Marià Rubió i Tudurí
Maó,
1 de gener de 1896
Barcelona,
28 d'octubre de 1962
Advocat, polític i escriptor
Els primers anys i l'etapa de formació
Fill de Marià Rubió i Bellvé, enginyer militar originari de Reus, i de Maria Tudurí i Monjo i germà de Nicolau Maria, Santiago, Isabel i Ferran Rubió i Tudurí. La família es traslladà a Barcelona el 1896. El 1920 es casà amb la barcelonina Mercè Heras.
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona, exerciria de passant d'Amadeu Hurtado i establiria amistat amb el també advocat i polític Francesc Cambó. Rubió aconseguí un prestigi indiscutible com a advocat, fins el punt que al llarg de la seva vida va defensar plets difícils i es va encarregar d'interessos de societats estrangeres.
L'activitat política durant la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República
Des del punt de vista polític, esdevingué un prototipus de pensador liberal, intel·ligent, demòcrata i cosmopolita. Acceptava la democràcia com a element indispensable per a la convivència política i social, i l'entenia com un conjunt d'institucions polítiques i com un procés històric que evoluciona i es transforma. Afirmava que l'ordre polític s'havia de sotmetre a la llibertat expressada en el federalisme i defensava la sobirania individual com a dret inalienable del ciutadà.
Políticament, durant la Dictadura de Primo de Rivera estigué vinculat a Acció Catalana. Després de la caiguda d'aquest règim, s'inaugurà el nou període republicà, en el qual Rubió va voler prendre part activa. Es va presentar com a republicà independent, per la província de Barcelona, a les eleccions a Corts Constituents de 1931, però no va aconseguir l'acta de diputat. Més endavant es va afiliar a Esquerra Republicana de Catalunya, on presidí des del 1933 el Casal Nacionalista d'Esquerra del districte IV de Barcelona.
Fou escollit diputat d'Esquerra a les Corts Espanyoles el 1933 i 1936, en tots dos casos per la circumscripció de Barcelona-ciutat. Membre de la minoria d'Esquerra, en seria el segon vicepresident de gener a novembre de 1934. Seria vocal suplent de la Comissió Parlamentària de Pressupostos (1935-1936), de la de Presidència i d'Hisenda (març-juliol de 1936), titular de la Comissió d'Estat i d'Hisenda (1937-1938) i suplent de la de Pressupostos i d'Estat (1938-1939).
Contrari a tots els governs del segon bienni republicà, intervingué en la sessió necrològica dedicada a Francesc Macià (discurs del 4 de gener de 1934), defensant la transcendència de la figura del primer president de la Generalitat en les relacions Catalunya-Espanya.
Durant els primers mesos de 1934 expressarà la seva adhesió a la Llei de Contractes de Conreu, impulsada al Parlament de Catalunya per Esquerra, tot aprofitant l'avinentesa per proclamar-se contrari a la política de la Lliga.
Empresonat després dels Fets d'Octubre de 1934 i alliberat al novembre, no voldrà tornar a les Corts, fet que provocarà la seva dimissió dels càrrecs a la minoria d'Esquerra. Posteriorment, però, retornaria a l'activitat parlamentària criticant la repressió a la que foren sotmesos els rabassaires (discurs del 6 de desembre de 1935).
La Guerra Civil i les gestions diplomàtiques en favor de la pau
En esclatar la Guerra Civil era casualment a Mallorca, on acabava d'arribar per una qüestió professional. A Palma va poder constatar que la guarnició militar, ajudada per civils armats, s'havia apoderat de la ciutat sense cap problema, raó per la qual va decidir abandonar l'illa, dirigint-se a Menorca per passar poc després a Barcelona. A la capital catalana retrobà la inseguretat, la por i la desorientació dels homes del seu partit, desbordats primer pels anarquistes i més endavant pels comunistes. Rubió es declarà liberal i enemic del bàndol "nacional", però no acceptà mai els trencaments de l'ordre constitucional que es produïren a la zona republicana. Ferm adversari de les col·lectivitzacions, patí enormement en adonar-se del clima de terror que planava a tot arreu i que es manifestava igualment en l'administració de justícia, sovint arbitrària i cruel.
Ja en plena Guerra Civil, fou durant uns mesos director de La Humanitat, portaveu d'Esquerra. Des de les pàgines del diari, i a través de les seves relacions internacionals, va intentar promoure un clima nou, que permetés la intervenció de França i Anglaterra a favor de la República. Aquests intents per arribar a una pau de compromís que pogués ésser imposada per França i Anglaterra, no van donar resultat. En un primer moment, li provocaren l'animadversió del cap de Govern, Juan Negrín, que obligà Lluís Companys a destituir-lo de la direcció de La Humanitat, el març del 1938, i el posaren en el punt de mira del SIM, el temut Servicio de Investigación Militar. Tot plegat el dugué a refugiar-se a França l'abril de 1938.
Des de París va continuar treballant a favor de la pau i es presentà com a president de la Unió Catalana Pro-Societat de Nacions. Les seves gestions, però, enutjaren encara més el Govern de Negrín i provocaren, a les acaballes d'octubre de 1938, la seva expulsió d'Esquerra i de la seva minoria parlamentària. De París estant manifestà la seva intenció de constituir una minoria pròpia, amb vista a la seva futura actuació parlamentària, mitjançant la qual volia prosseguir les campanyes que havia anat duent a terme per aconseguir una solució pactada al conficte.
Tanmateix, ni les intencions del general Franco ni les dels dirigents republicans anaven en la línia de Rubió que, resignat, aviat hagué d'assistir impotent a la caiguda de Catalunya i a l'entrada de les tropes franquistes a Madrid, la qual cosa significava el final oficial de la guerra. No gaire després hagué de viure amb angoixa el començament de la Segona Guerra Mundial i l'ocupació de París pels alemanys, que dugué a la detenció i posterior afusellament del president Lluís Companys.
Desitjós de reprendre la seva feina d'advocat i desenganyat de les possibilitats d'aconseguir la caiguda ràpida del règim de Franco, decidí tornar a Espanya, malgrat que havia estat sotmès a un expedient de responsabilitats polítiques i havia estat sancionat amb la pèrdua dels seus béns i la inhabilitació perpètua. Establert a Catalunya el 1948 hi romangué, no sense dificultats, fins a la seva mort.
Autoria: Santiago Izquierdo i Ballester
Marià Rubió i Tudurí
Obra pròpia
Llibres
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. Vida dels germans Tiberi i Gaius Grac. La revolució agrària a Roma. Barcelona: 1935.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. La justícia a Catalunya. 19 de juliol del 1936-19 de febrer del 1937. Relació de les mesures provisionals adoptades pel Govern de la Generalitat per evitar l'enfonsament dels Tribunals de Justícia a Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1937.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. Epítome de derecho romano en seis lecciones. Barcelona: Bastinos, 1952.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. Recuperación de las cantidades pagadas como consecuencia de actos culposos o negligentes, por el asegurador del accidente de trabajo. Barcelona: Llibreria Bosch, 1954.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. La lucha por la paz (Guerra fría o guerra total). Barcelona: Llibreria Bosch, 1955.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. El Sáhara para la paz. Barcelona: Barna, 1959.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià. Barcelona, 1936-1939. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià; RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Maria. Vers una solució de conveniència. Estat Espanyol. Societat Anònima. Reportatge sobre la posició actual del catalanisme. Barcelona: Antoni López, 1930.
RUBIÓ I TUDURÍ, Marià; RUBIÓ I TUDURÍ, Nicolau Maria. Catalunya amb Europa. Més enllà del separatisme. Barcelona: Les Edicions de l'Arc de Barà, 1932.
Marià Rubió i Tudurí
Bibliografia
Llibres
AA.VV.. Els Rubió. Una nissaga d'intel·lectuals. Barcelona: Angle Editorial-Fundació Privada Nicolau Maria i Montserrat Rubió, 2003.
MASSOT I MUNTANER, Josep. Escriptors i erudits contemporanis. Tercera sèrie. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003.
Articles en publicacions periòdiques
VILANOVA I VILA-ABADAL, Francesc. «Marià Rubió i Tudurí; Barcelona, 1936-1939» a: L'Avenç, núm. 281, juny de 2003.