Fill de Vicenç Puig i Puig i de Dionísia Arnaus i Grané. El pare era fill d’Ullastrell i la mare de Terrassa. La vinculació de Puig i Arnaus amb aquella vila fou sempre molt important més enllà dels estrets llaços familiars. Els coneixements agraris del pare i la complicitat amb Ullastrell li varen permetre aconseguir força expertesa sobre el món de la vinya que li fou molt útil en el temps de l’exili. El 1928 es va casar amb Teresa Enrich i Codina amb qui tingueren una filla: Dionísia (Níssia) (1933).

Vicenç Puig conreava un parell de vinyes situades en terrenys de Can Jofresa i de la Maurina. Es trobaven dins de l’antic terme de Sant Pere que va desaparèixer el 1904 amb l'annexió a les ciutats de Terrassa i de Sabadell. Compaginà el treball del camp amb el d’operari en una bòbila. Vicenç tenia molt interès que el fill seguís la tradició familiar però, malgrat la seva insistència, no ho va aconseguir.

Josep Puig i Arnaus fou un prestigiós conferenciant, musicòleg, crític literari, estudiós de l’esperanto, activista cultural, actor i director de teatre, mecenes, editor, perseverant periodista, polític compromès, expert en borsa, director de la Caixa d’Estalvis i apassionat lector i reconegut bibliòfil. La gent li feia confiança i procurava respondre i atendre tota mena de peticions i suggeriments. La seva etapa escolar es desenvolupà en l’escola Sant Josep del Sr. Ramon Trias i Curet.

Els seus interessos financers, musicals, periodístics i literaris l’acompanyaran  al llarg de la seva existència. Des de 1944 residí a Tolosa de Llenguadoc. Anys després (1947-1957) sovintejà els viatges i les estades al Principat d’Andorra per motius empresarials i polítics, amb nombroses iniciatives que no varen reeixir i que tingueren un limitat recorregut. No quallaren les suggeridores propostes presentades a la Banca Suïssa, les acurades reflexions sobre el futur financer i comercial d’Andorra ni tampoc les candidatures alternatives, catalanistes i democràtiques per rellevar el veguer francès de torn. La persistent dedicació no obtingué els resultats desitjats ni el just reconeixement al seu perseverant esforç i treball.

Compromís amb la cultura

En el període de la dictadura de Primo de Rivera començaren les intervencions periodístiques i els escrits de Josep Puig i Arnaus dins el món cultural, artístic i associatiu de la ciutat. Era col·laborador d'El Dia i fou redactor en cap del Butlletí del Grup Excursionista La Llanterna. Els primers articles són de 1926. La capçalera de la publicació es va mantenir fins 1928. La Gaseta del Orfeó Terrassa prengué el relleu d’aquella publicació. Va fer tots els papers de l’auca en ambdues publicacions. Redactava i escrivia la major part del seu contingut.

El món del teatre tampoc li era gens estrany car feia tasques de direcció i interpretació amb el grup teatral de La Llanterna. Va ser un dels primers compromisos culturals. La companyia actuava en el saló de festes de l’entitat. Representà diferents personatges de les obres més conegudes del teatre català.

Marc Armengol fou una figura molt important en la vida intel·lectual i personal de Josep Puig i Arnaus. Era un terrassenc il·lustre, de gran saviesa musical  i molt estimat. En el temps d’exili varen continuar conreant una vella i ferma amistat. Josep visità, durant els anys 1940, la família Armengol que residia a Castellnou d’Arri, al departament de l’Aude. Marc Armengol dirigí la Coral Deodat de Severac amb seu a Tolosa de Llenguadoc. Josep n’era col·laborador i membre del Casal Català.

Assaig, crítica literària, esperanto i Fluid-editorial

L’activitat literària tingué un dels principals punts d’inici i referència en la  participació en l’homenatge a la figura d’Ignasi Iglésias, escriptor i dramaturg,  amb motiu del seu traspàs  el 9 d’octubre de 1928. Per en Puig i Arnaus, la crítica literària va ser una de les seves prioritats intel·lectuals. Les pàgines d'El Dia comptarien amb textos d’acurada anàlisi i reflexió vers les obres escollides. Els comentaris de les obres anaven farcits d’innumerables referències de caire mitològic i filosòfic. Qualsevol crítica significava la ferma expressió d’un compromís amb la defensa dels valors i arguments vinculats amb la solidaritat, la pau i el diàleg entre els pobles.

En el món de l’esperanto, Terrassa ha estat el bressol de nombrosos seguidors i practicants. Ha existit una llarga tradició que ha sobreviscut amb el pas del anys. Molts terrassencs foren i són  fidels defensors dels valors fraternals i solidaris que identifiquen i caracteritzen aquest idioma. Es relacionà, de forma molt propera i continuada,  amb els defensors i seguidors de la llengua del Dr. Zamenhoff que hi havia a la ciutat i comarca. Amb el temps va anar recopilant una interessant col·lecció de novel·les, diccionaris i textos gramaticals  dins la seva àmplia i rica biblioteca. Era un bon amic de Sebastià Chaler, considerat un dels gran impulsors d’aquest idioma a Terrassa.

Puig i Arnaus posà en marxa l’editorial Fluid. S’editaren cinc volums entre 1930 i 1932. Els autors foren Frederic Mistral, Joan Duch, Alexandre Bulart, en dues ocasions, i Joaquim Ventalló. La prioritat raïa en implicar els autors i lectors terrassencs en aquella encisadora empresa. La resposta no fou l’esperada i ben aviat es pensà en reorientar aquell propòsit i cercar d’altres opcions en quant a possibles obres i escriptors més enllà de la ciutat. Va ser un ambiciós i legítim somni de curt recorregut. Fluid edità l’única novel·la que va escriure el terrassenc Joaquim Ventalló: Pau Canyelles, ex-difunt.

Redactor en cap del diari L’Acció

Josep Puig i Arnaus destacà pel seu compromís i dedicació professional com a periodista local. Va ser el redactor en cap del diari L’Acció en temps de la República fins la seva incorporació com a director de la Caixa d’Estalvis de Terrassa l’agost de 1936. La gestió editorial i les tasques informatives  eren una forma inequívoca de palesar el seu compromís al servei de les opcions de progrés, llibertat, justícia  i tolerància. Viure de prop les vicissituds d’un mitjà de comunicació significava el seguiment informatiu, l’elaboració de textos, la representació protocol·lària del diari i difondre, per medi de conferències i tertúlies, les seves inquietuds i experiències.

L’administració i la redacció del diari es trobaven,  inicialment, al Carrer Cremat, 9 on hi havia la Casa del Poble i la seu de Fraternitat Republicana. La intervenció policial arran dels Fets d’Octubre de 1934 malmeteren d’allò més totes les dependències. El darrer emplaçament estava situat en el carrer del Mas Adei, 38. Era un diari de tarda que comptava amb dos periodistes: Miquel Almirall i Josep Puig i Arnaus. L’Acció esdevingué l’habitual escenari i fidel aparador de les reflexions i mútues acusacions entre els defensors de l’acció política i de progrés a l’empara de la República i els que manifestaven que la via sindical i la mobilització social eren l’única alternativa per a les classes populars.

La participació en la política local i comarcal

S’implicà de valent en les activitats del partit i en les nombroses convocatòries d’Esquerra Republicana durant 1936. Ho va fer per la via de la participació en nombrosos mítings electorals i amb la presència en trobades i actes populars, en qualitat de compromès militant o com a president del Comitè Executiu. Visqué molt directament el trencament del partit a finals de 1937 i es posicionà al costat del nou Casal d’Esquerra Republicana liderat per Miquel Palet i Jaume Figueres.

Durant la campanya electoral del Front d’Esquerres, en les eleccions legislatives de 1936, participà en diferents mítings arreu de la comarca: Sant Llorenç Savall, Olesa de Montserrat, Palausolitar, Castellar del Vallès, Barberà, Viladecavalls i Castellbisbal. Els resultats electorals restabliren al seu lloc els alcaldes i consellers que havien estat suspesos.

Director i Delegat a la Caixa d’Estalvis de Terrassa

El 5 d’agost de 1936 s’instaurà, enmig d’una escenografia socio-política de notable fragilitat, una nova Junta al capdavant de la Caixa d’Estalvis de Terrassa sota la presidència de l’alcalde Samuel Morera i la direcció de Josep Puig i Arnaus. En la sessió extraordinària es desdoblà el càrrec de la presidència i el de la direcció malgrat que els estatuts no ho consideraven d’aital manera. La Junta prengué l’atribució de funció delegada i l’alcalde assumia la presidència en el marc d’una situació del tot excepcional.

Josep Puig i Arnaus va ser el director de la Caixa d’Estalvis de Terrassa  entre el 5 d’agost de 1936 i el 29 de desembre de 1938. Va exercir el càrrec de delegat-interventor del Govern de la Generalitat  entre el 3 d’octubre de 1936 fins el 31 de maig de 1938, després d’un perllongat període de reducció dràstica de competències en la institució autonòmica.

Els reptes i problemes que afrontà foren importants i acompanyats d’un gran coratge i fermesa. En l’anàlisi i valoració de la seva actuació, al capdavant de la Caixa de Terrassa, destaquen l’ajut i la generosa disponibilitat davant les penúries i greus dificultats de molts impositors. Calia atendre les apressants necessitats d’una clientela humil i treballadora.

Nombrosos terrassencs, malgrat el pas dels anys,  continuarien palesant un immens agraïment per tot el que havia fet. Demostrà la seva sensibilitat i bonhomia amb un tema tan delicat com era la liquidació de les llibretes dels difunts. La  gent li estava molt agraïda i així li ho manifestà quan va tornar a Terrassa, per primera vegada, el 1969.

Exili i supervivència

El 24 de gener de 1939 es convertí en una data inesborrable per a la memòria de molts terrassencs, ferits de guerra i refugiats. L’evacuació havia començat a trenc d’alba. No hi havia temps a perdre ni es podia esperar ningú. Es visqué una situació de total embogiment. L’endemà s’estengué, amb el pas de les hores, un estrany i embolcallant silenci que alguns avis encara recorden.

Josep abandonà la ciutat convençut que seria per una breu temporada. Així ho pensava i també li recordaven alguns amics i coneguts. Tenia trenta-vuit anys. Malgrat tot, calia marxar de pressa i corrents. Els vincles professionals amb el diari republicà L’Acció podien ser motiu suficient davant la previsió d’un fort peatge sancionador i repressiu per part dels vencedors i imminents ocupants.

No disposava de llicència per portar vehicles. Rodrigo Vidal, va ser el conductor que l’acompanyà en la sortida de Terrassa. Era  xofer a SAPHIL (Sociedad Anónima de Peinaje e Hilatura de Lana), veí de tota la vida i bon amic. Sortiren el dia 24 fins que arribaren prop de la frontera. Puig i Arnaus escriu en el seu Dietari respecte les impressions viscudes a Figueres al voltant del 31 de gener. Esdevingué testimoni directe dels terribles estralls causats pel darrer bombardeig que havia patit la capital de l’Alt Empordà. Després va fer nit a Pont de Molins.

Va patir les vicissituds d’uns dies marcats per una total imprevisió i desconcert respecte quina podia ser la millor estratègia i adequat itinerari en aquells desesperats moments. El 5 de febrer es trobava situat  a uns centenars de metres de la frontera on hi va passar la nit al costat d’uns vells coneguts  terrassencs. La colla d’amics estava formada per Josep Batlle i Esteve, Martí Dern i Carreter, Antoni Ejarque i Montfort, Espartacus Puig, Joan Juan Roch i en Castanyer. La descripció d’aquella nit resulta del tot  impactant i realista. L’endemà entraven a França.

Josep arribà al camp de concentració de Sant Cebrià del Rosselló el 12 de febrer i en va sortir el 4 de maig. Sant Cebrià s’havia inaugurat pocs dies abans de la seva arribada. La permanència de Josep i la de l’amic Miquel Palet, en el camp rossellonès, es perllongà durant quasi tres mesos. Els aiguamolls propers empitjoraven la deplorable situació higiènico-sanitària dels interns. Sovintejaren els brots epidèmics que acceleraven l’habitual, greu i elevada taxa de mortalitat.

El camp d’Agde —el «Camp dels catalans»─ va ser el  nou destí per als dos vells amics. Hi varen arribar a mitja tarda del 4 de maig. Formaven part d’un comboi de 791 catalans. L’estada es perllongà fins el novembre. El centre de refugiats es convertí, de forma inesperada, en un privilegiat i sorprenent observatori des d’on descriu tota mena de situacions, personatges i singulars circumstàncies d’aquella disciplinada  quotidianitat. Els vint-i-quatre capítols del seu Dietari, escrit entre maig i l'1 d’agost,  representen un valuós document, històric i narratiu, d’alguns capítols de la Guerra Civil i de l’exili. Agde era una singular caixa de ressonància i un immens observatori. Sortí del camp d’Agde a finals de novembre. Fou traslladat al camp de  Bram on d’altres terrassencs l’havien precedit. Hi va estar entre el 29 de novembre i el 12 de desembre de 1939.

Fora dels camps

Un contracte de treball va fer possible la seva desitjada sortida.  La feina era de pagès. Tenia una durada de tres mesos. Tingué molt bona acollida per part del propietari i va rebre un tracte immillorable. Obtingué un salconduit de les autoritats franceses que li permetia moure’s i residir en aquella localitat. A Sant Andreu de Ròcalonga hi va viure bona part del 1940. Josep feia arribar sempre els seus sentiments i anhels de retrobament. En la relació epistolar, des de diferents localitats, es mantingué molt viu un alè d’esperança en el retorn a casa.

Després va viure a la ciutat de Draguinhan (Var) i posteriorment a Montpeller on s’havia  aplegat un significatiu nombre de vells militants i gent compromesa amb Esquerra Republicana de Terrassa. Alguns terrassencs es trobaven acollits, des de meitats de 1939, a la Residència dels Intel·lectuals Catalans. Josep hi va viure entre 1941 i 1943. El control dels refugiats i la gestió política canviarien, substancialment, en el decurs d’aquells temps sota la invasió nazi. Més endavant es traslladà a Tolosa de Llenguadoc on hi va residir de forma, quasi, definitiva a partir de 1944.

Continuà entusiasmat per la lectura i el col·leccionisme de tota mena de volums com a bon bibliòfil que sempre havia estat. Devorava els llibres i la nombrosa premsa que tenia a l’abast. Amb el pas del temps, els retalls dels diaris s’amuntegaven en la seva residència.

A la capital del Llenguadoc treballà d’advocat. Ho va fer en el despatx d’un lletrat de total confiança. El coneixement de la llengua, la seva formació intel·lectual i la gran capacitat d’oratòria hi varen ajudar al llarg de molts anys. Des de Tolosa va fer diferents viatges: Paris, Basilea, Andorra... Visità, habitualment el Principat per promoure alguns projectes empresarials, desplegar interessants complicitats polítiques i patriòtiques i, més endavant, trobar-se amb la família.

En el perllongat exili es relacionà amb la família de Domènec Armengol a Castellnou d’Arri, també amb Ferran Canyameres i amb Josep Maria Lladó, director de la revista Per Catalunya de Niça. El Cap d’Any de 1947 va ser la darrera trobada en terres de França. L’any següent significà, per les famílies de Marc i Domènec Armengol, el moment del retorn a Catalunya.

El domicili familiar del carrer Sant Marià de Terrassa va patir diferents escorcolls en la immediata postguerra. Els feien sempre de nit. En aquells registres remenaven i picaven les parets de forma insistent, òbviament amb nuls resultats. La família no va entendre mai ni els motius ni l’arrogància d’aquells inquisitorials procediments. Puig i Arnaus, en domicili «desconegut», patí el corresponent expedient de Responsabilidades Políticas el 1940. L’afectació es situà entre 1942 i 1947. El 15 de març de 1947 es produí el sobreseïment.

Amb el pas del temps ja no va caldre traslladar-se a la Gingueta d'Ix o fins el Principat d’Andorra per trobar-se amb el marit o el pare. Restava prou lluny aquell any de 1958 on la Níssia hi va anar per primera vegada després d’aconseguir la cobejada autorització. Tenia vint-i-cinc anys.

Andorra era un espai prou conegut pel pare i una gran i emotiva novetat per a l‘esposa i la filla. Les coses s’anaren normalitzant molt a poc a poc; amb una lentitud exasperant. El proper lloc de trobada hauria de ser, amb paciència i esperança, la seva estimada Terrassa. Anava i venia des de Tolosa de Llenguadoc. Li agradava passejar per la ciutat, visitar la llibreria Àmfora i recordar aquell temps memorable del conreu de les vinyes, de les activitats de la Llanterna del carrer Topete, de la feina de periodista al capdavant del diari L’Acció, de les tardes a la  Casa del Poble o d’aquell tren de Sarrià que el portava molt sovint a Barcelona.

Amb el pas dels anys reuní una impressionant i valuosa biblioteca sobre història, literatura i filosofia de diferents èpoques, corrents i països. Una part la va lliurar per voluntat testamentària a la Fundació Privada Arxiu Tobella de Terrassa com a prova fefaent de la seva amistat, col·laboració i entesa amb el fundador de l’entitat.

L’infart cerebral que va patir el 1973, malgrat la diligent atenció del doctor Josep Villanueva, va deixar-li importants seqüeles. Regressà a Tolosa de Llenguadoc el mateix any i no va tornar mai més a la seva preuada ciutat. Totes les il·lusions i projectes es varen trencar de manera fulminant. Només restava l’activitat epistolar per seguir ben informat del que succeïa i bategava en la Terrassa que tant estimava.

Autoria: Josep Puy i Juanico