, Institut d'Estudis Ilerdencs, [1995].
«Humbert Torres i Barberà el líder carismàtic», a: SOL I CLOT, Romà. Quatre polítics lleidatans. Lleida: Ajuntament de Lleida, 1987 [Quaderns de divulgació ciutadana, 9, Col·lecció La Banqueta].
Articles en publicacions periòdiques
RAMOS I HERNÀNDEZ, Àngel. «Entrevista a Víctor Torres» a: Esquerra Nacional, núm. 26, maig-juny 2001, p. 10-11.
Humbert Torres i Barberà
Fotografies
Barcelona, 6 de desembre de 1932
El president Francesc Macià amb els diputats d'Esquerra Republicana de la circumscripció de Lleida, durant l'obertura del Parlament de Catalunya. D'esquerra a dreta: Francesc Viadiu, Josep Magre, Enric Canturri, Pere Mias, Josep Maria Espanya, Francesc Macià, Humbert Torres, Pere Coromines, Ricard Palacín, Josep Companys i Joan Sauret.
Autoria: Pau Lluís Torrents
Font: Fundació Josep Irla
Humbert Torres i Barberà
Enllaços relacionats
Fons Humbert Torres i Barberà
Dipositat a la Universitat de Lleida
http://fonsespecials.sbd.udl.cat/humbert-torres/
Galeria de Metges Catalans
Espai web dedicat a Humbert Torres i Barberà
http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EDL