Blanquer, cooperativista i activista cultural

Casat el 6 d'octubre de 1934 [sic] amb Joana Gabarró i Enrich (Vilanova del Camí, 1912 – Igualada, 1996), van ser pares de Jordi i Elisa. 

Va fer estudis a l’escola del Sr. Francisco i a les escoles de l’Ateneu Igualadí, entitat de la qual fou un membre molt significat. Als 14 anys va començar a treballar de fuster i de blanquer, treballant trenta anys a Vidal Bosch.

El 1923 va fundar amb Joan i Josep Llacuna, Pere Costa, Antoni Vila i Figueras i Pere Valls la delegació igualadina d’Esquerra Catalana, organització que més tard s’adheriria a l’Estat Català de Francesc Macià. El 1925 va viure un temps a Palma de Mallorca i a Salamanca. Posteriorment va fer un temps de guia turístic. Durant la República va militar a ERC i a la UGT i va ser comptador del Centre Republicà (1934). Membre de la junta directiva de l’Associació d’Estudiants de l’Ateneu, president de la secció excursionista i col·laborador del seu Butlletí. Vocal de la Comissió d’Assistència Social que havia creat l’Ajuntament el 4 de maig de 1934. El 1936 era dependent i cobrador de l’Ateneu. 

Ja durant la guerra, va intervenir activament en el salvament del patrimoni artístic i dels arxius de la comarca. El setembre de 1937 va ser elegit president del consell directiu de la Unió de Cooperadors d’Igualada, que llavors tenia dos milers d’associats. Soldat de la lleva de 1926, va allistar-se a Igualada el 15 de maig de 1938. Incorporat a l’Exèrcit de l’Ebre, XVIII cos d’exèrcit, divisió 27, brigada mixta 124, batalló 496, 4a companyia, va anar al front d’Aragó i va prendre part a la batalla de l’Ebre, on se’l va donar per desaparegut el 5 de setembre de 1938. En realitat, va ser fet presoner i va passar per la presó d’Orduña i pel camp de concentració de Miranda de Ebro. El juny de 1939 va tornar a Igualada. 

 

Després de la guerra, a partir de 1954, va lliurar-se per complet a la seva tasca de president de la Cooperativa la Victòria, nom que, a partir del 4 de setembre de 1939, va haver de prendre l’antiga Unió de Cooperadors. Allí va promoure una biblioteca pública de 5.400 volums i va aixoplugar un gran nombre d’entitats igualadines, així com les reunions clandestines de l’Assemblea Democràtica d’Igualada. El 19 de setembre de 1975 la cooperativa va canviar el seu nom pel d’Unió Cooperativa (Unicoop) i l’1 de setembre de 1988 pel d’Unicoop Cultural, que acolliria més tard el Teatre de l’Aurora. Va ser també president de l’Ateneu Igualadí, entre l’octubre de 1977 i el febrer de 1980. L’Ajuntament d’Igualada va atorgar-li la Medalla al Mèrit Cultural el 5 de setembre de 1989. Col·laborador a la premsa igualadina (també sovint a Horitzons, òrgan del PSUC, durant la guerra) i autor d’Amor per correspondència (obra dramàtica, 1959), El P. Marià Ferrer i Estruch (1978), L’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: 1863-1939 (1988) i La confiscació i recuperació de l’Ateneu Igualadí (1998). Va utilitzar el pseudònim Guiol.

Autoria: Antoni Dalmau i Ribalta

Llibres

---

RIBA I GUMÀ, Salvador. El P. Marià Ferrer i Estruch. Igualada: Ateneu Igualadí, 1978.

---

RIBA I GUMÀ, Salvador. L'Ateneu Igualadí de la Classe Obrera: 1863-1939. Igualada: Ateneu Igualadí, 1988.

---

RIBA I GUMÀ, Salvador. La confiscació i recuperació de l'ateneu igualadí. Igualada: Ateneu Igualadí, 1998 [Els llibres de l'Ateneu Igualadí, 6].

Capítols de llibres

---

FERRER I PIÑOL, Jaume. Arrels igualadines: articles publicats a "la Veu de l'Anoia" i "Igualada" 1993. Barcelona: Totgest, 1995, p. 77 i ss.