Antoni Rovira i Virgili
Tarragona,
26 de novembre de 1882
Perpinyà,
5 de desembre de 1949
Periodista, escriptor, historiador i polític
La joventut a Tarragona (1882-1906)
Era fill d'Antoni Rovira i Mateu i d'Àngela Virgili i Llorenç. El pare havia estat pagès i després artesà, mentre que la mare duia un negoci de confecció i venda de cotilles. Des de molt jove, llegia a casa la premsa republicana federal inspirada en Francesc Pi i Margall, de qui el seu pare era simpatitzant, i ben aviat se sentí atret pel periodisme i per l'activitat política.
Féu els seus primers estudis a Tarragona, i completà el batxillerat el 1899. L'any següent passà a Barcelona, a estudiar la carrera de Dret. No obstant això, la prematura mort de la seva mare, el 1901, amb la fallida del negoci que regentava, l'obligà a retornar a Tarragona. Més endavant reprengué amb dificultat els estudis de Dret.
Gran lector des de molt jove, amb un ampli ventall d'autors que anaven del pensament polític fins a la literatura i tot prefigurant la gran talla intel·lectual que ell mateix assolí anys després, en el canvi de segle anà definint un pensament polític republicà federal, d'esquerres i eminentment catalanista. Des d'aquestes posicions ideològiques, inicià una actuació política a les organitzacions tarragonines del Partit Republicà Democràtic Federal, acompanyada d'una participació en la premsa d'aquest signe polític.
Formà part del Centre Republicà, de Tarragona, i a finals de 1900 escriví al setmanari La Justícia el seu primer article en català. L'any següent va ser escollit president de la Joventut Federal de Tarragona, on impulsà la publicació de La Avanzada, setmanari escrit encara majoritàriament en castellà que va treure el seu primer número el gener de 1902 i del qual fou un dels directors. El 1903, en una estada d'uns mesos a Barcelona, contribuí a la fundació d'El Pacto, setmanari del partit en aquesta ciutat.
Vinculat a l'Ateneo Tarraconense de la Clase Obrera, el 1904 hi estrenà el drama Nova vida, que constituí la seva primera publicació (1905). Intentà també catalanitzar l'entitat i, en no aconseguir-ho, contribuí a la fundació de l'Ateneu Tarragoní. Portà el mateix intent de catalanització a la publicació La Avanzada, en un episodi que li comportà enfrontaments i la seva separació final de la publicació i de la mateixa Joventut Federal, el 1905. Aquest any, treballà en una agència de duanes.
L'emergència del jove periodista i intel·lectual (1906-1914)
El 1905 guanyà el concurs periodístic convocat pel setmanari El Poble Català, òrgan dels catalanistes d'esquerra separats de la Lliga Regionalista, fet que li permeté d'incorporar-s'hi com a redactor l'any següent. El 1906 s'instal·là d'una manera més definitiva a Barcelona, tot i que sempre conservà una important relació amb Tarragona. L'any de la seva entrada a El Poble Català coincidí amb el pas d'aquesta publicació a diari i amb l'organització del sector polític del qual era expressió com a Centre Nacionalista Republicà (CNR), organització a la qual Rovira es vinculà. Des del CNR, participà en el procés de formació de Solidaritat Catalana i, després del seu triomf a les eleccions generals espanyoles de 1907, cobrí com a cronista parlamentari del diari l'inici de l'actuació dels parlamentaris solidaris a les Corts. El 1910 seguí el CNR en la formació de la Unió Federal Nacionalista Republicana.
El Poble Català, publicació en la qual treballà entre el 1906 i el 1914, significà per a Rovira i Virgili la primera experiència continuada de periodisme professional i constituí per a ell l'oportunitat d'anar definint la seva aportació teòrica com a intel·lectual catalanista, però també d'anar configurant una prosa de gran fermesa i brillantor que atorgava un fort segell personal a la seva obra escrita.
Compaginà el seu treball al diari amb altres actuacions periodístiques: el 1908 dirigí La Revolta: setmanari nacionalista republicà, que tingué una curta durada; el mateix any inicià la secció "Notes obreres" a La Campana de Gràcia, on apostava per la unió entre les reivindicacions obreres i la lluita per l'autonomia catalana, en una lectura social i progressista de la lluita nacional catalana; el 1909 hi afegí les col·laboracions a L'Esquetlla de la Torratxa; el 1912 creà la Revista de Catalunya, que en aquesta primera etapa es publicà només durant uns pocs mesos, i encara col·laborà en els setmanaris nacionalistes El Gall i Renaixement.
Al mateix temps, inicià una densa obra escrita que comprengué un ampli ventall de registres. Després del volum de narracions Episodis (1909), situat encara dins l'obra de creació, publicà diversos treballs d'assaig, història i política, amb l'afany de presentar la seva proposta política i de contribuir a la conscienciació històrica dels catalans, en el camí de la seva presa de consciència nacional: La Representació proporcional en el sufragi universal (1910); Història dels moviments nacionalistes (1912-1914), en tres volums; La Guerra de les nacions (història documentada) (1914-1925), en cinc volums i amb el pseudònim de Captain Morley; i La Nacionalització de Catalunya (1914). Inicià també una important contribució a la tasca de normalització de la llengua catalana, amb la publicació del Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català i la Novíssima ortografia catalana, tots dos de 1913.
D'altra banda, el 1911 fundà i dirigí la Societat Catalana d'Edicions, empresa editora que en els anys següents féu una important contribució a la publicació de treballs en llengua catalana i en la qual publicà part de la seva pròpia obra. Escriví també alguns pròlegs (igual que als anys següents) i traduí La Lletra vermella, de Nathaniel Hawthorne. Ja durant aquests anys, mostrà la seva destresa com a orador en discursos i conferències.
A finals dels anys deu li aparegué un problema de sordesa, que patí ja sempre. El 1909 es casà amb Maria Comas i Aixelà (el segon cognom de la qual apareix en alguns documents amb la grafia Ayxelà), amb qui tingué tres fills: Teresa, Jordi (que morí als pocs mesos) i Antoni.
De l'Esquerra Catalanista a Acció Catalana (1914-1923)
El 1914 fou un any de canvis importants en la vida de Rovira i Virgili. En primer lloc, fou un dels membres de la UFNR que en marxà, i deixà també el seu treball a la redacció d'El Poble Català, arran de l'anomenat "Pacte de Sant Gervasi", segons el qual el partit assolia un compromís electoral amb el Partit Republicà Radical de Lerroux. Fundà i dirigí aleshores Esquerra Catalanista i el seu setmanari, La Nació, que treia el seu primer número el juny de 1914, amb una proposta d'afirmació dels plantejaments nacionalistes, republicans i d'esquerres. I en segon lloc, acceptà l'oferiment d'Enric Prat de la Riba per organitzar el Servei de Premsa de la recent creada Mancomunitat de Catalunya, un treball que mantingué els anys següents i que li representà una més gran estabilitat en el terreny econòmic. Per poder-lo exercir adequadament, accelerà els seus estudis de Dret, que completà el 1916.
Al començament de 1915, el partit de Rovira s'integrà a Unió Catalanista (UC), aleshores immersa en un procés de gir polític cap a l'esquerra, sota la direcció de Domènec Martí i Julià. S'incorporà a la direcció del partit i col·laborà en el setmanari La Nació, adherit a UC, que treia el seu primer número el juliol de 1915 i que agafava el nom del fundat per Rovira l'any anterior.
El 1916 entrà a treballar a La Publicidad, diari en llengua castellana de llarga trajectòria i que iniciava aleshores una nova etapa, on escrivia sobretot comentaris de política internacional. Després d'un nou canvi en el diari el 1919, en què fou adquirit per la Federació Patronal, fou un dels redactors que continuà en el seu lloc. Col·laborà, a banda de La Campana de Gràcia i L'Esquetlla de la Torratxa, en Iberia, La Revista, La Veu de Catalunya i D'Ací i d'Allà. Fundà i dirigí també l'Anuari de Catalunya, que publicà el volum dedicat a l'any 1917.
Seguint amb la línia de treball encetada en el període anterior, publicà en l'àmbit de la llengua i de la divulgació docent la Gramàtica elemental de la llengua catalana i el volum de textos d'autors diversos adreçat a la lectura Llibre de lectura escolar, tots dos de 1916. El gruix de la seva obra, però, continuà situant-se en l'àmbit de l'assaig, la història i la política, amb nombrosos treballs, en bona part publicats per la Societat Catalana d'Edicions: Debats sobre'l catalanisme (1915), El Nacionalisme (1915), Les Valors ideals de la guerra (1916), Nacionalisme i federalisme (1917), El Nacionalismo catalán (1917), La Crisi del règim (1918), Història de Rússia des dels temps primitius fins als temps actuals (1919), Els Camins de la llibertat de Catalunya (1922, conferència), Pau Claris: estudi biogràfic i històric (1922), i la seva monumental Història nacional de Catalunya (1922-1934), obra de gran ambició que continuà els anys següents i que, de fet, hagué de deixar inacabada.
En el terreny polític, la seva aposta per la integració a la UC no acabà de reeixir, ja que aquesta organització inicià ja el 1916 una forta crisi que la duria a un progressiu declivi. Entorn a 1917 i anys següents, l'actuació directa de Rovira en política fou menor. Col·laborà al Butlletí de les Joventuts Nacionalistes (1920-21), òrgan de les joventuts de la Lliga Regionalista. El 1922 participà a la Conferència Nacional Catalana, impulsada per les Joventuts arran de les creixents diferències amb la Lliga, integrant-se en l'organització que en sortiria -Acció Catalana- de la qual en seria vicepresident, col·laborador del nou setmanari Acció Catalana i primer director d'El Camp de Tarragona, setmanari que treia el seu primer número el juliol de 1923, a Tarragona. D'altra banda, el 1922 l'AC comprà el diari en què Rovira venia treballant des del 1916, catalanitzant-lo completament en una nova etapa com La Publicitat. L'abril de 1923 es presentà candidat d'AC per Barcelona a les eleccions generals espanyoles, obtenint uns bons resultats, però sense guanyar l'escó.
Els anys de la dictadura (1923-1931)
Durant la dictadura de Primo de Rivera continuà vinculat a AC, però el 1927 encapçalà el sector republicà del partit, del qual acabà marxant per constituir Acció Republicana de Catalunya. Amb les limitacions d'actuació inherents a aquest període, el nou partit no féu la seva presentació oficial fins a l'1 de gener de 1930, en què Rovira fou l seu president. El partit treballà també en forma de Fundació Valentí Almirall, que tingué algunes actuacions, com a mínim el 1930. Al mateix temps, fundà i dirigí La Nau, diari en català vinculat a aquest sector polític, però sobretot obra personal seva, que treia el seu primer número l'octubre de 1927. Va exercir durant un temps la doble direcció de La Nau i La Publicitat (1927-1928), que continuava vinculada a AC, però finalment en cessà.
D'altra banda, el 1924 reprengué la publicació de la Revista de Catalunya, que assolí un sòlid prestigi en el món cultural català i que dirigí fins al 1929, i després passà a ser-ne col·laborador. Entre el 1923 i el 1926 publicà un Anuari dels catalans, continuació de l'Anuari de Catalunya de 1917. Durant aquest període, i a banda de la continuació de la seva Història nacional de Catalunya, publicà la semblança biogràfica Guifré I (1926) i els llibres Teatre de la natura (1928), Els polítics catalans (1929) i Defensa de la democràcia (1930), tots tres reculls d'articles publicats a la premsa.
Durant 1930 participà en la confluència entre ARC i el partit del qual provenia -AC-, que culminà el març de 1931 amb la formació del Partit Catalanista Republicà, més conegut amb el nom d'Acció Catalana Republicana, i passà a integrar-ne el consell directiu. El nou partit, amb plantejaments més moderats que ARC, presentava un programa catalanista, republicà i liberal de centre.
La República i la Guerra Civil (1931-1939)
El canvi de règim i els inicis de la República estigueren marcats per a Rovira i Virgili per la decisió del seu partit, convençut de les pròpies possibilitats electorals, de no acceptar la proposta de coalició electoral amb Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions municipals d'abril de 1931. La forta derrota d'ARC i el triomf d'Esquerra determinà la correlació de forces en la direcció de la nova situació política i marcà una tendència en les següents conteses electorals. A les eleccions generals espanyoles del juny següent, Rovira presentà una candidatura personal per Tarragona, en què fou derrotat per la d'Esquerra. El mateix any, es desvinculà completament del partit i cedí a una cooperativa la direcció de La Nau, aleshores en una situació econòmica força precària.
El 1932 fou una de les personalitats que seguí l'anomenada Crida de Lleida, del president Macià, i s'incorporà a Esquerra. A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, obtingué l'elecció per Tarragona en els rengles d'Esquerra. Com a diputat, va ser membre de la Diputació Permanent i de les comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, i de les comissions no permanents de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal, alhora que intervingué en debats de projectes de gran significació, com l'Estatut Interior de Catalunya i la Llei de contractes de conreu.
Des de 1931 tornà a ocupar el seu lloc de treball a l'Oficina de Premsa, ara de la Generalitat. Col·laborà en publicacions de l'entorn d'Esquerra com La Rambla i La Rambla de Catalunya, però sobretot en La Humanitat. Escriví també a diaris de Madrid, com El Sol. Escriptor infatigable, durant aquests anys publicà, a banda de la continuació de la Història nacional de Catalunya, els treballs Catalunya i la república (1931), La Constitució interior de Catalunya (1932), El Corpus de Sang (1932), El Principi de les nacionalitats (1932), Els Sistemes electorals (1932), Història de Catalunya: tria d'episodis (1933), Pi i Margall i Proudhon (1936), Resum d'història del catalanisme (1936) i Valentí Almirall (1936).
Ja durant la Guerra Civil, el seu paper polític no fou de primera línia, ja que mantingué la seva actuació periodística, a la qual es pot afegir les col·laboracions en Meridià i Revista de Catalunya, que tornà a dirigir el 1938. El 1937 guanyà el Premi Valentí Almirall, atorgat al millor recull d'articles periodístics, que publicà amb el títol de Quinze articles (1938). Féu també la traducció de La crida del bosc, de Jack London. El 1938 féu un viatge a l'URSS, que reflectí a la seva tornada en una sèrie d'articles. L'1 d'octubre de 1938 va ser elegit vicepresident del Parlament de Catalunya.
L'exili (1939-1949)
A finals de gener de 1939 emprengué el camí de l'exili. Ell i la seva família s'instal·laren a Tolosa i després a Montpeller, on residiren un temps a la Residència d'Intel·lectuals. Va ser membre del Consell Nacional de Catalunya format pel president Companys el maig de 1940. Després de l'afusellament de Companys, Josep Irla, president del Parlament, assumí la Presidència de la Generalitat, mentre que Rovira, en la seva condició de vicepresident del Parlament, assumí la presidència, que mantingué ja fins a la seva mort. Publicà Els Darrers dies de la Catalunya republicana: memòries sobre l'èxode català (1940) i col·laborà en El Poble Català, La Humanitat i La Revista de Catalunya, ara publicats en territori francès.
El juliol de 1943 va ser un dels signants del document programàtic adreçat a l'exili conegut com a Deu punts de Montpeller. A finals de 1944 rebé l'encàrrec d'Irla de constituir un Consell Assessor de la Generalitat, que tenia com a missió preparar les tasques del futur govern català de l'exili. El gener de 1945 quedà constituït definitivament el Consell, i n'ocupà la presidència. El setembre següent, Rovira s'integrà com a conseller al nou Govern de la Generalitat a l'exili, l'únic que existí, fins que es dissolgué, al principi de 1948.
Vidu de la seva esposa Maria des de 1942, el 1946 s'instal·là a Perpinyà, ciutat a la qual es traslladà la seva fila Teresa en casar-se amb Felip Calvet i Costa. El mateix any presidí els Jocs Florals de la Llengua Catalana, celebrats a Montpeller. Col·laborà en la premsa de l'exili, com Quaderns d'estudis polítics, econòmics i socials (Perpinyà); La Nostra Revista (Mèxic, D.F.), Germanor (Santiago de Xile) i Ressorgiment (Buenos Aires). El 1947 publicà el recull poètic La Collita tardana.
Després de la seva mort, el 1949, l'interès per la seva obra intel·lectual es mantingué i es publicaren successives edicions de les seves obres, però també nous títols, generalment formats amb materials que havien quedat inèdits o amb reculls d'articles, entre els quals es pot esmentar (vegeu la llista completa a Obra pròpia): Teatre de la ciutat (1963), Els Corrents ideològics de la Renaixença catalana (1966), Prat de la Riba (1968), Viatge a la URSS (1968) i Siluetes de catalans: 51 catalans dels segles XIX i XX (1969).
El 1991 el Parlament de Catalunya aprovà la Llei de creació de la Universitat Rovira i Virgili, amb l'elecció de la seva denominació com a homenatge a «un dels més importants teoritzadors i divulgadors de la causa nacional de Catalunya, president que fou del Parlament de Catalunya i exemple de civisme, treball i estima pels valors del nostre poble».
Autoria: Joan Palomas i Moncholí
Antoni Rovira i Virgili
Obra pròpia
Llibres
CAPTAIN MORLEY (pseudònim de ROVIRA I VIRGILI, Antoni). La Guerra de les nacions (història documentada). Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1914-1925 [Societat Catalana d'Edicions, 17, 29, 42, 45, 58].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Nova vida: drama en tres actes. Tarragona: Tip. E. Pàmies, 1905.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Episodis. Barcelona: L'Avenç, 1909 [Biblioteca d'El Poble Català, 15].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Representació proporcional en el sufragi universal. Barcelona: Llibreria Espanyola, 1910.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Història dels moviments nacionalistes. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1912-1914 [Societat Catalana d'Edicions, 7, 8, 15].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Diccionari Català-Castellà & Castellà-Català. Barcelona: A. López Llibreter, [1913].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Novíssima ortografia catalana. Barcelona: Antoni López, [1913].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Nacionalització de Catalunya. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions; Antoni López, 1914 [Societat Catalana d'Edicions, 14].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Debats sobre'l catalanisme. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1915 [Societat Catalana d'Edicions, 20].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. El Nacionalisme. Barcelona: La Revista, 1916 [Publicacions de La Revista, 6].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Gramàtica elemental de la llengua catalana. Barcelona: Antoni López; Llibreria Espanyola, 1916.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Les Valors ideals de la guerra. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1916 [Societat Catalana d'Edicions, 21].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Llibre de lectura escolar; selecció de treballs en prosa i vers d'autors catalans moderns i antics. Barcelona: Antoni López; Llibreria Espanyola, 1916.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Nacionalisme i federalisme. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, 1917 [Societat Catalana d'Edicions, 38].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. El Nacionalismo catalán: su aspecto político, los hechos, las ideas y los hombres. Barcelona: Minerva, [1917] [Biblioteca de Cultura Moderna i Contemporània].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Crisi del règim: crònica documentada dels darrers esdeveniments de la política espanyola. Barcelona: Editorial Catalana, 1918 [Enciclopèdia Catalana, 1].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Història de Rússia des dels temps primitius fins als temps actuals. Barcelona: Editorial Catalana, 1919 [Enciclopèdia Catalana, 18].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Pau Claris: estudi biogràfic i històric. Barcelona: Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, 1922.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Camins de la llibertat de Catalunya: conferència donada per ... a l'Ateneu Barcelonès la nit del 14 de setembre de 1922. Barcelona: Publicacions d'Acció Catalana, [1922].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Història nacional de Catalunya. Barcelona: Edicions Pàtria, 1922-1934.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Guifré I. Barcelona: Barcino, 1926 [Col·lecció Popular Barcino, 11].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Grans catalans del Vuitcents. Barcelona: Orfeó Atlàntida, 1928 [Publicacions dels "Amics dels Llibres", 6].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Teatre de la natura: paisatges i marines, botànica i zoologia. Sabadell: La Mirada, 1928.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Polítics catalans: Enric Prat de la Riba, Ildefons Sunyol, Jaume Carner, Joaquim Lluhí i Rissech, Francesc Cambó. Barcelona: Tip. Occitània, 1929.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Defensa de la democràcia. Barcelona: Fundació Valentí Almirall, 1930.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Catalunya i la República. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1931.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. El Corpus de Sang: estudi històric. Barcelona: Barcino, 1932 [Col·lecció Popular Barcino, 83].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. El Principi de les nacionalitats. Barcelona: Barcino, 1932 [Col·lecció Popular Barcino, 77].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Sistemes electorals. Barcelona: Barcino, 1932 [Col·lecció Popular Barcino, 78].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Constitució interior de Catalunya. Barcelona: Barcino, 1932 [Col·lecció Popular Barcino, 87].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Història de Catalunya: tria d'episodis. Barcelona: L'Ocell de Paper, 1933.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Les Muralles de Tarragona. Tarragona: Tip. Suc. de Torres & Virgili, 1933.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. L'11 de Setembre del 1714. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, 1934.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Pi i Margall i Proudhon. Barcelona: Norma, 1936 [Biblioteca Sociològica Contemporània].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Resum d'història del catalanisme. Barcelona: Barcino, 1936 [Col·lecció Popular Barcino, 125].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Valentí Almirall. Barcelona: Barcino, 1936 [Col·lecció Popular Barcino, 131].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Quinze articles. Barcelona: Institució de les Lletres Catalanes, 1938.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Darrers dies de la Catalunya republicana: memòries sobre l'èxode català. Buenos Aires: Edicions de la Revista de Catalunya, Agrupació d'Ajut a la Revista de Catalunya, 1940 [Edicions de la Revista de Catalunya, 4].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Collita tardana. Mèxic, D.F.: Catalònia, 1947 [Col·lecció Verdaguer, 1].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Teatre de la ciutat. Barcelona: Barcino, 1963 [Col·lecció Popular Barcino, 204].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Els Corrents ideològics de la Renaixença catalana. Barcelona: Barcino, 1966 [Col·lecció Popular Barcino, 210].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Prat de la Riba. Barcelona: Edicions 62, 1968 [Llibres a l'abast, 67].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Viatge a la URSS. Barcelona: Edicions 62, 1968 [Antologia catalana, 43].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Siluetes de catalans: 51 catalans dels segles XIX i XX. Barcelona: Barcino, 1969 [Col·lecció Popular Barcino, 218-219].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. 49 articles. Barcelona: Pòrtic, 1970 [Llibre de butxaca, 9].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Antologia tarragonesa d'Antoni Rovira i Virgili. [Tarragona]: Diputació Provincial de Tarragona; Institut d'Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV, 1982 [Els Llibres de la medusa, 9].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Notes obreres. Barcelona: La Magrana, 1986 [Els Orígens, 8].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Catalunya i Espanya. Barcelona: La Magrana, 1988 [Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català, 20].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. La Renaixença catalana. [Barcelona]: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1990 [El Tinter dels clàssics, 24].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Lectura de Pi i Margall. Barcelona: La Magrana, 1990 [Biblioteca dels clàssics del nacionalisme català, 22].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional: textos polítics 1913-1947. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1994 [Catalans il·lustres, 9].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «La Guerra que han provocat»: selecció d'articles sobre la guerra civil espanyola. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1998 [Biblioteca Abat Oliba, 195].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Cartes de l'exili: 1939-1949. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002 [Biblioteca Abat Oliba, 240].
Capítols de llibres
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Revisió i pròleg», a: Petit compendi d'història de Catalunya. Tolosa del Llenguadoc: Ed. Foc Nou, 1946.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Pròleg», a: DEULOFEU, Alexandre. Catalunya i l'Europa futura. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1934.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Les Comarques a través de la història», a: [Diversos autors]. El Problema comarcal de Catalunya [tractat per Francesc Glanadell, Jaume Bofill i Mates, A. Rovira i Virgili, Ferran Valls i Taverner, F. Maspons i Anglasell, Carles Pi i Sunyer, Pau Vila]. Barcelona: Casa del Vallès, 1931 [Biblioteca d'estudis comarcals].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Seleccio i pròleg», a: FRANCÉS I LADRON DE CEGAMA, Josep Maria. Focs de Bengala: 1a sèrie 1931-1932. Barcelona: Tip. Cosmos, [1936?].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Introducció», a: NEGRE-BALET, Raimon. Irlanda, el batlle de cork i Catalunya. Barcelona: Atenes A.G., 1921.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Traducció catalana i pròleg», a: PI I MARGALL, Antoni. La Qüestió de Catalunya: escrits i discursos. Barcelona: Societat Catalana d'Edicions, [1913] [Societat Catalana d'Edicions, 10].
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Tria, sistematització i pròleg», a: PRAT DE LA RIBA, Enric. Nacionalisme: textos extrets dels seus llibres, escrits i discursos. Barcelona: Editorial Catalana, 1918.
ROVIRA I VIRGILI, Antoni. «Catalunya i l'autonomia; La catalanització general», a: ROVIRA I VIRGILI, Antoni; ROVIRA I COMAS, Teresa. Conferències al Centre de Lectura de Reus. Reus: Centre de Lectura, 1996 [Assaig, 53].
Traduccions
HAWTHORNE, Nathaniel. La Lletra vermella: novel·la americana. Traducció de: ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Barcelona: Tip. L'Avenç, 1910 [Biblioteca d'El Poble Català, 19].
LONDON, Jack. La Crida del bosc. Traducció de: ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Barcelona: Edicions de la Rosa dels Vents, 1938 [Allò que perdura, 3].
Antoni Rovira i Virgili
Bibliografia
Llibres
Homenatge a Antoni Rovira i Virgili. Barcelona: Servei Central de Publicacions de la Generalitat de Catalunya, Departament de la Presidència, 1980.
BLADÉ I DESUMVILA, Artur. El meu Rovira i Virgili. Barcelona: Teide, 1981 [Capdavanters].
BLADÉ I DESUMVILA, Artur. Antoni Rovira i Virgili i el seu temps. Barcelona: Rafael Dalmau, 1984 [Publicacions de la Fundació Salvador Vives Casajuana, 89].
FERRÉ I TRILL, Xavier. La Formació del pensament polític d'Antoni Rovira i Virgili. Reus: S.n., 2002.
FERRÉ I TRILL, Xavier. Per l'autodeterminació: evolució ideològica i política d'Antoni Rovira i Virgili. Tarragona: Arola, 2004 [Morera].
FERRÉ I TRILL, Xavier. De la nació cultural a la nació política: la ideologia nacional d'Antoni Rovira i Virgili. Barcelona: Afers, 2005 [Recerca i pensament, 25].
FERRÉ, Xavier (ed.). Àlbum Antoni Rovira i Virgili. Reus: Centre de Lectura, 2000 [Assaig, 70].
GINEBRA, Jordi. Llengua i política en el pensament d'Antoni Rovira i Virgili. Tarragona: Diputació de Tarragona; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006 [Biblioteca Serra d'Or, 352].
MINOVES I FREIXA, Segimon; VÁZQUEZ I PRADA, Ma Teresa. El Vessant pedagògic d'Antoni Rovira i Virgili. [Barcelona]: [els autors], [1994].
ROIG ROSICH, Josep M. (ed.). Rovira i Virgili 50 anys després. Valls: Cossetània Edicions; Universitat Rovira i Virgili, 2000 [El Tinter, 17].
ROVIRA, Teresa; DURAN, Lluís (selecció a cura de). Antoni Rovira i Virgili: 1882-1949. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya, 1999.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. Rovira i Virgili. Barcelona: Nou Art Thor, 1989 [Gent nostra, 76].
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. Antoni Rovira i Virgili: història i pensament polític. Barcelona: Curial, 2002 [Biblioteca de cultura catalana, 87].
SOLDEVILA, Carles. Rovira i Virgili. Barcelona: Llibreria Catalònia, [1925] [Quaderns blaus, La Nostra gent].
Capítols de llibres
«Rovira i Virgili o la Història», a: Morts a l'exili, vivents en la història. Ginebra: Edicions del P.C.C.P., 1962.
PAGÉS I MASÓ, Josep. «Rovira i Virgil, Antoni», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. «Antoni Rovira i Virgili», a: BALLARÍN I MONSET, Josep Maria; AINAUD DE LASARTE, Josep Maria; BUSQUETS, Maria. La Nostra gent: història de Catalunya. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, 1988.
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. «Antoni Rovira i Virgili», a: CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís (dir. i coord.); ANGUERA I NOLLA, Pere [et. al.]. Cent personatges: del Baix Camp al Montsià. Tarragona: Edicions El Mèdol (edició especial per a la Caixa d'Estalvis del Penedès), 1986, p. 144-145.
«Antoni Rovira i Virgili: La fal·lera teoritzadora i la nul·litat política», a: DUARTE, Àngel. Republicans: jugant amb foc: de Lluís Companys a Josep Tarradellas. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006 [Història].
CALVET, Felip; ROVIRA, Teresa. «Semblança biogràfica de Rovira i Virgili», a: ROVIRA I VIRGILI, Antoni. Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional: textos polítics 1913-1947. [Barcelona]: Generalitat de Catalunya. Departament de la Presidència. Entitat Autònoma del Diari Oficial i de Publicacions, 1994 [Catalans il·lustres, 9].
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. «Rovira i Virgil, Antoni», a: SIMON TARRÉS, Antoni. Diccionari d'historiografia catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 2003.
Articles en publicacions periòdiques
CAHNER, Max [et al.]. «Cinquanta anys de la mort de Rovira i Virgili i setanta-cinquè aniversari de la "Revista de Catalunya"» a: Revista de Catalunya, núm. 143, setembre 1999, p. 9-63.
CAPDEVILA, Maria. «A Cinquanta anys de al mort d'Antoni Rovira i Virgili: el seu darrer escrit» a: Serra d'or, núm. 482, febrer 2000, p. 38-41.
FERRÉ I TRILL, Xavier. «Els Orígens dels republicans catalanistes: Antoni Rovira i Virgili» a: Afers: fulls de recerca i pensament, núm. 33-34, 1999, p. 585-601.
FERRÉ I TRILL, Xavier. «Antoni Rovira i Virgili i la qüestió nacional» a: Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 16, abril 1995, p. 18-19.
FERRÉ I TRILL, Xavier. «Rovira i Virgili: voluntat política, ciutadania i nacionalitat» a: Revista de Catalunya, núm. 197, juliol-agost 2004, p. 60-70.
FERRÉ I TRILL, Xavier. «Rovira i Virgili: Reus: 1922-1932» a: Revista del Centre de Lectura de Reus, núm. 28, octubre 1996, p. 16.
FONTANA, Josep [et al.]. «Antoni Rovira i Virgili» a: Revista de Catalunya, núm. 44, octubre 1999, p. 9-114.
SOBREQUÉS I CALLICÓ, Jaume. «Barcelona i Catalunya: progrés i ruralisme en el pensament de Rovira i Virgili» a: L'Avenç, núm. 102, març 1987, p. 20-28.
VILANOVA VILA-ABADAL, Francesc. «L'Exili d'Antoni Rovira i Virgili a través de les seves cartes» a: Serra d'or, núm. 520, abril 2003, p. 96-97.