Polític, agrònom i promotor cultural

Era fill d'una família benestant i culta d'origen germànic formada per set germans. El seu pare, Marià Sbert i Canals, era contralmirall de l'Armada, i la seva mare, Amàlia Massanet i Verd, era filla d'un senador i diputat conservador i germana del Bisbe de Sogorb. Realitzà els estudis primaris al col·legi La Salle i el batxillerat a l'Institut de Montesion, regentat pels germans agustins, on obtingué el premi extraordinari d'història.

Pioner organitzant els estudiants universitaris durant la dictadura de Primo de Rivera

L'any 1919 es va establir a Madrid per iniciar la carrera d'Enginyeria Agrònoma a l'Escuela Especial de Ingenieros Agrónomos, en contra de la voluntat dels seus pares, que volien que el seu fill es formés en Dret i en Lletres. De seguida destacà en el seu vessant de líder del moviment estudiantil, i l'any 1921 va fundar conjuntament amb un grup d'estudiants llatinoamericans la Federación Universitaria Hispano-americana (FUHA), així com l'Associació d'alumnes d'enginyers i d'arquitextes "Scholarium". El novembre de 1922 es fundà un comitè nacional del moviment estudiantil presidit per Sbert, i vicepresidit per José Antonio Primo de Rivera, amb el qual dissentia profundament pel que fa a l'organització del moviment universitari.

De fet, Sbert fou pioner en l'organització dels estudiants universitaris, a la vegada que amb aquesta mobilització modernitzava l'escleròtica estructura universitària espanyola. Participà en diferents manifestacions estudiantils que provocaren fins i tot el tancament de la universitat, i en una ocasió va ser ferit per la policia. En la inauguració de la nova escola d'enginyeria agrònoma, el 15 de maig de 1925, Sbert es negà a representar els seus companys davant del Rei i del Dictador. Per aquest motiu fou expulsat de l'Escola, empresonat i, finalment, gràcies a la intercessió de la seva família, que evità un confinament a la illa de Fernando Poo, desterrat a Mallorca durant quatre mesos. Després va obtenir el títol d'aparellador a València, i ingressà al tercer curs de l'Escola Central d'Enginyers Industrials. Fou declarat incapaç per a cursar una carrera universitària i per a tenir un càrrec públic.

En conseqüència, el març de 1929 novament fou expulsat, tancat a la presó Model i confinat a Mallorca. Això no fou impediment perquè pogués esdevenir un dels principals promotors de la Federación Universitaria Escolar l'any 1927, i n'esdevingué president el 1928. Amb posterioritat, impulsà la Unión Federal de Estudiantes Hispanos. Les seves facècies i contínues topades amb el règim provocaren un gran malson al Dictador, que l'acusà de cobrar dels soviets per fer de comissari de la URSS. No per casualitat havia intentat d'atreure-se'l vers el règim, oferint-li la direcció de les joventuts del seu partit "Unión Patriótica", cosa que rebutjà. Totes aquestes gestes li atorgaren molta popularitat. Una aurèola que pogué experimentar quan fou rebut entusiàsticament pels seus compatriotes al Grand Hotel de Palma, just caiguda la dictadura el 3 de febrer de 1930. La mateixa rebuda entusiasta la va rebre a Barcelona, Madrid i València.

A Barcelona inicià estudis de ciències polítiques, mentre completava la seva formació catalanista i el coneixement de la cultura catalana, en bona part autodidacta, possibilitada, entre d'altres, pel polític i escriptor mallorquí Gabriel Alomar. Seguint la tradició familiar, era agnòstic i segurament membre de la maçoneria des de l'any 1924. Tot i que també se li coneix la seva adscripció al Rotary Club.

Fent política catalana al costat de Francesc Macià i de Lluís Companys

A final del mes de febrer de 1931, hagué d'anul·lar unes conferències que tenia compromeses a Nova York per viure la proclamació de la República al costat de Macià i de Companys. Protagonitzà la fundació d'Esquerra Republicana de Catalunya, fou elegit a les Corts constituents el novembre de 1931, i nomenat vicepresident de la Comissió d'Instrucció Pública i Belles Arts d'aquella cambra parlamentària. Aquí esdevingué el cap del grup parlamentari català, tot excel·lint per la seva oratòria, que palesà reiteradament en les seves intervencions en els debats de la Constitució i de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya. Era partidari, en aquest sentit, d'un projecte d'estatut per a les Balears que tingués en compte la federació amb Catalunya, com manifestà en la sessió parlamentària del 25 de setembre de 1931. Des de final de l'any 1932, en representació d'Esquerra, passà a formar part de la Federación de Izquierdas Republicanas Parlamentarias, creada a iniciativa de Manuel Azaña.

L'any 1933 fou un dels 23 vocals del Tribunal de Garanties Constitucionals en representació de la Generalitat de Catalunya. Defensà des d'aquest estament la constitucionalitat de la Llei de contractes de conreu. L'agost de 1933 es féu càrrec de la direcció de l'Institut d'Acció Universitària i Escolar de Catalunya, així com de la Residència Internacional de Senyoretes i de la Residència d'Estudiants de la Universitat Industrial. El juny de 1934 també assumí el servei de beques. Entre el 1932 i el 1936 fou un dels membres i vicepresident de la Comissió Mixta de l'Estatut de Catalunya destinada als traspassos dels serveis de l'Estat a la Generalitat.

Normalitat professional en la rereguarda i conseller de la Generalitat

La Guerra el sorprengué a Campdevànol, on estiuejava, i intentà de salvar el patrimoni cultural de Ripoll, mentre obligà la seva esposa, una noia de l'alta societat madrilenya, a refugiar-se al migdia francès. Ocupada pels franquistes, ideà un pla de retorn de Mallorca a la República, que fracassà. Mentre continuava dirigint l'Institut d'Acció Universitària, el 23 d'octubre de 1936 fou nomenat membre de la comissió adjunta al Comissari de la Universitat. En aquest sentit, impartí docència com a professor agregat al recent creat Institut d'Estudis Internacionals i de Dret Comparat de la Universitat de Barcelona. El novembre de 1936, en tant que membre de l'Associació d'Intel·lectuals en defensa de la cultura, signà el manifest d'intel·lectuals catalans a favor de la República. Igualment, Sbert presidí l'Associació d'amics de la URSS.

Entre el desembre de 1936 i el maig de 1937 es féu càrrec de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, en substitució de Ventura Gassol, des d'on es preocupà de protegir el patrimoni històric, estendre l'ensenyament i fundar el servei de Biblioteques del front català a Aragó. El 20 de març de 1937 presidí la inauguració d'una notable exposició d'art català a París. De forma paral·lela, exercia de secretari del consell executiu de la Generalitat.

Després dels Fets de Maig, el 29 de juny de 1937 fou nomenat conseller de la Governació i d'Assistència Social, perquè s'havia decidit de fusionar les dues conselleries davant la negativa de la CNT a participar en el darrer govern de la Generalitat fins al final de la guerra. La seva gestió al capdavant de l'àmbit de Governació no fou gens fàcil, atès que hagué de fer valdre davant l'Estat les competències que l'Estatut atorgava a la Generalitat en relació amb el control de l'ordre públic. Així com intentà en va de restituir la Junta de Seguretat de Catalunya. D'altra banda, constituí una comissió assessora d'ajuda als refugiats, i intentà de normalitzar el funcionament dels ajuntaments.

De camí cap a l'exili

A les darreries del gener de 1939, Sbert era l'únic conseller que romania a Barcelona. De seguida es reuní a Sant Hilari Sacalm amb el president Companys. Amb ell passà uns dies al Mas Perxés d'Agullana, juntament amb el president basc Aguirre, Bosch Gimpera, Tarradellas i Pi i Sunyer, entre d'altres. Un cop a Perpinyà, intentà de treure els seus companys que havien anat a parar al camp d'Argelers en la seva fugida pel Portús. Gràcies en part als seus contactes amb la francmaçoneria, aconseguí multitud de passaports per als amics i funcionaris de la Generalitat. Com explica Josep Massot, Sbert restà a França com l'home de confiança del president Companys en matèria cultural i assistencial. Així, promogué la creació de la Fundació Ramon Llull. Tot i així, sembla que també l'assessorà en la seva qualitat de secretari del consell executiu de la Generalitat. L'esclat de la Segona Guerra Mundial obligà Sbert a establir contactes amb el govern de Mèxic per tal de buscar-hi la seguretat que ni la França ocupada pels nazis ni la França "lliure" no garantien.

El juliol de 1940 hagué de fugir dels nazis en direcció a Vichy. Ocupat París, la seu de la Fundació Ramon Llull fou incautada i lliurada als agents de Franco. Sort que el govern basc, que disposava d’una més eficient infraestructura, pogué recuperar una part minsa de l’ingent patrimoni que tenia. Sbert intercedí molt directament en la signatura d’un conveni entre el govern de Vichy i Mèxic per permetre assistir als emigrants espanyols, i naturalment els catalans que vivien a la Residència de Montpeller. Tanmateix, no era fàcil trobar vaixells per embarcar-los cap a Amèrica. Després de deambular per diferents pobles, el setembre de 1942 s'embarcà a Marsella en direcció a Casablanca, i des d'aquí viatjà a Mèxic on residí fins a la seva mort. De seguida que hi arribà, treballà en un laboratori de productes químics, i després com a alt funcionari del Banco de la Propiedad, i en tant que professor de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic. No abandonà mai la intensa vida política que havia menat des de la seva joventut, amb l'ànim de continuar lluitant per la República, i per això, col.laborà amb el govern espanyol a l'exili.

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Llibres

---

MASSOT I MUNTANER, Josep. Antoni Maria Sbert, agitador, polític i promotor cultural. Barcelona: Publicacions Serra d'Or, 255, 2000 [Biblioteca Abat Oliva, núm.].

---

MASSOT I MUNTANER, Josep. Antoni Maria Sbert. 1901-1980. Barcelona: Fundació Josep Irla, 2008 [Biblioteca de l'esquerra nacional].