Paleta, polític i poeta

Fill de Manuel Fort i Vicenta Sancho. Va ser el petit de cinc germans, nascut als Poblats Marítims de la ciutat de València. Feia de paleta i buscant una millor situació laboral va anar a viure a Barcelona, primer a Montjuïc i després a l’Hospitalet de Llobregat. 

El 28 d’octubre de 1923 es casa amb Adelina Colomina i Oliver amb qui tindran quatre fills: Adelina (1924), els bessons Miquel i Francisco (1928) i Dora (1939).

El 1930 formava part, com a secretari, de la primera junta de la coral El Pensament creada aquell mateix any al barri de Sant Josep de l’Hospitalet de Llobregat.

 

República

El 1934 era membre de la Junta del Centre d’Esquerres del Casinet de l’Hospitalet de Llobregat.

A primers de juliol de 1936 l'Ateneu Republicà d'Esquerra del districte segon de l’Hospitalet de Llobregat, en la seva darrera assemblea general extraordinària, procedí a l'elecció dels càrrecs del Consell Directiu que tenia vacants, el qual quedà constituït de la següent manera: Vicenç Fort, president; Eduard Cervera, vicepresident; Joan Borrell, secretari; Josep Padrós, vicesecretari; Enric Rodon, tresorer; Agustí Ventura, comptador; Manuel Sans, bibliotecari; Josep Giménez i Josep Ventura, vocals; Joaquim Farré, delegat al Comité Local; i Rafael Domingo, delegat a la federació comarcal.

També aquell mateix mes estava inscrit en el 3r Congrés Nacional d’ERC que s’havia de celebrar primer a Terrassa i després a Barcelona, el cap de setmana del 18 i 19 de juliol, i quedà ajornat sine die per l’aixecament militar.

 

Guerra Civil

Començada la guerra hi havia gent que marxava voluntària al front. Tot i ser una persona de caràcter pacifista, es va deixar influenciar per part de familiars, ja que per edat no li tocava —tenia 37 anys— i se’n va anar voluntari al front fora de Catalunya no del tot convençut. 

Al front d’Aragó va ser ferit lleument a la mà esquerra i ingressat a l’hospital d’Alcanyís, on la seva dona el va anar a buscar.

El 23 de desembre de 1937 esdevé conseller municipal de l’Hospitalet de Llobregat. 

El maig de 1938 serà nomenat específicament conseller de Governació amb les següents atribucions: allotjaments, personal, recursos, conservació de béns, padró de veïns, cens de població, bans i ordenances de bon govern, quintes i llurs incidències, material d’oficines, vigilància municipal, policia rural, assumptes agrícoles, aprofitaments forestals i borsa de treball; i més endavant també assumirà la conselleria d’Obres Públiques i Governació.

El 3 de juny de 1938 proposà que a tots els rebuts de lloguer se’ls enganxaria un segell d’una pesseta de la Junta de Defensa Passiva Local per ajudar a la construcció de refugis i que d’aquesta manera hi col·laboressin tots els ciutadans.

El 7 juny de 1938 va esdevenir alcalde de l’Hospitalet de Llobregat en substitució de Rafael Domingo cridat al front. Aquell mateix dia hi havia hagut un bombardeig que havia afectat les fàbriques Caralt i Pérez i Industrial Tèxtil Cotonera. Una de les primeres actuacions que fa el dia següent, és publicar un ban on exposa la seva futura missió condicionada per la greu situació del conflicte.

«Faig saber: Que la Corporació municipal integrada per les  organitzacions sindicals i polítiques de la Ciutat, m’ha designat per a el càrrec d’Alcalde President de l’Ajuntament, en l’exercici del qual ,  he de posar-hi tota la meva voluntat i tot el meu esforç, recolzat un i altre en la cooperació i el suport dels demés companys de Consistori, als quals d’antuvi vull expressar-los-hi el meu agraïment.

No puc exposar cap programa de govern per quan les circumstàncies no ho permeten; encausar la vida actual i fer-la més fàcil constituirà l’interés màxim d’aquesta Alcaldia i per això tot el meu esforç i la meva energia.

Els moments són prou difícils per a aquesta delicada missió que se m’ha confiat; però amb l’ajut i cooperació de tots els ciutadans, que sol·licito i espero, podré desenvolupar-me amb més llibertat i donar, en el possible, satisfacció a les necessitats de tots.

Al fer-vos present aquesta designació, us desitjo a tots SALUT!!»

En conseqüència, les actes municipals mostraven un dia a dia del consistori funcional, de mínims, atenent a les necessitats de la població, i a les circumstàncies del moment, així doncs, era nombrosa a les actes de plens  la documentació relativa a construcció de refugis, subvencions pels mutilats, roba pels combatents, restriccions en el proveïment d’aliments, ajuts als refugiats, despeses en assistència social, reparació d’una ambulància de la Creu Roja, falta de ma d’obra per la mobilització de lleves. Destaca la condecoració a les persones que van ajudar en la tragèdia del novembre en un incendi que es va produir en una fàbrica de munició de la localitat.

A les actes també quedà reflectida la situació econòmica de la reraguarda amb la concessió de permisos per conrear solars a centenars de persones.

La darrera acta del ple de la Comissió de Govern de l’Ajuntament republicà presidida per Vicenç Fort data del 18 de gener  de 1939. Igual que en l’anterior ple, es registra el pagament de factures i es proposa la suspensió de pagaments, exceptuant els sous als mobilitzats.

Els darrers dies del conflicte Vicenç Fort va ser cridat a files. Davant la situació, la seva dona va mirar de fugir amb els fills a França. Finalment, degut a l’arribada de l’exèrcit franquista el 25 de gener, ja no va tenir lloc cap més combat, ell deixà l’alcaldia i ella no va creuar finalment la frontera amb França.

 

Postguerra

Tot i el canvi de règim, els primers mesos de la dictadura Vicenç Fort seguí fent de paleta. El 4 de juliol de 1939 fou detingut i enviat 20 dies a Montjuïc, essent traslladat després a la presó. El desembre es va dictar sentència condemnatòria a 20 anys de presó.  El 20 d’abril de 1942 obté la llibertat condicional i és obligat a presentar-se cada mes. El febrer de 1944 li rebaixen la pena a 10 anys. El juny de 1946 sol·licita l’indult i el 22 d'agost se li concedeix la llibertat vigilada per la Junta Provincial de Libertad Vigilada. El 3 de juliol de 1949 rep la llibertat definitiva. Mentre va estar empresonat va escriure nombrosos poemes dedicats a la seva família.

 

«Después de haber cenado, mientras con ellos estoy

llaman muy recio a la puerta y tranquilo a abrirla voy,

eran dos guardia civiles que para ir a declarar

sobre un asunto, que ignoro, me venían a buscar,

en medio del desconcierto de los hijos y mujer,

cuya ansiedad, yo calmo, prometiéndoles volver. 

Llegó el día del juicio y en la petición fiscal

se acumulan apariencias contra mi sino fatal,

el cual pide de castigo treinta años de reclusión,

más el defender pretende conseguir mi absolución.»

 

Un altre fragment:

 

«Tras la reja protegida

por alambres enlazados,

veo a la mujer querida.

¡Pobre madre dolorida

de mis hijos adorados!»

 

Quan va sortir de la presó va trobar la família en un estat precari de salut, degut en gran part a la situació econòmica que estaven passant, ell de malària, la filla gran i els bessons de tifus, i la petita va passar la diftèria. Van decidir marxar a Aranda de Duero, on els havia sortit feina de paleta, primer va marxar Vicenç Fort amb els seus fills bessons i després quan ja havien pogut llogar una casa, la seva dona i les filles. Es van refer de salut i de l’economia.

Després van tornar a l’Hospitalet on al cap de poc temps va morir la seva filla gran. Era encarregat d’obra i li va sortir una bona oportunitat a Melilla i va decidir traslladar-s’hi. Després va tornar pel casament dels fills bessons i poc després va tornar a marxar a Melilla acompanyat de la dona i la seva filla petita.

Finalment van tornar a Hospitalet i ja s’hi van quedar per sempre. La seva neta, Dora Anguera, recorda que per les diades de l’Onze de Setembre tenia por i li deia «la senyera es porta al cor i als balcons cada dia et poden fer canviar la bandera de color».

Va ser avi de sis nets i besavi de deu besnets. Els darrers anys fins que va poder anava a l’associació de jubilats de l’Hospitalet on es trobava amb algun antic membre del consistori republicà. Era un gran amant de l’òpera, bo amb escacs i va seguir llegint, escrivint —sobretot poemes a la memòria de la seva dona que havia mort anys abans— i parlant de política fins que va morir als noranta-dos anys.

Va deixar escrites unes memòries manuscrites, on sobretot parla de la vida de la seva dona i de la vida junts des de que la va conèixer.

A partir dels escrits que va deixar la seva besneta, Andrea Sirisi, va fer un Treball de Recerca i la seva neta, Dora Anguera, va fer una presentació de la documentació el desembre de 2016 en una Taula Rodona dins el cicle «No perdem la memòria» a l’Hospitalet de l’Infant organitzades per CELHI (Centre d’Estudis de l’Hospitalet de l’Infant).

Autoria: Alfons Codina i Pujol