Fill de Josep Bonastre i Escofet i d’Emília Brugal i Gibert. Visqué al carrer del Mas Adei, 60 de Terrassa. Foren tres germans: Joan, Ramon i Jaume. El 24 d’abril de 1941 es va casar amb Isabel Morera i Blanco a l'exili de Montpeller, filla de l'alcalde republicà de Terrassa Samuel Morera i Ribas. Tingueren quatre filles: Benigna (1942─2013), Emília (1950), Isabel (1952) i Carme (1957).

Treballà de tècnic tèxtil en gènere de punt en l’empresa d’Antoni Blasi i Canela del carrer Col·legi de la capital vallesana. La vinculació amb aquest sector manufacturer es mantingué en l’etapa de l’exili mexicà duent a terme diferents iniciatives fabrils i una notable expansió empresarial a partir dels anys 1950.

Es va incorporar a Esquerra Republicana el juliol de 1931 com a militant de les JEREC. Era molt amic de Miquel Almirall i Queralt i de Samuel Morera i Blanco. Se’ls coneixia com el trio BAM: Bonastre, Almirall, Morera. L’agost de 1936 s’allistà a la Columna Macià-Companys i s’integrà en la 1a Companyia, del 1r Batalló, del 2n Regiment del que es convertiria en la Divisió Macià-Companys a partir de gener de 1937.

Fou ferit en combat i també en els dies de la Retirada. Va romandre un temps a l’Hospital d’Alcanyís i aquella estada impedí que estigués al costat de Samuel Morera i Blanco en el moment de la seva mort en combat el 19 de febrer de 1937. Sembla que va exercir de comissari municipal a la Llacuna entre el novembre de 1938 i gener de 1939. Amb la derrota republicana s'exilià a França, entre 1939 i 1942, i posteriorment a Mèxic.

Treballà com a llenyataire a Sent Joan d’Ilhac a la regió d’Aquitània i després trobà feina a la ciutat de Montpeller. A la capital de l’Erau va establir la seva residència a la Ville Herbette amb la seva esposa i els seus pares polítics, Samuel Morera i Benigna Blanco. Durant un temps va treballar com a mitjaire en l’empresa tèxtil Etablissements Pierre Bluche de Montpeller.

Un certificat mèdic de 28 d’octubre de 1941 acreditava el seu contagi de tuberculosi amb la recomanació de repòs absolut i la seva total incapacitat pel servei militar en qualsevol de les possibles opcions. S’allunyava, per un temps, el perill de mobilització a càrrec dels alemanys. La seva entrada a França havia representat un cop molt dur pel destí de milers de refugiats amb tot el que representava de precarietat i indefensió.

Hores abans d’embarcar a Marsella amb destinació Mèxic va rebre la notícia que els alemanys el volien empresonar i portar-lo a un camp de concentració. El seu sogre, Samuel Morera, el va inscriure en el passatge amb el nom de Samuel Morera i Blanco. La família Morera, pares, filla i gendre, sortiren de Marsella el 14 d’abril de 1942 a bord del Maréchal Lyautey rumb a Casablanca. Després d’uns dies a la ciutat algeriana d’Orà feren estada a la ciutat marroquina fins la seva partença el dijous 30 d’abril de 1942 amb el vaixell portuguès Nyassa. El 22 de maig arribaren al port de Veracruz i pocs dies després —el 28 de maig— naixia Benigna Bonastre i Morera.

El viatge a Mèxic de les famílies Morera i Bonastre era compartit per d’altres terrassencs com va ser la família de Miquel Palet (esposa, filles i sogre) i Valentí Puigdomènech. El terrassenc Ignasi Ribera, que formà part de l’expedició del vaixell Ipanema (1939), fou un singular amfitrió dels seus compatriotes. Després de l’arribada al país americà va tenir lloc el trasllat a la capital del país amb l’arribada a l’estació de Buenavista. Els primers dies s’allotjaren en l’Hotel Excelsior. La JARE (Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles) els havia finançat el viatge i després ho va fer en l’arribada i primers temps en el país americà, inclosa l’assistència en el naixement de Benigna.

L’Orfeó Català de Mèxic, en les diferents etapes dels carrers Uruguai, Rosales i Bolívar fou el lloc d’acollida dels nombrosos exiliats catalans. Jaume Bonastre s’incorporà el mateix any de la seva arribada. Viure i sentir l’Orfeó fou la via habitual d’integració i complicitat per a molta gent. En la pràctica, per a molts exiliats, no es tractava d’altra cosa que compartir els ideals, sentiments i trobades d’Esquerra Republicana. Jaume Bonastre accedí a una de les vicepresidències del Consell Directiu el 1945. El 1950 aconseguí la nacionalitat mexicana.

Jaume Bonastre era un tècnic tèxtil qualificat. Durant uns anys va treballar a l’empresa La Perfeccionada. Era una de les empreses més importants del sector de la llenceria i la filatura. El 1953 va posar en marxa la seva pròpia empresa Bonastre y Tost, SA” que comercialitzava amb el nom de «Molforts». Els primers anys foren molt durs i l’empresa es trobava a Coquimbo a la Colònia Lindavista pertanyent a la Delegació de Gustavo Madero.

Després de la mort del dictador sovintejaren les visites a Catalunya, a la seva estimada Terrassa i a Galícia per a visitar la família. El dissabte 31 de març de 1979, Isabel Morera i Jaume Bonastre foren homenatjats en la seu de la recuperada Casa del Poble del carrer Cremat.

Autoria: Josep Puy i Juanico