Propagandista i feminista

Nascuda al barri de la Ribera de Barcelona. Filla de mare soltera. L’àvia li feia present el relat del pare, exiliat per negar-se anar a fer la guerra a l’Àfrica. Durant els anys de la República és assidua de l’Ateneu Barcelonès, on coneixerà el seu futur marit en Rafael Castelltort i Balcells. La parella es casa pel civil al Saló de Cròniques de l’Ajuntament de Barcelona el setembre de 1935 i tindrà una única filla, Maria Teresa. El matrimoni es muda al barri barceloní del Clot. 

Militant i destacada activista des dels inicis d’ERC. Era molt didàctica amb els discursos dels mítings. Important propagandista d’Esquerra, va col·laborar a L’Opinió, La Humanitat —amb una secció fitxa, titulada «Pàgina de la dona»—, Fornal, Foment, Evolució i Companya, amb articles que plantejaven el paper de la dona en el si de la política. S’implicà a fons en la recollida de signatures en suport al Referèndum per l’Estatut d’Autonomia de Catalunya de l’agost de 1931, atès les dones encara no tenien dret a vot.I fou escollida membre del Comitè Executiu del partit, essent la tercera més votada, només per darrera de Lluís Companys i Jaume Aiguader, esdevenint d'aquesta manera la primera dona dirigent nacional del partit. En el 1r Congrés Nacional d’Esquerra, el febrer de 1932, formà part de la ponència sobre «Qüestió social». L’agost de 1932 fou escollida presidenta de la secció femenina del Centre i Joventut d’Esquerra Republicana de Catalunya del Districte II, de Barcelona. Formà part de la mesa presidencial del 1r Congrés Nacional extraordinari d’Esquerra, celebrat a Barcelona l’octubre de 1932. Membre  de la Comissió Organitzadora  de la Diada Femenina d’Esquerra, celebrada el 2 d’abril de 1933 en el local de l’Avenç  Obrer Català de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona. Membre de l’Associació de Periodistes de Barcelona.

Participà en el Congrés Nacional de la Dona amb la ponència «El problema de la prostitució a Catalunya». Presidenta d’Unió de Dones de Catalunya al moment del Primer Congrés Nacional de la Dona. D’aquest congrés sorgirà la crida a la participació «Lletra oberta a les dones de Catalunya»,  de la qual en serà una de les signants. En esclatar la Guerra Civil viuen en una casa del carrer del Duc de la Victòria, de Barcelona, l’edifici és bombardejat el gener de 1938. Arran d’aquest fet la família decideix marxar a Bellver de Cerdanya, atès hi tenen uns amics que els acullen. El gener de 1939 creuen la ratlla fronterera i s’exilien a l’Estat francès. Un cop a França viuen en diversos llocs. Durant els primers mesos de l’exili eviten d’entrar en camps de concentració i reben l’ajut dels Amics de Frederic Mistral. El maig de 1940 s’estan a la Residència d’Intel·lectuals Catalans de Montpeller. El matrimoni i la filla són a punt d’embarcar-se cap a Mèxic, però el pare se’n desdiu per por que el vaixell sigui bombardejat. Finalment el marit és internat en el camp d’Argelers, però gràcies a les gestions d’un amic de la família és alliberat. Per tal de poder sobreviure a l’exili treballa en el servei domèstic d’una acomodada família francesa.  Un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial s’instal·len a París. Participà activament  en la Unió de Dones de Catalunya, de la qual n'esdevindria, el 1945, presidenta del seu Consell Nacional a l'exili. A França farà a amistat amb Eugénie Cotton, membre del Partit Socialista Francès i diputada a l’Assemblea Nacional Francesa.

El 1948 decideixen retornar a Barcelona. El marit ha de presentar-se cada setmana a comissaria en ser considerat «rojo, separatista, judaico y masón», fins el 1952. Entrà a treballar com a mecanògrafa a Ràdio Barcelona, gràcies a les referències d’una amiga.

Autoria: Pau Vinyes i Roig