Empresari i polític

Fill de Joan Corbera i Bancells, originari de Sant Hilari Sacalm i Mariana Gordó i Davesa, d’Anglès que tingueren tres fills: Úrsula (Anglès, 1891), Carme (Sant Hilari Sacalm, 1895) i Narcís. La família es va traslladar d’Anglès a Sant Hilari quan Narcís encara no havia nascut.

Narcís, amb setze anys es va instal·lar a Barcelona, on exercia de comptable d’una empresa del sector alimentari. Formà part del Centre Autonomista de Dependents del Comerç i la Indústria (CADCI). Segons diu el seu fill Ramon Corbera, va fer alguna acció amb les plaques del nom del carrer de l’Avinguda Diagonal a Barcelona, llavors anomenada Alfons XIII, i com que la policia el cercava, va decidir tornar a Sant Hilari, on va ser membre de la Cooperativa Unión Obrera, entre altres activitats.

El 1925 va fundar al carrer de la Rectoria de Sant Hilari la botiga «El Celler Català».

Va casar-se amb Carme Solanells i Duran a l’església de la Mercè de Barcelona el 1928, amb qui tingué tres fills: Maria (1934), Narcís (1939-2020) i Ramon (1941). 

El 1929 amplià la botiga, que comptava amb xarcuteria, pastisseria, queviures, estanc i administració de loteria. Els clients hi prenien pastes amb moscatell i també els pastissets típics hilariencs, les «pedretes», fet que va portar a que en Narcís fos popularment conegut com «en Pedretes». 

La Segona República

A Sant Hilari, un dels seus homes de confiança era l’advocat Frederic Culí i Verdaguer (treballava d’advocat a l’Ajuntament de Barcelona i posteriorment, el president Azaña, el 1933, el nomenà director general del Timbre i Monopoli) qui va ajudar la vila de Sant Hilari aconseguint subvencions per diferents obres públiques. 

Narcís Corbera, des del maig de 1933, va exercir de vocal de la comissió gestora de l’Ajuntament, a causa de la destitució de l’Ajuntament anterior, deguda a la Llei de 25 de març del Parlament de Catalunya, relativa a la renovació dels Ajuntaments de Catalunya compostos totalment o parcialment per regidors proclamats per aplicació de l’article 29 de la Llei electoral, que era vigent des del 1907. L’Ordre del Departament de Governació va ser publicada el 22 de maig al Butlletí Oficial de la Generalitat de Catalunya. Narcís Corbera va encarregar-se de la supervisió de les obres del clavegueram, de la regulació de trànsit dels primers autocars que anaven a la Font Picant i de les disposicions relatives a l’escorxador municipal, entre altres. Durant aquest període, la Comissió Gestora va fer el seguiment de l’encàrrec del projecte de les noves escoles a l’arquitecte Ricard Giralt, iniciat el 1931 per l’anterior consistori: «Aquest ajuntament en sessió extraordinària celebrada el dia 20 de novembre de 1931 va reconèixer la necessitat de construir urgentment unes escoles graduades de sis graus, tres per a cada sexe»,  acordant que el pressupost de la seva construcció seria a càrrec de l’Ajuntament més una subvenció estatal.

El 4 de gener de 1934, la Comissió Gestora, formada per Salvador Ginesta, Narcís Corbera i Manuel Planas, es queixà de no rebre la subvenció demanada al Ministeri d’Instrucció de 120.000 pessetes per a les sis unitats de l’escola, la cantina, la biblioteca i la sala de treballs manuals.

El 14 de gener de 1934 se celebraren eleccions municipals a Catalunya. A Sant Hilari Sacalm, la llista d’ERC encapçalada per Narcís Corbera guanyà amb 646 vots (7 regidors) enfront la Candidatura Popular (Lliga Catalana) amb 549 vots (3 regidors). Els altres sis regidors d’ERC eren: Llorenç Suñé i Inglés, Antoni Ramon i Miralpeix, Salvador Ginesta i Gol, Joan Mas i Salda, Antoni Duran i Bruguera i Antoni Puig i Vilà. L’1 de febrer es constituí el nou ajuntament i quinze dies després, el 16 de febrer de 1934, Sant Hilari declarà Frederic Culí fill predilecte de la vila. El passeig de la Font del Cirerer va passar a dir-se avinguda Frederic Culí fins a final de la Guerra Civil. Va ser un fet molt rellevant, ja que Frederic Culí era viu i el motiu principal era que havia ajudat a promoure la construcció del nou grup escolar a la població.

Es van canviar divuit noms de carrers, entre els quals, el carrer de la Rectoria que passà a anomenar-se Francesc Macià, on el matrimoni Corbera-Gordó tenia la casa i l’establiment «El Celler Català».Es van asfaltar els carrers del centre de la població i es va instal·lar enllumenat a alguns carrers i a l’entrada i sortida del poble.

En el ple de l’Ajuntament del 5 de febrer, s’acordà la presidència de Narcís Corbera de les comissions de Governació, Foment, Hisenda, Treball i d’Agricultura.

El 9 d’agost de 1934 es va fer l’escriptura de compra-venda per part de l’Ajuntament d’un terreny situat al turó de la Mandra de 3.075 m² pel preu de 10.000 pta. Així mateix es feu la cessió a l’Ajuntament d’un terreny de 2.804,20 m² annex a l’anterior i propietat del Dr. Antoni Morales. Posteriorment, en plena Guerra Civil l’Ajuntament compra a Jaume Massaneda i Viader pel preu de 1.000 pta un terreny de 1.656,44 m², contigu als anteriors. Així doncs, es disposà d’un solar de més de 7.500 m² per a la construcció de la nova escola. L’alcalde Narcís Corbera rebé la col·laboració del diputat del Parlament de Catalunya Jaume Balart, d’ERC, i de Frederic Culí. Gràcies a les seves gestions, se superaren les traves administratives i econòmiques de la construcció del grup escolar. 

Un fet rellevant de l’alcaldia aquell 1934, va ser l’estada, durant dues setmanes d’agost, de l’expresident del Govern republicà Manuel Azaña a la població per fer cures al balneari de la Font Picant. Fet que també va implicar la visita de Companys a la població, entre altres personalitats. Una visita coincidí amb l’estada estiuenca de la mainada de les colònies escolars de l’Ajuntament de Barcelona, les quals, Azaña també visità.

Arran dels Fets d’Octubre de 1934, Narcís Corbera fou detingut el 25 de novembre i empresonat a Santa Coloma de Farners i l’Ajuntament d’esquerres cessat. Segons el seu fill Ramon Corbera, el mateix president Azaña va intervenir en el seu alliberament. L’Autonomista de Girona publicava, el 18 de març de 1935, que la causa havia estat sobreseguda.

A les eleccions a Corts Republicanes de febrer de 1936, a Sant Hilari va guanyar el Front Català d’Ordre (liderat per la Lliga) amb 770 vots, davant el Front d’Esquerres de Catalunya (liderat per ERC) amb 483 vots. De tota manera, la victòria del Front d’Esquerres de Catalunya al conjunt del país i del Front Popular al conjunt de la República va posar fi al Bienni Negre i va permetre que el 18 de febrer fossin amnistiats els condemnats dels Fets d’Octubre. L’antic alcalde, consellers i treballadors van ser rebuts a la Pedra Llarga i després foren aclamats fins la sala d’actes de l’Ajuntament i van prendre possessió dels seus antics càrrecs.

En els primers acords es tornaren a recuperar els noms que s’havien posat als carrers a principis de 1934.

Guerra Civil

A l’inici de la guerra, les obres de l’escola van quedar aturades, tot i que només restava per construir  la coberta. Es van reprendre aviat, però.

Els primers dies del conflicte s’empresonà l’exalcalde dretà Manuel Planes i Rovira i el rector de Sant Hilari, Agustí Casademunt, però Narcís Corbera els va fer alliberar i els va aconsellar de fugir. No va poder ajudar a altres víctimes del Comité. També va prevenir el capellà Isidre Gríful i altres que no anessin amb la indumentària habitual, que es vestissin de civil i fugissin.

Narcís Corbera intentà impedir la destrucció de l’església i de fet, ho aconseguí davant un Comitè forani que portava aquest propòsit, però després fou el mateix Comité local qui provocà algunes destrosses a l’edifici i va convertir-lo en un mercat.

El 6 d’agost es reuneix el consistori per aprovar els darrers canvis en la seva composició, atenent a la Llei que regulava que els ajuntaments només podien estar formats per per persones que pertanyien a sindicats o partits lleials a la República. Per ERC foren elegits Narcís Corbera com alcalde, i Salvador Ginesta i Llorenç Sunyer; per la CNT Antoni Ramon, Gabriel Miralpeix i Ramon Vila; pel PSUC Conrad Miralpeix i Ramon Comas; i per últim, pel Sindicat Agrícola Cooperatiu, adscrit a la Unió de Rabassaires, Ramon Planxart.

El 15 de desembre de 1936 el consistori canvià el nom de Sant Hilari Sacalm per Fonts de Sacalm. Aquest és el text del ban:

«Les forces proletàries i democràtiques d’aquesta vila vénen realitzant, des de que la voluntat popular ha pogut imposar-se, una tasca constructiva i depuradora en tots els aspectes de la vida ciutadana, havent-nos sorprès la Revolució amb gran part del camí a recórrer, net de les males herbes de la reacció i la plutocràcia.

Continuant amb més fermesa aqueixes directrius, aquest Consell Municipal, recollint un estat d’opinió favorable i gairebé unànim, ha acordat extirpar del nom de la nostra vila el seu caire clerical i hipòcrita, donant´li a la vegada una nova denominació que agermana la sana tradició amb el que constitueix el nostre orgull i la nostra riquesa: la varietat i abundor de les nostres fonts.

Així, doncs, la vila que fins ara era coneguda per  SANT HILARI SACALM, s’anomenarà

FONTS DE SACALM

esperant que cooperareu a la tasca de sanejament moral que porta endavant aquesta Revolució, propagant per tots els mitjans al vostre abast aquest canvi de nom, per tal de què pugui arribar a coneixement del major nombre de ciutadans, entitats sindicals i demés organitzacions».

Per acord del 6 de maig de 1937 es creà la primera emissió de paper moneda local, amb valors d’1 pta, 50 cèntims i 25 cèntims signada en els bitllets pel mateix Narcís Corbera. A banda de la seva firma, en els bitllets hi figuraven dues signatures més. Com a dipositari signà Salvador Ginesta, regidor de finances de l’Ajuntament i com a interventor va signar Joan Vila, que també va ser el dissenyador dels bitllets. Posteriorment, es feu una segona emissió amb valors de 10 i 5 cèntims.

En una entrevista que li feren a l’alcalde a L’Autonomista publicada el 28 de juliol de 1938 deia:

«De l'església se n'ha fet el Mercadal. Talment sembla que, amb els seus taulells per a la venda dels diversos articles, sigui un edifici construit per a aquest fi. —Hem fet reformes a Casa la Vila —reformes que nosaltres visitem—. Quan entràrem a l'Ajuntament procedírem a l'asfaltat dels carrers de la vila. Es una obra que costa pessetes llargues. Actualment tenim en projecte un asfaltatge de mes de dos mil metres. Tampoc no hi havia clavagueres. I nosaltres en construirem una xarxa. Alhora, s'ha procedit a la canalització de les aigües. Un altre detall que palesa si hem treballat: s'han obert onze passeigs. I grácies a les nostres gestions s'asfaltaren les carreteres de Vic i la que va a la Font Picant».

El 2 de setembre de 1937, Corbera va dimitir com alcalde. El va substituir Salvador Ginesta i Gol, tot i que Narcís Corbera apareix a les actes del ple com a regidor fins el juliol de 1938.

El 2 de juny de 1938 es va fer constar que ja es tenia tot el professorat preparat per a la nova escola.

El 15 setembre de 1938 s’inaugurà el modern Grup Escolar «Fonts de Sacalm», sense actes protocolaris ni festius, tal com consta a l’acta del ple de l’Ajuntament del 8 de setembre. L’edifici, de gran qualitat, dissenyat per l’arquitecte Ricard Giralt Casadesús, comptava amb els millors avenços pedagògics del moment, comparable al grup «Ignasi Iglesias» dissenyat pel mateix Giralt i inaugurat feia poc a la ciutat de Girona. Deia L’Autonomista, el 27 d’abril de 1937: «Sens dubte aquesta escola ennobleix al poble de Fonts de Sacalm i a tots els que han intervingut per portar endavant fins acabar-la aquesta gran obra». Era una de les poques escoles de muntanya que tenia calefacció central, quan a l’època disposaven d’una estufa de llenya o de carbó, les més afortunades i d’altres s’escalfaven amb petroli i una cassola amb aigua i farigola, perquè no fes mala olor.  Aquests detalls els explicava al Punt Diari del 21 d’abril de 1988 el testimoni Narcís Pujol de la Huerta, qui també afegeix que cada aula tenia el seu nom propi, en lletres de metall daurat: Francesc Macià, Lluís Companys, Pau Casals, Francesc Pi i Margall, Dolors Monserdà, Ignasi Iglésies, Domènec Martí i Julià, Santiago Rusiñol i Àngel Guimerà. 

A principis d’octubre de 1938, Narcís Corbera creà «Llar catalana» juntament amb altres membres d’ERC. Aquesta entitat, que presidirà ell mateix tindrà per objectiu la propagaciò dels ideals d’ERC i l’ajut a tota obra de caire benèfic i cultural en profit de la causa de la guerra. Els altres membres foren: vice-president Emili Cases i Salas; secretari, Francesc Fontrodona i Rabasa; caixer Pere Monner i Obiols; i comptador Enric Codina i Planes. En aquelles dates, mor al front el seu cunyat Josep Solanells i Duran.

Fou comissari municipal de la Bisbal d’Empordà, nomenament publicat al Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya el 20 d’octubre de 1938, degut a la renúncia de Pere Vila i Xifra, anterior comissari, el qual va haver d’anar al front en ser mobilitzada la seva lleva. Quasi a finals de la guerra va ser empresonat pel SIM, controlat pels comunistes, es creu que per haver col·laborat amb els anarquistes, tot i que va ser alliberat aviat. 

Exili i repressió

A finals de gener del 1939, abans de l’entrada de l’exèrcit franquista, segons explica el seu fill Ramon Corbera, va regalar tot el gènere de la botiga de queviures. Posteriorment, avisà la seva dona que agafés el que tingués i a la Maria, la seva primera filla, i van quedar a Figueres, després van creuar la frontera per Prats de Molló. La seva dona, Carme Solanells, embarassada, portava un quadre familiar, que valia algun diner i van anar sis mesos a Acs, on el febrer va nèixer Narcís. La família va evitar anar a parar als camps de concentració francesos degut als contactes amb alts càrrecs de la Generalitat. Després, tot i que algunes coneixences li oferien anar a Amèrica, creient ell que el conflicte mundial duraria poc, decidí quedar-se a França, primer a Montalban i després a Montpeller. Mentre, a Sant Hilari, li era confiscada la casa i botiga.

A Montpeller, Narcís Corbera anava sovint a la plaça de l’Ou, coneguda també com a plaça dels catalans, doncs allà es trobaven, no només per a parlar de política, els exiliats republicans com Pau Casals, Joan Alavedra, Pompeu Fabra, Francesc Marcet, Martí Barrera... I el jove Heribert Barrera considerat una llumenera fins el punt que era expressió comuna entre ells: «Això no ho sap ni l’Heribert Barrera».

En el Boletín Oficial de la Provincia de Gerona, del 26 de novembre de 1940, es requeria la presència de Narcís Corbera als jutjats de Santa Coloma de Farners en un termini de nou dies, en cas de no verificar-ho «le parará el perjuicio que en derecho hubiere lugar». El 7 de juny de 1941 a la mateixa publicació es donava notícia de la condemna a Narcís Corbera, Josep Gallifa i Ramon Vilà a pagar 8.919,73 pta a l’Ajuntament de Sant Hilari, més interessos, més els costos del judici. Com que no es va fer efectiu, l’Ajuntament de Sant Hilari va decidir el 25 de novembre de 1941 treure a subasta els bens de Narcís Corbera: una casa, de planta baixa i dos pisos, valorada en 12.000 pta i una peça de terra, valorada en 250 pta.

Al cap d’un temps tota la família es va traslladar a Foix, fins que el 1948 la dona i els tres fills van tornar a Sant Hilari. Narcís Corbera, però, s’instal·lava a Andorra on va ser director de l’Hostal Valira.Posteriorment, va iniciar un negoci de construcció a Tarascon, on va morir el 1951.

Ja vídua, Carme Solanells va obrir un negoci de restauració a Sant Hilari, l’Hostal del Grèvol, pels volts de 1950, després de guanyar un plet a l’Ajuntament per recuperar tot el que els havien confiscat. Primer funcionava només com a casa de menjars, si bé, el març de 1956, fou autoritzada a «ejercer la industria de la hostelería».

En el Ple de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm del 10 de febrer de 2011 s’acordà de dedicar un carrer a Narcís Corbera i Gordó a la població.

Autoria: Alfons Codina i Pujol