Activista polític i cultural

Nascut al barri de la Barceloneta en una humil família de pescadors d'origen valencià. Els pares Antoni Salvadó i Albiol i Dolors Castell i Simón, matrimoni nat a Peníscola, van tenir cinc fills i dues filles. Predestinat a ser pescador com el pare i els germans grans. El 31 de gener de 1911, el pare i quatre germans van sortir a feinejar a mar, perdent la vida arran del fort temporal de la Candelera. En Lari —així era conegut a la Barceloneta— va salvar la vida en ser al llit per malaltia.

Davant d'aquesta desgràcia la mare, que amb prou feines sabia llegir i escriure, va quedar vídua amb tres fills menors d'edat i una cunyada de 75 anys cega. I si la pèrdua del marit i fills no fos prou, la persecució frenètica dels creditors del  marit com a voltors rapinyaires en voler cobrar part de la indemnització a percebre va obligar a aquella pobra dona a lluitar fins al final pels seus drets. Finalment la Cambra de Comerç, Indústria i Navegacióde Barcelona, l'entitat responsable d'arbitrar els ajuts, va optar a favor de la mare. Aleshoresempren l'ofici de comercial, primerament als Magatzems El Sigloi anys després a la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona. Per les nits estudia comptabilitat a l'Acadèmia Millet del carrer Ferran de Barcelona. Entre classes nocturnes i lliçons autodidàctiques acabarà forjant una professió de comptable que exercirà durant la major part de la seva vida.

Hilari Salvadó conjuntament amb un grup de joves inquiets fundaran la Joventut Nacionalista, a la Barceloneta el 1919, on iniciarà una forta amistat amb dos joves emergents catalanistes, Josep Tarradellas i el periodista Joaquim Ventalló. Un any després serà cofundador del Centre Excursionista Minerva, essent-ne vicepresident, secretari i tresorer en diferents períodes. Trepitjarà les muntanyes del Pirineu català així com les de la Serralada del Litoral, excel·lint com a guia. En aquesta entitat en serà el director del seu butlletí i sobresortiran els seus articles escrits amb un llenguatge planer. El seu activisme polític compromès amb els drets socials i les llibertats nacionals el conjugarà amb la seva militància dins d'Estat Català. Se la jugarà de valent fent accions clandestines  en suport als represaliats i empresonats per la dictadura de Primo de Rivera. El març de 1931 participarà en la fundació d'ERC. Els primers anys de la República mantindrà la seva activitat política dins de l’organigrama intern d’Esquerra.

Regidor de l'Ajuntament de Barcelona

El 14 de gener de 1934 es celebren les primeres i úniques eleccions municipals de Catalunya sota la tutela de la Generalitat de Catalunya, tal com marcava l'Estatut d'Autonomia de 1932. La llista de la Coalició d'Esquerres encapçalada per l'economista Carles Pi i Sunyer n'és la guanyadora. Hilari Salvadó, elegit regidor, esdevindrà un puntal d'aquest nou engranatge municipal, formant part de diferents comissions, juntes i patronats municipals: Comissió de Circulació, Comissió de Proveïments, Comissió mixta dels Serveis al Taxi, Comissió de Finances,  Junta d'obres del Port de Barcelona, Patronat Escolar de Barcelona, Societat d'Atracció de Forasters.

També serà nomenat conseller-regidor Delegat del Districte Primer. La seva tasca al capdavant de la regidoria del Districte Primer, l'hem de considerar activa i compromesa, com ho demostren les actes municipals i els retalls de premsa de l'època. Fruït de la seva gestió com a regidor destaquen: el de regar diàriament la plaça de Francesc Magrinyà de la Barceloneta, la construcció d'un desguàs al final del carrer Alfred Calderón, la construcció de nou empedrat i voravies al carrer Alcanar, el trasplantament d'arbres a la plaça de la Barceloneta, l'obertura i urbanització del passeig del Doctor Robert, entre el carrer Pere IV i la via del ferrocarril i, la curiosa proposta, d'enderrocament del vàter en desús de la plaça del Pla de Palau. Aquests fets  demostraven el seu profund interès en la cosa pública i en el benestar dels veïns del seu barri de naixença. Acostumava a rebre visites els dijous no festius. On els veïns i les veïnes li feien saber els problemes, neguits i suggeriments. 

Empresonat arran dels Fets d'Octubre de 1934

Arran dels Fets dels Sis d'Octubre tot l'equip de govern de l'Ajuntament de Barcelona serà empresonat al vaixell-presó Uruguay. Dies abans d'ésser empresonat havia mort la seva mare.Durant l’empresonament rep mostres de solidaritat dels seus conveïns que el visiten des de les embarcacions  provinents de la Barceloneta. L’alcalde Pi i Sunyer i els consellers regidors de l'Ajuntament de Barcelona seran alliberats, sota la premissa de llibertat condicional, el 23 de febrer de 1935. Un cop alliberats  refaran l'estructura orgànica d'ERC, ja que els càrrecs més importants de l'organigrama polític d'ERC seguien empresonats, entre ells Lluís Companys.

El triomf del Front d'Esquerres a Catalunya i el 19 de juliol de 1936

Amb el triomf del Front d'Esquerres el febrer de 1936 es decretà una amnistia per a tots els polítics empresonats a conseqüència dels Fets d'Octubre de 1934 i es restabliren els ajuntaments i la Generalitat. Recuperà l'acta de regidor i emprengué de nou les seves feines derivades del seu càrrec. 

Arran del cop d’estat del juliol de 1936, des de la Barceloneta dirigí un escamot de voluntaris amb la intenció d'evitar la mort dels capellans de la parròquia de Sant Miquel del Port. Les morts es pogueren evitar però la crema de l'església, valuosa joia del barroc català, va ésser un fet consumat. 

Alcalde de Barcelona  

Arran dels Fets de Maig de 1937 el president Companys remodelarà el govern de la Generalitat. Pi i Sunyer ostentà la conselleria de Cultura. Qui ja actuava d'alcalde en funcions en serà el substitut. Hilari Salvadó i Castell prengué possessió de l'alcaldia el 16 de juliol de 1937.

No serà pas un mandat fàcil. Ha de fer front a una ciutat en estat de guerra i plena de dificultats per a sobreviure en un constant degoteig de bombes de l'aviació feixista italiana i alemanya. D'altra banda, ell i els companys d'ERC al consistori s'oposaran a les municipalitzacions de la propietat urbana, els serveis públics i els transports urbans en contra del parer favorable del PSUC. Sense el suport dels propietaris i dels treballadors, creia, no es podia dur a terme la municipalització. 

Una de les propostes del seu govern era la supressió dels antics dispensaris municipals per considerar-los  anacrònics. En el seu lloc proposava la creació de policlíniques, una per cada districte de la ciutat, amb metges especialitzats. Cada policlínica havia d'estar dotada d'una ambulància i un petit dispensari d'urgència proveït de tot material clínic per tal d'acudir als llocs on hagués accidentats. La dissort de la guerra escapçà totalment aquest projecte.

Al costat dels veïns durant els bombardejos

Convertit en un expert de la defensa passiva, durant el seu mandat es construïren nombrosos refugis antiaeris públics i aconsellà als veïns que havien de construir amagatalls pel seu compte, ja que l’administració no hi podia arribar per manca d’efectius i de subministrament. Ho feu editant un fulletó que duia el significatiu títol Defensa passiva antiaèria. Refugis: instruccions elementals per a la protecció contra els atacs aeris amb bombes explosives o incendiàries. 

La seva mentalitat de servei al poble el feia anar als indrets bombardejats amb la voluntat de solidaritzar-se amb els afectats i les víctimes, participant en les tasques de salvament i rescat dels sepultats per les pedres dels edificis afectats pels atacs aeris.

Darrers mesos de la guerra

En els darrers mesos de la guerra s’involucrà en l’acolliment dels refugiats arribats de diversos indrets de l’Estat espanyol. 63.000 refugiats aixoplugades en dependències municipals de Montjuïc i 1.000 infants madrilenys sota la tutela de l'Ajuntament. Davant d'aquest fet, sota el seu mandat, calgué improvisar, ja que la guerra no deixava cap respir possible, en la construcció de noves escoles, cantines per als més menuts, habitatges, distribució de queviures per als nouvinguts. Per a Hilari Salvadó el més important era guanyar la guerra. L'objectiu: pensar en el present per resoldre els problemes més immediats dels ciutadans. 

La no-intervenció de les democràcies occidentals en el conflicte bèl·lic espanyol el fa viatjar a Londres, Brussel·les i París, entrevistant-se amb diverses personalitats polítiques i sindicals a la recerca d'ajut econòmic, queviures i material sanitari. També farà d'amfitrió de diverses personalitats mundials que visiten la ciutat de Barcelona en solidaritat amb la causa republicana. Entre aquests visites cal destacar les de Jawaharlal Nehru, el juny de 1938. També recolza les accions de subscripció popular de queviures amb destinació a Madrid i el seu front, i en alguns casos el lliurament el feia ell personalment.

Exili francès

A principis de gener de 1939 a Catalunya la derrota de la República era imminent. Abandonà la ciutat de Barcelona el 26de gener d'aquell any. Travessà el coll d'Ares en direcció a Carcassona, i tot seguit Montpeller. L'acompanyaven la seva germana Dolors, el seu cunyat Antoni Oliva i la seva companya sentimental Paquita Cervera. Paquita va haver d'abandonar dos fills menors d'edat, en Joan i la Magdalena, per seguir-lo. Davant la possibilitat que fos extradit a Espanya per la policia de Petain abandonà Montpeller i es refugià a Valràs i a Besiers, al Llenguadoc, amb la seva companya. Viuran l'ocupació de França per part dels alemanys amagats en una casa habitada per descendents de catalans. Els Carrasco i Folch els acolliran i els protegiran de l’enemic. Segons Daniel Carrasco, fill dels Carrasco i Folch, farà d'enllaç entre els  republicans espanyols exiliats  i els maquis de la resistència francesa.  

Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial reprendrà la seva vida com a comptable en una fàbrica d'electrodomèstics de Besiers. També, refarà la vida política i d'ERC a l'exili. Es cartejarà  amb assiduïtat amb en Josep Tarradellas, amics des de la joventut. En una de les cartes adreçada  per en Josep Tarradellas, el 1948, aquest li demana el seu parer sobre la política d'ERC en relació amb la resta de forces republicanes espanyoles. Li fa saberque es partidari de mantenirla independència d’ERC com a organització a l’exili i el seu rebuig d’ésser una peça més de les forces republicanes espanyoles a l’exili. 

Gràcies al seu bon amic i company de la Joaquim Ventalló podrà, no sense molts entrebancs, aconseguir la documentació per al seu retorn a Barcelona, el 1960. Cinc anys després retornarà de nou a Besiersi a Montpeller per tal de visitar a la seva germana i cunyat. En el transcurs d'aquest viatge, a tocar de Seta, patirà un greu accident de trànsit.El cunyat, el conductor, sortirà il·lès i ell serà hospitalitzata Montpeller. Tossut de mena demanarà amb insistència el retorn a Barcelona, on moriria mesos després. El seu enterrament malgrat el silenci i la foscor del franquisme imperant va ésser, segons testimonis de l'època, una corrua de persones que van voler acompanyar-lo en el seu últim viatge. L'església de la Concepció de Barcelona era plena vessar de familiars i amics. L'únic diari que va poder passar la censura tot recalcant en l'esquela l'expressió «ex-alcalde de Barcelona» va ésser La Hoja del Lunes. La resta de diaris no van poder esmentar-ho atès que les autoritats governatives se n'havien adonat de la premissa del dia anterior i en prohibiren tota referència (els dilluns cap diari per aquelles dates sortia al carrer, només La Hoja del Lunes). 

Oblit i recuperació de la seva figura històrica

Durant els darrers anys del franquisme, la Transició  i les dues primeres dècades de la democràcia la seva figura com el darrer alcalde republicà de Barcelona és totalment ignorada. A finals de la década de 1990 els veïns de la Barceloneta en recuperen la seva personalitat com a gestor cultural i polític. A la casa on va nèixer li és col·locada una placa commemorativa i és recuperà una espai urbà com a plaça d’Hilari Salvadó. El 2016, en el 50è aniversari de la seva mort, de nou  des de la Barceloneta s’organitzarenun seguit d'actes a càrrec de diversos veïns i entitats d'aquesta barriada marinera. El 2017, la Fundació Josep Irla edità la biografia Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona quan plovien bombes, de Pau Vinyes i Roig.

Autoria: Pau Vinyes i Roig

Capítols de llibres

---

FERRÉ I VIDAL, Pep. «Salvador i Castells, Hilari», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.

---

«Salvador i Castell, Hilari», a: CADENA, Josep M.. Els alcaldes de Barcelona en caricatura: de Rius i Taulet a Maragall. Barcelona: La Campana, 1991 [pàg. 112-113].

---

«Hilari Salvadó: l'alcalde més popular», a: FIGUERES, Josep Maria. Entrevista a la guerra: 100 converses: de Lluís Companys a Pau Casals (1936-1939). Barcelona: L'esfera dels llibres, 2007 [Història].