Marcel·lí Domingo i Sanjuan
Tarragona,
25 d'abril de 1884
Tolosa de Llenguadoc,
2 de març de 1939
Polític, periodista, escriptor i mestre
Els primers anys: entre el magisteri, el teatre, el periodisme i la política (1884-1909)
Era fill de Pedro Domingo Villa, oficial de la Guàrdia Civil nascut a Granada, i de Dolors Sanjuan i Bassedas, d'una família de comerciants de Cambrils, i va ser el més gran dels set fills que sobrevisqueren d'un total de tretze que tingué la parella. Amb motiu de les destinacions del pare, en els seus primers anys féu un periple per diverses poblacions de Catalunya i de Mallorca, centrades sobretot a l'àrea de Tarragona i de Tortosa. La mare morí en el transcurs del darrer part, quan ell tenia només 11 anys.
Estudià a Tarragona el batxillerat i també Magisteri, i obtingué el títol de mestre elemental el 1900 i de mestre de primer ensenyament superior el 1903. Va fer pràctiques com a auxiliar de mestre a una escola de Tortosa, on residia arran d'una de les destinacions del seu pare. Després d'exercir uns anys en aquesta ciutat i davant la impossibilitat d'aconseguir una plaça de mestre superior, el 1906 inicià amb el seu germà Joan una escola pròpia a Roquetes, basada en el laïcisme, la coeducació i el lliurepensament, que oferia també sessions gratuïtes per a adults i activitats culturals. No es coneix prou bé fins quan es mantingué al front d'aquesta escola, bé de manera directa, bé a través del seu germà. El 1912 es presentà a oposicions per poder exercir com a inspector d'ensenyament, però no aprovà. Posteriorment, la política esdevingué la seva ocupació principal, tot i que des d'ella dedicà importants esforços al foment de l'educació.
Gran entusiasta del teatre, participà com a actor i després com a director en el grup teatral tortosí "La Tertulia Familiar" i escrigué les seves primeres obres teatrals, en castellà, llengua que féu servir de manera preferent en tota la seva producció escrita. En aquest primer període publicà les comèdies La Sabiota (1905) i Vidas enfermas (1909) i el volum Teatro (1906), que incloïa els treballs "Flores de Almendro" i "Táctica nueva", tot i que escrigué també altres peces teatrals, que quedaren inèdites.
Començà a publicar articles a la premsa de Tortosa, com al diari Los Debates i, tot seguit, al republicà El Pueblo. S'anà vinculant progressivament al republicanisme local, que apareixia organitzat com a Unión Republicana (UR), el partit polític d'àmbit espanyol presidit per Nicolás Salmerón, que havia recollit l'adhesió de molts nuclis locals republicans catalans. Entre el 1906 i el 1907, arran de la formació de la Solidaritat Catalana, formà part del sector de la UR partidari d'integrar-s'hi, enfrontat amb el sector encapçalat per Alejandro Lerroux, contrari a la integració i que el 1908 acabaria formant el Partido Republicano Radical. El 1907 inicià la seva col·laboració en La Publicidad, diari barceloní republicà.
De la política municipal al salt al Congrés dels Diputats (1909-1914)
Arran de l'episodi solidari, inicià un important ascens dins del republicanisme tortosí, amb El Pueblo com a plataforma política. El 1909 obtingué el seu primer càrrec electe, com a regidor de l'Ajuntament de Tortosa (mandat de 1909-1913, amb una doble convocatòria electoral el mateix 1909). Dirigí les actuacions municipals de la minoria republicana de la UR, de tall autonomista i diferenciada de la republicana radical. Des d'aquest lloc, demanà la supressió de l'impost municipal de consums, entre moltes altres actuacions. D'altra banda, des de la seva elecció, la seva col·laboració en La Publicidad es féu més freqüent, amb articles de crítica literària i d'anàlisi política.
El 1910, tant ell com el grup de republicans autonomistes de la UR de Tortosa s'integraren a la nova Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), on passà a ser membre del seu primer Consell General en la I Assemblea General (gener de 1911). Com a candidat de la UFNR, féu diverses temptatives electorals, a les eleccions generals espanyoles de 1910 —en què es presentà pel districte de Roquetes— i a les provincials de 1911 i 1913 —en què es presentà pels districtes de Tortosa i de Tarragona-El Vendrell respectivament—, de moment sense èxit.
Col·laborà en El Poble Català, diari vinculat a la UFNR, entre el 1910 i principis de 1912, sense deixar les seves col·laboracions fixes en La Publicidad. Col·laborà també en La Barricada, setmanari barceloní de curta durada, aparegut el 1912, amb Lluís Companys com a redactor en cap. Al mateix temps, inicià una important actuació com a orador en nombrosos actes, fets a diverses poblacions de Catalunya i en ocasions publicats com a fulletó.
El 1912 se sentí atret pel nou Partido Reformista i per la figura d'un dels seus impulsors, Melquíades Álvarez, en tant que projecte polític d'àmbit espanyol que cercava una entesa amb altres sectors republicans i d'esquerres. A Catalunya, el nou partit aconseguí atreure el sector menys nacionalista de la UFNR, generalment procedent de l'antiga UR, i convertí La Publicidad en el seu portaveu oficiós. El fet de mantenir la seva col·laboració en aquest diari, i fins i tot de parlar favorablement des de les seves planes del projecte polític d'Álvarez, el situà en una posició ambivalent respecte de la UFNR. Tot i així, Domingo es mantingué finalment dins d'ella, de la qual fou reelegit membre del Consell General en la II Assemblea General (desembre de 1912).
A les eleccions municipals de 1913 revalidà la seva elecció a l'Ajuntament tortosí (mandat de 1914-1915) i assolí uns bons resultats per a la UFNR, que contrastaven amb el seu retrocés electoral a bona part de Catalunya. En el moment de constituir-se el nou Ajuntament, l'1 de gener de 1914, impugnà el nomenament d'alcalde per reial ordre, per un suposat defecte de forma, i aconseguí el suport dels regidors republicans radicals. Es formà aleshores un consistori de signe republicà, en què fou segon tinent d'alcalde, però tot seguit els regidors republicans foren destituïts per ordre governativa, fet que originà un important avalot popular, liquidat amb la intervenció de l'Exèrcit i de la Guàrdia Civil i la proclamació de l'estat de guerra a la ciutat.
El 1914 obtingué la seva primera acta de diputat, amb una victòria ajustada sobre el candidat dinàstic en el districte de Tortosa, en el qual fou el primer diputat republicà des de l'inici de la Restauració, el 1875. Els regidors suspesos a l'Ajuntament de Tortosa varen ser aleshores reposats en els seus càrrecs. El seu triomf, però, tornava a contrastar amb els dolents resultats de la UFNR en el conjunt de Catalunya, en aquesta ocasió després de l'anomenat Pacte de Sant Gervasi, l'entesa electoral amb els radicals de Lerroux, que allunyà del partit els electors i també els militants més nacionalistes.
La fixació del marcel·linisme (1914-1923)
Amb la seva elecció com a diputat, Domingo iniciava de manera definitiva la seva dedicació a la política a nivell d'estat, que constituiria en els anys següents la seva principal via d'actuació. En aquestes primeres Corts (1914-1916) i situat en la minoria republicanosocialista, s'interessà per nombrosos temes d'interès per al seu districte, per la instrucció pública i per temes relacionats amb l'Exèrcit, i es mostrava ja com un orador brillant i contundent.
A la III Assemblea General de la UFNR, de maig-juny de 1914, va tornar a ser ratificat com a membre del Consell Nacional. Al principi de 1915 passà a dirigir La Publicidad (1915-1916). El maig de 1915 va ser un dels impulsors, juntament amb Francesc Layret i altres, del Bloc Republicà Autonomista (BRA), organització situada dins del republicanisme catalanista que pretenia obrir-se al moviment obrer i de la qual fou president.
A nivell de Tortosa, impulsà des de 1915 una Coalició Republicano-Socialista, amb El Pueblo, convertit en diari, com a òrgan i amb uns magnífics resultats electorals a les successives eleccions municipals (1915, 1917 i 1919), que asseguraven la majoria a un Ajuntament que, malgrat això, continuava disposant d'alcaldes de nomenament governatiu.
A les eleccions generals de 1916 revalidà el seu escó per Tortosa (Corts de 1916-1918), però fou l'únic diputat que aconseguí el BRA. En les seves intervencions al Congrés s'interessà per qüestions socials, com la vaga dels treballadors ferroviaris, alhora que prengué posició a favor dels aliats en la Primera Guerra Mundial.
Els adversos resultats electorals del BRA a les eleccions generals de 1916, i també a les següents eleccions provincials de 1917, dugueren aquesta formació a un procés de confluència amb altres nuclis del republicanisme autonomista i d'esquerres, que culminà l'abril de 1917 amb la formació del Partit Republicà Català (PRC). Domingo ocupà un lloc en el directori del nou partit. Fundà i dirigí La Lucha (1916-1919), diari vinculat al PRC i que comptà entre els seus col·laboradors amb Layret i també Lluís Companys. Des de les seves pàgines, féu una campanya contra la Guerra del Marroc, amb documentades denúncies sobre la corrupció i el tràfic d'influències entre l'administració civil, les oligarquies financeres i el mateix Exèrcit colonial.
Participà en l'Assemblea de Parlamentaris, celebrada a Barcelona el juliol de 1917 en el context de la suspensió de les garanties constitucionals i del tancament de les Corts, i també en la vaga general de l'agost següent. La seva participació i els seus abrandats articles de premsa —obtingué un gran ressò el seu article "¡Soldados!", adreçat a la tropa per tal que s'unís al poble— motivaren la seva detenció per la policia, fou posat a disposició de l'autoritat militar, i violentà així la seva immunitat parlamentària. La seva detenció, durant la qual rebé maltractaments però també gran quantitat d'adhesions, incrementà notablement el seu prestigi polític. Posat en llibertat condicional el novembre, féu una gira per diversos punts de l'Estat, en la qual demanva l'alliberament de la resta de presos del moviment de l'agost.
A les eleccions generals de 1918, el PRC es presentà en una aliança amb radicals, socialistes i reformistes —en l'Alianza de Izquierdas, d'àmbit espanyol i que funcionà entre el 1918 i el 1919—, que a Catalunya obtingué uns resultats modestos, dels quals l'excepció fou novament Domingo, que assolí un gran èxit personal en ser elegit simultàniament per Tortosa i per Barcelona. Optà per la primera d'aquestes representacions (Corts de 1918-1919) i des del seu lloc de diputat denuncià la detenció que havia patit.
El mateix 1918 intervingué en la formació d'una Federación Republicana, amb la presència de diputats republicans de diverses tendències, i s'incorporà al seu directori. Tot seguit, defensà al Congrés dels Diputats una proposició de llei en què es demanava l'autonomia per a Catalunya. Tot i ser rebutjada per la cambra, aconseguí visualitzar una reivindicació autonomista de les esquerres catalanes enfront de la Lliga i també rebre el suport del directori de la minoria republicana espanyola.
A les eleccions generals de 1919 revalidà la seva elecció per Tortosa (Corts de 1919-1920) i es presentà també de manera testimonial per Cervera (per evitar la proclamació automàtica del candidat dinàstic, si no hi havia altres candidatures). El PRC, que tampoc en aquesta ocasió havia tret uns resultats electorals gaire afalagadors, veié la seva situació afeblida durant els mesos següents per diversos motius: el cessament de La Lucha, el trencament de les seves aliances electorals, la proposta d'adhesió a la Internacional Comunista, que allunyà alguns dels seus membres, juntament amb l'assassinat de Francesc Layret i l'empresonament de Lluís Companys. En aquest context i, encara, amb la suspensió d'El Pueblo a Tortosa (reaparegué mesos després com a setmanari), Domingo no aconseguí renovar la seva elecció el 1920, per un molt estret marge de vots.
El 1922 féu un viatge per Amèrica que el dugué a Cuba, Mèxic i, més breument, als Estats Units, on es relacionà amb les colònies catalana i espanyola i amb personalitats polítiques. El 1923 aconseguí recuperar el seu escó per Tortosa, en unes Corts (1923) de molt curta durada, a causa de l'inici de la dictadura de Primo de Rivera.
Després del cessament de La Lucha, col·laborà en la premsa d'altres llocs, com El Liberal, La Jornada i La Libertad, tots tres de Madrid, i La Provincia, de Terol. Publicà diversos treballs de reflexió política: Temas (1916), En esta hora única (1917), España en pie (sense data, però entorn el 1917), ¿Qué espera el rey? (1918), En la calle y en la cárcel (1921?) y Alas y garras (1922). Arran del seu viatge a Amèrica, publicà al seu retorn Un visionario (1922), novel·la amb elements autobiogràfics, i Viajando por América. La Isla encadenada (1923), obra descriptiva de la seva estada a Cuba.
Domingo tancava un període de fixació d'un projecte polític que ha estat conegut com a marcel·linisme, basat en una opció ideològicament republicana, d'esquerres i autonomista; amb una organització autònoma a Catalunya, però implicada en un referent d'àmbit espanyol; amb una implantació territorial concentrada en les comarques de Tarragona, en què actuà com a veritable cap carismàtic, i amb uns períodes d'ambivalència política —més encara en el període republicà— per l'adscripció simultània a opcions polítiques catalanes i espanyoles. Arrodoneix aquest esquema la poca tirada del personatge —que no vol dir poc interès— a emprar la llengua catalana en la seva obra escrita —d'assaig polític, de creació literària i a la premsa— i la comoditat amb què utilitzà preferentment la castellana.
Conspiracions i pactes durant la dictadura (1923-1931)
Durant la dictadura de Primo de Rivera, i especialment en el seu primer tram, va haver d'alentir la seva activitat política. Això va fer que, a banda de les seves col·laboracions periodístiques, tingués l'oportunitat de dedicar més temps a la seva obra escrita. D'aquesta manera, durant aquest període reprengué la seva producció teatral, amb les comèdies Vidas rectas (1924), El Pan de cada día (1926) i Juan sin tierra (1929), el drama Encadenadas (1931, estrenat el 1930) i l'obra Los Príncipes caídos, que qualificà de "crònica del nostre temps". Presentà també les novel·les curtes El Burgo podrido (1924) i Santa y pecadora (1930) i la biografia Joaquín Costa (1926). En l'àmbit de l'assaig i de la recopilació d'articles, publicà les obres Autocracia y democracia (1925), ¿Qué es España? (1925), On va Catalunya? (1927), Libertad y autoridad (1928), Una Dictadura en la Europa del siglo XX (1929) i ¿A dónde va España? (1930). Féu també alguns pròlegs, una activitat que mantingué els anys següents.
A mitjan anys 1920 s'integrà d'una manera estable a la Maçoneria, amb la qual ja havia tingut relació i fins i tot períodes de pertinença des de 1914.
Continuà en la direcció del PRC, molt afeblit en aquest període, on mantingué la seva vocació d'intervenció en la política d'àmbit estatal. Des d'aquest vessant, el 1926 intervingué, en representació del PRC, en la creació d'una Alianza Republicana, plataforma política d'àmbit espanyol que aplegava diversos partits i grups republicans, i ocupà un lloc en la seva direcció. El mateix any intervingué en processos conspiratius contra la dictadura, com l'anomenada "Sanjuanada", de 1926, intervenció que li costà una detenció i un judici, del qual va poder sortir absolt.
El 1929, juntament amb altres sectors d'esquerra de l'Alianza Republicana, en marxà per constituir el Partido Republicano Radical Socialista (PRRS), partit d'àmbit espanyol i amb plantejaments republicans, d'esquerres, reformistes i laics. El nou partit, que establí una col·laboració amb Alianza Republicana, celebrà el seu I Congrés el setembre de 1930, i Domingo passà a ocupar un lloc en la Comissió Executiva, juntament amb Álvaro de Albornoz i Félix Gordón de Ordás, entre d'altres. Convé precisar que aquesta aposta de Domingo per la formació i direcció del PRRS era simultània en el temps a la seva presència en els llocs de direcció del PRC. Al mateix temps, el PRC —afeblit, però en actiu— quedava en una situació de relació amb el PRRS —de moment sense presència a Catalunya— però sense ser-ne en cap cas la secció catalana, sinó que més aviat inicià durant 1930 un procés de confluència amb altres forces del republicanisme català.
En aquest període mantingué les seves col·laboracions periodístiques en El Pueblo, El Liberal i La Libertad i hi afegí España Nueva (Madrid) i La Prensa (Buenos Aires).
L'agost de 1930 assistí en representació del PRRS a l'encontre entre partits polítics republicans, del qual sortí el Pacte de Sant Sebastià, i intervingué en l'assoliment d'una entesa entre els republicans catalans —per involucrar-se en el projecte hispànic de canvi de règim— i els espanyols —per acceptar l'autonomia de Catalunya com un dels primers aspectes de la futura situació política. Formà part del Comitè Revolucionari sorgit del Pacte, que treballà en els preparatius d'un pronunciament militar per a la proclamació de la República i que havia d'assumir les funcions de govern provisional.
Arran de la revolta de Jaca, de desembre de 1930, fracassada per la seva anticipació a la data prevista per a la insurrecció republicana, la majoria de membres del Comitè Revolucionari varen ser detinguts. Domingo va romandre un temps amagat a Madrid, es dirigí després a Portugal i d'allí, per mar, a França, on inicià un breu exili instal·lat a París des de principis de març de 1931.
Durant el seu exili, el PRC participà en la Conferència d'Esquerres Catalanes de març de 1931, que significaria la formació d'Esquerra Republicana de Catalunya. Tot i la seva militància al PRRS impedia que milités també a Esquerra, Macià aconseguí que s'acceptés l'excepcionalitat de Domingo, de manera que quedà incorporat al primer Comitè Executiu del nou partit.
Ministre de la República espanyola (1931-1933)
El 14 d'abril, dia de la proclamació de la República, Domingo entrava a l'Estat espanyol per Irun. Arribat a Madrid, el dia 15 va ser nomenat ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts. Tot seguit es traslladà a Barcelona, amb els ministres Lluís Nicolau d'Olwer i Fernando de los Ríos, per negociar amb Francesc Macià, president de la recent proclamada República Catalana, el fet de transformar-la en Generalitat de Catalunya, la qual cosa s'esdevingué el dia 17.
Durant el nou període republicà, Domingo ocupà un lloc destacat en els successius governs espanyols d'esquerres. Va ser primer ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts (15.04.1931/16.12.1931), en els dos governs provisionals, presidits per Niceto Alcalá-Zamora i Manuel Azaña respectivament; a continuació, ministre d'Agricultura, Indústria i Comerç (16.12.1931/12.06.1933), en el govern presidit per Azaña; i ministre d'Agricultura (12.06.1931/12.09.1933) (Indústria i Comerç havien format un ministeri propi), en el govern presidit per Alejandro Lerroux; en els dos darrers casos, amb governs ja sense el caire de provisionals i amb Alcalá-Zamora com a president de la República.
Com a ministre d'Instrucció Pública i Belles Arts, Domingo va dur a la pràctica les aspiracions històriques del republicanisme de foment i universalització de l'educació i la cultura, comptant a més amb una marcada sensibilitat envers els elements culturals i lingüístics propis de Catalunya. Treballant en un primer moment sense un marc legislatiu de referència (la Constitució espanyola i una legislació específica d'instrucció pública), per la via dels decrets impulsà centenars d'actuacions. Decretà el bilingüisme a les escoles catalanes, amb exclusivitat del català a les escoles de pàrvuls; establí una càtedra de català a les escoles normals de Catalunya; reorganitzà el Consell d'Instrucció Pública, per disposar d'ell com a auxiliar del seu programa reformador; suspengué l'obligatorietat de l'educació religiosa a les escoles dependents del Ministeri; derogà els plans d'estudi de la dictadura; creà un Patronat de Missions Pedagògiques, amb un ambiciós programa d'extensió de l'educació i la cultura fins als indrets més recòndits de l'Estat; impulsà un pla de xoc per aconseguir l'escolarització de tota la població i l'eradicació de l'analfabetisme, amb la previsió de crear 27.000 escoles noves, increment del professorat i renovació dels programes de formació, que permetés avançar cap a una escola pública, laica, única i pedagògicament progressista; aconseguí incorporar a la nova Constitució aspectes importants del seu projecte educatiu; impulsà la creació a Barcelona d'una escola normal i d'un institut-escola, amb caràcter d'assaigs pedagògics, sota la tutela de la Generalitat i adaptats a la realitat catalana, i adoptà mesures de protecció del patrimoni artístic, entre moltes altres actuacions.
Un cop acabada la fase de provisionalitat dels governs republicans, amb l'aprovació de la Constitució, Azaña el convidà a canviar de cartera i a assumir Agricultura, Indústria i Comerç. Els motius del president del govern anaven des de la constatació dels pocs recursos de la República per dur a terme l'ambiciós programa educatiu i cultural de Domingo a la necessitat de disposar de la seva actuació en un departament que havia d'emprendre reformes de gran volada. Domingo sortia d'Instrucció amb una gran popularitat, aconseguida per la magnitud de les reformes iniciades que, no obstant això, després quedarien en força casos sense un desenvolupament sencer.
Al front d'aquest altre ministeri, creà un Consell Ordenador de l'Economia Nacional, amb l'objectiu d'impulsar i racionalitzar els diversos sectors de l'economia de l'Estat espanyol, en un context de crisi econòmica internacional. Va haver d'afrontar la delicada qüestió de la reforma agrària, que comptava amb l'oposició dels grans propietaris, però també, des de posicions contràries, del sindicalisme socialitzant. Intentà impulsar una reforma, pensada sobretot per al sud peninsular, que resolgués el problema de l'atur al camp; que tingués una funció sociopolítica, amb la redistribució de la terra, i que optimitzés la producció a partir de la transformació de la propietat. El setembre de 1932, les Corts espanyoles aprovaren una llei de bases de reforma agrària. La seva aplicació, però, va ser molt modesta, a causa de la lentitud del desplegament burocràtic necessari, l'obstaculització dels grans propietaris i de la poca operativitat dels dos organismes creats per a la seva implantació, l'Institut de Reforma Agrària i el Banc Nacional Agrari.
Cap a la fi del seu mandat, amb la cartera d'Agricultura, sense Indústria i Comerç, intentà accelerar la reforma, sense gaire èxit. Això, unit a la qüestió rabassaire, específica de Catalunya, l'anà desgastant políticament i minvà el prestigi que havia assolit a l'anterior cartera ministerial.
Dotat d'un aspecte físic característic, amb les seves ulleres rodones i el seu aspecte sempre bondadós, durant aquesta etapa de ministre, concretament al començament de 1932, es casà civilment amb Filomena Savé Mestres, una catalana divorciada i amb dues filles, que ja era parella de fet de Domingo i amb qui no tingué fills.
Presència simultània en la direcció del radicalsocialisme espanyol i d'Esquerra (1931-1932)
La incorporació de Domingo al primer Consell Executiu d'Esquerra era una conseqüència de la seva pertinença a la direcció del PRC, un dels partits impulsors de la nova organització política, però comptà amb l'oposició dels sectors nacionalistes radicals, que denunciaven la seva adscripció a un partit —el PRRS— d'obediència no catalana. Els defensors de la seva integració a la direcció d'Esquerra argumentaven que el PRRS no tenia implantació a Catalunya, per la qual cosa la doble militància de Domingo no implicava una competència dins l'àmbit territorial del partit. No obstant això, el mes anterior s'havia creat un PRRS "Regió Catalana", que havia passat força inadvertit presumiblement per al propi Domingo, que en qualsevol cas no el reconegué mai com a secció catalana del radicalsocialisme espanyol, de la mateixa manera que aquest "partit" no el reconegué a ell com a referent en la direcció del PRRS estatal.
A les eleccions municipals d'abril de 1931, els seguidors de Domingo a Catalunya, concentrats a les comarques tarragonines, concorregueren en llistes republicanes unitàries, amb presència d'Esquerra. Aquesta posició coincident, o com a mínim no discrepant amb Esquerra, quedava qüestionada pel fet que Álvaro de Albornoz, un altre dels màxims dirigents del PRRS, anés a Barcelona a donar suport a la candidatura rival formada pels radicals, PSOE i altres grups. Aquest "Cas Domingo", explotat durant la campanya pel Partit Catalanista Republicà, quedà arraconat després del triomf electoral d'Esquerra. A Tortosa es repetí l'èxit del marcel·linisme, que enllaçà amb els resultats obtinguts abans de la dictadura.
La primera esquerda entre el marcel·linisme i Esquerra va tenir lloc ja el maig de 1931, arran de les eleccions entre els regidors dels ajuntaments per designar una diputació provisional de la Generalitat, en què a les comarques de Tarragona s'arribà a designar candidatures diferents. Amb tot, a les eleccions generals espanyoles del mes següent, per formar les Corts constituents de la República, es recompongué la unitat d'actuació a Tarragona en forma d'una Candidatura Republicana, amb presència de tots dos sectors.
Convé precisar que en aquestes eleccions els candidats marcel·linistes per Tarragona de la Candidatura Republicana estaven situats en una situació ambivalent, ja que Domingo era alhora dirigent d'Esquerra i del PRRS i que algunes agrupacions republicanes de les Terres de l'Ebre es consideraven alhora integrants de totes dues formacions (la segona, sense presència a Catalunya, llevat del grup no reconegut per Domingo). Amb tot, l'actuació d'aquests candidats durant els mesos següents permet anar-los situant en l'àmbit del radicalsocialisme més que no pas en el d'Esquerra. Cal precisar també que aquesta candidatura s'enfrontà a Tarragona amb una Coalició Republicano-Socialista, que malgrat la possible confusió de noms, no representava el marcel·linisme, sinó radicals i socialistes d'obediència espanyola (PRR i PSOE).
D'aquestes eleccions, convé destacar també que eren les primeres en què Domingo es presentava no ja pel seu districte uninominal de Tortosa, sinó per la circumscripció provincial de Tarragona. El fet de ser el candidat més votat refermava la seva fortalesa política en aquestes comarques catalanes. A nivell d'estat, el PRRS va treure uns bons resultats i es convertí en la tercera força amb representació parlamentària i la primera del republicanisme d'esquerres.
Després d'aquestes eleccions, els marcel·linistes iniciaren un lent procés d'organització al marge d'Esquerra, a partir de nuclis republicans locals, sobretot a les comarques tarragonines. El gener de 1932 Domingo dimití del seu lloc a la direcció d'Esquerra, que significava la seva baixa del partit. En realitat, es pot dir que mai no havia arribat a tenir una militància activa (assistència a les reunions de la directiva, pagament de quotes i d'un percentatge del sou com a càrrec polític, integració a la minoria parlamentària), centrat com estava en el PRRS i en la seva pròpia tasca ministerial.
Les dificultats del projecte radicalsocialista (1932-1936)
A partir de la seva sortida d'Esquerra, Domingo necessità fer una extensió efectiva a Catalunya del radicalsocialisme. Aquest, però, comptà amb serioses dificultats, tant a nivell d'estat, per les dissensions internes, com a nivell de Catalunya, per la complexitat del procés organitzatiu.
Domingo anuncià a mitjan 1932 la formació d'un Partit Republicà Radical Socialista Català com a secció catalana del PRRS, però en una primera fase només s'assolí la formació d'un Comitè Provincial de Tarragona, a partir dels nuclis republicans locals afins al marcel·linisme. A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, aquestes agrupacions s'integraren en una coalició amb altres forces republicanes i socialistes, que s'enfrontà a la candidatura d'Esquerra i als seus aliats electorals. El triomf d'Esquerra va fer que la Coalició obtingués un únic escó i, encara, d'una altra força, i deixà el marcel·linisme sense representació al Parlament de Catalunya, en la seva primera derrota severa del període republicà.
Agafant com a base el grup de Tortosa, amb El Pueblo publicant-se com a diari i fins i tot amb unes joventuts i un grup femení, Domingo plantejà l'organització definitiva del partit a Catalunya, que tingué lloc en el I Congrés, celebrat el maig de 1933 a Barcelona. Tot i així, algunes agrupacions locals situades en la tradició republicana federal es mostraren reticents a modificar aquesta denominació per la de radicalsocialista.
A nivell d'estat, el PRRS havia patit diverses crisis internes. Domingo havia demanat disciplina dins del partit per donar suport a l'obra de govern i a la consolidació de la República, però un sector, encapçalat per Juan Botella Asensi i Eduardo Ortega y Gasset, demanà prioritzar el manteniment de les posicions programàtiques. Aquest sector s'escindí i el juny de 1932 creà Izquierda Radical Socialista. Aquest corrent, que a Catalunya havia funcionat primer com una escissió del PRRS "Regió Catalana", va agafar el nom de PRRS de Catalunya (en una formidable confusió de noms), i esdevingué després l'Esquerra Radical Socialista de Catalunya (ERSC).
El 1933 noves crisis internes afectaren el PRRS espanyol, que enfrontaren el seu sector més dretà, encapçalat per Gordón de Ordás i partidari d'un acostament al PRR de Lerroux, amb un altre de més esquerrà, amb Domingo i Albornoz i partidari de mantenir la col·laboració amb els socialistes en el govern republicà, que acabà quedant en minoria dins del partit. Amb la crisi de govern de setembre de 1933, el PRRS donà suport al nou govern format per Lerroux, amb l'oposició de Domingo, el qual formalitzà una escissió del partit, amb la formació del Partido Republicano Radical Socialista Independiente (PRRSI).
A Catalunya, es mantenien les tres formacions que reclamaven l'herència del radicalsocialisme: el primitiu PRRS "Regió Catalana", que quan Domingo marxà del partit quedà com a secció catalana del PRRS, amb el nom de PRRS Ortodox; l'ERSC, del sector de Botella i d'Asensi, i el PRRS Català, que acabà seguint Domingo en el PRRSI, i fou la secció catalana, tot i que oficialment això no tingué lloc fins al gener de 1934.
Amb aquest panorama organitzatiu tan complicat, les eleccions generals espanyoles de novembre de 1933 constituïren una nova derrota per al projecte polític de Domingo, tant a nivell d'estat com de Catalunya, en el context del triomf electoral de les dretes. A Catalunya, el sector polític afí a Domingo no aconseguí cap escó. Significativament, ell no havia encapçalat la candidatura de la coalició formada a Tarragona, sinó que es presentà per Bilbao, en una candidatura conjunta amb els socialistes, i a Madrid, en una candidatura republicana d'esquerres amb el PRRSI i Acción Republicana, de Manuel Azaña, que no va obtenir l'elecció a cap de les dues demarcacions.
A les eleccions municipals de gener de 1934, el marcel·linisme continuà perdent posicions a la seva zona d'influència, tot i que en el conjunt de Catalunya el republicanisme d'esquerres millorà notablement les seves posicions respecte a les eleccions generals.
En aquest context polític tan desfavorable, l'abril de 1934 el PRRSI es fusionà amb Acción Republicana i Organización Republicana Gallega Autónoma, i crearen Izquierda Republicana (IR), amb Azaña com a president i Domingo com a vicepresident. Aquest nou moviment en l'escenari dels partits polítics espanyols tingué novament el seu trasllat a Catalunya. El PRRS Català mostrà reticències a efectuar una fusió amb els seguidors d'Azaña a Catalunya, organitzats en el Partit Català d'Acció Republicana, que aleshores passà a denominar-se Esquerra Nacional a Catalunya (ENC). Fins i tot, el nucli tortosí, el més significatiu del partit, mostrà la seva preferència per una integració dins d'Esquerra. Així, doncs, tot i estar vinculat a la IR pel vincle amb Domingo, el PRRS Català no es fusionà definitivament amb ENC fins al juny de 1935, i creà aleshores el Partit Republicà d'Esquerra (PRE), secció catalana de la IR, però dotada d'un fort marge d'autonomia organitzativa.
En paral·lel a aquest procés, el juny de 1934 el PRRS Ortodox es fusionà amb ERSC, i recuperà, així, el nom de PRRS de Catalunya (per bé que utilitzà poc després el nom d'ERSC). Per si això no fos prou, ENC patí una escissió en el moment de la fusió amb el PRRS Català que originà una Esquerra Nacional a Catalunya (Izquierda Republicana Independiente), que pretenia ser el referent català d'IR, que al seu torn patí una altra escissió el maig de 1936 d'un sector que prengué el nom d'Esquerra Nacional a Catalunya (Izquierda Republicana).
Durant aquest període continuà les seves col·laboracions en la premsa, a les quals es pot afegir El Mercantil Valenciano. Publicà diversos assaigs en què analitzava la seva obra de govern i la situació política del moment: La Escuela en la República (la obra de ocho meses) (1932), La Experiencia del poder (1934) i La Revolución de octubre: causas y experiencias (1934), juntament amb diverses conferències. Publicà també el drama Doña María de Castilla (1933).
Domingo, ara sense escó parlamentari, desaprovà els Fets d'Octubre de 1934, però també la suspensió de l'autonomia, i considerà totes dues actuacions igualment fora de la Constitució.
Novament ministre, guerra i exili (1936-1939)
El febrer de 1936 va ser candidat del Front d'Esquerres per Tarragona, i n'obtingué l'elecció (Corts de 1936-1939). Tot seguit, tornà a ser el titular del Ministeri d'Instrucció Pública i Belles Arts (19.02.1936/13.05.1936) en tres breus governs successius presidits per Azaña i després per Augusto Barcia Trelles, i amb Alcalá-Zamora com a president de la República i després Diego Martínez Barrio. Com a ministre, va reprendre els seus projectes de 1931, però la remodelació de govern de maig de 1936 l'obligà a sortir-ne. Refusà aleshores l'ambaixada a França i passà a presidir el Consell d'IR. Just iniciada la Guerra Civil, retornà al Ministeri en el brevíssim govern que durà només el dia 19 de juliol de 1936, amb Martínez Barrio com a president del Govern i Azaña com a president de la República.
Durant el transcurs de la guerra, impressionat a nivell personal per les proporcions que aquesta assolí i allunyat dels centres de poder polític, realitzà una important tasca propagandística internacional, destinada a desfer les opinions internacionals desfavorables a la causa republicana per les actuacions dels grups d'incontrolats, a defensar la legalitat i legitimitat de les institucions de la República i a intentar trencar els plantejaments de no-intervenció dels estats europeus, convençut que la contesa bèl·lica es guanyava també en el front propagandístic i diplomàtic internacional. El setembre de 1936 anà a París, Brussel·les i Londres, i passà l'octubre següent als Estats Units, en una gira de dos mesos que el portà també al Canadà. Enllaçà a principis de 1937 amb una estada a Mèxic i Cuba, que s'allargà fins al novembre, en què passà a París. Retornà breument a l'Estat espanyol (el gener de 1938 visità Tortosa). El febrer de 1938 tornà a Londres i la resta de l'any visqué a cavall entre Barcelona i París. A finals d'any s'instal·là ja d'una manera definitiva a París, en una situació econòmica francament dolenta.
Publicà España ante el mundo (editat a Mèxic el 1937) i El Mundo ante España: México, ejemplo (editat a París el 1938), treballs relacionats amb la seva gira propagandística internacional.
El març de 1937 el PRE, liderat per Ramon Nogués, acordà la seva integració a Esquerra, que es féu efectiva llevat d'alguns nuclis del partit que no l'acceptaren. El Pueblo, de Tortosa, passà a ser El Poble: portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya i a estar escrit només en català (fins aleshores havia estat escrit primer en castellà i després en totes dues llengües). Per part de Domingo, instal·lat a la política d'àmbit espanyol des de feia anys i a més en plena gira americana, aquesta integració no significava una militància real a Esquerra (que no ho havia estat del tot ni en el període en què formava part —si més no teòricament— de la seva direcció), però en qualsevol cas significava un cert retrobament amb el partit i, el que era més significatiu, la integració efectiva dins aquest gruix del marcel·linisme català.
Un cop acabada la guerra a Catalunya i amb l'èxode de refugiats catalans a l'Estat francès, va voler viatjar en ferrocarril de París a Perpinyà, preocupat per la situació de familiars i amics seus arribats als camps de refugiats creats a la Catalunya Nord. En el transcurs del viatge, es trobà malament i va haver d'aturar-se a Tolosa de Llenguadoc, on va rebre atenció mèdica i va descansar en un hotel. L'endemà, el 2 de març de 1939, moria, als 54 anys, en unes circumstàncies poc clares que obriren pas a suposicions sobre el seu possible enverinament amb arsènic, vessat al cafè que prenia al vagó-restaurant del tren, però que en qualsevol cas, en uns moments de gran trasbals polític i humà, mai no foren confirmades.
Autoria: Joan Palomas i Moncholí
Marcel·lí Domingo i Sanjuan
Obra pròpia
Llibres
DOMINGO, Marcelino. La Sabiota: comedia en cuatro actos. Tortosa: Imp. Sucesores L. Bernis, 1905 [Sociedad de Autores Españoles].
DOMINGO, Marcelino. Teatro. Tortosa: Imp. Querol, 1906.
DOMINGO, Marcelino. Vidas enfermas: comèdia. Tortosa: Luis L. Bernés, 1909.
DOMINGO, Marcelino. La Afirmación de la personalidad colectiva como base de la pedagogía social: Conferencia dada en el Ateneo Igualadino de la Clase Obrera en la fiesta del 48 Aniversario de su fundación: 24 Agosto de 1911. Igualada: Tipografía de la Viuda de M. Abadal, 1911.
DOMINGO, Marcelino. Política pedagógica: conferencia pronunciada en el Teatro Principal. Barcelona: Antonio López; Ateneo Enciclopédico Popular, 1911.
DOMINGO, Marcelino. Liberalismo republicano: conferencia. Lérida: Imp. Joventut, [1911?].
DOMINGO, Marcelino. Cosas de España. Reus: Imp. La Fleca, 1914.
DOMINGO, Marcelino. Temas. Tortosa: Impr. Editorial J. Monclús Balagué, 1916.
DOMINGO, Marcelino. En esta hora única. Tortosa: Casa Editorial Monclús, 1917.
DOMINGO, Marcelino. ¿Qué espera el rey?. Tortosa: Casa Editorial Monclús, 1918.
DOMINGO, Marcelino. En la calle y en la cárcel: jornadas revolucionarias. [Madrid]: Renacimiento, [1921?].
DOMINGO, Marcelino. Un Visionario. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1922 [La Novela de hoy, 23].
DOMINGO, Marcelino. Alas y garras. Madrid: Mundo Latino, [1922].
DOMINGO, Marcelino. Viajando por América. La Isla encadenada. Madrid: [Mundo Latino], [1923].
DOMINGO, Marcelino. El Burgo podrido: novela. Madrid: Sucesores de Rivadeneyra, 1924 [La Novela de hoy, 132].
DOMINGO, Marcelino. Vidas rectas: comedia en tres actos. Madrid: Gráfica Madrid, 1924.
DOMINGO, Marcelino. Autocracia y democracia. Madrid: Atlántida, 1925.
DOMINGO, Marcelino. ¿Qué es España?. Madrid: Atlántida, 1925.
DOMINGO, Marcelino. El Pan de cada día: comedia en tres actos. Madrid: Prensa Moderna, 1926 [El Teatro moderno, 39].
DOMINGO, Marcelino. Joaquín Costa. Madrid: Imp. de A. Marzo, 1926 [Figuras de la raza, año I, núm. 5].
DOMINGO, Marcelino. Libertad y autoridad. Madrid: Javier Morata editor, 1928.
DOMINGO, Marcelino. Juan sin tierra: comedia en tres actos. Madrid: Prensa Moderna, 1929 [El Teatro moderno, 222].
DOMINGO, Marcelino. Una Dictadura en la Europa del siglo XX. [Madrid]: Historia Nueva, 1929.
DOMINGO, Marcelino. ¿A dónde va España?. Madrid: Historia Nueva, 1930.
DOMINGO, Marcelino. Los Príncipes caídos: crónica de nuestro tiempo en tres actos. Madrid: Prensa Moderna, 1930 [El Teatro moderno, 253].
DOMINGO, Marcelino. Santa y pecadora. Madrid: Atlántida, 1930 [La Novela de hoy, 410].
DOMINGO, Marcelino. Encadenadas: drama en tres actos. Madrid: Prensa Moderna, 1931 [El Teatro moderno, 300].
DOMINGO, Marcelino. La Escuela en la República (la obra de ocho meses). Madrid: M. Aguilar, 1932 [Biblioteca de Ideas y Estudios Contemporáneos].
DOMINGO, Marcelino. Doña María de Castilla: drama en cuatro actos. Madrid: Fénix, 1933 [Vida Nueva. Selección de obras novelescas, 14].
DOMINGO, Marcelino. Política y economía: conferencia.. Alcalá de Henares: Imp. Escuela de Reforma, 1933.
DOMINGO, Marcelino. La Experiencia del poder. Madrid: Tipografía de S. Quemades, 1934.
DOMINGO, Marcelino. La Revolución de octubre: causas y experiencias. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1935.
DOMINGO, Marcelino. Conferencia de D. ... sobre «La economía nacional en la Constitución»: pronunciada en el Ateneo de Madrid, el día 18 de Marzo de 1935. Madrid: Imp. Gómez, [1935?].
DOMINGO, Marcelino. Homenaje a D. Marcelino Domingo, primer ministro de Instrucción Pública de la República Española. Madrid: Tip. de S. Quemades, [1936].
DOMINGO, Marcelino. España ante el mundo. [México]: México Nuevo, 1937.
DOMINGO, Marcelino. Tres artículos de Marcelino Domingo. Madrid: Izquierda Republicana, [1937?].
DOMINGO, Marcelino. El Mundo ante España: México, ejemplo. París: La Technique du livre, 1938.
DOMINGO, Marcelino. Discurso pronunciado por el ex ministro de la República... en Paris, en el acto organizado por el "Comité Internacional de Coordinación y Información para la ayuda a España". [Madrid]: [Izquierda Republicana], [1938?].
DOMINGO, Marcelino. Yo acuso. Discurso pronunciado en el Palacio del Congreso por el ilustre Diputado a Cortes .... Tortosa: Casa Editorial Monclús, S.a..
DOMINGO, Marcel·lí. On va Catalunya?. Barcelona: Llibreria Catalònia, [1927].
Un Diputado a Cortes [pseudònim]. España en pie. El momento actual. Las Juntas de Defensa. Agitación Revolucionaria. La Asamblea de Parlamentarios. Barcelona: Antonio López, Librería Española, S.a..
Capítols de llibres
DOMINGO, Marcelino. «Prólogo», a: CAPO, José Mª. España desnuda. La Habana: Public. España, 1938.
DOMINGO, Marcelino. «Prólogo», a: GARCITORAL, Alicio. Monarquía y república. Valencia: Administración de Estudios, 1930 [Cuadernos de cultura, 13. Sección Sociología, 5].
DOMINGO, Marcelino. «Prólogo», a: GÓMEZ HIDALGO, F.. Marruecos: la tragedia prevista. Madrid: Imprenta de Juan Peyo, 1921.
DOMINGO, Marcelino. «Prólogo», a: HERRIOT, Edouard. Crear. Paris, Madrid: Agencia Mundial de Librería, [1924?].
DOMINGO, Marcelino. «Prólogo», a: MONTERO ALONSO, José. Vida, muerte y gloria de Fermín Galán: relato novelesco de la sublevación de Jaca. Madrid: Castro, [1931?] [Biblioteca para el pueblo. Los Hombres que trajeron la república, 3].
DOMINGO, Marcelino. «Pròleg», a: NOGUER COMET, Ramon. Vint mesos de govern provincial. Barcelona: Tip. Cosmos, 1933.
DOMINGO, Marcelino. «Intervenció al Congrés dels Diputats», a: VIVERO, Augusto; TORRALVA BECCI, E.. Los Sucesos de Agosto ante el Parlamento. Discursos íntegros de los señores Largo Caballero, Anguiano, Saborit, Prieto, Besteiro, Marcelino Domingo, Eduardo Barriobero, etc.. Madrid: Tipografía Artística, 1918.
Marcel·lí Domingo i Sanjuan
Bibliografia
Llibres
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. Marcel·lí Domingo: Tarragona 1884-Tolosa 1939: de l'escola a la República. Tarragona: El Mèdol, 1989 [Biografies].
CATALUNYA. PARLAMENT. SERVEI DE DOCUMENTACIÓ, BIBLIOTECA I ARXIU. Donació Fornas: catàleg general del Fons Documental Marcel·lí Domingo. Barcelona: Publicacions del Parlament de Catalunya, 1995.
CONGRESO DE LOS DIPUTADOS. Documentos relativos al procesamiento y prisión del diputado a Cortes don Marcelino Domingo Sanjuán. Madrid: Congreso de los Diputados, 1917.
GARCITORAL, Alicio. La Ruta de Marcelino Domingo: ensayos. Madrid: Javier Morata, 1930.
POBLET, Josep M.. La Catalanitat de Marcel·lí Domingo. Barcelona: Teide, [1978] [Capdavanters].
PUJADAS I MARTÍ, Xavier. Marcel·lí Domingo i el marcel·linisme. [El Vendrell; Barcelona]: Ajuntament del Vendrell; Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 1996 [Biblioteca Abat Oliva, 170].
SÁNCHEZ I CERVELLÓ, Josep (ed.). Marcel·lí que torna. [Tarragona]: Amics de l'Ebre: Port de Tarragona, Autoritat Portuària de Tarragona, 1995.
SUBIRATS I PIÑANA, Josep. Marcel·lí Domingo, per ell mateix. Barcelona: Columna, 1995 [Viena Columna, 101].
Capítols de llibres
«Domingo i Sanjuan, Marcel·lí», a: AINAUD DE LASARTE, Josep Maria. Ministres catalans a Madrid. De Ferran VII a José María Aznar. Barcelona: Editorial Planeta, 1996 [Ramon Llull. Espais].
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. «Marcel·lí Domingo i Sanjuan», a: CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís (dir. i coord.). Cent personatges: del Baix Penedès al Montsià. Tarragona: El Mèdol, 1986.
«El Més famós dels articles de Marcel·lí Domingo personalitat eminent del periodisme alternatiu a Catalunya», a: CASASÚS I GURÍ, Josep Maria. Periodisme català que ha fet història. Barcelona: Proa, 1996.
«Marcel·lí Domingo: El Tolstoi a dispesa», a: DUARTE, Àngel. Republicans: jugant amb foc: de Lluís Companys a Josep Tarradellas. Barcelona: L'esfera dels llibres, 2006 [Història].
Articles en publicacions periòdiques
BLADÉ I DESUMVILA, Artur. «Marcel·lí Domingo o la política com un apostolat» a: Serra, núm. 294, març 1984, p. 13-16.
RIUS I BARBERÀ, Aurora. «Marcel·lí Domingo i Sanjuan: Tarragona 1884-Tolosa de Llenguadoc 1939» a: Revista del Diari de Tarragona, núm. 60, 1987 (9 al 15 de maig), p. 107-114.