Obrer mecànic, sindicalista i polític

Fill de Pere Fronjosà i Sancho, de la Seu d’Urgell i d’Amàlia Salamó i Rabadà, de Passanant.

Com el seu pare, obrer de la construcció, Joan Fronjosà començà de ben jove a treballar com a obrer industrial, alhora que iniciava la seva activitat sindical a la Confederació Nacional del Treball (CNT).

Es casà amb Adela Bruguera i Muñoz amb qui tingué tres fills: Adela (1911-2012), Joan (Barcelona, 1921) i Concepció.

Fruit del seu afany de progrés i millora, inicià estudis d’obrer tècnic industrial a l'Escola Elemental del Treball de Barcelona, instaurada per la Mancomunitat de Catalunya on rebé el mestratge de grans figures del socialisme català com Rafael Campalans. El 1922 finalitzà els estudis de contramestre auxiliar de mecànica.

El seu creixent compromís polític el portà, el juliol de 1923, a participar en la fundació de la Unió Socialista de Catalunya (USC) esdevenint membre de la Junta Directiva en tant que vocal de la Secció de Propaganda. 

La instauració de la Dictadura del general Miguel Primo de Rivera comportà la dissolució de la Mancomunitat de Catalunya i, amb ella, la depuració de rellevants personalitats del catalanisme, el republicanisme i les esquerres, com Rafael Campalans i Estanislau Ruiz i Ponseti que foren foragitats de l’Escola Elemental del Treball. En resposta, van fundar l’Ateneu Polytechnicum, una associació cívica i cultural alhora que centre d’estudis tècnics (per a fusters, manyans, paletes, electricistes i teixidors) i humanístics, des d’una vessant progressista, del qual Rafael Campalans en fou director i Joan Fronjosà un dels professors.

El maig de 1930 fou un dels signants —en nom de la USC— del Manifest d’Intel·ligència Republicana, publicat a L’Opinió, que advocava per la fi de la monarquia I la instauració d’una República Federal.

Fou secretari general del Sindicat de Tècnics de Catalunya.

El 1932, en el 1r Congrés de la USC, fou elegit secretari d’Acció Sindical. I el novembre de 1932 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya per la circumscripció de Barcelona-ciutat en la llista de la coalició ERC-USC. 

El juliol de 1934 fou elegit president de la Unió General de Sindicats Obrers de Catalunya (UGSOC), preconitzada per la USC enfront la Unió General de Treballadors (UGT) un cop fracassades les converses USC-PSOE per a la unificació d’ambdúes formacions polítiques. El 1936, en integrar-se la UGSOC a la UGT, passà a formar part del secretariat general de la UGT de Catalunya. 

El 1936, amb la integració de la USC al Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), esdevé militant i dirigent de la nova formació.

Durant la Guerra Civil s'integrà al Consell d'Economia de la Generalitat de Catalunya que menà un procés de col·lectivitzacions. Publicà La missió dels treballadors i la dels sindicats en la nova organització industrial (1937), conferència pronunciada al CADCI. I col·laborà amb premsa escrita, com ara Suport. Portaveu del Socors Roig Internacional (Secció Catalana).

El 1936? es casà amb Dolors Lasalle i Cortina (Manresa, 1900 – Caracas, 1990) amb qui tingué un fill: Ernest (Niça, 1939).

El 1939, a la fi de la Guerra Civil s’exilià primer a França, fins que el 24 de maig embarcà a Seta a bord del Sinaia, el primer vaixell fletat per les autoritats republicanes amb refugiats acollits per Mèxic. El 13 de juny desembarcà a Veracruz amb els dos fills menors del primer matrimoni, la seva segona esposa i el fill petit de tres mesos.

A Mèxic va treballar de torner, abandonà el PSUC amb bona part de quadres dirigents —Manuel Serra I Moret, Miquel Ferrer, Víctor Colomer, Ramir Ortega…— per a fundar, el novembre de 1940, el Moviment Social d'Emancipació Catalana, que el juliol de 1941 esdevindria el Partit Socialista Català, el qual, a partir de 1950, confluiria amb el Moviment Socialista de Catalunya.

Membre actiu de la Comunitat Catalana de Mèxic, des de la seva creació, el 1941, l’abril de 1946 en fou elegit secretari, tot col·laborant amb el seu òrgan de premsa El Poble Català, així com, al llarg de tot l’exili, amb altres capçaleres de la premsa catalana editada a Amèrica, com ara Veu Catalana.

El 1943 es publicà a l’exili argentí el seu estudi Les assegurances socials. La situació de la indústria tèxtil i de la metal·lúrgica a Catalunya.

A mitjans de 1947 emigrà a Veneçuela, pel seu desig de retrobar-se amb el seu germà Josep, exiliat al país sudamericà. A Caracas començà treballant per a Domínguez y Compañía, la principal fàbrica d’envasos metàl·lics del país. Posteriorment passà a treballar com a cap de taller de Talleres Caracas, propietat de la família Pacanins, un soci dels quals era l’enginyer Luís Caballero Mejías —fundador de l’educació tècnica a Veneçuela— de l’Escuela Técnica Industrial. Luís Caballero designà com a caps de taller de les diverses especialitats —vuit de deu— a un grup de refugiats republicans espanyols, set dels quals catalans. D’aquesta manera Joan Fronjosà esdevingué cap del Taller de Mecànica i al mateix temps professor de les assignatures de «Tecnologia mecánica» i «Máquinas Herramientas». Finalment va acabar treballant per al department tècnic d’educació industrial del Ministeri d’Educació de Veneçuela, redactant els manuals per a l’ús del torn i de la fressadora.

El 1952 participà en la Conferència Nacional Catalana impulsada des de Mèxic, en tant que delegat de la Comissió Organitzadora a Veneçuela.

No retornà mai a una Catalunya sota el franquisme alhora que no abandonà mai el seu compromís polític amb el socialisme democràtic I el catalanisme.

Autoria: Josep Vall i Segura

Llibres

---

FRONJOSÀ I SALAMÓ, Joan. La missió dels treballadors i la dels sindicats en la nova organització industrial: conferència pronunciada al Centre de Dependents del Comerç i de la Indústria, de Barcelona, el dia 2 d'octubre de 1937. Barcelona: Edicions UGT, 1937.

---

FRONJOSÀ I SALAMÓ, Joan. Les assegurances socials. La situació de la indústria tèxtil i de la metal·lúrgica a Catalunya. Buenos Aires: Societat Catalana d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials, 1943.