Obrer, sindicalista, contractista d’obres i polític

Duríssima infantesa

Fill de Josep Piera i Cussó, de Badalona, i de Maria Pagès, de Sants. El matrimoni viu a Barcelona, però ell neix circumstancialment a Sants —aleshores encara municipi independent— a casa dels avis materns.

El 1894, el pare, paleta d’ofici i d’ideals republicans, ha d’exiliar-se durant uns anys amb tota la família a Tolosa de Llenguadoc. Quan retornen a Catalunya s’instal·len primer a Santa Maria de Barberà i poc després a Sabadell. Tant ell com els seus germans, com la majoria d’infants de famílies treballadores de l’època, gairebé no poden anar a l’escola.

Cap el 1899, amb sis anys, comença a treballar venent escombres i ventalls pels carrers, i més tard, treballa succesivament en una fàbrica tèxtil, una impremta i una ferreria. El 1901 la família s’instal·la de nou a Barcelona i comença a treballar a casa d’un boter. El 1902, amb deu anys, presencia la repressió de la Guàrdia Civil a uns obrers vaguistes, quedant fortament impressionat i prenent consciència de l’opressió amb la qual vivia la classe treballadora. Passa la resta d’infantesa i joventut treballant en un reguitzell de feines per Barcelona i Badalona: a un taller de fusteria, a un forn de vidre, a una masia de pagès, com a repartidor de llet, a una corderia, de pescador, a una fàbrica de cristall… i finalment de manobre, seguint els passos del pare i l’avi. Comença al costat del pare però als pocs mesos s’espavila pel seu compte, inscrivint-se a la Societat de Paletes de Barcelona.

 

Dirigent sindical de la CNT

El 1908, amb només quinze anys, és empresonat breument per primer cop, quan forma part d’un comitè de propaganda per la vaga del Primer de Maig. I l’any següent, el 1909, amb setze anys, s’estrena com a orador amb Joan Peiró —aleshores treballador de la fàbrica de vidre Costa i Florit de Badalona— en un míting a Badalona en solidaritat amb uns socialistes japonesos penjats a Tòquio. Aquell mateix setembre, arran de la forta repressió esdevinguda després de la Setmana Tràgica s’exilia un parell de mesos, primer a la Catalunya Nord i després a Tolosa de Llenguadoc.

El 30 d’octubre de 1910 assisteix amb Joan Peiró, com a representant de l’Ateneu Sindicalista La Procreació Conscient de Badalona, al Congrés que, convocat per Solidaridad Obrera, constitueix la Confederació Nacional del Treball (CNT).

El setembre de 1911, en el curs d’una vaga, coneix a Salvador Seguí «el Noi del Sucre», amb les idees sindicalistes del qual hi coincidirà sempre i de qui en serà un estret col·laborador fins al seu assassinat.

El 21 de setembre de 1912 es casa a Badalona amb Rosa Fibla i Rovirosa (Badalona? 1889 - Caracas, 1966) amb qui tindran cinc fills: Xavier (Barcelona, 1913 - Caracas, 1997), Emili (Barcelona, 1915 - Caracas, 1976), Llibert (Barcelona, 1922-1990), Hel·leni (París, 1925 - Barcelona, 2010) i Marcel (Sabadell, 1927 - Puerto La Cruz, 1992).

Del 28 de juny a l’1 de juliol de 1918, en representació del Sindicat de Paletes i Peons de Barcelona, participa al Congrés de Sants, on és elegit president del Sindicat Únic del Ram de la Construcció que arriba a agrupar a 40.000 treballadors.

Membre del Comitè de Vaga de la Canadenca, el 19 de març de 1919, presideix l’assemblea general celebrada a la plaça de braus de les Arenes de Barcelona que representa la fi de la vaga amb el triomf de diverses reivindicacions obreres com la jornada de vuit hores per primer cop a l’Estat espanyol.

El novembre de 1919 signa, en nom de la CNT, juntament amb Seguí i altres dirigents anarcosindicalistes, l’estatut provisional de relacions laborals, que estableix una comissió mixta destinada a regular els conflictes entre els obrers i els patrons.

El desembre de 1919 participa, com a representant del sindicat de la Construcció de Barcelona, en el 2n Congrés de la CNT celebrat a Madrid, on és un dels vint-i-quatre firmants del dictamen sobre la definició ideològica del sindicat, que declara «la finalitat que persegueix la Confederació Nacional del Treball d’Espanya és el comunisme llibertari».

El novembre de 1920, amb Severiano Martínez Anido com a governador civil de Barcelona, és un dels setanta-quatre sindicalistes empresonats de Barcelona. Posat en llibertat, marxa a treballar a Coma-ruga.

El 23 d’octubre de 1922 pateix un atemptat per part de pistolers del Sindicat Lliure i més tard és breument empresonat de nou. La repressió policial i les amenaces continues del pistolerisme l’obliguen a marxar a València on hi viu una temporada i, el setembre de 1923, amb l’arribada de la Dictadura de Primo de Rivera i la ilegalització de la CNT s’exilia amb la dona i els tres fills uns anys a París —on coincideix amb Francesc Macià i Ventura Gassol, també exiliats— treballant i formant-se en noves tècniques de construcció.

 

Compromís polític

El 25 de maig de 1926 la família torna a Catalunya instal·lant-se primer a Castellar del Vallès i al cap d’uns mesos a Sabadell treballant com a mestre d’obres i vinculant-se al Círcol Republicà Federal, adherit al Partit Republicà Democràtic Federal, del qual presideix el Comitè Polític.

Ja en temps de la República, a l’agost de 1931, sense firmar el manifest «trentista», s’uneix amb els homes de la CNT que liderats per Joan Peiró propugnen una activitat sindical independent de la FAI.

El juny de 1932 es trasllada a viure a Barcelona i s’afilia a Esquerra Republicana de Catalunya. El maig de 1933 impulsa el corrent obrerista d’Esquerra Republicana a través de la publicació del manifest «En l’actual moment polític» que signen altres destacats militants del partit com Artur Bladé, Sebastià Clara, Pere Foix, Josep Folch, Joaquim Llorens, Martí Rouret o Josep Maria de Sucre. El juny, en el 2n Congrés Nacional d’Esquerra Republicana, és elegit membre del Comitè Executiu. I a partir d’octubre forma part del Comitè de direcció de l’efímer setmanari Mall, dirigit per Josep Maria de Sucre i editat pel corrent obrerista en sintonia amb les joventuts del partit, les JEREC, a les quals sovint defensen de les acusacions de totalitarisme. En aquesta línia, el 22 d’octubre, participa com a orador —amb Jaume Aiguader, Humbert Torres, Miquel Santaló, Ventura Gassol, Lluís Companys, Francesc Macià, Miquel Badia i Josep Dencàs—en el míting celebrat a l’Estadi de Montjuïc en el marc del Festival Atlètic organitzat per les JEREC, que congrega milers de joves separatistes.

Cap el 1935, separat de la seva primera esposa, inicia una relació amb Isabel Lorente i Lorente (Barcelona, 1908 - Caracas, 2007) amb qui viurà la resta de la seva vida i amb qui tindran dos fills: Aurora (València, 1935) i Robert (Barcelona, 1937 - Puerto La Cruz, 2006).

Durant el bienni negre resideix a València, però des de principis de 1936 torna a Barcelona on hi viurà fins el final de la Guerra Civil dedicant-se professionalment a fer de contractista d’obres.

L’abril de 1936 és elegit compromissari d’ERC, per Barcelona-ciutat, per a les eleccions a la presidència de la República espanyola. És l’única responsabilitat pública que tindrà al llarg de tota l’etapa republicana.

 

Últim exili a Veneçuela i retorns puntuals a Catalunya

El 25 de gener de 1939 amb la derrota republicana s’exilia primer a França on és internat a un camp de concentració d’on aconsegueix sortir pels seus contactes com a membre de la masoneria. S’embarca cap a Amèrica, passant sis mesos malalt a la República Dominicana, per arribar finalment a Caracas on continuarà guanyant-se la vida com a industrial de la construcció.

El 1942 arriben a Veneçuela la seva parella Isabel i els dos fills Aurora i Robert, però el fill petit cau malalt i el 1943 torna amb la mare a Barcelona. La filla Aurora resta amb ell a Caracas fins que el 1945 també torna a Barcelona, quedant sol a Veneçuela fins que el 1951 finalment dona i fills fan cap de nou a Caracas.

A partir de 1945, amb la fi de la Segona Guerra Mundial i l’esperança que la derrota del feixisme porti també la caiguda de la Dictadura franquista, ERC s’organitza a tots els països que acullen exiliats: França, Andorra, Bèlgica, Gran Bretanya, Marroc, Mèxic, Colòmbia, Brasil, Bolívia, Xile, Argentina, Uruguai… I Veneçuela, on és precisament Simó Piera qui presideix la delegació d’ERC a l’exili.

El seu fill gran, Xavier, exiliat a Santiago de Xile des del 1939 —on hi va arribar amb el Winnipeg, vaixell fletat amb l’impuls de Pablo Neruda— reagrupa als seus germans i a la mare durant el 1948 provinents de Barcelona. Durant uns mesos Simó Piera es retroba amb ells a Xile fins que retorna amb la seva parella i els dos fills petits a Veneçuela.

Del 1949 al 1951, presideix el Centre Català de Caracas.

Són anys dedicats a la seva professió fins a la jubilació, a partir de la qual, cap el 1962, retorna a Catalunya puntualment per veure els amics i gaudir del país que tan estima, en algunes ocasions per passar-hi llargues temporades amb la seva parella, entre Barcelona i Segur de Calafell, però tornant sempre a Veneçuela, on viu a cavall de Caracas i Puerto La Cruz.

Probablement, fruit de la seva formació autodidacta en els ambients lliurepensadors de principis del segle XX, li vindria l’afició a la meditació i al ioga, que practicava diàriament.

Escriu també les seves memòries polítiques que el 1975, amb el títol Records i experiències d’un dirigent de la CNT, es publiquen en un sol volum conjuntament amb la seva biografia Simó Piera: perfil d’un sindicalista, escrita per Joaquim Ferrer.

El 1979, en una de les seves visites a Catalunya cau malalt i mor a Barcelona. El seu enterrament a Calafell, que congrega a diverses personalitats polítiques i culturals, es converteix en un últim homenatge a un dels sindicalistes més rellevants de la Catalunya del segle XX.

Autoria: Josep Vall i Segura

Llibres

---

PIERA I PAGÈS, Simó. Records i experiències d'un dirigent de la CNT. Barcelona: Pòrtic, 1975 [Nàrtex, 8].

Llibres

---

FERRER I ROCA, Joaquim. Simó Piera: Perfil d'un sindicalista. Barcelona: Pòrtic, 1975 [Nàrtex, 8].