Lluís Companys i Jover
El Tarròs,
25 d'agost de 1882
Barcelona,
15 d'octubre de 1940
Advocat, periodista i polític
Els primers anys dedicats a esdevenir “l’advocat del poble”
Nascut en el si d’una família de petits propietaris rurals. Era el segon fill, entre vuit germans, del matrimoni format per Josep Companys i Grañó, del Tarròs, home il·lustrat i d’idees liberals, i de Lluïsa Jover i Fontanet, de Tàrrega. Estudià l’ensenyament primari al seu poble natal, on transcorregué la seva infantesa, i el 1891 es traslladà a Barcelona per seguir el batxillerat, que cursà al Liceu Políglota de la Rambla de Catalunya. Durant el curs acadèmic 1898-1899 va iniciar la carrera de Dret a la Universitat de Barcelona, conjuntament amb Francesc Layret, Humbert Torres, Josep Maria Espanya i Laureà Miró, entre d’altres.
Començà la seva trajectòria com a flamant orador en l'Associació Escolar Republicana, que havia fundat a Barcelona el 1900, amb Francesc Layret i Josep Maria Espanya, precisament en el decurs d’un míting anticlerical celebrat a la plaça de toros. Aquí també començà els seus primers passos en el periodisme escrivint en la seva revista La Defensa Escolar. Finalitzada la carrera de Dret, el 1904, féu de passant en el bufet del seu oncle, Sebastià Companys, especialitzat en dret administratiu, i durant un temps en el de Jaume Cruells, diputat republicà catalanista per Sabadell; si bé Companys preferí posar al servei del moviment obrer i de clients pobres la fortuna heretada dels seus pares. Paral·lelament escrivia en diferents publicacions, tota vegada que fundà els setmanaris L’Aurora i La Barricada.
Ingressà en les files de la Unió Republicana. Se situà al costat de Salmeron i del seu amic Francesc Layret a la coalició solidària, que va dividir el moviment republicà a partir de 1906. Començà a trepitjar el territori amb la campanya electoral de les eleccions de Solidaritat Catalana l’abril de 1907. Aquí ja demostrà un gran talent polític i una oratòria engrescadora. Sobre el respecte, Domènec de Bellmunt digué el 1933 de Lluís Companys: “Bon orador de multituds no és, però, home de grans recursos oratoris ni lèxic abundant i preciós. Posseeix, en canvi, el secret d’arribar al cor de la massa popular i fer-la vibrar d’entusiasme”. S’estrenava com a orador, si bé al mateix temps com a detingut, ja que va patir per primera vegada presó (sense càrrecs) arran dels fets de la Setmana Tràgica de juliol de 1909.
El 1910 s’adherí a la Unió Federal Nacionalista Republicana, de la qual fou president de la secció juvenil. Un any més tard entrava a col·laborar en el diari La Publicidad, que arribà a dirigir fins que l’abandonà, quan amb Francesc Layret —de qui Companys aprengué molt—, Marcel·lí Domingo i Francesc Aguirre van fundar La Lucha. Des de les pàgines d’aquest òrgan d’opinió posaren al descobert casos de corrupció que implicaven els militars destacats al Marroc. En suma, va seguir la trajectòria del republicanisme catalanista, llevat d’un breu pas pel Partit Reformista fundat per Melquíades Alvarez, a partir de 1912, i de l’intent frustrat de ser elegit regidor per aquesta formació política en els comicis municipals de 1913.
Intentant conciliar republicanisme, catalanisme i obrerisme: l’atansament a la CNT
Des del maig de 1915 formà part del Bloc Autonomista Republicà i fou membre fundador, conjuntament amb Layret i Domingo, del Partit Republicà Català, l’abril de 1917, un partit d’esquerra filoobrerista obertament autonomista. En les eleccions municipals de 1917, Companys esdevingué regidor del consistori barceloní pel districte obrer del Raval. Des del consistori, donà suport al projecte autonòmic presentat per la Mancomunitat de Catalunya el 1919. Aleshores fou quan retrobà un company de jocs d’infantesa, el sindicalista Salvador Seguí, “El Noi del Sucre”, amb qui compartí intenses i apassionades tertúlies, i somnis emancipadors. Gràcies a aquesta amistat, la CNT va arribar a un acord per posar fi a la vaga de La Canadenca, que havia deixat Barcelona a les fosques. Tanmateix, la treva durà poc, i com que Companys havia intervingut en el procés de negociació, fou de nou empresonat sota l’estat de guerra. Tenia molt clar que calia establir ponts entre l’obrerisme anarcosindicalista i l’esquerra republicana autonomista, per tal de trencar el seu tradicional apoliticisme.
Els anys del pistolerisme foren especialment durs per a Lluís Companys, que hagué de patir presó governativa a causa de la suspensió gairebé ininterrompuda de les garanties constitucionals, presó que afectava tant els obrers com els seus advocats defensors. La repressió sistemàtica del moviment obrer organitzat i del sindicalisme per part de les autoritats, còmplices directes de la Patronal, va ocasionar l'assassinat del seu amic Francesc Layret per part de pistolers del Sindicat Lliure. En efecte, el tiroteig es produí en el moment en què l’esposa de Companys, Maria Mercè Micó, amb qui s’havia casat el 1910, anava a cercar l'ajuda de Layret per intentar d’alliberar-lo, ja que havia estat arrestat i conduït a la fortalesa de la Mola de Maó. Era el novembre de 1920. Aquí Companys s’assabentà de la mort de Layret, i des de la reclusió el substituí en tant que diputat pel republicà districte de Sabadell arran de les eleccions generals de 1920. Això no fou impediment perquè Companys fos vigilat de forma gairebé permanent per la policia, que de tant en tant ho feia àdhuc diàriament.
Companys, diputat de la Restauració
Companys s’estrenà com a tribú parlamentari denunciant l’assassinat de Francesc Layret, producte de la política de terror que estava aplicant el governador militar Martínez Anido a la ciutat de Barcelona. En referència al desastre d’Annual, no estalvià culpables quan obertament demanà una responsabilitat global per a tots els polítics, una responsabilitat constitucional per als ministres i una responsabilitat directa per al Rei i per al general Berenguer. En el setmanari L’Avenir, que fundà Layret a Sabadell i ell dirigí després del seu assassinat el novembre de 1920, donà compte de la seva activitat parlamentària.
Fou reelegit en la legislatura de 1922, si bé la seva activitat parlamentària fou menor per bé que intervingué en defensa del maltractat pagès rabassaire, en un moment en què contribuïa a la fundació del sindicat Unió de Rabassaires. No obstant això, en la sessió de l’11 de maig de 1922 es posicionà a favor de la supressió de la pena de mort.
Sempre emprà un estil directe i proper que imprimí a un nou estil polític i d’exercir la política. L’agost de 1921, en un míting a Barberà del Vallès, afirmava: “Però encara hi ha gent dolenta que vol dir que tots els qui ens dirigim al poble som iguals, som uns farsants. Darrera de les meves campanyes he perdut el meu capital, he sofert dolorosos empresonaments i he posat en constant perill la vida. Si tots som uns, no sé perquè tenen por de les meves campanyes i perquè em persegueixen. Seguirem la nostra via serenament, resoltament. L’amor més agraït i desitjat pel nostre cor és l’amor de la gent honrada, bona i treballadora. Lo altre, ens fa fàstic...”. De fet, fins al 1923 havia estat ja deu vegades empresonat. El 1923, a Castellar del Vallès, comentà a un periodista que al Parlament no s’hi havia de fer grans discursos, “tot plegat no serveixen de res, només es desborda literatura”. Per això creia que calia anar al Parlament a dir allà “lo que es diu al carrer, a la tertúlia, a l’Ateneu. I això és lo que jo he fet”.
Lluitant pels rabassaires i conspirant contra la Dictadura
Durant aquests anys, que li produïren una profunda tristesa en veure que l’oposició no havia estat capaç de frenar la sortida autoritària i militarista que es perpetrà el setembre de 1923, era conscient, com assenyalava en un míting desenvolupat mesos abans entre els dependents, que “al nostre costat hi ha Macià, que és de tots; a aquesta ànima, que sembla arrencada de les mateixes entranyes de Catalunya, hi ha Marcel·lí Domingo, el meu cap d’ahir, l’orientador d’avui i el cabdill de demà”.
Mentrestant, Companys esdevingué un aguerrit propagandista agrarista. Fins al 1930 va intervenir en 104 actes de propaganda, i fins el 1932 fou un dels principals dirigents del sindicat que havia contribuït a fundar, la Unió de Rabassaires, deu anys abans; a banda d’haver creat el setmanari Terra, l’octubre de 1922, del qual fou director.
També conspirà de valent en contra del règim dictatorial a prop del món sindicalista, rabassaire, i fins i tot entrà en contacte amb alguns militars. El 1928 fou presentat als membres fundadors del grup de L’Opinió. L’objectiu era constituir un comitè revolucionari que a les ordres de José Sánchez Guerra contribuís des de Catalunya a organitzar una revolta que precipités la caiguda d’Alfons XIII i el restabliment de la Constitució de 1876. Un cop que havia de succeir el 28 de gener de 1929 i que no arribà a arrelar, però que provocà un nou empresonament que durà tres mesos. La decepció fou tan profunda que, segons explica Francesc Cambó, intentà emigrar a Buenos Aires. Tanmateix, la conspiració revolucionària va continuar, fent cas omís a la voluntat del general Berenguer de recuperar a tota costa el prestigi de la institució monàrquica reconstituint els ajuntaments precedents al cop d’estat dictatorial. Evidentment, Companys rebutjà retornar al consistori barceloní en aquelles circumstàncies. Al contrari, s’adherí amb entusiasme al Manifest d’Intel·ligència Republicana, que apostava per la proclamació de la República i que havia estat subscrit fins i tot per la CNT.
Impulsà la formació del Comitè Pro Llibertat el setembre de 1930, que exigia el retorn immediat de Francesc Macià i una amnistia política generosa. Entre intervals de llibertat i de presó, Companys continuà conspirant, ara sumant-se al cop fallit de Jaca, el desembre de 1930. Davant la convocatòria imminent d’eleccions generals, Companys des d’un bon principi es posicionà a favor de la participació, a diferència dels altres nuclis republicans, tot i que canvià de parer amb l’esperança que tanta abstenció fes desistir el Govern de celebrar-les. L’almirall Aznar resolgué convocar eleccions municipals. Companys, al capdavant del Partit Republicà Català, s'adherí a la Conferència d'Esquerres Catalanes, celebrada del 17 al 19 de març de 1931 en la qual es fundà Esquerra Republicana de Catalunya. Des del Comitè Executiu d'Esquerra, i contra el criteri de Francesc Macià, Companys defensà que el nou partit havia de presentar-se a les eleccions municipals que tenien lloc tres setmanes després.
La proclamació de la República el 14 d’abril de 1931
Companys convencé a la direcció del partit, Esquerra es presentà a les eleccions municipals en coalició amb la Unió Socialista de Catalunya, amb ell de cap de llista a Barcelona, i contra tot pronòstic, les candidatures d'Esquerra triomfaren en les principals ciutats del país. Companys tingué clar que Catalunya havia de tenir la iniciativa, i no secundar ordres provinents de Madrid. Amb aquest objectiu, a la una de la tarda es personà a l’Ajuntament de Barcelona a reclamar la vara de l’alcaldia. Tot seguit, des del balcó de l’Ajuntament proclamà la República i féu hissar la bandera tricolor que havien obtingut d’un centre republicà radical de la cantonada. Macià sorprés per l’audàcia de Companys, proclamà la República Catalana des del mateix balcó. Després, Macià, creuà la plaça de Sant Jaume, i des de la Diputació Provincial llegí el manifest, davant l’astorament de Companys. El fet de no haver-hi anat a l’hora despertà molts recels i suspicàcies. Angel Ossorio y Gallardo, advocat defensor de Companys, que repudià el gest de Macià digué: “Se pensará que Companys tenía menos devoción a Cataluña. Pero no es eso. Es que Companys era un político y Macià un coronel. A la hora de la audacia llegó tarde. A la hora de la construcción llegó pronto”.
En lloc de ser elegit alcalde de Barcelona, tot i ser aclamat, Companys fou governador civil de Barcelona, per evitar que ho fos el lerrouxista Emiliano Iglesias, càrrec que ocupà fins el juny de 1931. Gràcies a la seva posició mitjancera en relació amb la CNT, pogué evitar la crema de convents i la resolució de força conflictes vaguístics. El novembre s’incorporà com a diputat de les Corts Constituents, que havien de debatre l’articulat de la Constitució republicana i el de l’Estatut redactat al Santuari de Núria.
Diputat a Corts, president del Parlament de Catalunya, ministre i president de la Generalitat
Des de la seva posició de cap de la minoria parlamentària d’Esquerra al Congrés dels Diputats, adoptà sempre una actitud conciliadora i lluità al costat dels altres diputats per aconseguir que la retallada competencial no fos tan acusada en el decurs del llarguíssim debat que se sostingué sobre l’articulat de l’Estatut aprovat pel poble de Catalunya. Una tasca que emprengué en converses amables en els passadissos del Congrés, més que no pas amb grans discursos en l’hemicicle. El novembre de 1931 fundà el diari La Humanitat, en tant que portaveu d’Esquerra, que li va permetre conservar un rol central en la direcció del partit.
El novembre de 1932 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya i nomenat president d’aquest hemicicle, el desembre, càrrec que hagué d’abandonar quan fou cridat per Manuel Azaña a detenir la cartera del Ministeri de Marina el juny de 1933. Segons el seu biògraf Ossorio y Gallardo, aquest càrrec no li despertà gaire interès, de manera que la seva actuació fou, al seu parer, “borrosa y gris”. Tot i que sí que sembla que va ser útil a l’hora de negociar la transferència de serveis i tributs a la Generalitat de Catalunya.
Al cap de tres mesos, Companys s’integrà plenament en la política catalana i, malgrat haver adoptat un paper conciliador en les picabaralles internes que enfrontava el grup de L’Opinió amb el sector d’Estat Català, va restar al marge de l’expulsió dels membres d’aquell grup, el setembre de 1933. De fet, després de la mort de Macià, ocorreguda el Nadal de 1933, Companys fou elegit president de la Generalitat, i el govern de coalició que formà d’immediat integraria el nou partit, PNRE, sorgit arran de l’escissió. El febrer de 1934 es discutia la cèlebre Llei de contractes de conreu, que intentava resoldre la precària situació de la pagesia rabassaire, per la qual tant havia lluitat. Amb tot, topà amb la tossuderia i radicalitat dels propietaris rurals, atrinxerats a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Un entossudiment que s’avingué amb els recels que l’Estatut català havia aixecat i que es manifestà en el triomf del recurs presentat per la Lliga Regionalista al Tribunal de Garanties Constitucionals i l’anul·lació de la Llei per aquest tribunal. Els atacs a l’autonomia política de Catalunya foren in crescendo, fins al punt que el juny de 1934 la minoria parlamentària d’Esquerra abandonà la cambra legislativa. El Parlament de Catalunya, desobeint la sentència d’aquell alt tribunal, votà novament la Llei de contractes de conreu.
Els Fets del Sis d’Octubre de 1934
El triomf de les candidatures de dretes en les eleccions generals celebrades el novembre de 1933 va atorgar un rumb conservador a un règim republicà que ara es veia dominat per partits que ni tan sols havien votat afirmativament el text magne. L’ascens al poder d’Alejandro Lerroux i la participació en el seu govern de ministres de la CEDA va fer estendre el pànic sobre un imminent perill de feixisme. La revolta solament tingué rostre a Astúries, amb l’aixecament dels miners, bàrbarament reprimit per l’exèrcit comandat pel general Franco, i a Catalunya, on la indignació popular era plenament compartida pel president de la Generalitat i el seu govern.
A les 8 del vespre del 6 d’octubre de 1934, Companys va proclamar l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola, l’única solució possible per preservar la democràcia i l’autonomia política de Catalunya davant l’ascens del feixisme. Tanmateix, el govern havia decretat l’estat de guerra, i el general Batet no va voler secundar el gest de Companys i es va enfrontar als mossos d’esquadra que defensaven el Palau de la Generalitat. Tota la nit estigué farcida de combats que deixaren pocs morts, però alguns de sonats, com els de Jaume Compte i Manuel González Alba, dirigents independentistes, en el local del CADCI. Però Companys i els seus consellers, a qui la ciutadania que lluitava contra els militars al carrer donava suport, s’hagueren de rendir a la matinada.
El preu fou la condemna a trenta anys de reclusió i el seu confinament des del 22 de juny de 1935, al costat de Joan Lluhí i Vallescà i Joan Comorera, al Penal de Santa Maria, a Cadis. Durant aquests mesos, l’Estatut d’autonomia fou suspès i la Generalitat dirigida i intervinguda des del govern central. Mentrestant, la popularitat de Companys creixia com l’escuma, i ell reorganitzava Esquerra i preparava els nous comicis. El seu retorn a Catalunya, bo i enfebrat, l'1 de març de 1936, després de l’esclatant triomf de les candidatures del Front d'Esquerres en les eleccions generals del 16 de febrer, es visqué amb una apoteòsica aclamació popular.
Treballant intensament per l’autogovern fins al final de la guerra
Entre el febrer i el juliol de 1936, tot fou frenesí per continuar la tasca d’autogovern començada amb la nova entrada en vigor de l’Estatut de Núria. Foren aprovades les lleis de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya, i també la que instituïa el Consell d’Economia de Catalunya, que Manuel Serra i Moret dirigí fins al final de la guerra. La insurrecció militar no sorprengué Lluís Companys, que havia advertit els governs republicans d’aquests moviments. La sublevació no prosperà a Catalunya gràcies a la previsió i eficàcia de les forces lleials al Govern de la Generalitat. Companys va obligar el general Goded, l’instigador del cop a Catalunya, a rendir-se. Vençuda la revolta feixista per les forces de seguretat lleials a la Generalitat i la República, la CNT-FAI es va fer mestressa de la situació al carrer, cosa que es materialitzà en la formació de comitès locals de milícies antifeixistes. Es van succeir diferents governs de coalició en els quals figuraven consellers de la CNT i del POUM, al costat de les altres forces polítiques, fins i tot Acció Catalana. No obstant això, els Fets de Maig de 1937 van posar en relleu les diferents lectures que s’havien fet de la guerra i de la revolució, i provocaren l’exclusió de la CNT i del POUM, que en sortí molt perjudicat, en benefici del PSUC.
Ha estat molt discutida l’actuació del president Companys en aquesta difícil i complexa conjuntura. Enmig de la confusió i del desgavell polític, col·laborà amb l’expedició de passaports que permeteren la fugida de moltes personalitats i famílies benestants, així com féu tot el possible per preservar de la seva destrucció la riquesa patrimonial de Catalunya. De forma paral·lela, intentà reconduir l’economia catalana regulant les col·lectivitzacions d’empreses i de finques agrícoles, protegint les finances de la Generalitat i encunyant fins i tot moneda. Malgrat totes les vicissituds, el 7 de novembre de 1937 fou ratificat en el càrrec de president de la Generalitat. Durant aquest temps, la Generalitat de Catalunya exercí competències que fins aleshores eren exclusives de l’Estat. No debades l'historiador Francesc Bonamusa considera que aquest fou el període de màxim autogovern de la història de Catalunya, des del 1714. Tanmateix, el trasllat del govern de la República, presidit per Negrín, comportà l’assumpció del control de l’ordre públic i de les funcions de defensa que al marge de l’Estatut havia assumit la Generalitat. Fou notòria l’enemistat existent entre Companys i Negrín. El primer l'acusà d'escanyar la viabilitat financera del govern de la Generalitat i de retallar competències.
Exili, repatriació i afusellament
Amb una part molt important de la intel·lectualitat catalana que fugia d’una Catalunya militarment i políticament ocupada, passà els darrers dies de la Catalunya autònoma al Mas Perxés d’Agullana, a tocar de la Catalunya francesa. Des d’aquí creuà la frontera, en direcció a París. El seu amic Joan Casanelles havia llogat per a ell i la seva família una casa a Le Baule-Les Pins (Bretanya). Des de feia anys tenia el seu fill Lluís ingressat en sanatoris psiquiàtrics. Arran un bombardeig es perdé i no se sabia on era. Per aquest motiu, Companys endarrerí la seva marxa davant l’ocupació nazi, raó per la qual el 13 d’agost fou detingut per la policia militar alemanya i internat a la presó de la Santé, a Paris. Amb la mateixa roba de quan fou detingut, fou lliurat a les autoritats franquistes a final d’agost de 1940, que se l’endugueren a Madrid. Des del 29 d’agost, en el soterrani del Ministeri de Governació, continuaren els interrogatoris, on fou maltractat i torturat. Les cartes, en què demanava a la família menjar i roba, no arribaren mai al seu destí perquè eren interceptades. El 3 d’octubre fou traslladat al castell de Montjuïc, a Barcelona, i el 14, sotmès a un consell de guerra sumaríssim en absència de garanties jurídiques, fou condemnat a mort. Fou afusellat l'endemà mateix a trenc d'alba.
Autoria: Gemma Rubí i Casals
Lluís Companys i Jover
Bibliografia
Llibres
AA.DD. En memoria de Luis Companys Jover, presidente mártir de Cataluña. L'Havana: 1943.
AA.DD. Lluís Companys. Trajectòria d'un president. Barcelona: L'Avenç, 1990.
AA.DD. Lluís Companys i la Catalunya popular. Barcelona: Diputació de Barcelona - L'Avenç, 1991.
AA.DD. Lluís Companys: vida, reivindicació i memòria d'un president. En commemoració del 75è aniversari del seu afusellament. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2015 [Documents del Memorial Democràtic, 5].
AA.DD.. Lluís Companys : una vida en imatges (1882-1940). Barcelona: Base, 2015.
AGUILERA I MARCUAL, Gemma. Agent 447. L'home que va detenir el President Companys. València: Tres i Quatre, 2011.
AGUILERA I MARCUAL, Gemma. Agente 447, el hombre que detuvo a Lluís Companys. Barcelona: RBA, 2013.
BARRERA I PUIGVÍ, Agustí. (Curador). Entre el mite i l'oblit. 50è aniversari de l'afusellament del president de Catalunya. Barcelona: El Llamp, 1991.
BARRERA I PUIGVÍ, Agustí; SURROCA I TALLAFERRO, Robert. (Curadors). Homenatge a Lluís Companys, president de Catalunya. Barcelona: El Llamp, 1983.
BARRERA I PUIGVÍ, Agustí; SURROCA I TALLAFERRO, Robert. (Curadors). Homenatge a Lluís Companys, president de Catalunya. Lleida: El Jonc, 2000.
BELLMUNT, Domènec de. Lluís Companys. La seva vida, la seva obra, la seva mort gloriosa. Tolosa de Llenguadoc: Foc Nou, 1945.
BENET I MORELL, Josep. Exili i mort del president Companys. Barcelona: Empúries, 1990 [Biblioteca universal Empúries, 44].
BENET I MORELL, Josep. La mort del president Companys. Barcelona: Edicions 62, 1998.
BENET I MORELL, Josep. El president Companys, afusellat. Barcelona: Edicions 62, 2005.
BENET I MORELL, Josep. Exili i mort del president Companys. Barcelona: Sàpiens Publicacions, 2005.
BENET I MORELL, Josep. Lluís Companys, presidente de Catalunya, fusilado. Barcelona: Península, 2005 [Atalaya, 220].
BERNAL I CREUS, Maria Dolors; CORBALAN I GIL, Joan. Lluís Companys i la seva època. 1882-1940. Barcelona: Coordinadora de Centres d'Estudis de Parla Catalana, 2006.
BONET I REVÉS, Carles; ROJAS VILA, Carlos. Lluís Companys. Barcelona: Ediciones B, 2004 [Cara & Cruz, 15].
CASAL CATALÀ DE MONTEVIDEO. In Memoriam del Honorable último Presidente de la Generalidad de Cataluña, Don Luis Companys y Jover. Montevideo: Casal Català de Montevideo, 1940.
CASAL CATALÀ DE MONTEVIDEO. Luis Companys. En el segundo aniversario de la muerte de Luis Companys i Jover, presidente de la Generalidad de Cataluña. Montevideo: Casal Català de Montevideo, 1942.
CASAL CATALÀ DE MONTEVIDEO. El Casal Català y la ciudad de Montevideo a Lluís Companys i Jover. Montevideo: Casal Català de Montevideo, 1944.
CASASSAS I YMBERT, Jordi. (Coord.). Lluís Companys i la seva època. Barcelona: Pòrtic, 2002 [Els juliols, 5].
COBERÓ I FARRÉS, Montserrat. Lluís Companys. Una vida pels catalans, una mort per Catalunya!. Lleida: Pagès Editors, 2015.
COLOMINES I PUIG, Joan. (Curador). Homenatge a Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya. Poemes dedicats al president màrtir, 1940-1990. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1990 [Catalans il·lustres, 3].
DURAN I SOL, Lluís. (Coord.). Homenatge al President Lluís Companys amb motiu del seixantè aniversari del seu afusellament. Records d'uns temps difícils. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2000.
ESPANYA I SIRAT, Josep Maria. II aniversario del fusilamiento de Luis Companys, presidente de Cataluña. Síntesis de sus actuaciones en la política de Cataluña. 1897 a 1940. Bogotá: 1942.
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. El consell de guerra a Lluís Companys. President de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Edicions Proa, 1997.
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. En defensa de Catalunya. Antologia política i humana del president Lluís Companys. Barcelona: Tibidabo Edicions, 1997.
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. Lluís Companys, diputat per Sabadell. Periodisme, política i conflicte social (1920-1925). Barcelona: Rúbrica Editorial, 2003.
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. Lluís Companys contra la guerra. Escrits i intervencions contra el conflicte del Marroc (1921-1923). Barcelona: Angle - Institut Català Internacional per la Pau, 2014 [Clàssics de la pau i la noviolència, 7].
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. Lluís Companys. De la revolució social al nacionalisme. Barcelona: Base, 2015 [Base històrica, 131].
FINESTRES, Jordi. Retrat d'un magnicidi. Les últimes hores del president Companys. Barcelona: Ara Llibres, 2015.
GAY I ZARAGOZA, Víctor. El defensor. En Ramon de Colubí: l'advocat que va arriscar la vida per defensar Lluís Companys. Barcelona: Columna, 2015.
GÓMEZ HIDALGO, Francisco. Cataluña-Companys. Madrid: Enrique Prieto, 1935.
GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau. Lluís Companys, un home de govern. Barcelona: Base, 2009 [Base històrica, 54].
GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau; BOU I GARRIGA, Gisela. La creació del mite Lluís Companys. El 6 d'octubre de 1934 i la defensa de Companys per Ossorio y Gallardo. Barcelona: Editorial Base, 2007 [Base històrica, 22].
GÜELL I AMPUERO, Casilda. Lluís Companys inèdit: el símbol més enllà de l'home. Barcelona: L'Esfera dels Llibres, 2006.
JARDÍ I CASANY, Enric. Lluís Companys. President de la Generalitat. Consell Comarcal de l'Urgell, 1991.
JARDÍ I CASANY, Enric. Companys i el 6 d'Octubre. Barcelona: Edicions Proa, 1997.
LLADÓ I FIGUERAS, Josep Maria. Lluís Companys. Una vida heroica. Consell Comarcal de l'Urgell, 1991 [Gent de l'Urgell, 2].
LLARCH I ROIG, Joan. La tràgica mort de Companys. Barcelona: Bruguera, 1979 [Testimonis, 7].
LLARCH I ROIG, Joan. La trágica muerte de Companys. Barcelona: Plaza & Janés, 1980.
LORENTE, Elena; SIMÓ, Manuel. El Sis d'Octubre del president Companys. El federalisme com a defensa de les llibertats contra el feixisme. Lleida: Pagès Editors, 2004.
MARTÍ I SOLÉ, Miquel. Falsa crònica de Lluís Companys. Peça dramàtica en dos actes. Barcelona: Millà, 1991 [Catalunya teatral, segona època, 253].
MELERO I BELLMUNT, Josep. Petita història de Lluís Companys. Barcelona: Mediterrània, 2005 [Petites històries, 185].
MIR I MAYOL, Gregori. Aturar la guerra. Les gestions secretes de Lluís Companys davant el Govern britànic. Barcelona: Edicions Proa, 2006.
MORALES I MONTOYA, Mercè. Combats per la República : Lluís Companys i Joan Lluhí Vallescà. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 2021 [Referents, 15].
MOVIMENT SOCIALISTA DE CATALUNYA. L'assassinat de Lluís Companys. 15 octubre 1940. Catalunya: Front de la Llibertat, 1948.
OSSORIO Y GALLARDO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys. Buenos Aires: Editorial Losada, 1943.
OSSORIO Y GALLARDO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys. Barcelona: Nova Terra, 1976 [Nueva síntesis, 12].
OSSORIO Y GALLARDO, Ángel. Vida y sacrificio de Companys. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Memorial Democràtic, 2010.
POBLET I GUARRO, Josep Maria. Vida i mort de Lluís Companys. Barcelona: Pòrtic, 1976 [Nàrtex, 15].
POMÉS I VIVES, Jordi. La Unió de Rabassaires. Lluís Companys i el republicanisme, el cooperativisme i el sindicalisme pagès a la Catalunya dels anys vint. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000.
PONS i ALTÉS, Josep Maria. Lluís Companys, els orígens d'un símbol. Consell Comarcal de l'Urgell, 2005 [Ardèvol, 7].
PUIGVENTÓS I LÓPEZ, Eduard. Complot contra Companys. L'afer Rebertés i la trama catalanista per aconseguir la Generalitat durant la Guerra Civil. Barcelona: Societat Catalana d'Estudis Històrics, 2008 [D'ahir per avui, 4].
ROJAS VILA, Carlos. Los dos presidentes: Azaña/Companys. Barcelona: Editorial Dirosa, 1977.
SOLÉ I SABARÍS, Felip. (Curador). Companys. Barcelona: Edicons de Nou Art Thor, 1990 [Gent Nostra, 82].
SOLÉ I SABARÍS, Felip. (Curador). Companys. Passat, present i futur. Barcelona: Edicons de Nou Art Thor, 1991.
SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria (dir.). Lluís Companys, president de Catalunya: biografia humana i política. Barcelona: Generalitat de Catalunya/Fundació Enciclopèdia Catalana, 2006.
SOLÉ I SABATÉ, Josep Maria. (Intro.). Consell de guerra i condemna a mort de Lluís Companys, president de la Generalitat de Catalunya (octubre de 1940). Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1999.
SURROCA I TALLAFERRO, Robert. (Curador). Catalunya a Companys. Barcelona: El Llamp, 1990.
TORTAJADA I ESTRUCH, Antoni; VILA I ESCARRÉ, Eloi. El viatge de Companys. Barcelona: Rosa dels Vents - TV3, 2015.
UCELAY-DA CAL, Enric; GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau. Contra Companys, 1936. València: Publicacions de la Universitat de València, 2012.
VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli. Dictamen referent a la sentència de mort del President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys i Jover. Caracas: Terra Ferma, 1970.
VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli. Dictamen referent a la sentència de mort de Lluís Companys i Jover, president de la Generalitat de Catalunya. Barcelona: Associació Cívica d'Homenatge Nacional al President Lluís Companys, 1990.
VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli. Sentència de mort del President Companys. Dictamen jurídic. Barcelona: Esquerra Republicana de Catalunya, 1990 [Quaderns de l'Esquerra, 2].
VILA I COMAPOSADA, Marc-Aureli. Lluís Companys i Jover, president de Catalunya. Barcelona: UGT de Catalunya, 1999.
VILA I DELCLÒS, Enric. Lluís Companys, la veritat no necessita màrtirs. Crònica d'un drama personal i polític. Barcelona: L'Esfera dels Llibres, 2006.
VIUSÀ I CAMPS, Manuel. Biografia popular de Lluís Companys. Barcelona: Edicions de la Magrana, 1977.
Articles en publicacions periòdiques
CRUSELLAS, Lluís. «Lluís Companys i Carme Ballester : el seu casament» a: Canigó, núm. 608:2, juny 1979, p. 20-27.
CRUSELLAS, Lluís. «La detenció de Lluís Companys» a: Canigó, núm. 606:19, maig 1979, p. 20-29.
CRUSELLAS, Lluís. «Lluís Companys : el seu martiri» a: L'Avenç, núm. 21, novembre 1979, p. 6-16.
FIGUERES I ARTIGUES, Josep Maria. (Curador). «Lluís Companys, una vida en 20 documents» a: Sàpiens, núm. 161, 2015, p. Suplement distribuït conjuntament i inseparablement.