Fou el tercer fill d’en Domènec Palet i Barba i d’Irene Martí i Domingo. Les dues germanes que el precediren, Rosa i Dolors varen morir a l’edat de cinc i quinze anys, respectivament. Els altres germans foren Rosa i Joan. Aquest va ser un reconegut metge de família i psiquiatre.

El pare d’en Miquel, Domènec Palet i Barba (1872-1953) fou un prohom de la política, del civisme i la tolerància. Ha estat el polític més destacat i compromès de la història del republicanisme terrassenc i desenvolupà la seva activitat política tant a la ciutat com a Barcelona i Ma adrid durant el primer terç del segle XX. Fou el gran opositor del salisme i un fidel representant de la coalició d’esquerres en el Congrés dels Diputats durant les tres legislatures republicanes. Resultà molt important el seu treball com a geòleg, investigador i gran estudiós de la natura.

Va ser un home decisiu en l’organització de nombroses expedicions científiques que es portaren a terme per les rodalies de Terrassa i altres indrets del país. S’endinsà de valent en el terreny de les prospeccions geològiques i de la rabdologia. Fou un qualificat saurí. Va executar, amb diferent èxit i també força polèmica, nombrosos projectes arreu de l’Estat. El seu fill Miquel va ser un fidel ajudant i col·laborador (1927-1930). Participaren junts en diferents estudis i expedicions a la recerca d’aigua, tant a nivell públic com privat.

Cultura, formació i professionalitat

La inquietud i activitat cultural tingueren una especial rellevància en la vida de Miquel Palet. Als quinze anys va ser el secretari del Pomell de Joventut «Ferms Catalans», el més popular de la ciutat, i del que Aureli Biosca era el president. També conreà la poesia amb alguna col·laboració en el setmanari Joventut Catalana, alhora que col·laborava en el diari L’Acció i escrivia articles sobre el gènere de punt en revistes especialitzades. El seu compromís amb la cultura s’evidencià en diferents moments de la seva activitat política i ciutadana. Fou regidor de Cultura i demostrà una gran sensibilitat per millorar l’educació infantil, primària i universitària.

La seva qualificació professional es vincula, com la de tants altres terrassencs, amb l’Escola Industrial de Terrassa. Va formar part de la promoció 1920/1924. Era enginyer tèxtil i pèrit químic. Fou professor de l’Escola abans de la guerra. Durant la Guerra Civil fou delegat de la Generalitat en aquella institució docent. La seva preparació li va permetre desenvolupar una important activitat professional en diferents moments de la seva vida. Treballà a la societat Anònima SAPHIL i després a Ca l'Izard (S.A. Manufactura Tèxtil). En aquesta empresa és on va conèixer la seva esposa, Carme Ejarque i Dols. Es varen casar el 1933. Van ser els pares d’Irene (Terrassa, 1933), Ramona (Terrassa, 1935) i Domingo (Ciutat de Mèxic, 1942).

La formació tècnica li va ser de gran ajut quan fou mobilitzat el desembre de 1937. Dins de l’àmbit militar fou cap tècnic de la divisió de material no-bèl·lic de la Intendència General de Proveïments del Ministeri de Defensa. La seva formació professional i universitària va ser important en la seva etapa de l’exili mexicà. Treballà a la Ciutat de Mèxic (1942-1946), a Puebla (1946-1951) i en darrer terme a Stoffel i Cia., a San Bartolo Naucalpan, de l’Estat de Mèxic (1951-1988). També va exercir de catedràtic de Química a la Universitat de Puebla.

L'1 d’octubre de 1936 fou nomenat delegat de la Generalitat de Catalunya a l’Escola Industrial de Terrassa i membre de la comissió d’Orientació i Selecció Professional. Dos mesos després assolí la responsabilitat d’Habilitat als efectes del pagament de les nòmines dels mestres del Vallès Occidental. La renúncia d’aquest càrrec el juliol de 1937 representà la designació de Domènec Armengol i Ballbè.

Compromís amb la política municipal (1931-1937)

Miquel Palet fou l’home de les JEREC a Terrassa amb seu a la Casa del Poble i sota la presidència de Jaume Figueres i Salelles. No hi ha dubte que, amb l’arribada de la República, inicià un perllongat període de complicitat amb els ideals esquerrans i catalanistes. En Palet lluità per la defensa de l’Estatut i desenvolupà una important campanya arreu de la comarca a favor de la candidatura d’Esquerra Republicana en les eleccions del Parlament de Catalunya del 20 de novembre de 1932. Parlà, en concorregudes trobades, al costat de Josep Antoni Trabal, Joan Puig i Ferreter, Manuel Serra i Moret, Joan Lluhí o Gaspar Armengol.

A les eleccions municipals del 14 de gener de 1934, formà part de la candidatura d’Esquerres Republicanes Catalanistes de Terrassa, esdevenint electe. Fou elegit 4t tinent d'alcalde i regidor de Cultura. Arran dels Fets d’Octubre de 1934 fou detingut i el 8 de gener de 1935 va ser alliberat. El 26 de novembre de 1935 va tenir lloc el judici i en resultà absolt juntament amb Joan Llach, Jaume Comadrán i Samuel Morera i Blanco, fill de l’alcalde Morera.

Arran del triomf del Front d'Esquerres a les eleccions legislatives, el 17 de febrer de 1936, recuperà l'acta de regidor. Va continuar amb les responsabilitats específiques de la regidoria de Cultura i visqué de forma ben directa la dimissió de l’alcalde Morera —24 agost de 1936— davant les pressions i fortes tibantors que mantenia amb la CNT-FAI des dels primers anys de la República i, amb més intensitat, en les primeres setmanes de la Guerra Civil.

Jaume Figueres substituí Morera al capdavant del consistori. Aquest mantenia uns importants vincles ideològics i d’amistat amb Miquel Palet. Ambdós van estar presents de manera destacada en el Consell Municipal d’Unitat Popular que es va constituir el 14 d’octubre de 1936 fins el juny de 1937. Aquest fou un important pas, a nivell local, després del primer govern d’unitat de la Generalitat i la dissolució del Comitè de Milícies Antifeixistes. Posteriorment s’incorporà al Consell Executiu de la UGT com a secretari d’Agitació i Propaganda.

Els orígens del Casal d’Esquerra Republicana

Esquerra Republicana a Terrassa va viure una important crisi en els darrers temps del 1937. Palet ho visqué de forma ben directa. El resultat fou la ruptura i enfrontament entre la gent de la Casa del Poble  que donà peu al naixement d’un grup dissident que, sota el nom de Casal d’Esquerra Republicana de Terrassa, s’aplegà a la seu de l’Orfeó Terrassa del carrer Major. Palet fou un dels fundadors.

El desembre de 1937 s’havia presentat una moció de censura en el Consell Municipal que provocà que Samuel Morera perdés l’alcaldia a la que havia accedit el juny anterior en substitució de Jaume Figueres. El cenetista Enric Aldave fou elegit alcalde.

Morera havia estat acusat d’haver ofert un tracte de favor a una cooperativa de treballadors tot donant llum  verda a la retirada d’una important partida de proveïments. Darrera d’aquella acusació hi havia una actitud venjativa vers la seva actitud, ferma i inflexible, en negar l’autorització d’una operació de compra de queviures a França. L’acusació que va patir es basava en que havia actuat d’esquena a la Conselleria de Proveïments i s’havia excedit en les seves funcions. Darrera de tot aquell afer hi havia les maniobres del PSUC i l’interès per dominar la UGT que controlava la pertinent Comissió Municipal. Va perdre l’alcaldia i s’enfrontà a una profunda crisi dins del seu partit. Una de les conseqüències més importants fou la constatació d’un irremeiable distanciament personal i polític entre Miquel Palet i Samuel Morera.

El foc creuat de denúncies i retrets va ser intens. En el diari local El Dia, òrgan del PSUC, Miquel Palet defensava la seva dignitat com a militant d’ERC i dirigent  sindical. No podia admetre els insults i el menyspreu que havia rebut darrerament. La sentència de Palet era del tot demolidora: «o l’Esquerra local destrueix políticament en Samuel Morera o en Samuel Morera destruirà l’Esquerra». Palet havia entrat en l’òrbita del PSUC i la UGT amb Espartacus Puig i Miquel Domingo com a companys de viatge.

Una carta col·lectiva des de Moneva (Saragossa─camp de Belchite), encapçalada per Jaume Bonastre, amb l’adhesió de vint-i-sis signatures de milicians terrassencs de la Columna Macià-Companys, oferia un ferm suport als dirigents d’ERC de Terrassa i justificava sense pal·liatius ni excuses l’expulsió de Miquel Palet.

Temps d’exili a França (1939-1942) i Mèxic com a destinació final

Entre febrer i maig de 1939 va estar en els camps de Sant Cebrià i d’Agde. Diferents missives adreçades a l’agregat de l’ambaixada espanyola a Paris, Juan Larrea, constaten l’interès de Palet per viatjar a l’Argentina o bé a Mèxic. Aquell propòsit fou persistent però es va fer esperar. El periple per terres franceses fou dur i advers, acompanyat de la família o sense.

En sortir del camp d’Agde es va traslladar a Pignans (Var) a casa d’Alfred Massoni, fabricant de taps de suro. Després s’incorporà com a dibuixant a la fàbrica d’avions Dassault a Paris (1939-1940). L'entrada dels alemanys a París l'obligà a prendre un tren cap a Marsella que no va arribar mai al seu destí. Les autoritats els traslladaren a un camp de concentració proper a la capital francesa fins el juny de 1941 quan va poder instal·lar-se a Draguinhan (Var) on feia tasques de fotògraf. El darrer destí de la família Palet, en terres de França fou la ciutat de Montpeller on convisqueren amb d’altres terrassencs. Alguns viatjaren a Mèxic com ho feren Miquel Palet, Carme Ejarque, llurs filles Irene i Ramona i el seu sogre  Antoni Ejarque.

Embarcaren, el 14 d’abril del 1942, a Marsella rumb a Casablanca en el vaixell Maréchal Liautey. Des de la ciutat marroquina viatjaren en el Nyassa fins al port mexicà de Veracruz on arribaren el 22 de maig. En aquell vapor també hi anaven Samuel Morera i la seva família i Valentí Puigdomènech, en una de les darreres expedicions de refugiats republicans cap a terres americanes.

Miquel Palet, que el 1944 va rebre la nacionalitat mexicana, tingué una gran activitat professional, docent i esportiva en el país americà, inclosa la presència en el Consell Directiu d’ERC sota la presidència de Roc Boronat. Fou un bon amic de Josep Tarradellas com ho demostra l’activitat epistolar en diferents moments de l’exili. Residí a la Ciutat de Mèxic, a  Puebla i de manera definitiva a la capital a partir de 1951. Se’l recorda per ser pioner en la introducció de l’hoquei herba (hockey sobre pasto), un esport que havia practicat de jove a Terrassa, tenint un rellevant paper com president de la Federació Mexicana, en el món de l’arbitratge i com a gran impulsor en la presència d’aquella disciplina en els Jocs Olímpics de 1968 celebrats a la Ciutat de Mèxic.

Autoria: Josep Puy i Juanico