Enginyer químic i polític

Joventut, estudis a Europa i etapa argentina (1885-1915).

Nascut al Poblenou, a la zona industrial de l'antic municipi de Sant Martí de Provençals, era membre d'una família originària d'Osona i fill de Josep Riera i Padrisa i Maria Puntí i Costa.

L'avi matern, Segimon Puntí, havia creat una empresa tèxtil al Poblenou, que disposava d'una fàbrica dedicada a operacions d'aprests i tints, totes elles amb intervenció de processos químics. En néixer Josep, l'avi ja havia mort i el pare, blanquejador d'ofici, adquirí més protagonisme al front de l'empresa, que passà a denominar-se Hereus de Segimon Puntí.

En el tombant de segle, el germà gran de Josep, Segimon Riera i Puntí, entrà amb decisió a l'empresa familiar. Als anys següents, després de la mort del pare, passà a dirigir-la, eixamplà i diversificà la producció i tingué una certa presència en el regionalisme polític i en l'associacionisme industrial.

En aquest context familiar de certa prosperitat, Josep pogué fer estudis superiors de química, que podien resultar d'utilitat per a l'empresa familiar. En el primer decenni del segle XX estudià Ciències Químiques a les universitats de Mülhausen, a l'Alsàcia, on a més es familiaritzà amb l'alemany, i de Grenoble, on es doctorà i perfeccionà el francès.

Amb tot, un cop completats els estudis, no s'incorporà a l'empresa de Barcelona, sinó que a l'entorn de 1910 marxà a l'Argentina, on treballà com a enginyer químic en una empresa alemanya de colorants, la casa AGFA.

En aquesta etapa argentina, va tenir un paper destacat en el Casal Català de Buenos Aires, que arribà a presidir. Durant aquests anys prengué consciència de la necessitat d'una relació més estreta entre els catalans residents a Catalunya i els de l'exterior, una idea que en els anys següents tindria ocasió de desenvolupar.

El setembre de 1915 es casà amb una catalana també establerta a l'Argentina: Remei Segura i Gosch. A finals d'any, emprengueren el viatge de retorn a Catalunya, on arribaren a principis de 1916.

Activitat política i associativa a Catalunya (1916-1930).

Riera i la seva esposa s'establiren en un primer moment a Badalona, però aviat es traslladaren al Poblenou, on residiren sempre. La parella tingué tres fills: Montserrat, Maria Rosa i Josep.

En l'àmbit professional, treballà a la casa Cros, dedicada a la fabricació de tota mena de productes químics, i posteriorment a l'empresa d'adobaments i cuirs per a corretges de Josep Durall, situada al Poblenou.

En el terreny polític, ingressà a la Unió Catalanista i el 1920 ocupà la Secretaria de Propaganda. Representà l'organització en diversos esdeveniments de principis dels anys vint, com la Conferència Nacional Catalana, de 1922, en què Riera defensà el dret de Catalunya a assolir la seva independència; o la signatura del primer pacte Galeusca, de 1923, que pretenia sumar esforços dels nacionalistes catalans, bascos i gallecs.

Fou un actiu orador, amb una intensa activitat en conferències i mítings en el teixit associatiu català. Sense deixar la Unió Catalanista, entre 1922 i 1923 tingué un acostament a les posicions de Francesc Macià, però també a Acció Catalana, sorgida arran de la Conferència Nacional Catalana, i a la qual donà el seu suport a les eleccions generals de 1923.

Fou membre del CADCI i impulsà dins seu la creació d'una Secció Feminal, que el tingué a ell com a primer president. Dedicà també importants esforços a l'Associació Protectora de l'Ensenyança Catalana, de la qual presidí la Secció de Foment. El 1922 presidí la comissió organitzadora dels actes de lliurament de la senyera dels catalans d'Amèrica a la Mancomunitat.

La Dictadura de Primo de Rivera imposà un cert parèntesi en la seva activitat política i associativa, que reprengué el 1930, a partir de l'obertura del règim.

Actuació durant la República i la Guerra Civil (1931-1939).

El 1931, amb la proclamació de la República, s'afilià a Esquerra Republicana de Catalunya. Integrat en la candidatura d'Esquerra per Barcelona-ciutat a les eleccions generals espanyoles, participà activament de la campanya electoral, amb un discurs que ideològicament ara se situava més en la línia de defensa de la república federal. Obtinguda l'elecció, com a diputat pràcticament no realitzà cap intervenció directa a les Corts constituents, però en canvi es mostra actiu en recórrer Catalunya per a recollir les demandes del territori.

El mateix 1931, la seva antiga idea d'estrènyer els lligams amb els catalans d'Amèrica prengué forma en la creació de l'Agrupació Catalans d'Amèrica, entitat fundada a Barcelona amb la voluntat de mantenir una relació més estreta entre les noves institucions catalanes i els casals catalans d'altres països i també de donar assistència als catalans retornats d'Amèrica. Riera en va ser el primer president i als anys següents formà part sempre de la seva direcció. La nova entitat va mantenir la secció "Els catalans d'Amèrica" a La Humanitat i Riera va tenir una intensa activitat, tot demanant més atenció per part del Govern català a les activitats que realitzaven els catalans dels països americans.

Mantingué un contacte permanent amb els altres nacionalismes peninsulars, sobretot amb el basc, i per això el 1933 fou un dels artífexs de la renovació de Galeusca. El mateix any va ser un dels impulsors del Comitè Català d'Amics d'Andorra, creat arran de l'entrada de gendarmes francesos en territori andorrà.

A les següents eleccions generals espanyoles, de novembre de 1933, repetí com a candidat d'Esquerra per Barcelona-ciutat, ara des de la seva posició de president de l'Agrupació d'Esquerra Republicana del Poblenou. En el context de retrocés de les esquerres en aquestes eleccions, en aquesta ocasió no aconseguí l'elecció, tot i que per un estret marge de vots.

Fins 1936 mantingué una intensa activitat pública, en actes del partit i com a impulsor de les entitats de què formava part. El 1935, amb la inauguració del Grup Escolar Bori i Fontestà, al Poblenou, passà a formar part del seu Patronat.

Iniciada la Guerra Civil, afavorí la fugida a França del propietari de l'empresa en la qual havia treballat durant anys, Josep Durall, i també de la seva família. Poc després, amb la col·lectivització de la fàbrica, en va ser expulsat pels activistes de la FAI.

Durant la Guerra, treballà en els Jurats Mixtos de Treball i després en el Comissariat de Propaganda de la Generalitat. En aquest, s'encarregà de l'assistència als infants refugiats i de la relació amb els catalans residents en altres països. En aquest darrer àmbit, impulsà el 1937 l'edició del Butlletí per als Catalans Absents de la Pàtria i l'any següent organitzà una exposició sobre els catalans a Amèrica, que havia de coincidir amb la publicació del seu llibre Catalunya al nou món, però les circumstàncies del tram final de la guerra ho impediren.

A principis de 1939, va ser nomenat membre de la Comissió Central d'Ajut als Evacuats Catalans, que tenia la missió d'organitzar l'assistència als catalans procedents de les zones de Catalunya ja ocupades per l'Exèrcit franquista.

Ocultació, judici militar i darrers anys (1939-1949).

Cap al final de la Guerra, no arribà a emprendre el camí de l'exili. En un primer moment, pensà que per la seva actuació dels darrers anys no se li exigiria cap responsabilitat política per part de les noves autoritats franquistes. Tot i així, aviat s'adonà del caire fortament repressiu que adquiria la nova situació i decidí ocultar-se. D'aquesta manera, la seva esposa i els seus fills quedaven al domicili familiar, a la Rambla del Poblenou, mentre que ell s'instal·lava a dispesa en una casa de la Bonanova, amb documentació falsa. De cara als propietaris de l'habitatge, que n'ignoraven la identitat, i també al veïnat, al·legà problemes de salut, que feien recomanable una temporada de repòs lluny del centre de la ciutat.

Durant dos anys visqué en aquesta situació, amb eventuals visites de la família. Finalment, però, la seva conducta despertà les sospites de la policia, que el febrer de 1941 procedí a la seva detenció. Passat el seu cas a la jurisdicció militar, estigué pres a la Presó Model i a la presó habilitada del Palau de les Missions, a Montjuïc, i rebé una condemna de sis anys i un dia de presó major.

Riera sortí de tot aquest procés amb la salut seriosament tocada. En el darrer tram de la seva vida, estigué ingressat a l'Institut Pere Mata, de Reus, on morí el 1949.

 

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Articles en publicacions periòdiques

---

RIERA I PUNTÍ, Josep. «Els catalans d'Amèrica» a: Ressorgiment, núm. 257, desembre de 1937, p. 4.159-4.160.