Els origens: La Boqueria

Fou el mitjà de tres germans. Els seus pares, en Pere i la Matilde, un barceloní i una aragonesa, tenien una parada en el popular mercat de la Boqueria, a la Rambla de Barcelona.

Va viure la seva infantesa i la seva joventut al carrer de la Junta de Comerç, al barri del Raval i va fer la primària entre l'Acadèmia de la Boqueria i la Salle Comtal, on va acabar el batxillerat.

La vida d'un senzill noi del Raval; així foren la seva infantesa i joventut: ajudava els pares a la parada del Mercat, mentre avançava en els seus estudis. Fou també el temps de descubrir les seves aficions: el futbol, la natació i l'atletisme.

Uns temps feliços malgrat que, en paraules seves, «a l'entorn, tot era força gris i trist». Una grisor i una tristesa, però, que no se li va arribar a ficar a dins, sinó al contrari: al cor de Ciutat Vella hi creixia i s'hi formava un personatge inquiet i encuriosit per tot.

Un enginyer innovador

Tot i dubtar entre els estudis de ciències i els de lletres, en Pere Esteve es va acabar decantant finalment per l'enginyeria i l'electrònica, de les quals es va acabar apassionant.

Va estudiar a l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona i es va especialitzar en els sistemes digitals. Al llarg dels seus estudis, va dedicar dos anys a dissenyar un dels primers ordinadors fet amb transistors de l'Estat, una màquina que durant anys va estar funcionant a Europa i els Estats Units.

Fou a la Universitat on va començar a tastar la política, participant en els moviments democràtics d'estudiants, integrant-se en diversos grups de joves i en moviments cristians, com la JEC (1965-1968).

La seva tasca professional i com a enginyer, però, va perdurar en el temps. Així, a més de professor d'electrònica i automàtica a l'Escola d'Enginyers, Pere Esteve va presidir l'Associació d'Enginyers Industrials de Catalunya i fou fundador i president de l'Institut Català de Tecnologia (ICT) i de l'Institut Català d'Inspecció i Control Tècnic (ICICT).

Director i gerent d'una indústria electrònica, professionalment va evolucionar fins a esdevenir un destacat consultor d'empreses.

Tiana, punt de referencia

Un petit poble del Maresme, Tiana, al qual la seva família anava a estiuejar, va acabar esdevenint el seu lloc de residència. Tianenc d'adopció, doncs, des de principis dels setanta quan va decidir d'anar-hi a viure-hi.

Allí hi va conèixer la seva dona, la Montserrat, amb la qual tindria tres fills: la Mar, la Marta i el Pere, testimonis de la seva voluntat de servei al país i d'una activa militància política que de manera pública s'iniciaria en aquell poble del Maresme.

Tiana ha estat per a Pere Esteve, l'epicentre de la seva vida familiar i espai de reflexió i repòs. Molt implicat en la vida local, era fácil veure'l fent llargues passejades amb la seva dona o jugant al tennis amb els amics.

Primer els fills i després els néts disfrutaven de la companyia i les atencions d'un home apassionat, a més de pel país, per la música clàssica, la fotografia o la lectura.

El grup prepolític Amics de Tiana, del qual fou membre actiu entre 1974 i 1975, obriria la porta de la seva militància política que el va portar a ser regidor d'aquell ajuntament maresmenc.

La militància nacionalista

Des de la seva entrada a Convergència Democràtica de Catalunya, el 1976, i fins a la seva mort, en Pere Esteve ja no abandonaría mai més l'activitat política. De primer combinant-ho amb la seva activitat professional, i a partir del 1992 de manera exclusiva.

A CDC exercí diverses responsabilitats orgàniques: conseller nacional, membre del Comitè Executiu Nacional, portaveu i, finalment, secretari general (1996 -2000) càrrec que deixà un cop acomplerta la missió encomanada de resoldre el relleu de Jordi Pujol en el lideratge del partit.

En deixar la secretaria general, va presidir la Fundació Ramon Trias Fargas fins el 2002.

La seva trajectòria política és va traduir també en una trajectòria institucional amb CiU en concòrrer a diverses conteses electorals. A més de regidor a Tiana entre el 1979 i el 1985, Pere Esteve fou diputat al Parlament de Catalunya entre el 1992 i el 1995, i diputat al Parlament Europeu del 1999 al 2002.

De la Declaració de Barcelona al Parlament Europeu

El 17 de juliol de 1998 Pere Esteve (CiU), Xabier Arzalluz (PNV) i Xosé Manuel Beiras (BNG) signaven solemnement la Declaració de Barcelona, un dels llegats més destacats d'Esteve a la política catalana i estatal, que li atorgà a més, una rellevància pública que ja no va abandonar.

La Declaració de Barcelona, fruit d'un procés d'anàlisi i reflexió de Pere Esteve, reprenia l'esperit de la Triple Aliança de 1923 o la Galeuzca de 1933, tornant a posar a l'agenda política la demanda de reconeixement de la plurinacionalitat de l'Estat espanyol.

La Declaració de Barcelona, a més, constituia un espai permanent de relació entre les tres forces polítiques signants, constatava com a irressolt el reconeixement nacional de Catalunya, País Basc i Galícia i es proposava difondre una nova cultura política arreu, que afavorís les condicions per a aquest reconeixement.

En coherència amb aquesta forta aposta personal Pere Esteve va decidir exercir d'eurodiputat. Al Parlament Europeu va difondre les idees de la Declaració i va promoure la creació d'un Intergrup de Nacions sense Estat.
Europa, a més, li va donar la oportunitat —mitjançant l'elaboració de l'«Informe Esteve» sobre política euromediterrània— de tractar a fons sobre una realitat, la de les dues ribes de la Mediterrània, on conflueixen dos paradigmes, claus també per al futur de Catalunya: diversitat i immigració.

Estratègia per a Catalunya

Pere Esteve també era un polític de papers. Papers amb apunts de reflexions polítiques, amb propostes estratègiques, amb textos de futurs articles, idees, conferències... Papers que eren el reflex d'un polític —ideòleg i estratega— que combinà l'acció amb la reflexió. Fruit de la seva alta capacitat d'anàlisi en són els nombrosos articles i les conferències que fer.

Cal destacar especialment el seu llibre Estratègia per Catalunya, publicat el 2001, fruit del que considerava un afebliment dels continguts del debat polític, però, sobretot, fruit de la convicció que a Catalunya li calia una estrategia nacional al servei d'objectius polítics compartits, més enllà de les lluites partidàries.

El mig i el llarg termini eren l'horitzó en el qual va enfocar Pere Esteve, no només les seves propostes polítiques, sinó també, la seva trajectòria al servei del país.

Nova cultura política, reconeixement, sobirania compartida, convivència, centralitat, complicitat, diàleg... són alguns dels conceptes amb què treballava més sovint i que són una constant en els seus textos.

Sacsejant el país: de Catalunya 2003 a Esquerra

El 25 de setembre de 2002 Pere Esteve va dimitir de tots els càrrecs a CiU (eurodiputat i president de la Fundació Ramon Trias Fargas) i va abandonar la militància a CDC, per les discrepàncies cada vegada més fortes que mantenia amb la seva formació política, especialment amb l'acostament que CiU havia fet al PP en aquells anys.

Dos mesos més tard, juntament amb altres promotors, va fundar l'associació Catalunya 2003 amb l'objectiu de sacsejar el país i per mobilitzar-lo en contra d'una política centralitzadora que havia afeblit la política catalana.

Catalunya 2003 va organitzar un seguit d'actes que van culminar al Petit Palau el 5 de novembre del 2004 en una mobilització ciutadana per la sobirania i el finançament on es va proclamar la Declaració del Palau.

Catalunya 2003 va fer un pacte polític i electoral amb ERC per la qual cosa va concòrrer a les seves llistes en les eleccions al Parlament de Catalunya del novembre de 2003, fruit del qual Pere Esteve fou escollit diputat.

El desembre del 2003, era nomenat conceller de Comerç, Consum i Turisme de la Generalitat del nounat Govern tripartit, responsabilitat de la qual va dimitir l'octubre de 2004 per motius de salut.

El polític enginyer

Pere Esteve va morir a la seva casa de Tiana, envoltat de la seva gent. Desapareixia un analista precís i valent. Un home de conviccions fortes, profundes, defensades sempre amb gran fermesa i amb gran tenacitat. Un treballador infatigable.

Possiblement per la seva formació com a enginyer, el pensament i l'acció encaixaven perfectament en la seva personalitat. Un polític pel fet que no buscava un rendiment immediat dels seus plantejaments. La seva formació com a enginyer potser explicaria a vegades la forma d'actuar de la seva persona, la seva pròpia coherència interna, la seva pròpia metodología per organitzar les coses, la seva capacitat d'organització des de molts punts de vista, la seva capacitat d'estratègia.

Combinant, doncs, idealisme i pragmatisme, i amb el diàleg i la voluntat d'acord com a constants, en Pere Esteve —inquiet, dinàmic, treballador— tancava una trajectòria políticament i personalment molt fructífera per al país.

Va assumir reptes polítics difícils en els quals va reeixir, fins que la malaltia el va vèncer.

Autoria: Josep Pera i Colomé