Fill d'una família humil i conservadora de can Bató de Súria. Des de ben jove treballa com a fuster, col·laborant laboralment amb les mines de Súria.

Durant els primers anys de la Segona República fa de secretari de l'Ajuntament de Rajadell. El 1932 és secretari del Centre d'Esquerra Republicana de Rajadell. El març de 1936 és elegit president del Círcol Republicà de Súria, entitat adherida a Esquerra Republicana de Catalunya.

Durant la Guerra Civil, el 1937, accepta l'encàrrec de comissari de la Generalitat amb la missió de restaurar l'ordre republicà a la Fatarella, molt malmés arran de les col·lectivitzacions anarquistes de la FAI a les terres de l'Ebre. En aquesta missió és acompanyat pel dirigent d'Estat Català Josep Planchart, per tal de pacificar la zona i restablir l'ordre republicà. A la Fatarella s'instal·la com a secretari del consistori, reorganitza la gestió municipal i emet paper moneda. En arribar les tropes del general Franco a les portes de la Fatarella marxa i s'instal·la de nou a Barcelona, on fa amistat amb en Moisès Broggi, metge i defensor dels drets humans. Esdevé responsable dels hospitals de la Segona República, des d'on ajuda a molts republicans a sortir del país arran de la imminent ofensiva franquista sobre la ciutat de Barcelona.

A inicis de 1939, amb la derrota, creua la ratlla fronterera pel pas de la Vajol amb la seva primera dona, Trinitat Solé (Rajadell, 1911-?) i els seus dos fills: Rosa Maria i Joan (Rajadell, 1932 - Caves, 2001), professor universitari a Tolosa de Llenguadoc. Un cop a França es confinat al camp de concentració d'Argelers, on s'hi està poc temps, gràcies a l'ajut d'un amic francès. Treballa en els boscos del sud de França, en la transformació de la fusta en carbó. Durant l'ocupació nazi organitza l'ajut i acollida d'intel·lectuals catalans exiliats i realitza tasques de suport a la Resistència francesa. És capturat per la Gestapo i torturat al castell dels Reis de Mallorca de Perpinyà, on hi romandrà 59 dies. Gràcies a les gestions del músic i compositor Pau Casals és alliberat. Casals li proposa que el recolzi en tasques humanitàries pels refugiats republicans.

A partir de 1944, amb l'alliberament de França esdevé director polític de El Poble Català, una publicació editada a Tolosa de Llenguadoc per un grup de militants d'ERC. El 1946 se separa de la seva dona i estableix una nova relació sentimental amb Maria Serra i Clotet (1924-2006), exiliada com ell. De la relació naixeran tres fills: Andreu (Acs, 1946), periodista, i els bessons i músics Lluís (Andorra la Vella, 1951) i Gerard (Andorra la Vella, 1951). Treballa en diversos oficis: ebanista, decorador, gerent del Circ Amar... El desembre de 1948 s'instal·la definitivament a Andorra, on munta un negoci de fusteria amb l'ajut econòmic de Pau Casals. És un dels primers promotors de botigues i galeries al Principat d'Andorra. Finalment, encarrila la seva professió en el camp de les infraestructures viàries: carreteres i túnels. L'única comunicació d'Andorra amb l'exterior a l'hivern era baixar a la grisa i militaritzada ciutat de la Seu d'Urgell. Després de diversos intents aconsegueix ser el promotor de l'obertura del port d'Envalira, l'única porta per carretera amb França i el més alt d'Europa fins aleshores, el qual restava tancat a l'època més freda de l'any degut a la neu. Arran d'aquest fet, el qual va esdevenir la gran aventura professional de la seva vida, el seu prestigi com a gestor en infraestructures d'alta muntanya va anar en augment. Realitza la compra de màquines alemanyes i suïsses de llevaneus i és conegut pels andorrans com l'home de les neus.

Durant la seva estada a Andorra manté contactes amb exiliats republicans com Josep Fontbernat, Lluís Capdevila i Melcior Font, tots tres membres d'ERC. A Andorra coneixerà José María de Porcioles, alcalde de Barcelona entre 1957 i 1973 i jutge d'apel·lacions de les valls andorranes. Arran de la gran nevada de Nadal de 1962, José María de Porcioles li demana que li doni un cop de demà per tal de retirar amb les seves màquines la neu que ha quedat colgada a la ciutat de Barcelona i voltants, ja que la ciutat no en disposa. En creuar la frontera en direcció a Barcelona el detenen i és retingut a la Seu d'Urgell, sota l'acusació d'anar contra el règim de Franco i pel seu passat republicà. Seguidament l'alcalde de Barcelona i el governador civil de Barcelona en demanen l'alliberament, ja que sense ell la neu caiguda dies abans no es pot retirar. Creua la frontera amb un equip de dotze persones, quatre camions pala i dues turbines. Amb aquest material i equip humà es trasllada direcció Barcelona. És rebut a la plaça de Sant Jaume com un heroi. Les tasques d'enretirar la neu arribaran fins a l'aeroport i el Monestir de Montserrat. Un cop a Barcelona el citen a Capitania General per articles publicats a El Poble Català a l'exili. De nou intervé en Porcioles en favor seu. Un cop finalitzada la feina i davant les autoritats del moment pronúncia un discurs en català. Torna al Principat d'Andorra. No podrà tornar a Barcelona fins el 1964, després d'obtenir els permisos i amb la garantia que no seria retingut. Col·labora en la construcció del túnel de Guadarrama, a Madrid. Esdevé un dels ideòlegs i promotors del túnel del Cadí. N'és accionista i mobilitza als alcaldes de la zona per tal que impulsin la seva realització. En l'etapa de Jordi Pujol com a president de la Generalitat de Catalunya és un dels assessors en matèria d'infraestructures de comunicació. També, assessora a l'alcalde Pasqual Maragall en temes de mobilitat urbana i de neu.

El 2004 rep la Medalla d'Honor de Barcelona.

Autoria: Pau Vinyes i Roig