Llista alfabètica
Llista alfabètica

Joan Casanelles i Ibarz

Barcelona, 25 de juny de 1904
Barcelona, 14 de juliol de 1986

Fotografia de Joan Casanelles i Ibarz

Polític i financer

Procedia d’una família benestant d’origen lleidatà, i era el fill penúltim de cinc germans. El pare, Jaume Casanelles i Feixes, que havia nascut a la ciutat de Lleida, era un comerciant de cereals a l’engròs que va consolidar la seva fortuna amb l’exportació de blat als exèrcits aliats durant la Primera Guerra Mundial. La mare, Teresa Ibarz Marco, era natural d’un poble d’Osca, a tocar de la comarca de la Llitera. Vivien al Passeig de Gràcia i estiuejaven a cavall entre el mar, a Arenys de Munt, i la muntanya, a Puigcerdà. Entre el 1916 i el 1921 cursà els estudis de batxillerat al Liceu García Goy, i amb posterioritat es va llicenciar en Dret a la Universitat de Barcelona. Durant un temps fou passant d'un dels bufets més cèlebres de Barcelona, el del republicà catalanista Joaquim Lluhí i Rissech, on s’inicià tant en l’advocacia com en la política. Per a ell aquesta fou una escola de dret, d’humanisme i de democràcia. Era conseller jurídic i membre del consell d’administració del Banc de la Propietat.

Conspirant contra la Dictadura des de l’exili parisenc

Asfixiat pel clima polític que es vivia a Catalunya durant la Dictadura de Primo de Rivera, decidí ampliar estudis a París, on s’especialitzà en Dret Internacional. En aquesta ciutat, bressol de refugiats polítics, anà a la presó de la Santé, on estava tancat el coronel Macià, juntament amb Ventura Gassol, arran dels fets de Prats de Molló. Li causà un gran impacte la seva coneixença, la d’un home elegant, patriota i idealista, com ell el definí, i n’admirà la convicció amb què defensà la seva actuació en aquests fets durant el judici que se seguí per la seva implicació. Uns fets que van donar relleu internacional a la causa de la nació catalana.

Entrà també en contacte amb els exiliats de la dictadura tant republicans i liberals espanyols —com Miguel de Unamuno o Eduardo Ortega y Gasset— com catalans en la penya a Aux Deux Magots. En aquestes tertúlies conegué Jaume Miravitlles i Enric Fontbernat, els quals havien participat en el Complot del Garraf i en els Fets de Prats de Molló. Publicà el setmanari El Fuet (1927), revista de combat nacionalista que sostenia personalment i que durà tres mesos i mig. Va ser un dels fundadors del setmanari L’Opinió, el febrer de 1928, que ell qualificà com “la tribuna on s’exaltaven les idees de llibertat, de democràcia i de justícia moral”, i que tingué certament un èxit impensable.

Formà part amb el seu grup, el de L’Opinió, del comitè revolucionari que s’havia constituït a Catalunya per donar suport al frustrat cop de Sánchez Guerra, el gener de 1929. Lluità de valent per la formació d’una intel·ligència d’esquerres que aglutinés el món sindical, l’intel·lectual i el polític, quelcom que finalment es concretà, després de llargues negociacions, en la Conferència d’Esquerres Catalanes, de la qual fou membre de la comissió organitzadora i en la qual es fundà Esquerra Republicana de Catalunya. De forma simultània, formà part —al costat de sindicalistes, militars i republicans convençuts— d’una organització secreta que lluitava per la llibertat de Catalunya en moviments de caire conspiratiu. En concret, participà en els que tingueren lloc a la part alta de Tarragona i al Priorat, fins a la proclamació del règim republicà. Efectuà gestions davant les autoritats franceses per possibilitar el retorn de Francesc Macià, que havia intentat entrar a Catalunya sense l’autorització expressa del general Berenguer.

Peça clau en la creació d’Esquerra i en la política catalana durant la Segona República

Un cop restablertes les garanties constitucionals per part de l’almirall Aznar, s’obrí el període electoral que havia de conduir a la celebració de les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931. En aquest intèrval, integrat dins del grup de L’Opinió i de les noves generacions de polítics, Casanelles defensà la creació d’un fort partit que havia de superar la vella fragmentació dels nuclis locals en la qual s’atrinxeraven els republicans històrics. Es presentà com a candidat per al districte desè de la ciutat de Barcelona (Poble Nou, Clot i Sant Martí de Provençals), fou elegit i nomenat tinent alcalde, que s’encarregà primer de governació, i més tard, de foment i de cultura. Fins el novembre de 1932, en què fou elegit diputat al Parlament de Catalunya en representació de la ciutat de Barcelona, es dedicà en cos i ànima a la gestió municipal, però també a impulsar L’Opinió, convertit ja en diari, gràcies a la seva fortuna personal, després d’haver fracassat l’intent de finançar-lo amb un pla d’accionariat popular. Gràcies a aquest sosteniment, el grup de L’Opinió pogué conservar una identitat pròpia dins d’Esquerra.

Mentor del Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra

Elegit diputat, va ser president de la Comissió d’actes del Parlament. El desembre de 1932 fou escollit president de la Comissió parlamentària d’estatut orgànic interior, i vocal de la Comissió de justícia i dret. Uns càrrecs que hagué de renunciar al cap d’un mes arran de l’expulsió del seu grup del govern català. Un abandonament forçat, causat per discrepàncies amb la direcció d’Esquerra, que va comportar la creació d’una nova força política, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, el 15 d’octubre de 1933, en la qual Casanelles estigué plenament involucrat. Les desavinences es produïren especialment amb els membres de les joventuts d’Estat Català, que eren increpades de feixistes, i per la defensa de l’independentisme, que ell mateix identificava amb “demagògia separatista”. Reaccionà iradament a l’assalt que realitzà un escamot d’Estat Català a la redacció del setmanari satíric El Be Negre.

Aquest nou partit es dedicà a fer una forta oposició al Parlament de Catalunya des d’una minoria parlamentària formada per cinc diputats. Defensà la independència del poder judicial i criticà la política financera de la Generalitat, arran de la prorrogació dels pressupostos de 1933. Es presentà com a candidat a les eleccions generals de novembre de 1933, sense que ell ni cap altre candidat del seu partit sortissin elegits. L’hivern de 1934, investit com a nou president de la Generalitat Lluís Companys, Casanelles tornà a formar part de la majoria del Parlament, atès que el seu partit ara formava part de la coalició governamental. En aquesta nova etapa, fou membre de les Comissions d’agricultura i de finances, i participà molt intensament en la redacció de la llei de creació del Tribunal de Cassació de Catalunya.

Els Fets del Sis d’Octubre i la Guerra Civil

Com a conseqüència dels Fets del Sis d’Octubre, fou empresonat en un vaixell-presó al port de Barcelona, processat i els seus béns embargats. Fou alliberat al final del 1934. Massa tard per reflotar el diari L’Opinió, però un bon moment de crear ponts de diàleg amb una Esquerra on les JEREC havien perdut influència. Lluità com a candidat de la circumscripció de Girona dins del Front d’Esquerres, que malgrat el seu escàs entusiasme aplegà els partits obrers, a les eleccions del 16 de febrer de 1936. Continuà així la seva carrera política en l’àmbit estatal, i entrà en el gabinet de Santiago Casares Quiroga, on es féu càrrec de la sotsecretaria del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió el maig de 1936, dirigit pel seu amic Joan Lluhí i Vallescà. Des d’aquesta nova responsabilitat, hagué d’afrontar la intensa conflictivitat laboral que es visqué a les portes de l’esclat de la Guerra.

En plena sublevació militar, Casanelles decidí retornar a Madrid, entre altres raons per complir la missió que li havia encomanat Companys de lliurar una documentació incautada per la policia catalana sobre la sublevació dels militars. A Calataiud fou detingut, i empresonat després a Saragossa, al costat de presos comuns. D’aquí fou traslladat a la presó de Pamplona i confinat en una cel·la de càstig durant set mesos. Fou condemnat a mort, però l’aplicació de la pena restà en suspens, al contrari dels afusellaments seguits que es produïren al seu voltant. Mentrestant, els seus companys de partit i la seva família negociaven el seu alliberament, que tingué lloc el desembre de 1936 en direcció a Irun. Allà s’assabentà que el volien bescanviar pel comte de Montseny, Josep Maria Milà i Camps. Creuà la frontera amb aquesta promesa fins que retornà a Barcelona, en oposició de la seva família, que desitjava passar-se a la zona franquista. Treballà a les ordres de Companys, no ingressà a l’exèrcit republicà; i davant la imminent derrota i a punt de tenir el seu primer fill, pujava en un avió que els havia preparat el president Companys que els portaria a París.

Un llarg exili de trenta-set anys

A París creà una empresa que fabricava uniformes militars. Pocs dies abans de l’ocupació nazi dels carrers de París, fugiren cap a Marsella, ciutat en la qual durant la tardor de 1940 fou detingut i posteriorment posat en llibertat. A bord del vaixell Alsina, i després de múltiples gestions, aconseguí emigrar cap a Buenos Aires, el gener de 1941, si bé hagué de fer parada forçosa a Dakar durant quatre mesos i recloure la seva família en un camp de concentració al sud de Casablanca. Finalment pogué arribar a Veracruz el 18 de novembre de 1941. A Mèxic promogué el Banco de la Propiedad y de la Industria Téxtil S.A. El 1961 s’establí de nou a França, a Bougival, a la banlieu oest de París. El novembre de 1970 esdevingué president de les Corts espanyoles amb el compromís ferm de mantenir-se lleial a les institucions republicanes.

El retorn a Catalunya

Disconforme amb el procés continuista que havia adoptat la transició espanyola i les limitacions de la reforma empesa per Adolfo Suárez, accedí finalment a tornar de l’exili al voltant del Nadal de 1976. Criticà l’oposició catalana en veure-la molt dividida i feble. Especialment expressà discrepàncies profundes amb Heribert Barrera, el líder d'Esquerra en aquells moments, a les portes de les eleccions generals de 15 de juny de 1977. Restablerta uns mesos més tard la Generalitat de Catalunya, amb el retorn del seu íntim amic Josep Tarradellas, treballà intensament en la Comissió Mixta de Traspassos fins a la primavera de 1980. Mentrestant era elegit senador el març de 1979 i hagué de ratificar un Estatut que considerava insuficient i fràgil, “un estatut sense autonomia”. El suport parlamentari d'Esquerra al govern de Pujol comportà el trencament amb el partit per part de tretze destacats militants, entre els quals hi havia Casanelles, el gener de 1983. De forma paral·lela a l’impuls del Casal Bonavista que presidia, acceptà figurar com a candidat independent en les llistes de PSC a les eleccions al Parlament de Catalunya de l'abril de 1984, esdevenint diputat dos anys d'aquella legislatura, fins la seva mort, el 1986.

Autoria: Gemma Rubí i Casals

Joan Casanelles i Ibarz

Bibliografia


Llibres

CULLA I CLARÀ, Joan Baptista (A cura de). Joan Casanelles i Ibarz (1904-1986). Memòries i biografia. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1991 [Gent de la Casa Gran, núm. 5].