Comerciant i polític

L'alcadia de Tortosa i la Dictadura de Primo de Rivera

Autodidacta amb una sòlida formació, sobretot en estudis de comerç, al llarg de la seva vida va exercir com a representant de prestigioses empreses. Es va casar amb Matilde Prades, una tortosina benestant.

Juntament amb Marcel·lí Domingo, esdevingué un dels líders republicans a les terres de l'Ebre i es va convertir en el capdavanter de la tendència més catalanista del marcel·linisme. Quan el maig de 1914 Domingo fou elegit diputat a Corts, Pinyana li va prendre el relleu com a màxim dirigent republicà de la política municipal a Tortosa. En la sessió de l'Ajuntament del 14 de gener de 1916 serà escollit alcalde de la ciutat, per dotze vots a favor i un en blanc. En el seu discurs de presa de possessió va manifestar: "Jo no seré alcalde del Partit Republicà, sinó alcalde de Tortosa", tal com es recull a la crònica periodística apareguda a El Pueblo, en l'edició corresponent al 16 de gener.

Ocuparà el càrrec fins el 1921, amb les interrupcions d'alcaldies de Reial Ordre, com per exemple la de juliol de 1917, quan a instàncies del governador civil Joan Bautista Foguet fou designat per ocupar l'alcaldia. El novembre d'aquell any, però, recuperà l'alcadia després de la celebració dels nous comicis municipals, en els quals la "Candidatura republicana-obrera" derrotà la dreta tortosina.

Una de les primeres mesures que va prendre el nou alcalde va ser fixar a la baixa els preus d'alguns articles de primera necessitat (pa, llegums, bacallà, patates, oli i arròs), per intentar controlar les sobtades pujades de preus que s'estaven produïnt en aquells mesos finals de la Gran Guerra.

En la seva etapa al capdavant de l'alcaldia es van dur a terme importants avenços en les infraestructures municipals, tant a nivell urbanístic com de millora de les condicions sanitàries de la ciutat.

Durant el règim dictatorial de Primo de Rivera va prendre part activa en la resistència política i en l'organització del moviment republicà a la comarca, tot radicalitzant la seva postura política durant aquests anys. En aquest sentit, aprofità la seva professió d'agent comercial, que el portava a viatjar molt sovint, per conspirar i aglutinar els principals líders de les comarques de l'Ebre en la resistència a la Dictadura.

Quan el 1926 Marcel·lí Domingo va passar a formar part de la junta directiva de l'Alianza Republicana, que acabava de constituir-se feia ben poc, Pinyana li va donar suport. També va posar-se del costat del cabdill republicà quan, al juliol de 1929, constituí el Partit Republicà Radical Socialista. O quan, poc després, Domingo va participar en el Pacte de Sant Sebastià i hi tingué un paper molt destacat per preparar l'enderrocament de la monarquia d'Alfons XIII.

Dirigent republicà i marcel·linista

En iniciar-se el nou règim republicà el 1931, Pinyana es va mostrar partidari de vincular el marcel·linisme i el seu ideari socialista democràtic al nou partit de govern, Esquerra Republicana de Catalunya, com una família política més. En representació d'Esquerra va ser elegit diputat a la Diputació Provisional de la Generalitat el juny d'aquell any, tot integrant-se a la Comissió d'Economia i Treball. Entre les atribucions d'aquesta cambra destacava la redacció del projecte d'Estatut, tasca en la qual va prendre part Pinyana, en formar part de la ponència redactora del mateix. Pocs mesos després, sumà a aquestes responsabilitats la de president de la Diputació de Tarragona com a Comissari Delegat de la Generalitat a Tarragona i, també, el càrrec de conseller provisional de la Generalitat (que ocupà des del desembre de 1931 fins al setembre de 1932, moment en el qual Macià va acceptar les dimissions de tots els consellers davant de les imminents eleccions al Parlament, que s'havien de celebrar al novembre). En la seva etapa com a Comissari de la Generalitat a Tarragona, es creà la Biblioteca Popular de Tortosa.

En començar el 1932, Pinyana va considerar negatiu que Domingo dimitís del seu càrrec a Esquerra, però el seguí en el seu Partit Republicà Radical Socialista Català, que es crearà el maig d'aquell any, i esdevindrà un dels membres destacats del seu primer comitè executiu.

Un decret de la Generalitat del 25 d'octubre de 1932 convocà, per al 20 de novembre, eleccions al Parlament de Catalunya. El 3 de novembre els marcel·linistes de Tortosa van decidir que el candidat tortosí a les eleccions al Parlament seria Pinyana.

El trencament, però, entre els marcel·linistes i Esquerra, que ja venia des del setembre de 1931, s'havia accentuat. Ara, per a les eleccions al Parlament, els marcel·linistes no es van fusionar amb Esquerra i, per Tarragona, els fidels a Marcel·lí Domingo van presentar la candidatura d'una Coalició d'Esquerres que comprenia el PRRSC, Acció Catalana i la Federació Catalana del PSOE. Per la seva part, Esquerra s'hi presentà amb el Partit Radical Autònom de Tarragona i la Unió Socialista de Catalunya. A la circumscripció de Tarragona la campanya electoral se centrà en un enfrontament entre Domingo i Macià, més que no pas entre candidats. Des d'Esquerra es retreia a Domingo que fos un polític "espanyol" —de Madrid—, sense reconèixer-li el seu catalanisme.

Esquerra fou la guanyadora de les eleccions. Pinyana, que era un dels millors representants de les forces polítiques esquerranes de les comarques de l'Ebre, quedarà fora del Parlament en haver concorregut als comicis integrat en la candidatura marcel·linista.

Deslliurat de les seves responsabilitats polítiques, es podrà centrar en la seva activitat professional, sense oblidar del tot, però, l'activitat política. En aquest sentit, el febrer de 1934 encara estarà presidint el comitè local del PRRSC i mesos després, al juny, prendrà part activa en el IV Congrés del partit marcel·linista. La trobada s'havia de celebrar al maig, però es va ajornar un mes perquè el sector catalanista del PRRSC tortosí, encapçalat per Pinyana, s'inclinava per fusionar-se amb Esquerra. Celebrat finalment al juny, Pinyana presidí la mesa del congrés i, en lloc de la fusió amb Esquerra que ell proposava, es decidí arribar a una entesa amb tots els partits d'esquerra. Del congrés també en resultà el nou consell directiu del partit, en el qual trobem Pinyana com a vocal.

Quan es van produir els Fets d'Octubre de 1934, Pinyana seguia participant en la direcció tortosina del partit marcel·linista, però sense cap càrrec institucional, fet que li evità ser detingut. Com havia fet durant la dictadura de Primo de Rivera, aprofità la seva llibertat de moviments per cohesionar les accions dels republicans de les poblacions de les comarques de l'Ebre, principalment amb la seva presència en les manifestacions i actes de protesta contra l'empresonament de dirigents catalans d'esquerres.

Un any més tard, l'estiu de 1935, els grups catalans seguidors de Marcel·lí Domingo van adoptar la denominació de Partit Republicà d'Esquerres (PRE), per haver-se integrat Domingo, l'abril de 1934, en el partit Izquierda Republicana, presidit per Manuel Azaña, que absorbí els radicals socialistes. La creació del PRE s'allunyava de l'orientació política de Pinyana i en escollir-se la direcció del nou partit, decidí restar al marge.

A mitjans de 1936, Pinyana seguia insistint en la possibilitat d'acostar el PRE a Esquerra. Malauradament, però, l'esclat de la revolta militar el juliol motivà la suspensió del congrés del PRE previst per a finals d'aquell mes, en el qual s'havia de discutir si el Partit Republicà d'Esquerres s'integrava definitivament al si d'Esquerra.

La Guerra Civil i la repressió

En esclatar la Guerra Civil, la Generalitat va intervenir el Banc d'Espanya a Catalunya, nomenant comissaris seus a totes les sucursals del Banc. Per a la de Tortora fou nomenat, el 30 d'agost, Pinyana, que més tard esdevingué delegat de la Generalitat d'Institucions Financeres (quan el Diari Oficial de la Generalitat publicà el seu cessament, el 10 de setembre de 1938, Pinyana ja estava empresonat a la zona franquista).

El seu vell projecte d'ajuntar el PRE i Esquerra es va fer realitat, finalment, a les primeries de març de 1937. L'acord de les direccions d'ambdós partits per arribar a la fusió, representà la desaparació del PRE i la seva integració en Esquerra. A Tortosa —i a les terres de l'Ebre en el seu conjunt— la força del PRE era tan evident que s'arribà a dir que aquest partit havia absorbit Esquerra. De fet, la migrada militància d'Esquerra passà al casal del PRE. Pinyana no va poder tenir un protagonisme de primera fila en la fusió, perquè el seu càrrec institucional li ho impedí. Finalment, però, s'havia convertit en membre d'Esquerra, com havia pretès sempre.

El 18 d'abril de 1938 les tropes franquistes ocuparen tot el costat dret de l'Ebre. Tortosa es convertia així en front de guerra. Pinyana es trobà atrapat a la part dreta, que quedà en poder de les forces feixistes. Per evitar la seva detenció, el maig de 1938 decidí traslladar-se a Borja, un poble de les rodalies de Saragossa. La seva relativa llibertat, però, durà poc, atès que el dia 21 de maig fou detingut. Quatre dies més tard ingressà a la presó de Torrero (Saragossa), per ordre del delegat provincial d'Ordre Públic. D'aquesta presó fou traslladat a la de Vinaròs.

La seva família aconseguí que la tramitació de la causa en contra seu s'entretingués, per evitar la tan temuda sentència de mort. El 20 de març de 1939 es féu càrrec de la causa el jutge militar número 3 de Tortosa, però el dia 30 següent la causà passà al jutge militar número 10, també de Tortosa, que acabà d'instruir la causa i ordenà el trasllat de Pinyana a la presó de la Punxa (Tarragona), on arribà el 19 de juliol de 1939 procedent de Vinaròs. Sortosament per a ell, el jutge no va recollir la totalitat de les greus acusacions d'aquells que l'havien denunciat i, en elevar el sumari al Consell de Guerra, es limità a fer constar els càrrecs polítics ocupats abans de la Guerra Civil i al Banc d'Espanya durant la guerra.

El Consell de Guerra Sumaríssim i d'Urgència se celebrarà el 8 de setembre de 1939. El fiscal demanà per a Pinyana quinze anys de presó. El dia 21 l'auditor de guerra de la Capitania General de Catalunya confirmà la sentència. Després del judici fou traslladat, de nou, a la Punxa.

A la condemna s'hi ajuntava la persecució per Responsabilidad Política, per confiscar-li el patrimoni propi i el de la família. L'expedient de l'esmentada responsabilitat s'allargà durant molts anys, si bé a la casa on ell i la seva família havien residit a Tortosa ja s'havia instal·lat la Falange, per ocupació del domicili d'un roig, sense esperar la resolució d'aquell expedient.

El 1940 una Comisión de Examen de Penas aprecià atenuants en Pinyana i, mentre es resolia la reducció de condemna, se li va permetre passar a la situació de presó atenuada, amb l'obligació de romandre al seu domicili mentre no s'adoptés una resolució definitiva sobre la proposta feta per la Comisión de Examen de Penas de la provincia de Tarragona. En aquesta situació continuà fins el 25 de juny de 1942, en què obtingué la llibertat condicional i ja només s'havia de presentar periòdicament a la policia. La llibertat definitiva li arribà el 3 d'octubre de 1952, tot i que els seus béns seguiren sotmesos a les responsabilitats polítiques abans esmentades.

Instal·lat a Barcelona, al barri de Gràcia, ja des del 1944, es va mantenir informat de la tasca clandestina interior d'Esquerra.

El 1952, el president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, decidí nomenar un delegat seu a l'interior. Entre els possibles candidats hi havia Pinyana, amb qui Irla havia coincidit com a conseller de la Generalitat quan tots dos n'eren comissaris a Girona i a Tarragona, respectivament. La policia franquista, però, s'assabentà d'aquestes gestions i va estrènyer la vigilància sobre Pinyana. Mentre la policia s'interessés pel cas, el risc de repressió era evident, raó per la qual hom desistí d'escollir Pinyana per al càrrec. Mesos després, Irla nomenà delegat de la Generalitat a l'interior Jaume Serra Gasulla, que el 1947 havia estat secretari del directori d'Esquerra a Catalunya.

Pinyana moria als 93 anys d'edat, sense poder veure la transició política, ni el restabliment de la República i la recuperació de l'autonomia de Catalunya.

Autoria: Santiago Izquierdo i Ballester

Llibres

---

SÁNCHEZ CERVELLÓ, Josep (coord.). El republicanisme a les terres de l'Ebre. Barcelona: Fundació Irla, 2007.