Comerciant i polític

Fill de Tomàs Ferrer i Bertran i d’Anna Sust i Estapé, que tingueren tres fills: Josep, Manuela i Tomàs. El 16 d’octubre de 1929 contrau matrimoni amb Francesca Terrades i Curell, amb qui van tenir dos fills: Josep i Tomàs. El pare mort en un naufragi el 1922, fet que és al·legat pel propi Ferrer per tal de deslliurar-se del servei militar en tant que fill de mare vídua. De ben jove és un dels redactors del periòdic satíric El Mico —sobrenom amb el que seria conegut.

Militant d’Esquerra Republicana de Catalunya des dels seus orígens. A les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 es presenta, al Masnou, en la candidatura guanyadora, vinculada a ERC, sent el segon candidat més votat. Després de la proclamació de la República fou elegit primer tinent alcalde. Francesc Maristany i Millet, alcalde d’ençà el 14 d’abril, dimiteix per raons de salut —tot i que a petició dels regidors continua com a regidor— i Tomàs Ferrer i Sust el substitueixi al capdavant de la corporació municipal. Durant l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya a les Corts espanyoles, presideix la comissió de rebuda al cap de govern Manuel Azaña i altres parlamentaris, els quals lliuren oficialment l’Estatut al president de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià, el 25 de setembre de 1932. Ocupa la sotssecretària de la Federació de Municipis Catalans. 

En l’etapa del seu mandat com alcalde: s’actualitza el nomenclàtor de la població en llengua catalana, tot bescanviant carrers i places de l’antic règim per nous noms relacionats amb el republicanisme i el catalanisme; es duu a terme la laïcitat educativa i la projecció de noves escoles púbiques; s’inaugura l’Escola del Treball i Estudis Secundaris; s’impulsa la retolació en català dels comerços; s’escull un nou escut municipal, suprimint els símbols religiosos i substituint-los per un bergantí com emblema del Masnou; es dota d’ajuts econòmics a les famílies obreres menys afavorides; es crea el Consell Municipal de Cultura com a òrgan assessor; es fan millores a la xarxa de clavegueram; s’aprova el pressupost per cobrir la plaça del Mercat Municipal; es projecta la construcció d’un altre mercat a la nova urbanització de la Colomina; es renoven les instal·lacions de l’Escorxador... El 1933 és nomenat president del Comitè del Segell Pro Infància del Masnou. El 5 de novembre d’aquell any l’Ajuntament i Tomàs Ferrer i Sust són homenatjats per l’Associació del Magisteri Particular de Catalunya i Balears. 

En les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 es presenta de nou com a alcaldable, sent reelegit. Arran dels Fets d’Octubre de 1934 el consistori és controlat directament pel comandant d’artilleria Francisco Álvarez-Builla Pérez, delegat del comandant general de la 4a Divisió Orgànica Militar de la regió. Davant d’aquest fet cinc regidors d’ERC, entre el quals l’alcalde, dimiteixen del càrrec. Durant el Bienni Negre la corporació municipal és controlada per membres de la Lliga Catalana i els tres regidors d’ERC que resten al consistori són cessats.

El 16 de febrer de 1936, amb el triomf del Front d’Esquerres en les eleccions legislatives, Tomàs Ferrer i Sust i els regidors dimitits l’octubre de 1934 i destituïts el maig de 1935 són restituïts. Tot just restablert l’ajuntament republicà d’esquerres es reprenent les reformes interrompudes a l’anterior període i s’inicien de noves: obertura d’una nova escola bressol; municipalització de les aigües; obertura d’investigacions sobre l’horari dels metal·lúrgics i el funcionament de l’escola Sant Jordi…

En esclatar la Guerra Civil participa en les col·lectivitzacions que es duen a terme al Masnou, entre les quals la fàbrica de vidre La Primitiva. El setembre de 1936 perd la vara d’alcalde, atès que els anarquistes de la CNT passen a controlar l’Ajuntament i Joan Juan i Sales esdevé el nou alcalde de la vila. En ser destituït com a alcalde Tomàs Ferrer i Sust actuarà com a secretari de l’Ajuntament durant els primers mesos de 1937. Un any després exerceix d’inspector-comptable de la Direcció General d’Indústria del Departament d’Economia de la Generalitat de Catalunya. L’octubre de 1938 es mobilitzada la seva lleva, la del 1923, motiu pel qual es veu obligat a deixar el càrrec d’habilitat dels Mestres de la Generalitat de Catalunya al Masnou.

En els darrers dies de la República a Catalunya decideix exiliar-se per evitar ser detingut pels franquistes. En el transcurs de la retirada, el 2 de febrer de 1939, es ferit a Figueres en un bombardeig, però malgrat tot aconsegueix creuar la frontera pirinenca, perdent totes les pertinences i sent internat al camp de concentració d’Argelers de la Marenda i posteriorment hospitalitzat en un vaixell hospital al port de Portvendres on és operat d’una cama i dies després traslladat a l’Hospital de Seta. Recuperat, i gràcies al director de l’hospital, català i amic seu, evita tornar al camp de concentració i és contractat com a ajudant de cuina en el mateix centre hospitalari. Al cap de poc temps les condicions sobre els exiliats republicans a França s’endureixen i és destinat al camp de concentració d’Adge. En aquest camp la seva salut s’agreuja i a través de l’amic metge de Seta és hospitalitzat de nou, però a Besiers i posteriorment ingressat en un sanatori a 400 quilòmetres de París, on pot fer cura i repòs.

Gràcies al suport econòmic d’un amic pot embarcar-se el 20 de novembre de 1939 rumb a l’Argentina. Instal·lat a Buenos Aires, viu fent de comercial i es vincula al Casal Català de la capital argentina. El 19 d’octubre de 1940, en absència, el règim franquista li obre un expedient de responsabilitats polítiques. La sentència, dictada el 3 de novembre de 1941, el condemna a la pèrdua total dels bens, inhabilitació absoluta perpètua i relegació de quinze anys a les possessions africanes. La vídua, al cap d’un mes de coneguda la sentència, presenta una demanda per poder cobrar una pensió, atès no té recursos econòmics ni bens i ha de mantenir dos fills. El 16 de desembre de 1941 li es concedida a Francesca Terrades i Curell un ajut de 70 pessetes mensuals en concepte de pensió alimentària. A mitjans dels anys 1940 la mare i els dos fills es reuneixen amb l’espòs i pare a Argentina. És enterrat al Panteó Català del cementiri de la Chacarita de Buenos Aires.

El 17 d’octubre de 1999, el municipi del Masnou, presidit per l’alcalde Josep Azuara, li dedica un carrer, als afores del nucli antic. A l’acte de la descoberta de la placa hi assisteixen els dos fills de Tomàs Ferrer, vinguts expressament d’Argentina, enduent-se cadascú d’ells una rèplica de la placa del carrer com a record.

Autoria: Pau Vinyes i Roig