Era la gran de tres germans. El seu pare, aragonès i republicà, treballava de funcionari municipal. La seva mare, valenciana, tenia un taller de sabates a casa. Estudià secretariat i taquigrafia a l'Institut de Cultura i Biblioteca Popular de la Dona.

Activa militant de las Juventudes Radicales, —l'organització juvenil del Partido Republicano Radical— on hi destacà com a propagandista i n'arribà a ser la sots-presidenta. 

El gener de 1933 després del fracàs dels radicals a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1932 formà part d'una escissió que fundà el Partit Republicà Radical de Catalunya.

En les eleccions municipals de gener de 1934 el Partit Republicà Radical de Catalunya donà suport a la candidatura d'Esquerra Republicana de Catalunya a l'Ajuntament de Barcelona, integrant-se posteriorment al partit.

Després d'haver treballat com a mecanògrafa i com a secretària de gestió d'una empresa farmacèutica, entrà a treballar al Negociat de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona.

El 4 de setembre de 1934 es casà amb Enric Tubau, director del diari Noticiero Universal i exdirigent republicà radical. El seu padrí va ser el president Lluís Companys, amic de la família. A partir dels Fets del Sis d'Octubre, ella i altres dones fundaren el Socors Roig per tal d'auxiliar les famílies dels empresonats.

Durant la guerra va treballar de secretària de l'alcalde de Barcelona, Hilari Salvador. En nom de l'alcaldia va viatjar per Europa demanant ajut per a la República. Va formar part del Comitè Executiu de la Unió de Dones de Catalunya, format després del Primer Congrés Nacional de la Dona, amb el càrrec de secretària d'Agitació i Propaganda. Formà part de la delegació de la Unió de Dones de Catalunya que assistí a la Conferència Internacional de Dones, celebrada a París el gener de 1938, convocada pel Comitè Mundial de Dones contra la Guerra i el Feixisme.

Els últims dies del 1939 va sortir amb una ambulància de l'Ajuntament cap al nord, a l'exili. Gràcies a un germà del seu marit aconseguiren defugir els camps de concentració i s'instal·laren a Perpinyà. Allí treballà en diversos llocs i voltà per diferents poblacions fins a assentar-se definitivament a Osseja. Des d'aquest emplaçament col·laborà molt sovint amb la Resistència Francesa, però quan corria perill de ser descoberta es veié obligada a tornar clandestinament a Barcelona el 1944. Fou detinguda i empresonada 13 mesos a la presó de les Corts.

No fou fins a les acaballes del franquisme que es reincorporà activament a Esquerra, al Casal de Barcelona Vella. Fou membre del Comitè Executiu d'Esquerra del 1987 al 1991.

Membre fundadora de l'associació Dones del 36, des d'on desenvolupà una tasca informativa de la història silenciada de la lluita antifranquista de les dones. El 1996 va rebre la Creu de Sant Jordi.

Autoria: Josep Vall i Segura