Fill d'Andreu Miralles i Clotet, natural de les comarques lleidatanes i de Brígida Orrit i Perdigués. Va estudiar a les Escoles Pies, al Col·legi Mercantil i al nocturn de l’Escola Industrial d’Arts i Oficis de Sabadell. Des dels catorze anys treballava de manyà i torner als Tallers de cal Baciana. Als vint-i-un anys i serraller de professió, ja estava casat amb Carme Molist i Capdevila, amb qui tingueren una filla, Montserrat (1925) i un fill, Llibert (1935).

La seva militància política neix a l’entorn del nucli de la urbanització de Can Rull, un projecte no gaire reeixit d’una ciutat jardí que es va desenvolupar a partir dels anys 1920 a redós de la Serra d’en Camaró, a ponent de la ciutat de Sabadell. Allà ell i el seu germà Josep s’hi feren construir dues cases aparellades el 1928, i fou a partir d’aleshores que fundaren, amb Abdó Mimó, el Centre Republicà Democràtic Federal de Can Rull; la seva seu s’establí al mateix bar, carnisseria i botiga d’en Mimó. Aquest centre polític, amb un alt component de rabassaires i treballadors del tèxtil, va ser fundat oficialment el 18 de juny de 1932. El president del Centre era Jaume Òssul, el vicepresident en Joan Miralles, el tresorer en Joan Bros, la comptadora na Carme Molist, la bibliotecària na Maria Mimó, el secretari Joan Alabert, el vicesecretari Miquel Albalate, i Francesc Alegret i Laieta Calvet com a vocals. En les trobades d’aquest centre hi participà, ocasionalment, Lluís Companys, que el 1928 també s’hi havia construït una casa torre, on hi passaren bones temporades la seva primera dona, Mercè Micó, i els seus dos fills, Lluís i Maria de l’Alba. L’ambient republicà d’aquest nucli era tan sòlid que fruit de l’empenta del veïnat va fer que durant el primer govern municipal de la Segona República s’hi acabés construint el primer grup escolar republicà de la ciutat, l’Escola Unitària Mixta del Bosc de Can Rull, l’únic que es posà en funcionament abans de la guerra. La primera pedra de l’escola la va posar el president Francesc Macià amb l’alcalde Salvador Ribé d’amfitrió, el 5 de març de 1933, i finalment s’inaugurà el curs 1934-1935, ja en ple bienni negre. Miralles de fet havia format part de la Comissió pro Escola de Can Rull, constituïda el 1932, de la qual també en formaven part Pau Serracant, Joan Vila i Jaume Òssul.

Al llarg de 1933 va participar activament en diversos actes públics i mítings, com per exemple en la celebració dels actes festius del segon aniversari de la proclamació de la República al Centre Republicà de Can Rull. El març de 1933 també havia estat escollit com a vicepresident del Comitè Polític del Partit Republicà Democràtic Federal de Sabadell. Durant la campanya de les eleccions a les Corts Republicanes espanyoles del novembre de 1933 va fer costat a la candidatura de Joan Ferret i Navarro, que en va sortir escollit diputat. A les eleccions municipals del 12 de gener de 1934 va ser escollit com a regidor pel Círcol Republicà Federal (PRDF) en la candidatura de coalició amb ERC i USC. Arran dels Fets d'Octubre de 1934 va ser encartat i va reclòs al vaixell presó Ciudad de Cádiz.

Amb la dimissió de l’alcalde Magí Marcè, el maig de 1936, va ser nomenat alcalde de Sabadell l’1 de juny de 1936. El seu mandat va durar fins al 17 d’octubre de 1936, ja com a membre d’ERC i en plena guerra, amb una funció fortament condicionada pel comandament del Comitè de Defensa (Milícies Antifeixistes). Durant els primers mesos de violència revolucionària es va veure desbordat pels esdeveniments, i malgrat tot va ajudar a fugir a algunes religioses del convent de les Teresines. Un cop abandonada l’alcaldia, es retirà de la política i continuà treballant als tallers de Baciana SA fins a finals de 1938.

Amb la derrota republicana, Miralles marxà a l’exili, a França. Retornà a Catalunya el 1942, fou detingut al Pertús, traslladat al Castell de Figueres i tot seguit fou internat al camp de concentració de Reus i després a la presó Model de Barcelona. Jutjat i condemnat a dotze anys i un dia de reclusió, se li commutà la pena gràcies als avals de diverses autoritats locals afins al règim. Després de sis mesos de presó va sortir de voluntari per fer els treballs de construcció de la fàbrica Arrahona de Sabadell, sota vigilància, i un cop acabada la fàbrica, fou desterrat temporalment a Blanes, on treballà als tallers metal·lúrgics de la SAFA. Tornà definitivament a Sabadell el 1946 i es posà a treballar en una empresa de Barcelona fins a la seva jubilació.

Autoria: Tona Majó i Ortín