Mestre i polític

Orígens familiars i formació acadèmica

Josep Sagrera i Corominas nasqué en el si d’una família arrelada a la vida professional i cívica de Palafrugell. Era fill del metge i cirurgià municipal Martí Sagrera i Serra i de Dolors Corominas i Cornell. Tingué dues germanes de pare i mare, Rosa i Maria. La mort prematura del pare marcà els primers anys de la seva vida i condicionà l’economia i l’organització familiar. La seva mare contreia noves núpcies amb Joan Ferran i Poblet, director de l’Academia Palafrugellense, institució docent de referència a la vila, amb qui tingué dos fills més, Carme i Àngel. Aquest nou entorn familiar, vinculat directament al món de l’ensenyament, contribuí decisivament a configurar l’ambient intel·lectual en què Sagrera es formà. 

Cursà els estudis de segona ensenyança a Girona, juntament amb la seva germana Rosa, en una etapa en què l’accés a l’educació secundària no era encara generalitzat. Posteriorment es traslladà a Barcelona, on residí a casa del seu oncle Eusebi Corominas, destacat polític i periodista, director del diari La Publicidad i figura rellevant del republicanisme federal. Aquest període barceloní el posà en contacte directe amb els ambients polítics i culturals de la capital catalana. Inicià estudis de Medicina, probablement amb la voluntat d’honorar la memòria paterna i perpetuar la tradició familiar, però aviat els abandonà. Igualment començà la carrera de Dret, que tampoc no arribà a concloure. Aquests canvis d’orientació acadèmica reflecteixen un moment de recerca personal i professional que culminaria, finalment, en la seva dedicació a l’ensenyament i a la política. 

 

Inicis polítics

De retorn a Palafrugell, s’incorporà a l’Academia Palafrugellense, aleshores sota la direcció del seu oncle Lluís Corominas, figura destacada del republicanisme local. La seva tasca docent s’inscriu en un moment de renovació pedagògica i de creixent conscienciació nacional, en què l’educació esdevenia un instrument fonamental de transformació social. El 1908 es casà amb Dolors Comas, a la Catedral de Girona. El matrimoni tingué set fills, dels quals en sobrevisqueren quatre: Maria Teresa, Jaume, Lluïsa i Pepita. La seva vida familiar es desenvolupà en paral·lel a una progressiva implicació en la vida pública. 

La influència ideològica i política d’Eusebi i Lluís Corominas fou determinant en la seva trajectòria. Immers des de jove en un entorn republicà i catalanista, Sagrera assumí aquests postulats com a propis. Els seus primers passos en la política institucional daten de 1916, quan es presentà a les eleccions municipals per la Unió Federal Nacionalista Republicana i obtingué 246 vots. Durant aquell mandat exercí de síndic municipal i formà part de les comissions d’Hisenda, Mercats i Consum, àmbits clau en una població marcada per l’activitat surera i el dinamisme comercial.

A partir de 1922 la seva actuació política es féu més visible i compromesa. En qualitat de regidor, defensà l’adhesió de l’Ajuntament a un acte d’afirmació nacionalista organitzat pel Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria de Barcelona, entitat vinculada al catalanisme popular i obrer. 

 

Dictadura de Primo de Rivera

Aquest posicionament, en el context d’una creixent tensió política a l’Estat, tingué conseqüències directes amb la instauració de la dictadura de Primo de Rivera. A finals de 1923, arran d’una investigació governativa, foren empresonats els regidors que havien votat a favor d’aquella adhesió. Tanmateix, els representants palafrugellencs restaren pocs dies en presó preventiva i evitaren el trasllat a Girona gràcies a una ordre de llibertat emanada de la Capitania General de Catalunya. 

La dictadura comportà una política sistemàtica de repressió cultural. L’octubre de 1923, una circular de la Inspecció de Primer Ensenyament prohibí l’ús del català a les aules. Aquesta mesura afectà directament les institucions adherides a l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, entre les quals l’Academia Palafrugellense, que Sagrera dirigia. La clausura del centre provocà un problema social immediat, amb un nombre considerable d’infants sense plaça escolar. Davant aquesta situació, Sagrera desplegà una intensa activitat administrativa per tal de reobrir l’Academia, adaptant-la a les exigències legals del règim. La reobertura no es produí fins al 1926, fet que evidencia tant les dificultats del moment com la seva perseverança. 

Malgrat la repressió, el republicanisme local no desaparegué. A Palafrugell coexistiren diversos nuclis d’activisme polític: d’una banda, el grup encapçalat per Joan Massot i Martí Jordi i Frigola, que el 1928 impulsaren Acció Catalana; de l’altra, un cercle de republicans que es reunia regularment a Can Pallot, entre els quals figurava Josep Sagrera. Aquestes trobades mantingueren viva la cultura política democràtica durant els anys de clandestinitat.

 

Alcalde i diputat republicà

La dimissió de Primo de Rivera, el gener de 1930, obrí un període de transició que culminà amb la convocatòria d’eleccions municipals per a l’abril de 1931, sota el govern de Juan Bautista Aznar. Segons publicà Baix Empordà, Josep Sagrera formava part de la candidatura conjunta de la Unió Federal Nacionalista Republicana i del Centre Catalanista Republicà. A les eleccions del 12 d’abril de 1931, aquesta candidatura resultà vencedora, i Sagrera obtingué 387 vots, esdevenint alcalde de Palafrugell. El 14 d’abril proclamà la República des del balcó consistorial, en sintonia amb els esdeveniments que s’estaven produint arreu del país. 

El seu mandat municipal es caracteritzà per una clara voluntat modernitzadora i social. Impulsà mesures de suport a la indústria surera, eix econòmic de la vila, afectada per una conjuntura adversa. Promogué iniciatives educatives i culturals, i aconseguí una subvenció per a la construcció de l’edifici destinat a la Biblioteca Popular i a l’Escola d’Indústria i Idiomes, projectes que reflectien la seva convicció en el paper emancipador de l’educació. En l’àmbit nacional, el consistori donà suport a l’Estatut d’Autonomia, amb una destacada participació ciutadana. 

Després d’una intensa campanya, en les eleccions legislatives del 19 de novembre de 1933, fou elegit diputat d’Esquerra Republicana de Catalunya a les Corts Republicanes per la circumscripció de Girona. La seva projecció política superava així l’àmbit local per situar-se en l’escenari estatal. 

La seva trajectòria, però, es veié abruptament interrompuda. El 27 de gener de 1934, poc després de retornar de Madrid, morí sobtadament a casa seva, a Palafrugell, als cinquanta-dos anys. Havia continuat atenent les responsabilitats municipals fins al darrer moment. La seva mort causà una profunda commoció. La vetlla s’instal·là a la sala de sessions de la Casa Consistorial, i una multitud de vilatans hi acudí per retre-li homenatge; fins i tot els obrers deixaren temporalment la feina per acomiadar-se’n. Fou enterrat civilment el 29 de gener, en una manifestació de dol col·lectiu sense precedents a la vila i a la comarca. 

Amb la seva desaparició, Palafrugell perdia no només un alcalde i diputat, sinó una figura que havia encarnat el compromís del catalanisme republicà amb l’educació i la dignificació de la vida pública.

Autoria: Mònica Tauste i Vivo / Roser Massaguer i Malleu