Empresari i polític

Daniel Mangrané Escardó es va casar amb Adela Mangrané Adell, amb qui tingué dos fills, Daniel i Josep Maria. Daniel Mangrané fill fou un químic professor a la Universitat Tècnica de Berlín, tot i que va treballar sovint en les empreses familiars. Desgraciadament, Adela Mangrané va morir el setembre del 1939, pocs mesos després d’acabar la Guerra Civil. Posteriorment, Daniel Mangrané es casà en segones núpcies amb Calamanda Fossas i Francolí. Daniel Mangrané va destacar per la seva polifacètica activitat en sectors molt diversos: la política, la producció i la teorització d’oli, la indústria cinematogràfica, la químico-famacèutica o les finances.

Com a polític el trobem vinculat a la figura del cabdill republicà de Tortosa, Marcel·lí Domingo, que el 1914 havia estat elegit per primera vegada diputat republicà pel districte, articulant des d’aquells anys un potent moviment polític, conegut com a marcel·linisme. Tres anys més tard, el 1917, Daniel Mangrané es presentava a la candidatura republicana-obrera en les eleccions municipals del 9 de novembre, que es va imposar a la llista monàrquica, sent elegit regidor de la ciutat amb 565 vots. El 1926 va fundar la Institució Cultural i Benèfica Daniel Mangrané, que posteriorment es transformà en Fundació, fins a la seva disolució el 2010.

Ja en el règim república inaugurat el 1931, a les eleccions legislatives del 1933 encapçalà —com a independent— a la província de Tarragona, la candidatura de la coalició d’Esquerra Republicana de Catalunya i Unió Socialista de Catalunya que s’enfrontà a la candidatura de la Coalició d’Esquerres Catalanes, encapçalada pel marcel·linisme, i a la Coalició de Dretes Ciutadana, encapçalada per la Lliga. Daniel Mangrané fou elegit diputat. Al Congrés fou vocal titular de la comissió d’Hisenda i suplent de la de pressupostos els anys de 1935 i 1936. La seva línia d’intervenció fou bàsicament sobre l’eix econòmic, criticant la inactivitat dels diferents governs de centre-dreta en aquesta matèria o proposant diversos projectes per reestructurar l’economia de la República, en un context de crisi com foren els anys 1930. De forma més concreta, es va posicionar en contra de la instauració de l’atur obrer i va proposar també la creació d’un impost sobre les rendes més altes.

De forma paral·lela, va desenvolupar una intensa activitat empresarial. Ja abans de l’arribada del franquisme, va estar vinculat a les diverses empreses patrimoni de la seva família: Daniel Mangrané SA, S. Hueget SA, Fernando Pallarés SA —situades a Barcelona—, La Utrerana SA —a Utrera—, i la Oleivinícola del Centro de España SA —a Daimiel. En l’exportació d’oli d’oliva fou un dels sectors on Mangrané va deixar més empremta. A El problema de los aceites de oliva y su solución (1930), El aceite de oliva en España (1961) i Nuestra gran riqueza olivarera aceitera: su pasado, su porvenir (1965) teoritzà sobre la producció d’oli. Fou també directiu de Saturnino Huget-Selecciones Capitolio, una de les més importants empreses de distribució de pel·lícules barcelonina, fundada el 1922. El 1936 va sintetitzar cinema i política, produint Nuevos ideales, una de les pel·lícules de temàtica política del període  republicà.

Com a home de negocis, va diversificar les seves línies empresarials, dedicant-se també a la indústria químico-farmacèutica des del 1932, sent el President del Consell d’Administració del laboratori Productos Pyre – Daniel Mangrané, SA, amb la fabricació de productes químics purs i industrials i especialitats farmacèutiques, sent un dels pioners d'aquest sector durant la República. Va fabricar àcid fènic sintètic, àcid salicílic sublimat, perborat sòdic, èter i cloroform anestèsics i clorur d’etil. Amb la guerra, aquesta producció va quedar en estat letàrgic. No obstant això, durant la postguerra Mangrané va ampliar les seves instal·lacions, sens dels primers fabricants de l’insecticida agrícola DDT a l’Estat espanyol. I, a partir del 1948, fou un dels fabricants de l’àcid para-amino-salicílic, utilitzat per al tractament de la tuberculosi. Durant els anys 1950 va patentar i fabricar íntegrament, també, el medicament anomenat Pyreazid, aplicable igualment contra aquesta malaltia. Amb la seva extensa i diversa trajectòria professional, el 1962 li va ser concebuda la Medalla de plata al Mèrit al Treball per part del Ministeri del règim franquista. Fou també Chevalier de la Confrérie de l’Olivier.

Autoria: Josep Sancho i Sancho

Llibres

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Los aceites de oliva: memoria sobre la producción, consumo y exportación de los aceites de oliva y planteamiento de los problemas económicos y posiblemente futuros derivados de los mismos. Barcelona: Impr. de la Viuda de Luis Tasso, 1929.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. El problema nacional de los aceites de oliva y su solución, relacionándolo con la actual y futura situación económico-social olivarera: conferencia dada en el Centro Mercantil de Sevilla, el 8 de abril de 1933, por... Daniel Mangrané Escardó. Barcelona: Aceites, [193?].

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. El problema nacional de los aceites de oliva y su solución. Barcelona: Impr. de la Viuda de Luis Tasso, 1930.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Programa económico-social: nueva función del capital. Barcelona: Espasa-Calpe, 1931.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Texto taquigráfico del discurso pronunciado en el Congreso de los Diputados, en la sesión del día 24 de marzo de 1934 y Proyecto de Reforma y adiciones al régimen actual. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, S. A., [1934?].

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Progresos en la química de los aceites, grasas y derivados industriales. Espasa-Calpe, 1944.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Consideraciones sobre el proceso económico de la inflación, estabilización y reacción. Barcelona: Graf. Hispanoitaliana, 1960.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. Nucleos atómicos en la guerra y en la paz y medios de producción. Barcelona: 1960.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. El aceite de oliva en España. Barcelona: Espasa-Calpe, 1961.

---

MANGRANÉ ESCARDÓ, Daniel. El problema del aceite virgen de oliva: los tipos extra y fino, sabor irreprochable.... Barcelona: Ariel, 1967.

Articles en publicacions periòdiques

---

FANES, Félix. «En la muerte de Daniel Mangrané» a: La Vanguardia, 30-12-1985, p. p. 19.