Advocat i polític

Fill de l’advocat i polític fundador del Centre Nacionalista Republicà i de la Unió Federal Nacionalista Republicana, Joaquim Lluhí i Rissech. La seva mare era Trinitat Vallescà. Precisament fou en el bufet del seu pare on Joan Lluhí es formà com a advocat mentre era jove passant, i també anà modelant les seves inquietuds polítiques al costat dels també advocats Pere Comas i Joan Casanelles.

Joan Casanelles, amic i fundador com ell del diari L’Opinió, l’any 1928, en les seves memòries l’evocà així: “Joan Lluhí, alt, sec, de mirada viva, només de veure’l es descobria en ell un esperit combatiu i apassionat. Polític de talla europea, inicià un nou estil; era contrari a la política superficial, anava al fons dels problemes, combatent la demagògia i les solucions fàcils i acomodatícies. No defugia mai ni les dificultats ni les responsabilitats que es presentaven, sinó tot el contrari: les hi feia front, cercant les causes profundes que les originaven. Convencia per la seva brillant dialèctica i claredat d’expressió; parlava concret, precís, amb frases curtes i pensaments profunds. La seva oratòria tingué un gran èxit, perquè trencà amb aquella altra, ampul·losa i florida, però buida, que havia dominat fins aleshores. Gran polemista, era temut, i fins de vegades odiat per alguns polítics a qui no agradava la seva sinceritat ni la seva honestedat. La seva valenta actuació i el seu temperament poc diplomàtic li crearen molts enemics i algunes dificultats”.

En efecte, lluità per la caiguda de la dictadura des de les planes de L’Opinió, el diari que havia contribuït a fundar al costat de Pere Comas, Antoni Xirau i Joan Casanelles el febrer de 1928, i en fou el primer director. L’objectiu fonamental era, com s’afirmava en un editorial, “crear una tribuna lliure on tot home pot exposar les seves idees” i, al mateix temps, un òrgan d’un nucli polític amb forta personalitat que s’estava configurant entre el 1928 i el 1931.

En aquests moments, Lluhí reivindicava un règim republicà i federalista com la millor forma de donar solució al plet nacional català. Propugnava, doncs, el socialisme, el laïcisme i el republicanisme d’arrel federal com a principis teòrics. Participà en el complot organitzat per Sánchez Guerra. En qualitat de representant del grup, s’integrà al comitè revolucionari català encarregat d’executar aquell pla. Fracassat el pronunciament el gener de 1929, continuà conspirant per enderrocar el règim dictatorial i, juntament amb Lluís Companys i el metge Jaume Aiguader, negocià amb representants del republicanisme espanyol. Treballà per la constitució d’una intel·ligència republicana, un amplíssim front antimonàrquic que aglutinés les organitzacions obreres i totes aquelles forces polítiques que apostessin per una democràcia republicana. Formà part del Comitè Pro Llibertat, que es constituí a final del mes de setembre de 1930 en denúncia a l’expulsió i segrest de Francesc Macià, i unes setmanes més tard era empresonat a la Model. A partir del 6 de novembre, en què fou posat en llibertat, reprengué l’activitat revolucionària, ara a València. Es negà a intervenir en la convocatòria d’eleccions generals que pretenia realitzar el general Berenguer, i es traslladà a Bèlgica per a comunicar aquesta decisió a Francesc Macià, qui també hi declinà la participació.

 

Ferm impulsor de la creació d’un partit nou, únic, fort i d’ideologia esquerrana: Esquerra Republicana de Catalunya, que nasqué el març de 1931, i membre del primer directori de la nounada formació política. Es presentà com a candidat d’ERC a les eleccions municipals del 12 d’abril pel districte vuitè de Barcelona, i en resultà elegit. Diputat al Parlament de Catalunya, fou un dels principals redactors de l’Estatut de Núria, de 1932, i intervingué amb posterioritat, un cop elegit diputat a les Corts constituents per Barcelona, en el llarg debat del projecte ratificat en referèndum pel poble de Catalunya, que es féu a les Corts espanyoles. Dirigí la Conselleria d’Obres Públiques en el tercer govern provisional abans de l’entrada en vigor del text estatutari, i fou conseller delegat de la Presidència de la Generalitat entre el desembre de 1932 i el desembre de 1933.

Criticà enèrgicament les desfilades -que considerà de caràcter feixista- que feien els escamots de les joventuts d’Estat Català, i en la sessió parlamentària del 24 d’octubre de 1933 Lluhí asseverà que aquestes demostracions constituïen un atac a la democràcia i que d’aquesta manera s’iniciava el feixisme a Catalunya. Òbviament, fou un dels principals detractors de l’independentisme representat per Estat Català. Aquest fet, juntament amb la denúncia de la corrupció que creia que hi havia en alguns departaments de l’ajuntament barceloní, el dugueren a allunyar-se progressivament del seu partit i a provocar la seva expulsió amb ocasió del Segon Congrés extraordinari, celebrat l’octubre de 1933. Encapçalà així una nova força política, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, que aplegava els anomenats “lluhins”, tots ells procedents del grup de L’Opinió. Combaté en coalició amb Acció Catalana Republicana, el seu antic partit en les eleccions generals de novembre de 1933, si bé fracassà estrepitosament.

El primer gabinet del president Lluís Companys, format el gener de 1934, comptà de nou amb la seva presència en ocupar la Conselleria de Justícia i Dret, des d’on defensà el Projecte de llei de contractes de conreu. Durant el seu pas per aquesta conselleria s’efectuaren bona part de les transferències que manava l’Estatut, i posà en funcionament la Comissió Jurídica Assessora, que redactà l’Estatut Interior de Catalunya i impulsà la Llei del Tribunal de Cassació de Catalunya. Fou detingut arran dels Fets d’Octubre de 1934 i condemnat en conseqüència a cadena perpètua. Es reintegrà a ERC amb ocasió de la constitució de la candidatura del front d’esquerres en els comicis legislatius de febrer de 1936, i es reincorporà novament en la Conselleria de Justícia i Dret.

La seva carrera política adoptà un nou rumb quan fou cridat a incorporar-se successivament en els governs centrals: encapçalà el Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió entre els mesos de maig i juliol de 1936 en un govern presidit per Santiago Casares Quiroga, fou ministre de Comunicacions i Marina Mercant el juliol de 1936, i de nou ministre de Treball entre el juliol i el setembre de 1936.

L’any 1937 fou nomenat cònsol d’Espanya a Tolosa de Llenguadoc. Finalitzada la guerra, es traslladà primer a Montpeller i després a Mèxic. Aquí exercí d’assessor jurídic d’entitats bancàries, entre les quals hi ha el Banco de la Propiedad y de la Industria Téxtil S.A., regentat pel seu amic Joan Casanelles i Ibarz. En aquest banc, també hi treballà el seu fill Joaquim Lluhí Sterna, fruit de la seva unió matrimonial amb Rosa Sterna, amb la qual tingué dos fills més, Joan i Rosa.

El 7 de desembre de 1939 les autoritats franquistes, a través del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona, van condemnar Joan Lluhí a la confiscació total dels seus béns i a la "inhabilitación absoluta perpetua y extrañamiento perpetuo". La sentència argumentava les causes de la condemna: la destacada actuació entre el 1934 i el 1939 i també, com a fet sancionable, la condició de maçó. No arribà a perdre tots els béns sinó que la sanció econòmica es reduí l’any 1956 a la suma de 10.000 pessetes, gràcies al recurs d’alçada interposat per la filla, Rosa Lluhí Sterna, aleshores resident a Chicago. Hagué de certificar la defunció del seu pare, ocorreguda l’any 1944, i la seva condició d’hereva del patrimoni patern. Tanmateix, els béns del finat, que havien estat confiscats, encara no havien estat retornats en una data tan avançada com l’any 1966.

 

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Llibres

---

LLUHÍ I VALLESCÀ, Joan. Lluís Companys Jové: President de la Generalitat de Catalunya. Parlament pronunciat en ocasió del tercer aniversari de la seva mort heroica. Mèxic D.F.: [s.n.], 1944.

Llibres

---

CULLA I CLARÀ, Joan Baptista. El catalanisme d'esquerra (1928-1936). Barcelona: Curial, 1977 [Biblioteca de Cultura Catalana, núm. 25].

Capítols de llibres

---

VAZQUEZ, Federico. «Justícia i Dret (1931-1939)», a: BONAMUSA, Francesc (dir.). Generalitat de Catalunya. Obra de govern 1931-1939. Barcelona: Departament de Presidència (Generalitat de Catalunya), 2006.