Advocat i polític

Origens familiars i estudis

Fill de Salvador Llevadot i Morales i d'Antonia Estradé i Guarro.

El seus pares eren pagesos que vivien del que collien a les terres, i les terres consistien en diferents trossos poc grans situats en diferents llocs del terme, per tant, no es tractava de cap hisenda. Van tenir dos fills: l'hereu Ramon —sis anys més gran— i Joan.

En acabar la formació bàsica a l'escola del poble va voler seguir estudiant. A través d'un conegut dels pares —el senyor Fortuny, telegrafista a Montblanc— va fer una prova de l'ofici i en agradar-li va decidir anar a Madrid, als 15 anys, per a treure's la titulació i fer oposicions. Un cop guanyades, als 16 anys, ja era funcionari de Telègrafs.

El 1920 el seu germà Ramon va morir víctima de l’epidèmia de la grip espanyola. Malgrat esdevenir l'hereu els seus pares el van deixar seguir estudiant. Va fer el batxillerat i després de dubtar entre estudiar per a enginyer industrial —sempre li varen agradar les matemàtiques i les ciències— o advocat, es decidí per aquests darrers estudis.

República i Guerra Civil

Acabada la carrera es va casar amb Mercè Roig i Mariné (Montbrió del Camp, 1904) que a l’estiu passava temporades a Vimbodí perquè el seu pare hi tenia algunes finques. Van anar a viure a Tarragona on s'establí com a advocat.

A Tarragona van néixer els seus dos fills Maria Dolors (1934) i Ramon Maria (1936).

Provinent del Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, l'abril de 1936 s'afilià a ERC.

Fou comissari de la Generalitat de Catalunya a la sucursal del Banc d'Espanya i president del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona.

Amb l'esclat de la guerra, va tenir un càrrec no remunerat a la Fundació Ramon Albó —dedicada a l'acollida de nens desvalguts— i fou cap dels serveis centrals del Departament de Finances de la Generalitat i membre de la Comissió Assessora de la Presidència, per la qual cosa s'instal·là a viure a Vallvidrera.

El 1938 traslladà la família —dona, fills i mare malalta d'un ictus— a Santa Coloma de Farners on era més fàcil accedir a aliments vitals per a la canalla com la llet. El pare romangué a Vimbodí vetllant per l'escàs patrimoni familiar (casa i algún tros de terra).

El gener del 1939, quan l'exèrcit sollevat va entrar a Barcelona, va anar a Santa Coloma de Farners per retrobar-se amb la família. Tot i no voler marxar per no tenir cap mena de delicte de sang, la família li demanà que ho fes davant la por a la repressió franquista. Així el 5 de febrer emprengué el camí cap a l'exili, via Olot, Sant Joan les Fonts, Darnius i el Pertús. Al cap de de 12 dies d'haver marxat, la seva mare moria a Santa Coloma de Farners.

Exili i retorn

Ja a França va romandre una primera temporada a Espirà de l'Aglí, on uns familiars hi havien anat a parar. A l'octubre va fer cap a Montpeller a redós de la Residència dels Intel·lectuals Catalans, on compartí pis amb diversos exiliats, entre ells el senyor Blasi, també advocat de la Pobla de Mafumet. Es guanyà la vida descarregant camions de fruita a l’estació de ferrocarril, fent classes de castellà i tot el que sortia. Com molts altres dels catalans de la Residència es matriculà a la Universitat de Montpeller, en el seu cas per a estudiar Economia Política.

Va tenir l'oportunitat d'anar a Anglaterra o a Amèrica, però va romandre a França doncs volia tornar tan aviat com pugués a Catalunya amb la seva família. El 1944, amb l'ocupació nazi, i tancada la Universitat de Montpeller, van cridar als estudiants a fer unes fortificacions, a ell inclòs, però no s’hi va presentar i va fugir cap a Perpinyà i, finalment, a Prada de Conflent on es relacionà amb altres exiliats com Julià Gual, Francesc Arnau i Cortina, Joan Alavedra, Pompeu Fabra o Pau Casals.

Amb l'alliberament de França i la fi de l'ocupació nazi, els republicans catalans i espanyols es reorganitzaren. El juny de 1945 ERC celebrà un Congrés Nacional a Tolosa de Llenguadoc, del qual en fou un dels dos vicepresidents de la Mesa.

Per tornar de l'exili, al novembre de 1946, va tenir el suport del cònsol d'Espanya a Perpinyà, Manuel Onyós de Plandolit, fill de Vic i amic de molts republicans exiliats. Va fer coincidir el dia que el cònsol anava cap a Barcelona per donar-li l'equipatge i ell va anar amb cotxe de línea fins a Figueres i d'allà amb tren fins a Barcelona.

A Barcelona, abans de la guerra, havia conegut el notari Ramon Maria Roca i Sastre, que havia estat Magistrat del Tribunal de Cassació de Catalunya. A través d'ell va entrar en contacte amb un dels advocats mes prestigiosos del moment a la ciutat, Alberto Bernis, el qual al cap de sis mesos, vista la seva vàlua i com resolia els temes li va proposar de formar part del seu despatx com a passant; també anava tenint assumptes propis i, poc després, es va instal·lar junt amb la seva família, definitivament, a Barcelona.

Sempre allunyat del règim franquista, va exercir d'advocat, amb el seu fill Ramon Maria, fins els darrers anys de la seva vida. Va ser membre de la Comissió de Cultura del Col·legi d’Advocats de Barcelona. Li va ser concedida la Creu de Sant Raimon de Penyafort per part de l'Advocacia i la Creu de Sant Jordi per part de la Generalitat de Catalunya.

Autoria: Jaume Ciurana i Llevadot