Mestre i activista polític

Fill de Francesc Casanovas i Cardeña i de Magdalena Pié i Magriñà.

Estudia magisteri i l’octubre de 1915 obté el títol de mestre elemental de primer ensenyament a l’Escola Normal de Tarragona. Fa de mestre nacional a Rocafort de Queralt (1915-1916); Valls (1916-1922); Bràfim (1923-1924); Rocabruna, Beget (1924-1926).

Es casa amb Dolors Michavila i Vaquer, de Castelló de la Plana, que mor el 1932 de tuberculosi. Del primer matrimoni neix un fill, Artemi (1923).

Entre el 1926 i el 1931 agafa una excedència per fer de mestre fora de l’escola nacional: a l’Ateneu Igualadí de la Classe Obrera; al Casal Montessori de Vilafranca del Penedès; a l’Ateneu de Martorell i a les escoles de l’Ajuntament de Barcelona.

A Barcelona entra en contacte amb elements de la futura Esquerra Republicana de Catalunya, contactes que reforçarà a les comarques gironines, segons relata ell mateix en l’únic document personal que s’ha localitzat de la seva autoria, una carta des de l’exili datada el 1944 dirigida al mestre barceloní Jesús Maria Bellido: «Íntim amic de Ventura Gassol, hauria pogut medrar un lloc a la Generalitat, cosa que no he sigut mai capaç de fer. Republicà d’Esquerra de sempre i un dels primers que amb més entusiasme seguírem al nostre volgut Avi i al gran màrtir Ll. Companys, he sigut un lluitador incansable d’ERC prou conegut pels amics Hilari Salvadó, Lluís Prunés, Miquel Santaló, Puig Pujades, Josep Mascort, Antoni Dot, etc». [1]

Tornant enrere, el 1931, proclamada la República reprèn la seva carrera com a mestre nacional a la Canya (1931-1935), on comença les col·laboracions a Acció Ciutadana, tant en l’etapa del setmanari a Olot com a Girona. A la Canya es casa amb Pilar Torras i Callís, de la Vall d’en Bas, amb qui tindran dos fills: Rafael i Francesc.

El 1935 és traslladat a l’escola del Port de la Selva (1935-1937). En plena Guerra Civil torna a Olot com a director del Grup Escolar Germanor (1937-1939).

El 29 de febrer de 1939 travessa la frontera i és internat al camp d’Argelers fins al maig, quan aconsegueix el reagrupament familiar amb la seva esposa, els sogres, un cunyat, dues cunyades i set nebots, que havien estat dispersats en altres camps. S’estableixen a Sant-Martin-du-Fresne. Després d’intentar infructuosament embarcar cap a una destinació americana i d’haver col·laborat amb la resistència durant l’ocupació alemanya de França, el 1944 s’estableix a Cajarc, on treballa com a obrer en la construcció de la presa hidroelèctrica. Posteriorment residirà a Sant Martí de Nogairac, Sent Juèli i Caors.

[1] Carta d’Artemi Casanovas a Jesús Maria Bellido, recollida a: Salomó MARQUÈS. «Nuevas aportaciones al estudio del exilio de los maestros republicanos». L’exili cultural de 1939. Seixanta anys després. València, 1999, tom 1, p. 635-637.

Autoria: Carles Ribera i Rustullet