Polític i advocat

Els anys de joventut (1879-1903).

Nascut a la Vall d'Aran, era fill de Joan España Moga, advocat i jutge, i de la seva tercera esposa, Josefina Sirat Vidal. Convé precisar que el cognom familiar apareix en el Registre Civil i en els documents oficials com a España i que aquesta forma és també la que utilitzà ell en les seves obres escrites, però que en el període republicà apareix en l'exercici dels seus càrrecs amb la grafia Espanya. El Parlament de Catalunya, en la seva resolució de 2002 sobre recopilació i compilació de la documentació i la memòria biogràfica d'aquest personatge, adoptà la forma Espanya i Sirat, la mateixa amb què apareixia als diaris de sessions de la cambra catalana en el període republicà.

Estudià Dret a la Universitat de Barcelona i obtingué la llicenciatura el 1903. En els seus anys d'estudiant, el 1900 va ser un dels fundadors i vicepresident de l'Associació Escolar Republicana. Coincidí a la Facultat i també en les seves primeres actuacions polítiques amb Lluís Companys i amb Francesc Layret, i se situà en una posició ideològica de republicanisme federal.

Exercici de l'advocacia i ascens polític (1903-1931).

Instal·lat a Lleida, obrí en aquesta ciutat el seu despatx d'advocat i inicià una carrera política en l'àmbit provincial. Situat inicialment en el Partit Liberal —tot i els seus antecedents republicans—, a les eleccions provincials de 1903 va ser elegit diputat provincial pel districte de Tremp-Vielha, un càrrec que va revalidar a les tres eleccions següents (1907, 1911 i 1915), amb diferents filiacions polítiques i que exercí de manera continuada fins al 1917.

Seguí una evolució política que el dugué del Partit Liberal a la Unió Republicana (UR), i el 1907 defensà l'ingrés d'UR a Solidaritat Catalana. Els anys següents mantingué la seva filiació republicana, per bé que sembla que des d'una posició independent, sense fer el pas de la UR a la Unió Federal Nacionalista Republicana. En una data imprecisa, que se situaria en la primera meitat dels anys 1910, retornà a l'esfera liberal i se situà en la fracció democràtica i autonomista dels liberals de Lleida. El 1916 va ser un dels impulsors del Partit Liberal Autonomista de Lleida, que significava el reagrupament de les dues fraccions dels liberals provincials, i fou membre del seu Comitè Executiu i, ja al 1917, del Centre Liberal, l'entitat del partit a Lleida ciutat. El 1917 donà suport des de les planes de La Pallaresa, òrgan del partit, a l'Assemblea de Parlamentaris. El mateix any, però, les vacil·lacions del partit en aquest tema i les tibantors internes arran de la candidatura municipal per Lleida ciutat el dugueren a marxar-ne i a ingressar a la Lliga Regionalista.

Va ser president de la Diputació de Lleida (1913-1917), i el seu mandat coincidí amb la creació de la Mancomunitat, a la qual donà ple suport. Va ser membre, en tant que diputat provincial, de l'Assemblea General de la Mancomunitat, però també del seu Consell Permanent (1914-1919) i de diverses comissions. Entre les seves actuacions, tant des de la Diputació com des de la Mancomunitat, destaca la voluntat de millorar les comunicacions de la Vall d'Aran, bé amb la construcció del ferrocarril del Noguera Pallaresa, bé amb l'obertura del túnel de Vielha.

El 1907 es casà amb Dolores Salanova Lagüens, d'Osca, amb qui tingué els fills María Dolores i Josep Maria, més una altra filla, que morí en el part, igual que la mare, el 1917. En quedar-se vidu i amb dos fills petits, s'instal·là un temps a Osca, on vivia la família de la seva esposa, obrint en aquesta ciutat el seu despatx d'advocat. El 1922 es tornà a casar, amb Juana Abadías Salanova, també d'Osca, amb qui va tenir un altre fill, Ferran.

La seva vinculació familiar a Osca, a la qual calia afegir la seva activitat professional com a advocat a la Ribagorça aragonesa, el dugueren a disposar d'importants suports polítics locals. El 1919, i presentant-se com a conseller de la Mancomunitat de Catalunya, pronuncià a Graus una llarga conferència titulada "Las corrientes autonomistas en el mundo o el pleito de Cataluña", publicada amb el suport de les agrupacions regionalistes de Graus i de Benavarri. Sobre aquesta base, es presentà com a candidat a les eleccions generals per al Congrés dels Diputats pel districte de Benavarri, on obtingué uns resultats molt ajustats respecte al seu contrincant, Juan Urrutia Zulueta. Inicialment proclamat diputat per la Junta d'Escrutini d'Osca, una sentència del Tribunal Suprem de poques setmanes després anul·là aquesta proclamació i nomenà diputat l'altre candidat. El setembre de 1921 va ser nomenat per Antonio Maura governador civil de Palència, càrrec que ocupà fins al març de 1922. El 1923, com a candidat de la Lliga, intentà sense èxit la seva elecció com a senador per Lleida. Durant la dictadura de Primo de Rivera es dedicà sobretot a exercir com a advocat.

Actuació durant la República i la Guerra Civil (1931-1939).

Ja en període republicà, a les eleccions del maig de 1931 per formar la Diputació Provisional de la Generalitat, va obtenir l'elecció per Vielha, com a candidat independent. A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, i ja com a candidat d'Esquerra Republicana de Catalunya, passà a ser diputat per Lleida. El setembre de 1933 va ser nomenat assessor jurídic de la Comissaria General d'Ordre Públic de Catalunya, mentre que el gener següent passà a ser el primer director de la recent creada Direcció General d'Administració Local, que ocupà en un primer mandat (del gener a l'octubre de 1934) fins a la suspensió del govern català arran dels Fets d'Octubre, en què ell també va ser detingut i empresonat al vaixell Uruguay.

Amb el restabliment de la Generalitat, ocupà la Direcció General en un nou mandat (març de 1936) fins que passà a ser conseller de Governació en quatre governs consecutius presidits per Companys (20.03.1936/26.09.1936), en el període que comprèn des del restabliment de la Generalitat (Governació havia estat exercida de manera interina per Companys durant uns dies) fins als primers mesos de la Guerra Civil. Com a conseller, va negociar amb el govern espanyol el restabliment de les competències en ordre públic. Un cop aconseguides, depurà dels llocs de comandament els caps que considerava sospitosos de feixisme i nomenà persones de la seva confiança, entre les quals destaca Frederic Escofet com a comissari general d'Ordre Públic.

Les setmanes anteriors a l'inici de la Guerra Civil, dissenyà un acurat pla per neutralitzar el moviment colpista, per si s'arribava a produir a Barcelona, que posà en funcionament amb èxit el 19 de juliol. Intervingué en la rendició del general Goded, arribat des de les Illes Balears. En els primers mesos de la Guerra, destacà per la seva tasca de salvament de persones perseguides pels grups d'incontrolats, la qual cosa el dugué a ell mateix a estar amenaçat i a haver d'exiliar-se, el setembre de 1936. Va residir inicialment a París, on intervingué en algunes operacions financeres de la Generalitat.

Exili a Colòmbia (1939-1953).

Poc després d'acabar la Guerra, el 1939, ell i la seva família marxaren a Colòmbia. No intervingué gaire en la política de l'exili, però sí en les activitats de la comunitat catalana de Colòmbia, en què destaca la seva conferència de 1942 "II aniversario del fusilamiento de Luis Companys presidente de Cataluña", publicada el mateix any a Bogotà, en què repassava la trajectòria del president de la Generalitat, però amb força aspectes autobiogràfics. A Colòmbia va desenvolupar una significativa activitat empresarial, on fundà el laboratori farmacèutic Instituto Bioquímico i intervingué en altres empreses, generalment amb socis catalans, com Plásticos Internacionales, Curtidumbres España i Guimet y Noguera.

 

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Llibres

---

ESPAÑA, José María. II aniversario del fusilamiento de Luis Companys presidente de Cataluña. Síntesis de sus actuaciones en la política de Cataluña. 1897 a 1940. Conferencia dada en el Teatro Teusaquillo de Bogotá, el 15 de octubre de mil novecientos cuarenta y dos. Bogotá: Instituto Gráfico, 1942.

---

ESPAÑA SIRAT, José Maria. Las corientes autonomistas en el mundo o el pleito de Cataluña. Conferencia dada en la Agrupación Regionalista de Graus el día 16 de febrero de 1919 por el consejero de la Mancomunidad D. ..... Lérida: Artes Gráficas Sol y Benet, 1919.

Llibres

---

MANENT, Albert. Josep Maria Espanya, conseller de la Mancomunitat i de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Rafael Dalmau, Editor, 1998 [Episodis de la Història, 317-318].

Capítols de llibres

---

«Espanya i Sirat, Josep Maria», a: MANENT, Albert (dir.). Diccionari dels catalans d'Amèrica. Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1992.