Advocat i polític

Els primers anys a Girona (1886-1906)

Nasqué en el si d'una família de mestres. El pare, Francisco Loperena de Nieva, originari de Navarra, va ser director de l'Escola Normal Superior de Mestres de Girona. Interessat en la renovació pedagògica, escrigué diversos treballs adreçats a l'ensenyament, que tingueren un ampli ressò. Milità en el Partit Republicà Possibilista i en fou regidor a l'Ajuntament de Girona. La mare, Mercè Romà i Pòrtulas, de Girona, regentava un col·legi d'ensenyament primari a la mateixa ciutat.

El pare morí prematurament, el 1891, quan comptava 59 anys i el jove Joan en tenia només 4. La mare continuà dirigint la seva escola fins al 1895, any en què es retirà. Joan va fer els seus estudis primaris a Girona i fou alumne de l'Escola Municipal de Belles Arts.

El fet que Joan fos el germà petit, amb molts anys de diferència respecte els seus germans més grans -sobretot Pere i Josep- féu que als anys següents aquests anessin agafant un creixent protagonisme en la seva vida. En el tombant de segle, Pere va destacar per la seva bel·ligerància dins del republicanisme gironí, que el dugué a participar activament en el Centre Republicà, a publicar i dirigir premsa política i, fins i tot, a complir una condemna de presó per un delicte d'impremta. En l'àmbit professional, fou mestre com els seus pares i exercí a l'Institut de Girona, fins que el 1903 en fou cessat, a instàncies del governador civil. Josep es llicencià en Dret i començà a exercir a la mateixa ciutat, mentre que en el terreny polític, formà part del Centre Catalanista de Girona.

Com els seus germans, el jove Loperena s'interessà aviat per la política, adoptant posicions republicanes i catalanistes. El 1904 va tenir la seva primera aparició pública, en ser processat i absolt per un delicte d'impremta, arran d'article publicat al setmanari republicà El Ideal, que dirigia el seu germà Pere.

En la primera dècada del segle XX, la família Loperena inicià el seu trasllat a les comarques de Tarragona, per diversos motius. El primer en marxar fou Josep, que el 1900 guanyà una plaça de notari a La Selva del Camp. El 1908 obtingué el trasllat a Reus, on exercí com a notari molts anys. El seguí Pere, que el curs 1905-06 passà a exercir com a catedràtic de l'Institut de Reus. Poc després es traslladà a Tarragona, on treballà com a mestre a l'Institut i a l'Escola Normal, que arribà a dirigir, i on fou regidor republicà a l'Ajuntament.

Arribada i establiment a Reus (1906-1930)

Entorn a 1906 Joan es traslladà a Reus, seguint els passos dels germans. Amb la marxa de Pere a Tarragona i amb el trasllat de la notaria de Josep a Reus, va ser amb aquest germà amb qui establí una relació més estreta: visqué a casa seva, col·laborà amb la seva activitat de notari i seguí les seves recomanacions en matèria educativa i professional. D'aquesta manera, el 1915 obtingué el títol de batxiller, pels estudis fets a l'Institut de Reus, mentre que el 1920 es llicencià en Dret per la Universitat de Barcelona. Val a dir que obtingué ambdues titulacions a una edat superior a l'habitual. D'altra banda, a més del treball a la notaria del germà, el 1916 va ser nomenat oficial major de l'Ajuntament de Reus. En l'àmbit personal, es casà amb la reusenca Irene Escudé.

En el terreny polític, ingressà al Foment Nacionalista Republicà de Reus, que al seu torn s'adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana. Participà en nombrosos actes polítics de l'entitat, incloent intervencions en mítings en altres comarques de Catalunya, i col·laborà a Foment, portaveu de l'entitat.

Va ser regidor a l'Ajuntament de Reus entre 1917 i 1923, després d'obtenir l'elecció tres cops consecutius. El 1920 ocupà el càrrec de primer tinent d'alcalde i l'any següent, arran de l'assassinat de l'alcalde Manuel Sardà, va ser durant uns mesos l'alcalde accidental de la ciutat.

A partir de 1923, amb l'arribada de la Dictadura, hagué de reduir la seva activitat política. Establert definitivament a Reus, els anys següents exercí com a advocat en aquesta ciutat. En l'exercici de la seva professió, s'interessà sobretot pel Dret Laboral i per la defensa dels drets dels treballadors. Quan el 1925 el seu germà Josep traslladà la seva notaria a Tarragona, ciutat on ja hi residia des de feia anys l'altre germà, Pere, Joan preferí continuar vivint a Reus.

El 1930 ocupà novament el càrrec de regidor de l'Ajuntament de Reus, arran de la renovació d'ajuntaments que agafava com a referent els antics regidors que havien estat elegits amb més vots a les darreres tres eleccions anteriors a la Dictadura.

Actuació durant la República i la Guerra Civil (1931-1939)

El març de 1931, en la seva condició de dirigent del Foment Nacionalista Republicà de Reus, assistí a la Conferència d'Esquerres Catalanes en què es fundà Esquerra Republicana de Catalunya.

El juny del mateix any obtingué l'elecció per la circumscripció de Tarragona a les Corts constituents de la República (1931-33), com a candidat d'Esquerra dins de les llistes de la Candidatura Republicana. Com a diputat, formà part de comissions parlamentàries significatives, com la d'Estat i la de Justícia i també de la de Responsabilitats Polítiques i, d'acord amb la seva actuació precedent com a advocat, intervingué en temes de legislació laboral i social. En aquest sentit, presentà un vot particular al projecte de llei de Confessions i Congregacions Religioses i una esmena a la totalitat al projecte de llei de creació de delegacions provincials de Treball.

Dins de la Comissió de Responsabilitats, ell i el diputat també d'Esquerra Eduard Layret votaren favorablement a la concessió de la llibertat condicional a Joan March, el financer i polític mallorquí, acusat de contraban. Aquesta decisió generà una gran polèmica dins del partit, malgrat que ambdós diputats es defensaren tot argumentant que havien cregut interpretar l'opinió dels seus companys de minoria i que, en tot cas, no havien trencat la disciplina del partit. El setembre de 1933, el Comitè Executiu del partit els imposà una sanció, consistent en tres anys d'inhabilitació per a l'exercici de càrrec públic en representació d'Esquerra. Aquest afer provocà una polèmica entre els periòdics La Humanitat i L'Opinió i fou un dels detonants de les dissidències del segon grup envers el partit i preludi de la seva expulsió.

En paral·lel a la seva actuació parlamentària, el 1931 va tenir un paper destacat en la creació dels Jurats Mixts de Treball, dirigí Foment durant anys i fou un actiu orador en actes del partit. La sanció que el partit l'imposà el 1933 l'impedí repetir com candidat d'Esquerra a les següents eleccions generals, però de fet no l'apartà de la seva condició de dirigent comarcal del partit amb presència en l'àmbit nacional català. El 1934 intervingué en els preliminars dels Fets d'octubre, en les converses entre Esquerra i la CNT.

Durant la Guerra Civil va ser cap dels Serveis Tècnics Administratius de la Comissaria General d'Ordre Públic i mantingué la seva actuació en els Jurats Mixts i en la direcció d'Esquerra a Reus.

L'exili (1939-1957)

Acabada la guerra s'exilià a França i el 1941 a Mèxic. El 1944 s'integrà en el secretariat tècnic de la delegació americana del Consell Nacional de Catalunya, creat anys abans a Londres i posteriorment ampliat amb representants dels catalans d'Amèrica. El mateix any participà en la renovació de Galeusca, l'acord entre nacionalistes catalans, bascos i gallec, ara a l'exili, i fou membre del seu secretariat.

El 1943 va viure durant uns mesos a l'Havana, col·laborant amb el diari Mañana.

En el terreny professional, creà una empresa comercial d'enviament de queviures a Catalunya i treballà a l'Editorial Grijalbo.

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Llibres

---

LOPERENA ROMÀ, Joan. Catalunya i la Segona República Espanyola. Conferència. México DF: S.n., 1943.