Editor i polític

Estudià als jesuïtes, i després cursà Dret i Econòmiques a la Universitat de València. Pertanyia a un grup generacional molt definit, els universitaris que, procedents majoritàriament de comarques, va rebre l'impacte revulsiu de l'obra de Fuster i que donà forma a un nou valencianisme, cultural i polític.

A la Universitat participà a l'organització de l'oposició contra la Dictadura franquista, contra els catedràtics feixistes, contra l'escolàstica i la penúria intel·lectual. És així com s'encetà la publicació de la revista de la Facultat de Dret,Diàleg, redactada en català. En ser prohibida aquesta revista, s'inicià la publicació de Concret, amb la Facultat de Lletres. L'equip d'ambdues revistes el formaren, entre d'altres, el mateix Valerià Miralles, Eliseu Climent, Vicent Àlvarez, Josep Vicent Marquès, Enric Solà, Lluís Aracil, Alfons Cucó, Fina Alberola, Josep Lluís Blasco o Cèlia Amorós.

Fou un dels militants originaris del Partit Socialista Valencià (PSV), que agrupava diferents corrents socialistes, vinculades a la defensa de la identitat cultural i nacional, fortament influït pel socialisme catalanista de Josep Pallach i pels grups socialcristians de Jordi Pujol. El nucli principal del partit, on hi era Valerià Miralles, aplegava una militància de procedència molt heterogènia: Ferran Martínez Navarro, Josep Vicent Marquès, Joan Josep Pérez Benlloch, Ricard Pérez Casado i Alfons Cucó, entre altres. No tenien lligams ideològics ni familiars amb els grups valencianistes anteriors a la Guerra Civil espanyola.

El PSV es caracteritzava per la promoció del socialisme democràtic, per afirmar el caràcter nacional i lingüístic del País Valencià formant part de la comunitat nacional dels Països Catalans, i l'exigència d'un govern autònom propi amb l'ús del català com a llengua oficial i que integrara les classes treballadores valencianes.

També foren promotors de campanyes d'agitació popular, com les pintades massives "Parlem Valencià" per tots els barris de València el 9 d'octubre de 1965, o la del 7 de març de 1966 "Valencians unim-nos", arreu del País Valencià, per la que Valerià Miralles fou detingut i multat.

El grup de València es va dissoldre el 1968, integrant-se una part dels seus membres en partits d'esquerra ja existents, mentre que d'altres, com Eliseu Climent, es dedicaren al món editorial des de la Llibreria Tres i Quatre, que llençaria Edicions Tres i Quatre.

També Miralles es dedicà al món del llibre, fundant la llibreria Concret, de la que n'era propietari amb Alfons Cucó i Tomàs Llorens, i l'Editorial Garbí (1967), que publicà textos de Manuel Sanchis Guarner, Lluís Vicent Aracil, Alfons Cucó, Sebastià Garcia i traduccions de Louis Althusser i d'Alfred Jules Ayer.

Durant aquest període, Miralles col·laborà també a Gorg, revista mensual literària en català publicada a València entre juny de 1969 i abril de 1972. Edita sota el segell d'Editorial Garbí, amb el permís de l'Editorial Lavínia, alguns llibres, entre els quals El valencianisme polític, d'Alfons Cucó. Els entrebancs posats per la Dictadura franquista per a publicar en català no eren menyspreables ja que no es donaven els permisos per poder constituir empreses editorials catalanes al País Valencià. És per això que els llibres editats per Concret apareixien amb peus editorials irreals, com passa a la primera edició d'aquest llibre, o de la col·lecció d'assaig Garbí 3, dirigida per Tomàs Llorens i Josep Lluís Blasco.

El 1971, Valerià Miralles havia estat, des de Gorg, un del impulsors del Primer Congrés d'Història del País Valencià, que pretenia posar en marxa un procés de reflexió acadèmica que reforcés l'acció política valencianista del tardo-franquisme. El 1983 fundà, amb Gabriel Sendra, Edicions del Bullent.

Valerià Miralles no havia deixat però la política. A la segona meitat dels anys setanta s'acostà al grup de comunistes que, amb Doro Balaguer, intentaven racionalitzar i valencianitzar el PCE. Durant un temps hi milità, col·laborant a la revista Cal dir, òrgan del PCPV. Els seus articles en aquesta publicació son testimoniatge de les seues aportacions. Però la seua insubornable concepció de la llibertat no s'adia massa a una estructura fèrria i entrevistes com la que li va fer a Joan Fuster el 1977 li causà alguns problemes.

L'episodi de militància comunista heterodoxa (com la presentació, amb gran èxit, que va fer del PCPV a l'Universitat Catalana d'Estiu de Prada del Conflent) no va ser circumstancial, però si breu. A principis del anys huitanta ja s'havia acabat. La crisi general de l'eurocomunisme, la reacció contrareformista i espanyolista dins del partit (el grup de Miralles havia aconseguit una victòria pírrica en fer d'Ernest Garcia el secretari general del PCPV), i el canvi dels temps als que el nucli dur del partit no es va saber adaptar, provocà l'eixida massiva de militants, entre ells els valencianistes com el mateix Valerià Miralles.

No era, però, el millor dels moments per a qui, com ell, s'identificava permanentment amb l'esquerra, la llibertat i el País. Després del cop d'estat del 23 de febrer de 1981 es vivia una aparença de consolidació democràtica i autonòmica, el que en realitat era un tancament en fals de la transició al País Valencià, després de l'anomenada Batalla de València i del triomf socialista a les eleccions de 1982. Com a resposta, el 1982 participa amb Josep Lluís Blasco a la fundació d'Esquerra Unida del País Valencià (aquesta EUPV no té relació amb l'actual, adaptació als temps del PCPV), liderada per Valerià Miralles, que recollia sectors d'esquerra i valencianistes progressistes, amb una ubicació i un plantejament extraparlamentari.

EUPV acabaria desapareixent, al ser substituïda progressivament per la Unitat del Poble Valencià (UPV), nova organització unitària de l'esquerra valencianista en la qual hi milità. El 1988 participà en alguns actes de la Crida a la Solidaritat, com el 30 de desembre d'eixe any, amb Tomeu Martí, Xirinacs i Miquel Garcia.

Els anys vuitanta foren per a Miralles un període en que donà continuïtat a les seues velles i noves iniciatives culturals (Editorial Bullent, col·laboracions en premsa i revistes...) i de decantació d'idees, de clarificació d'actituds, que es resolgué finalment en el seu darrer compromís partidari. El 1992 abandonà UPV per marxar a Esquerra Republicana de Catalunya, que des de finals de 1991, com a conseqüència de la seua adopció explícita de l'independentisme i de la voluntat d'esdevenir un partit nacional dels Països Catalans, començava a tindre els primers militants valencians. Representant a Esquerra Republicana va ser candidat al Senat per València el 1996.

Valerià Miralles fou el primer president d'Esquerra Republicana, al País Valencià, responsabilitat que exercí fins la seua prematura mort als cinquanta-huit anys.

Autoria: Pilar Navarro i Borràs