Químic, enòleg i polític

Fill d'Antoni Mestres i Poses, serraller i d'Isabel Capdevila i Nogués, menestrals originaris de Riudecanyes.

Estudia a les Escoles Cristianes, a l'Escola Industrial de Barcelona i, més tard, a l'Estació Enològica de Vilafranca del Penedès, on assoleix coneixements de les noves tècniques enològiques de caràcter electroquímic les quals difon en els seus viatges a les zones vinícoles de Xile i de l'Argentina, on dicta, durant els anys 1926 i 1927, un gran nombre de conferències científiques. Anys després, el 1933, és delegat per la Generalitat als Estats Units per intentar obrir el mercat californià als vins catalans.

És un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya, el març de 1931, i un dels quinze membres del Comitè Executiu Central elegit en el 1r Congrés Nacional d'Esquerra (febrer 1932), junt a Macià, Companys, Aiguader... i es dedica a tasques d'organització del partit. Dirigent de la Joventut Republicana de Tarragona constitueix la Federació Comarcal de Tarragona (febrer 1933), de la que n'és secretari i col·labora en el seu setmanari Avançada.

Compromès amb els Fets d'Octubre de 1934 és empresonat —com la majoria de dirigents d'Esquerra i un gran nombre de rabassaires— en els vaixells ancorats al port de Tarragona. Alliberat, segueix en les seves activitats fins que la rebel·lió militar i feixista de juliol de 1936 el converteix en un dels dirigents d'Esquerra amb més autoritat política.

El mateix 19 de juliol, el president Companys el nomena comissari delegat de la Generalitat per les terres tarragonines, obertes al front de batalla i de màxima complexitat político-militar, on Mestres s'imposa al Governador militar i controla políticament l'organització militar. Es comunica a diari amb els ciutadans a través dels seus discursos per la ràdio que reflecteixen la seva catalanitat i el seu ideari democràtic. S'encara als excessos d'un sector minoritari que ha començat a estendre el terror a Tarragona. Facilita la fugida de tècnics alemanys de Flix. Protegeix el patrimoni de la Catedral de Tarragona i salva, entre d'altres, les vides del cardenal Vidal i Barraquer i del bisbe de Tortosa.

Apaivagada la situació deixa la Comissaria de Tarragona i passa a la Conselleria de Finances de la Generalitat (gener 1937). Primer és delegat de la Generalitat al Banc Exterior d'Espanya i membre del Consell General de la Banca Catalana (gener 1937). Després ocupa el càrrec de director general successivament del Crèdit i la Tresoreria (juliol 1937 - desembre 1938) i del Patrimoni i les Rendes (desembre 1938 - febrer 1939). Tot i que Tarradellas és el conseller, Mestres és, junt a Carles Martí i Feced, la peça fonamental de les finances catalanes fins a la fi de la guerra.

És elegit de nou membre de l'executiva d'Esquerra i quan arriba la derrota passa la frontera francesa amb els presidents Lluís Companys i José Antonio Aguirre. S'instal·la a París i participa en el SERE i en la direcció d'Esquerra.

Quan l'exèrcit alemany entra a França es retira fins a la Provença. S'estableix a Nimes i retorna a la seva professió treballant a l'Estació Enològica del departament del Gard, establerta a Nimes i manté relació de nou amb professionals de Califòrnia. En paral·lel es mou per la Camarga i Grau du Roi i viatja amb la seva família a Prada de Conflent degut a l'amistat que el lliga amb Pau Casals i Joan Alavedra.

Amb l'ocupació total de França pels alemanys, el 1942, embarca cap a Mèxic i s'estableix a Mèxic DF i després a Monterrey. De retorn a Europa el 1946 no aconsegueix entrar a Catalunya perquè està encausat pel Tribunal Superior de Justícia Militar i el 1949 s'ha traslladat a la ciutat lliure de Tànger cridat per Josep Andreu i Abelló on creen el Banc Inmobiliari i Comercial del Marroc. Dos anys després, torna a Mèxic, decebut de les relacions econòmiques i polítiques pròpies d'una ciutat lliure que es desenvolupen a Tànger. A Mèxic ha d'afrontar greus problemes de subsistència. Malalt i en plena desesperança per no poder veure ni el seu país ni la seva família, es suicida a l'Hotel Balneari de Tehuacán, a l'estat de Puebla.

Autoria: Francesc Bonamusa i Gaspà