Josep Irla i Bosch
Sant Feliu de Guíxols,
24 d'octubre de 1876
Sant Rafèu,
19 de setembre de 1958
Polític, industrial surer i comerciant
Taper i inicis polítics (1876-1931)
Josep va ser el més gran dels tres fills de Josep Irla i Rovira i Rita Bosch i Anglada. Amb els altres germans —Francesc (1881-1961) i Nicolau (1886-1943)— va tenir sempre una estreta relació, amb els quals compartia activitats econòmiques i polítiques. El pare, que primer havia treballat com a obrer en la indústria de fabricació de taps de suro, va obrir després una taverna. De trajectòria republicana federal, va ser elegit diputat provincial diverses vegades pel districte de la Bisbal.
Va fer els seus primers estudis a Sant Feliu. De ben jove, i seguint la trajectòria familiar, s'identificà amb el republicanisme federal, de manera que ell i son pare foren els impulsors del Centre Republicà Federal Català, de Sant Feliu, i també membres de la lògia maçònica local Gesòria, mentre que el seu germà Francesc dirigia el setmanari El Programa.
Amb els seus germans inicià activitats industrials i comercials des de Sant Feliu de Guíxols, amb la creació de la societat Josep Irla i companyia, amb participació de capital de tots tres germans i un paper més principal d'ell. Des d'aquesta base, obriren una fàbrica de taps de suro, que amb els anys s'anà ampliant; foren consignataris de vaixells i posteriorment propietaris d'una goleta, i feren un comerç de vi i de suro amb Barcelona, i pogueren actuar com a agents de duanes. El 1902 es casà amb Florència Bas i Parent, també de Sant Feliu i membre d'una família d'obrers tapers. La parella no tingué fills, però afillà Encarnació Pijoan, filla dels masovers d'una masia on passaven temporades, a causa de la malaltia de caràcter asmàtic que ell patia.
En l'àmbit polític, anà consolidant la seva posició en l'espai republicà federal i catalanista. Inicià la seva trajectòria en càrrecs d'elecció arran de les eleccions municipals de 1905, en què fou elegit regidor de l'Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols com a membre d'una candidatura que aplegava federals i catalanistes, i passà a ser segon tinent d'alcalde i membre de la Comissió de Governació i alcalde accidental l'any següent. Des de l'alcaldia, intervingué en els serveis i les obres d'interès públic, la promoció de la cultura popular i l'assistència social, i féu front amb habilitat a les destrosses patides pel municipi en els aiguats de la tardor de 1908.
Elegit novament a les eleccions municipals de 1909 i atenent que en aquesta ocasió l'alcalde no es nomenava per decret des del govern espanyol, va passar a ocupar aquest lloc (del juliol fins al novembre de 1909), fins que -ara sí- el govern en nomenà un, de manera que aleshores quedà ell com a regidor.
Al principi de 1911, va participar en la constitució de la Unió Federal Nacionalista Republicana a les comarques de Girona i fou president de l'agrupació local. Arran de la mort del seu pare, aleshores diputat provincial i que tingué lloc l'abril següent, es presentà a l'elecció provincial parcial que es convocà per a cobrir la vacant pel districte de la Bisbal, i aconseguí el nomenament sense elecció, per manca de contrincants. A les eleccions provincials de 1913 va ser elegit novament, així com a les successives fins al 1923, amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera, sempre pel districte de la Bisbal. Políticament, primer se situà a la UFNR i, després de la crisi d'aquesta, s'acostà al Partit Republicà Català. Integrat com a diputat provincial a l'Assemblea General de la Mancomunitat, formà part de diverses comissions i va ser membre del comitè directiu de la Caixa de Crèdit Comunal.
El 1923 va ser un dels fundadors del Partit Republicà Federal Nacionalista de les Comarques Gironines i formà part del seu directori. Amb la liquidació de les institucions feta per la dictadura, es concentrà en els seus negocis sense deixar de mantenir una certa activitat política, sempre dins de les minvades possibilitats d'actuació del període.
La República i la Guerra Civil (1931-1939)
Amb la proclamació de la República, va ser nomenat vocal de la Comissió Provincial Provisional de Girona i, immediatament després, comissari delegat del Govern de la Generalitat Provisional a Girona (abril 1931/febrer 1933, amb una renovació l'octubre de 1932), càrrec creat per a exercir les funcions executives de la desapareguda Comissió Provincial. Des d'aquest lloc, afavorí l'ensenyament i la cultura, sobretot els adreçats als sectors populars; impulsà l'ús del català a les administracions; renovà les actuacions destinades a la restauració de monuments arquelògics; s'interessà per l'assistència social, amb actuacions diverses, i desenvolupà obres públiques de baix cost -atesa la migradesa de recursos pressupostaris- però de gran impacte en amplis sectors de la població, particularment els allunyats dels centres urbans; tot plegat amb una acurada gestió econòmica que refermava la seva condició de bon gestor, ja iniciada en el seu municipi.
Al mateix temps, a les eleccions de 1931 per constituir la Diputació Provisional encarregada de preparar l'avantprojecte d'Estatut, va ser elegit pel districte de la Bisbal en una candidatura propera a Esquerra Republicana de Catalunya, on passà a ocupar la vicepresidència. Com a comissari delegat i com a vicepresident de la Diputació Provisional, va desenvolupar un pla de propaganda a favor de l'Estatut a les comarques gironines.
Al començament de 1932, creà i dirigí el Partit Republicà Federal del Baix Empordà, agrupació comarcal creada bàsicament per a formalitzar una adhesió col·lectiva a Esquerra en el primer Congrés Nacional ordinari d'aquesta formació, celebrat el febrer d'aquell any, tot i que a la pràctica aquesta integració ja feia mesos que funcionava. A les eleccions per formar el Parlament de Catalunya d'aquest mateix 1932, encapçalà la candidatura d'Esquerra per Girona i obtingué un important triomf, fins al punt de ser el candidat proporcionalment més votat de tot Catalunya. Com a diputat, va ser membre de la Diputació Permanent, de les comissions permanents d'Obres Públiques i de Sanitat, i de les comissions de Pressupostos i de Llei Municipal.
Va ser nomenat conseller de Governació en el govern de Macià, constituït el 24 de gener de 1933, però un empitjorament de la seva afecció crònica l'impedí ocupar el càrrec i fou substituït després d'uns dies per Joan Selves. Poc després, va ser rellevat també del seu càrrec de comissari delegat. Ja restablert, va passar a ser director general d'Indústria (juliol-octubre de 1933), dependent del Ministeri d'Indústria i Comerç del govern espanyol, en dos governs successius: els presidits per Manuel Azaña i per Alejandro Lerroux, i fou destituït després de l'entrada de Diego Martínez Barrio.
L'estiu de 1933 s'incorporà als organismes creats per al desenvolupament de l'àrea d'Assistència Social, després que la Generalitat rebés les transferències en aquest àmbit. Primer amb Josep Dencàs com a conseller de Sanitat i d'Assistència Social, en l'etapa del president Macià, i després amb els seus successors, ja amb Companys, va ser cap dels Serveis d'Assistència Social i després director general. Des d'aquest càrrec, va projectar actuacions ambicioses en àmbits com el tractament de malalts amb rebuig social, la prevenció de riscos en la infància o l'atenció als jubilats sense recursos, però també la seva implantació en tot el territori català. Va ser també vocal del Consell de les Caixes d'Estalvi. Els Fets d'Octubre de 1934, amb la suspensió de l'Estatut i l'empresonament del govern català, varen deixar la seva actuació política en suspens durant el següent any i mig.
Amb la restitució del Govern, el març de 1936 recuperà el seu lloc de director general. L'inici de la Guerra Civil tornà a dificultar la seva actuació. En els primers dies, mentre el conseller d'aquells moments, Manuel Corachan, es dedicava de ple a l'organització de l'Hospital General de Catalunya, ell assumí de fet la direcció de la Conselleria. Amb les successives remodelacions del Govern es mantingué en el càrrec, però presentà la seva dimissió davant el nomenament de conseller d'Antoni Garcia, representant de la CNT, a finals de setembre.
Poc després, l'octubre de 1936, va ser nomenat sotssecretari de la Conselleria de Cultura, un càrrec de nova creació, amb Ventura Gassol com a conseller, però coincidint amb la sortida d'aquest de Catalunya, davant el perill de ser víctima d'un atemptat. Per això, hagué d'ampliar la seva funció i treballà pel funcionament dels centres d'ensenyament i de les biblioteques i per la preservació del patrimoni arqueològic i artístic de Catalunya.
El gener de 1937, just després que Josep Tarradellas publiqués els decrets amb els quals es pretenia controlar i normativitzar tot l'aparell financer de la Generalitat, va ser nomenat director general de Patrimoni i Rendes, un càrrec també nou però a més molt complex en un període d'excepcionalitat política, que posava a prova una vegada més les seves condicions de gestor.
L'1 d'octubre de 1938, amb una part del territori català ja ocupat per les tropes franquistes i amb la imminència d'una desfeta completa, acceptà la responsabilitat de convertir-se en president del Parlament de Catalunya i fou elegit en la darrera sessió que aquest celebrà.
L'exili, la presidència de la Generalitat i els darrers anys (1939-1958)
A finals de gener de 1939, com la resta d'autoritats catalanes, iniciava el seu exili. Amb 62 anys, va passar a territori francès amb la seva esposa, l'afillada, germans i nebots, però sense cap dels seus béns, que quedaven a Sant Feliu i que posteriorment serien incautats per les autoritats franquistes. Va viure un temps al Voló i s'instal·là després a Ceret, on va poder reprendre el comerç del suro. El 1940 va ser detingut per les autoritats franceses de Vichy i confinat a Le Mans, d'on va poder evadir-se i va retornar a Ceret.
Amb l'afusellament del president Companys, l'octubre de 1940, refusà d'emigrar a Amèrica i assumí la Presidència de la Generalitat (des de l'octubre de 1940 fins a l'agost de 1954), càrrec que li pertocava en tant que president del Parlament de Catalunya. Es traslladà aleshores a Cogolin, al departament del Var i més lluny de la frontera, on reprengué la fabricació de taps de suro, una activitat que li subministrà els anys següents els recursos necessaris per a sobreviure.
Els primers anys del seu mandat estigueren marcats per un context enormement advers, amb fortes limitacions per a una mínima actuació institucional, derivades de la Segona Guerra Mundial en curs; la diàspora dels exiliats catalans i el perill permanent per als que es mantenien en territori francès; les divergències estratègiques no ja dins de les forces republicanes, sinó dins de la mateixa Esquerra, juntament amb la migradesa de recursos econòmics.
Un cop allunyada la guerra del territori francès, nomenà a principis de 1945 un Consell Assessor de la Presidència de la Generalitat, que prengué possessió el gener següent, amb la funció de preparar les tasques d'un futur govern català i que estava estructurat per departaments governamentals. El setembre de 1945 nomenà el Govern de la Generalitat a l'exili, format per personalitats, tot i que sense carteres específiques, i que fou l'únic que existí. La incorporació de Carles Pi i Sunyer, fins aleshores impulsor del Consell Nacional de Catalunya de Londres, permeté tancar definitivament la dualitat que havia existit els anys anteriors entre aquest organisme (que es considerava successor del creat per Companys el 1940 a París i que havia defensat posicions més rupturistes) i la Presidència i el seu entorn més immediat.
Aquest govern (1945-1948), a banda de la continuïtat institucional, intentà treballar en el suport als catalans exiliats, en la defensa de la llengua catalana i en la divulgació de la situació de Catalunya a nivell internacional. En aquest sentit, Irla adreçà el 1946 un memoràndum a l'ONU per a denunciar l'actuació de la dictadura franquista envers Catalunya. No obstant això, el creixent desencís entre els sectors de l'exili català que havien confiat que la fi de la Segona Guerra Mundial significaria la caiguda del règim franquista, en veure que aquest s'afiançava cada cop més, unit a les dissensions pròpies de la política catalana, feren entrar en crisi aquest govern al final de 1947 i el president el dissolgué el gener següent. A partir d'aleshores, la representació institucional de la Generalitat quedà personalitzada en el seu president.
Entre el 1948 i el 1954, Irla intentà mantenir les actuacions esmentades, sempre amb uns recursos econòmics escassos. L'abril de 1954 nomenà Tarradellas, aleshores secretari general d'Esquerra, conseller primer. Poc després, Irla prenia la decisió de renunciar al càrrec. Amb 78 anys, se sentia "vell, malalt i pobre", segons les seves pròpies paraules. L'agost de 1954, els diputats del Parlament de Catalunya, reunits a l'ambaixada de la República espanyola a Mèxic, elegiren Josep Tarradellas com a nou president de la Generalitat.
Josep Irla, dotat d'un rostre de faccions dures, no va ser un gran orador ni un personatge carismàtic, però sí un polític gestor i eficient, de gran integritat, que sabé connectar amb importants sectors de la societat catalana del moment (guanyà totes les eleccions, de divers nivell, a què es presentà) i que mantingué la continuïtat de les institucions (primer la Presidència del Parlament de Catalunya i després la Generalitat) en uns moments d'enorme adversitat.
El 1981 les seves restes foren traslladades a Barcelona i rebudes solemnement pels presidents Pujol i Barrera al Palau de la Generalitat, i van ser finalment enterrades a Sant Feliu de Guíxols. El 1997 es constituí la Fundació Josep Irla, vinculada a Esquerra, amb seu a Barcelona i una subseu a Sant Feliu de Guíxols, amb uns objectius de recerca històrica i de difusió del pensament polític.
Autoria: Joan Palomas i Moncholí
Josep Irla i Bosch
Bibliografia
Llibres
Josep Irla : president de la Generalitat de Catalunya a l'exili. Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, 2006.
CALVET I COSTA, Felip; ROIG I ROSICH, Josep Maria. Josep Irla i Bosch (1876-1958), president de la Generalitat de Catalunya a l'exili. Barcelona: Teide, 1981.
CALVET I COSTA, Felip; ROIG I ROSICH, Josep Maria. Josep Irla i Bosch (1876-1958), president de la Generalitat de Catalunya a l'exili. Barcelona: Fundació Salvador Vives Casajuana, 1983.
IRLA I BOSCH, Josep. Memòries d'un president a l'exili. Barcelona: Viena, 2010 [La Memòria dels dies, 3].
JIMÉNEZ, Àngel. Memòria d'un temps: Josep Irla i Bosch (1876-1954): Sant Feliu de Guíxols sota les bombes (1936-1939). Sant Feliu de Guíxols: Ajuntament, 1998.
MAYMÍ, Josep. Josep Irla, la tenacitat d'un compromís. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2003 [Biblioteca Serra d'Or, 307].
MORALES I MONTOYA, Mercè. La Generalitat de Josep Irla i l'exili polític català. Barcelona: Base, 2008 [Base històrica, 45].
ROIG I ROSICH, Josep Maria. President Josep Irla i Bosch: legalitat i continuïtat. Barcelona: Comissió Institucional Lluís Companys, Generalitat de Catalunya, 2001.
Capítols de llibres
ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon. «Irla i Bosch, Josep», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. «Josep Irla i Bosch», a: BALLARÍN I MONSET, Josep Maria; AINAUD DE LASARTE, Josep Maria; BUSQUETS, Maria (dirs.). La nostra gent: Història de Catalunya. Esplugues de Llobregat: Plaza & Janés, Editors, 1988.
«Josep Irla», a: CABRUJA I AUGET, Agustí. Polítics i escriptors gironins durant la Segona República (Anècdotes i records). Salt: Ajuntament de Salt i Diputació de Girona, 1987.
«Josep Irla o la discreció d'un cacic republicà», a: DUARTE, Àngel. Republicans: jugant amb foc: de Lluís Companys a Josep Tarradellas. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006 [Història].
«Josep Irla i Bosch», a: POBLET, Josep M.. Els Quatre presidents. Barcelona: Dopesa, 1979 [Pinya de rosa, 36].
MORALES, Mercè. «Josep Irla, President de la Generalitat de Catalunya», a: PUJOL, Enric (coord.). L'Exili català del 1936-1939: noves aportacions. Girona: Cercle d'Estudis Històrics i Socials, 2006 [Quaderns del Cercle, 22].
ROIG ROSICH, Josep Maria. «Josep Irla i Bosch», a: SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria (dir.). Història de la Generalitat de Catalunya i dels seus presidents. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Enciclopèdia Catalana, 2003.
Articles en publicacions periòdiques
MORALES I MONTOYA, Mercè. «Josep Irla, president de la Generalitat de Catalunya (1940-1954)» a: Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, núm. XX, 2009, p. 9-28.
Josep Irla i Bosch
Fotografies
Barcelona, 10 de juny de 1931
El president de la Generalitat de Catalunya, Francesc Macià, entre els membres de la Diputació Provisional de la Generalitat encarregats de redactar el projecte d'Estatut d'Autonomia. D'esquerra a dreta: Martí Esteve, Jaume Carner, Francesc Macià, Josep Irla i Josep Dencàs.
Font: Fundació Josep Irla
París, 5 de desembre de 1944
El president de la Generalitat a l'exili, Josep Irla, encapçala una delegació catalana que diposita un ram de flors a la tomba del soldat desconegut a l'Arc de Triomf.
Font: Fundació Josep Irla
Perpinyà, 7 de desembre de 1949
Seguici fúnebre a l'enterrament d'Antoni Rovira i Virgili. El president Josep Irla, entre el gendre i el fill del difunt: Felip Calvet i Antoni Rovira i Comas. A les filles de darrere: Josep Fontbernat, Manuel Serra i Moret, Hilari Salvadó, Humbert Torres, Martí Barrera, Ramon Nogués i Biset, Pau Padró i Josep Tarradellas.
Font: Fundació Josep Irla