Metge i polític

Nascut a Vic, procedia d'una família, per la banda paterna, de farmacèutics. Els seus pares eren Josep Dencàs i Sala, i Francesca Puigdollers i Vinadé. El matrimoni va tenir dos fills: Josep (1900) i Cándido (1901). Vers el 1903, la família Dencàs decidí instal·lar-se a Sant Andreu de Palomar, municipi que feia poc s'havia agregat a la ciutat de Barcelona, per fer-se càrrec d'una farmàcia al carrer de Cases Noves. El batxillerat el cursà en un institut de Reus i en un altre de Barcelona, al costat del seu germà amb qui compartia l’afició pels boy scouts.

De les Joventuts de la Lliga al nacionalisme radical

La joventut de Josep es desenvolupà enmig d'un ambient culturalment i políticament catalanista, car des de molt aviat l'oncle Cándido, que ja havia emigrat a Sant Andreu uns anys abans, s'integrà com a tresorer en el Centre Popular Catalanista, conegut popularment com els "Catalanistes". Aquesta entitat, situada en l’òrbita de la Lliga Regionalista, havia estat fundada el 1902 i presidida per qui seria el futur sogre de Dencàs, el doctor Josep Cararach. Aquest era un prohom de la Lliga que bastí una xarxa que movia els fils de la política a Sant Andreu. Fou en aquest entorn on es va iniciar en la política. Al principi de 1918 esdevingué soci de la recent inaugurada Joventut Nacionalista dels “Catalanistes”, i col·laborà assíduament en el seu portaveu Autonomia, almenys fins al 1921.

Començà els estudis superiors per la carrera de Filosofia i Lletres, que realitzà durant dos anys. El 1918 inicià la carrera de Dret —que no sabem si acabà—, i després la de Medicina, que li permeté exercir com a metge. Precisament en la Facultat de Medicina entrà en contacte amb el món del nacionalisme radical. Entenia el nacionalisme com el “vincle més perfecte i humà que pot crear-se” i “la màxima cohesió humana dins el cercle d’un poble”. En aquest ambient es bregà en la lluita insurreccional adreçada a l’objectiu de constituir una república catalana d’arrel popular. En realitat, tant la Facultat de Medicina com la d’Enginyers foren planters de reclutament dels homes d’Estat Català, fundat per Francesc Macià el juliol de 1922 i que tenia una estructura jerarquitzada i militaritzada. Sembla que durant la dictadura de Primo de Rivera assolí un cert protagonisme en la direcció interna d’Estat Català. Des de la clandestinitat, probablement coordinava els escamots, mentre paral·lelament desenvolupava activitats encaminades a acostar els obrers a la lluita nacional.

Un cop llicenciat, Dencàs treballà com a metge en els barris del Verdum i del Xarlot, al districte novè, poblats d’immigrants que hi vivien en unes condicions precàries. Es casà amb Raimonda Cararach i Rivera el 14 de maig de 1925. Durant el viatge de noces tingueren l’oportunitat de reunir-se amb Francesc Macià a París, on Estat Català tenia una oficina en funcionament. El 1926 fundà la Clínica Sant Jordi a la torre Boades, situada a la plaça de l’estació de Sant Andreu, i poc després ingressava a la lògia “Immortalitat” de Barcelona.

Un home casat, socialment respectat i amb negoci, treballant per la República

Malgrat haver signat el manifest del Partit Catalanista Republicà redactat per Antoni Rovira i Virgili, Dencàs es mantingué fidel als postulats d’Estat Català. En representació seva, el 30 de març assistí a la primera reunió que les forces antidinàstiques celebraren per treballar de forma unitària per la constitució d’un règim republicà. Tanmateix, Estat Català no volgué pactar amb el Partit Republicà Radical de Lerroux. El març de 1931, Dencàs era vicepresident de l’Avenç Democràtic Republicà de Sant Andreu de Palomar, i Josep Badia i Capell n’era vocal.

En l’assemblea celebrada el 31 de març, presidida per un Francesc Macià que acaba de tornar de l’exili, s’acordà l'assistència d’Estat Català a la Conferència d’Esquerres Catalanes, on es fundà Esquerra Republicana de Catalunya. Allà, Dencàs participà amb una proposta sobre qüestions municipals que fou aprovada. Tanmateix, no s’integrà en cap llista d’Esquerra, tot i la seva intensa implicació i notable ambició política. La República fou proclamada enmig de l’eufòria popular, i Dencàs sembla que contribuí a llençar l’estàtua del rei Alfons XII des del balcó de l’edifici de la tinença d’alcaldia de Sant Andreu.

Lluitant per les quotes de poder dins del Govern de la Generalitat i organitzant les JEREC

En representació de la ciutat de Barcelona, formà part de la Diputació Provisional de la Generalitat de Catalunya, a la qual se li confià la redacció de l’avantprojecte d’Estatut d’autonomia i la recuperació de la Generalitat. Dencàs també fou un dels diputats que integraren la ponència que elaborà el projecte estatutari. La primavera de 1931 organitzà les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC). Es presentà a les eleccions generals a Corts constituents per la ciutat de Barcelona, i el 28 de juny de 1931 en resultà escollit. La tasca de diputat la simultanejà amb la de sotsdelegat de Medicina de l’Ajuntament de Barcelona. A les Corts, participà en la Comissió de Comunicacions.

El novembre de 1932 esdevingué diputat del Parlament de Catalunya, mentre havia assumit la presidència de les JEREC, que constituïen una autèntica força de xoc, quelcom que no agradava ni a Companys ni als integrants del grup de L’Opinió. Susbtituïren els escamots d’Estat Català que havien funcionat durant la dictadura en la clandestinitat, que estaven formats en l’esperit militar per a la defensa a ultrança de Catalunya i de les seves institucions. En una entrevista a Ràdio Barcelona feta el 31 de març de 1933, Dencàs exposà que la finalitat de les JEREC era la d’infondre un alt sentiment patriòtic a una joventut que havia de ser instruïda, dotada de sensibilitat i físicament forta. Les desfilades suscitaren moltes crítiques, el blanc de les quals era la persona de Dencàs i les seves presumptes proclivitats feixistes. El setmanari satíric El Be Negre presentà sovint la figura de Dencàs de forma caricaturitzada saludant a la romana.

De conseller de Sanitat i Assistència Social a conseller de Governació

Cridat per Francesc Macià, assumí la Conselleria de Sanitat i Assistència Social en el govern format el 26 de gener de 1933. Durant el seu mandat, intentà de fer arribar l’assistència sanitària a tots els racons de la societat, sobretot als infants, i de combatre les malalties venèries (Comitè de lluita antivenèria) i la tuberculosi. El març de 1933 creà el Segell pro Infància, una mena de caritat encoberta que per raons diverses no tingué gaire èxit. També elaborà el reglament d’assistència social un cop havia estat traspassat el règim de beneficència a la Generalitat de Catalunya.

El 28 de juny de 1934 substituí en la cartera de Governació Joan Selves i Carner, que acabava de morir de forma inesperada. A hores d’ara, encara hom es pregunta per què Lluís Companys confià aquesta cartera tan delicada a un home ideològicament tan allunyat. L’historiador Jordi Rabassa entén que Companys creia que calia aplicar una política més dura en l’àmbit de l’ordre públic i que Dencàs, a causa de la direcció de les JEREC, podia ser un home clau en aquesta nova conjuntura. Amb tot, el mateix Dencàs afirmà que se l’havia nomenat conseller de Governació perquè preparés una revolta nacional, el que anomenaven la “resistència armada de Catalunya”, i perquè creés un exèrcit català.

Estranyat perquè no s’havia fet res des de la Generalitat per defensar-la en cas d’atac, confià la direcció dels Serveis d’Ordre Públic al seu amic Miquel Badia i Capell, qui, al mateix temps, hagué de reorganitzar la policia catalana. Al mateix temps, el 25 de juny de 1934 decretà la dissolució del Sometent i el consegüent lliurament de les armes que havien d’anar a parar a l’arsenal de la Conselleria de Governació, precisament per dur a terme la revolta que havia de desembocar en la República Catalana. Aquest dipòsit s’havia d’augmentar amb la compra d’armes a Europa, que mai no es realitzà per la negativa del Govern de la Generalitat. Dencàs i Badia feren tot el possible per limitar el poder de la CNT-FAI perquè, segons el seu parer, les lluites sindicals desviaven l’atenció de l’obrer respecte de la veritable lluita, la nacional.

Els Fets del Sis d’Octubre del 1934

Dencàs estigué a punt de dimitir del càrrec de conseller, confós com estava, a causa de les negatives del Govern de la Generalitat envers la missió de realitzar la revolta emancipadora. El moment semblà que arribava amb els Fets del Sis d’Octubre, fruit de les tenses relacions que mantenien els governs de la Generalitat i de la República després de la sentència del Tribunal de Garanties Constitucionals en contra de la Llei de contractes de conreu. Des del 5 d’octubre s’havia declarat la vaga general. Dencàs demanà als ciutadans que amb el seu civisme mantinguessin l’ordre, i féu ocupar Barcelona amb la força pública per tal d’impedir les accions de la FAI. El president Companys, després que Dencàs li hagués assegurat que tot estava preparat per a la revolta, proclamà l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, havent assumit tot el poder. Sembla que Dencàs no va participar en la redacció d’aquest manifest, que considerà moderat, tot i que va accedir a signar-lo juntament amb la resta de consellers.

Des de la Conselleria de Governació, Dencàs féu moltes proclames per tal de mobilitzar els voluntaris que havia reclutat i cercar la solidaritat dels obrers. Paral·lelament, Companys intentava negociar amb el capità general Domènec Batet, si bé aquest es mantingué fidel al Govern espanyol, i hagué de disparar contra la Generalitat. A la matinada, el president Companys es vegé obligat a rendir-se, mentre Dencàs, vestit amb l’uniforme dels escamots d’Estat Català i amb altres companys, fugia pel clavegueram en direcció a França. Fou detingut i empresonat a la Santé el 19 de febrer de 1935, on va romandre fins el juny, sense que les autoritats espanyoles n’aconseguissin l'extradició, les quals esgrimiren que havia malversat cabals públics en destinar-los a una finalitat diferent de la prevista. Dencàs es féu defensar per l’advocat Henri Torres, diputat pel departament francès dels Alps Marítims i que havia estat condecorat per la República espanyola, i anys abans havia defensat Francesc Macià arran de la insurrecció de Prats de Molló. Denegada l’extradició, Dencàs assolí la llibertat.

El conseller de Governació fou acusat d’haver traït el moviment i de ser l’únic culpable de la derrota, perquè no havia defensat la Generalitat. Els atacs venien tant dels homes del seu govern com de la premsa republicana. Per això, decidí escriure el 1935, des de l’exili transcorregut entre França i Bèlgica un llibre, El 6 d’Octubre des del Palau de Governació, en el qual es defensà dels atacs i justificava la seva posició, víctima d’un pretès engany. Així, Companys l’hauria “col·locat” en aquesta conselleria perquè reprimís uns sindicats cada vegada més forts, i la seva imatge romangués incòlume, mentre es desgastava i es desprestigiava la del seu conseller de Governació. Retornat a Catalunya, reprengué la seva vida professional i el seu escó de diputat al Parlament de Catalunya. Des d’aquesta tribuna, lamentà públicament l’assassinat dels germans Badia a càrrec d’uns pistolers de la FAI, l'abril del 1936. Les explicacions sobre l’actuació de Dencàs arribaren en el decurs de les sessions celebrades al Parlament els dies 5 i 6 de maig. Es posà de manifest la manca de planificació i la descoordinació interna existent entre Dencàs i Companys. Quedà sol en la seva pròpia defensa, mentre era aclamat per Estat Català, que acordà separar-se d’Esquerra. Fins a l’esclat de la Guerra, dugué a terme una activitat frenètica orientada a unificar el nacionalisme independentista.

Guerra i exili

Dencàs s’oferí al Govern de la Generalitat per tal de contribuir a la defensa enfront la insurrecció militar, oferiment que fou rebutjat. Ben aviat, el carrer cauria en mans del poder de la CNT-FAI, la qual cosa dugué Dencàs a protegir la seva família d’un possible assassinat. A esquenes d’Estat Català, l’agost de 1936 els Dencàs s’embarcaren en direcció a Gènova. Tanmateix, Josep Dencàs seria reconegut i empresonat. Segons la família, aquest fou un viatge que s’hagué de preparar amb molta improvisació, cosa que contrasta amb aquelles veus que asseguren que la tria d’Itàlia no era gratuïta, sinó que era per afinitat amb el seu règim feixista. D’altres veus, per contra, sostenen que la veritable voluntat de Dencàs era la d’integrar-se en una columna d’Estat Català a Mallorca. Novament l’advocat Henri Torres el tragué de la presó, s’instal·là a Banyuls, i els fills retornaren a Barcelona. Entre el 1945 i el 1947 col·laborà en la revista editada a Perpinyà Quaderns Polítics, Econòmics i Socials. El 1948 es traslladà a Tànger, on s’integrà en la vida social d’aquesta ciutat i exercí la medicina en una clínica pròpia. Desvinculat de la política —malgrat les sospites de les autoritats espanyoles sobre presumptes activitats subversives—, col·laborà en l’organització de la Mitja Lluna al Marroc i en la fundació d’un institut per a nens delinqüents. Va morir d’una infecció al ronyó, uns mesos després que l’Estat franquista autoritzés el seu retorn.

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Llibres

---

DENCÀS I PUIGDOLLERS, Josep. El 6 d'octubre des del Palau de Governació. Barcelona: Mediterrània, 1935.

---

DENCÀS I PUIGDOLLERS, Josep. El 6 d'octubre des del Palau de Governació. Barcelona: Curial, 1979 [La mata de jonc, 13].

Llibres

---

ARGILAGA, Eusebio. Dencás y el 6 de octubre. Barcelona: Gráficos Alfa, 1935.

---

CASALS FREIXAS, J.; ARRUFAT I ARRUFAT, R.. Catalunya, poble dissortat. La veritat d'uns fets de 7 anys d'actuació catalanista. Barcelona: J. Vila, Impressor, 1933.

---

FOIX, Pere. Barcelona, 6 d'octubre. Barcelona: Cooperativa Popular, 1935.

---

RABASSA I MASSONS, Jordi. Josep Cararach i Maurí. L'època de la construcció del Sant Andreu contemporani. Barcelona: Centre d'estudis Ignasi Iglésias, 2004.

---

RABASSA I MASSONS, Jordi. Josep Dencàs i Puigdollers. El nacionalisme radical a la Generalitat. Barcelona: Rafael Dalmau, 2006 [Episodis de la Història, núm. 343].

---

RUBIRALTA I CASAS, Fermí. Una història de l'independentisme polític català. De Francesc Macià a Josep Lluís Carod-Rovira. Lleida: Pagès Editors, 2004.

Articles en publicacions periòdiques

---

GONZALEZ I VILALTA, Arnau. «L'extradició de Josep Dencàs (1935). La documentació de Presidència del govern espanyol» a: Afers. Fulls de recerca i pensament, núm. 53/54, 2006, p. 345-352.

---

Galeria de Metges Catalans
Espai web dedicat a Josep Dencàs i Puigdollers
http://www.galeriametges.cat/galeria-fitxa.php?icod=EFJ