Propagandista feminista

Inicis

En els mitjans escrits de l’època, a la dècada de 1930, sovint era anomenada com a Núria Oromí. Filla única de Josep Montserrat, militar de carrera i originari de Reus, i de Josefa Oromí i Ballester. El pare mor quan ella té 5 anys i la mare no es tornarà a casar. Des de ben petita gaudeix d’una educació sofisticada, arribant a tenir un bon domini de la llengua francesa.

El 4 de juliol de 1927 es casa a l’església de Santa Maria del Mar, a Barcelona, amb el pintor Eduard Castells i Roca (Valls, 1898 - París, 1976), fent el viatge de noces per Itàlia. El matrimoni tindrà una filla: Marcela (Barcelona, 1928 - Panamà, 2017), la qual ingressaran en un internat a Foix, a l’Arieja, a principis mitjans de la dècada de 1930. El 16 de maig de 1934 la parella es divorcia. Era cunyada de Manuel Gonzàlez i Alba, un dels militants independentistes morts al CADCI arran dels Fets d’Octubre de 1934, casat aquest amb Maria Castells i Roca, germana gran del primer marit. 

Anys republicans

Gran defensora del sufragi femení i del paper de la dona en la política com a subjecte actiu, el juliol de 1931 esdevé una de les principals propagandistes de l’anomenat «Plebiscit Femení» —la recollida de signatures de dones a favor del projecte d’Estatut d’Autonomia de Catalunya que s’aprova en referèndum el 2 d’agost d’aquell any— conjuntament amb Rosa Maria Arquimbau, Maria Dolors Bargalló, Angelina Colubret, Maria Teresa Gibert, Anna Murià o Elionor Vinyerta.

El 1932 és elegida presidenta de la Secció Femenina de «La Falç», entitat creada el 1918 per, entre d’altres, Josep Tarradellas i Lluís Bru com a Joventut Nacionalista «La Falç» i adherida a Esquerra Republicana de Catalunya des de la seva fundació del partit el 1931. El maig del mateix any és una de les signants de les Bases per a la Constitució d’un Front Únic Femení Esquerrista, del qual en forma part com a tresorera, tot i ser l’elegida amb més vots, per formar part del seu Consell Central. Membre del Lyceum Club, on també serà tresorera. En el 1r Congrés Nacional Ordinari d’ERC, celebrat el febrer de 1932, va formar part de la Ponència de Justícia.

Al llarg de la dècada del 1930 esdevé una de les propagandistes més actives d’Esquerra Republicana, participant en dotzenes d’actes polítics i mítings electorals: Terrassa, l’Hospitalet de Llobregat, Bellver de Cerdanya, Olost de Lluçanès, Centelles, Montesquiu, Oristà, el Prat de Llobregat, Castellterçol, Malgrat de Mar, Pineda de Mar, Sabadell, la Selva del Camp, Reus… Alhora que col·labora com articulista en diversos mitjans escrits com La Humanitat, Foment, Fortitud, La Rambla, L’Opinió,...

Pel març de 1933 s’integra dins el Comitè Executiu de la Diada Femenina d’Esquerra i el 2 d’abril l’entitat celebra la Diada als locals de l’Avenç Obrer Català de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona. El 30 de setembre del 1934 participa en la concentració d’Esquerra a favor dels rabassaires, a Reus, en ple conflicte del Parlament de Catalunya amb el Govern de la República arran de la Llei de Contractes de Conreu impugnada pel Tribunal de Garanties Constitucionals.

El 7 de febrer de 1935, al restaurant de l'Estació de França, a Barcelona, participa en l’homenatge, organitzat pel Lyceum Club, a Carme Monturiol, amb motiu de l'èxit obtingut amb la seva obra L’Huracà, estrenada al Teatre Poliorama.

Un cop divorciada del primer marit es torna a casar amb Andreu Revertés i Llopart (Cornellà de Llobregat, 1894 - Calaf, 1936), de qui també se’n va separar. Revertés va ser comissari d’Ordre Públic de la Generalitat de Catalunya a inicis de la Guerra Civil; mort l’octubre de 1936, en circumstàncies estranyes, dies després de descobrir-se un complot per a intentar assassinar el president Lluís Companys.

Darrers anys

En finalitzar la guerra la seva filla Marcela retorna a Barcelona. A mitjan de la dècada del 1940 mare i filla es traslladen a viure a Santa Cruz de Tenerife. A la capital canària col·labora com a locutora de Ràdio Club Tenerife i esdevé membre del Club Náutico de Santa Cruz de Tenerife, un dels principals estaments societaris de l’illa. El 1955 la filla s’enamora d’Antonio Marrero Alamo, un empresari divorciat i vint anys més gran que ella. La mare desaprova la relació i s’emporta la filla a Caracas, fet que provocarà que Marrero també hi vagi aconseguint finalment casar-se i viure junts en aquesta ciutat. Fruït del matrimoni naixerà el 1962 el seu únic net, Javier Marrero Castells. Davant la mala relació amb el gendre decideix anar a viure a Madrid. A la capital espanyola s’hi estarà dos anys, retornant de nou a Caracas. Aficionada al cinema i a la literatura fins els darrers dies de la seva vida. Morirà als 73 anys, arran de les seqüeles de les ferides rebudes en ser atropellada per un automòbil.

Autoria: Pau Vinyes i Roig