Periodista i polític

Anys de joventut i formació

Va néixer al carrer de la Palma de Santa Catalina de Barcelona —actual carrer de Massanet— en el si d'una família humil. La mare, Maria Viusà, provenia d'una família d'Espolla que es va traslladar a Barcelona arrel de la fil·loxera, on treballà de sastressa. El pare, Marià Bernades i Canyelles —natural de Vilanova del Camí— era un obrer qualificat, especialista en la construcció de balances. Membre de l'Orfeó Català i lector assidu de La Renaixença, La Veu de Catalunya i El Poble Català, Marià Bernades traslladà al seu fill el pensament catalanista des de ben petit. Vicenç va ser el primer dels tres fills del matrimoni —seguit per Càndida i Adela—, rebent el nom del seu avi matern, que li feia de padrí.

De petit, degut a la feina dels pares, es passava el dia a casa els avis materns, situada al carrer Cremat Gran i Xic del barri de la Ribera. Durant aquella època, rebé classes no reglades d'un mestre de barri que ensenyava als nens que no es podien costejar els estudis oficials.

El 1903, la família es va traslladar a Besiers, on el pare havia anat a buscar feina. Allà estudià a La Salle, congregació que disposava de centres per a famílies humils on l'ensenyança —com a les escoles estatals— era de franc. Durant aquesta etapa visqué el procés de secularització del sistema educatiu francès. Així, el darrer curs que realitzà a França ja seguí els criteris d'educació laica imposats per l'Estat, si bé, bona part dels professors continuaven sent els antics germans de La Salle.

La família Bernades retornà a Barcelona el 1908, instal·lant-se al barri de Sants, molt a prop de la nova feina del pare. Precisament, feia poc que germans de La Salle de Besiers, en marxar de França per la dissolució de les ordes religioses, havien començat a treballar en una escola de la congregació situada al carrer Universitat —actual Enric Granados— de Barcelona. Bernades hi estudià un any, fins que el curs següent es traslladà a l'Escola Pia de la ronda Sant Antoni de Barcelona, un centre més adequat al poder adquisitiu de la família ja que, a diferència de la de Besiers, La Salle de Barcelona era de pagament.

En acabar el primer curs a l'Escola Pia, s'incorporà al món laboral, treballant d'administratiu en una fàbrica d'embalatges de Badalona. Aquesta feina li permeté prosseguir amb els seus estudis en una escola de nit.

 

Els primers passos com a periodista

Les inquietuds periodístiques de Bernades es manifesten des de ben jove. Pels volts de 1909, publicà el seu primer article a Metralla, setmanari catalanista radical continuador de La Tralla, suspès el 1907. Poc temps més tard, amb només quinze anys, començà a col·laborar esporàdicament com a redactor esportiu especialitzat en futbol i atletisme a El Poble Català, òrgan de la Unió Federal Nacionalista Republicana. L'any següent, el 1912, s'incorpora a la plantilla de la redacció del diari, on l'home fort era Claudi Ametlla, periodista que marcà bona part de la vida professional de Bernades.

La col·laboració amb El Poble Català quedà estroncada el 1914 arrel de la situació econòmica que viu el diari i sobretot, la crisi política que originà en el si del catalanisme republicà la signatura del Pacte de Sant Gervasi entre el Partido Republicano Radical i la Unió Federal Nacionalista Republicana per concórrer plegats a les eleccions legislatives que s'havien de celebrar a la primavera d'aquell any. En aquell moment, gràcies a Ametlla, col·laborà en l'organització d'un Congrés de Geografia Colonial i Mercantil, tasca que li va obrir les portes a treballar a les oficines de Francesc d'Assís Mas, president de la Societat de Geografia Comercial, que gestionava la representació d'importants empreses siderúrgiques del nord de l'Estat espanyol, Bèlgica i Alemanya. Els problemes econòmics que patí l'empresa derivats de l'esclat de la Primera Guerra Mundial el deixaren sense feina, fet que coincidí amb l'edat de complir el servei militar.

 

Impulsor de la premsa esportiva en català

Després de servir dos anys a Cadis, retornà a Barcelona el 1916 i començà a treballar pel banc francès Crédit Lyonnais i per a una empresa de comerç internacional. En paral·lel, reprengué la seva vocació periodística, col·laborant amb la secció d'esports de La Publicidad i participant de la fundació de les primeres mostres de premsa esportiva en llengua catalana, com per exemple el setmanari Catalunya Sportiva, el qual va assolir una important notorietat entre 1916 i 1922.

A principis de la dècada de 1920 es casà amb Enriqueta Moncunill i Puigbó.

El 1922 començà a treballar a La Publicitat, coincidint amb la compra del diari per part d'Acció Catalana, partit de recent creació al qual s'afilià. D'aquesta manera, tingué l'oportunitat de dedicar-se professionalment al periodisme i de participar de la catalanització del diari fins llavors anomenat La Publicidad. En aquest marc, impulsà el suplement esportiu La Publicitat. Edició setmanal d'esports que es publicà entre 1922 i 1924.

El 1926 començà a treballar per la delegació de Barcelona de l'agència de notícies francesa Havas, dirigida per Claudi Ametlla. En aquest mateix període, fundà i dirigí, conjuntament amb Antoni Vilà, L'Esport Català. Aquest setmanari, publicat entre 1925 i 1927, esdevingué una capçalera de referència en el si de la premsa esportiva de l'època, tant per la qualitat de les seves cròniques com per la incorporació d'extensa informació gràfica.

Finalitzada aquesta experiència periodística, va fer el salt a La Nau, diari fundat per Antoni Rovira i Virgili el 1927. Sota l'aixopluc d'aquesta capçalera, participà d'una nova iniciativa de premsa esportiva, el suplement setmanal La Nau dels Esports, creat el 1929. Aquest suplement es publicà fins el 1930, moment en que fou substituït per La Rambla, un setmanari «d'esports i actualitat», tal i com explica el seu subtítol inicial, impulsat per Josep Sunyol i que comptava amb Josep Maria Massip a la direcció política i Lluís Aymamí a l'esportiva.

 

D'Acció Catalana a regidor d'Esquerra a l'Ajuntament de Barcelona

Amb la dimissió de Miguel Primo de Rivera com a president del Govern el gener de 1930, comencen a visualitzar-se els moviments de les diferents forces republicanes que volien establir un sistema democràtic. És el cas d'Acció Catalana, que el 4 de març de 1930 publicà a La Publicitat el manifest «Acció Catalana a l'opinió», una crida a estructurar un partit de caràcter republicà, democràtic i d'obediència catalana capaç d'oposar-se al règim monàrquic i esdevenir una alternativa als plantejaments conservadors de la Lliga. Bernades es una de les moltes personalitats que signen el manifest.

Aquesta intenció fructificà en bona part al cap d'un any amb la reunificació d'Acció Catalana de Jaume Bofill i Matas i Lluís Nicolau d'Olwer amb l'escindida el 1927 Acció Republicana de Catalunya d'Antoni Rovira i Virgili. Naixia el Partit Catalanista Republicà, una formació amb vocació de majoria, però que a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931 fracassà davant l'enorme suport popular que assolí Esquerra Republicana de Catalunya. Aquest fracàs quedà palès amb el fet que el Partit Catalanista Republicà no obtingué representació a Barcelona. Bernades encapçalava la llista al districte II, que correspondria, aproximadament, als actuals barris de Montjuïc, Poble Sec i part del de Sant Antoni.

Amb la proclamació de la República, el Partit Catalanista Republicà intentà adaptar el seu projecte al de la nova Catalunya autònoma. Així, a partir del desembre de 1931, es dotà d'un seguit de comissions que tenien per objectiu clarificar el projecte polític del partit. Bernades encapçalarà l'àrea de treball d'Associacions i Premsa conjuntament amb els periodistes Carles Capdevila i Domènec Pallerola.

Malgrat això, el mapa polític català sorgit de les eleccions de 1931 i un sistema electoral poc favorable deixaven poc espai entre Esquerra i la Lliga, fet que posava en entredit el projecte del Partit Catalanista Republicà. Així, es va produint un progressiu acostament dels sectors més progressistes cap Esquerra. En aquest context, Bernades és un dels fundadors, el setembre de 1931, del Comitè Pro Institucions Francesc Layret, una iniciativa del diari La Lucha, l'Ateneu Enciclopèdic Popular i altres entitats polítiques i culturals, que tenia per objectiu recuperar la memòria de l'advocat laboralista assassinat per membres del Sindicat Lliure a la tardor de 1920. Bernades formà part dels òrgans directius del Comitè en representació de la premsa d'esquerra, esdevenint una peça clau per aconseguir el finançament necessari per poder erigir el monument a Layret que s'inaugurà a Barcelona l'abril de 1937.

Una altra mostra de l'acostament a Esquerra és l'aparició el juliol de 1932 del llibre No! Macià no ha traït: contestant unes insidies, una resposta de Bernades al Ha traït Macià? d'un Jaume Miravitlles que —quan encara militava al Bloc Obrer i Camperol— posava en qüestió la recuperació de la Generalitat en detriment de la República Catalana.

Les desavinences en el si del Partit Catalanista Republicà afloraren amb la convocatòria per a la tardor de 1932 de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, un cop aprovat l'Estatut de Núria, iniciant un debat sobre l'estratègia que havia de desenvolupar el partit. En aquest sentit, Bernades proposà en una reunió del consell directiu celebrada a Barcelona el 16 d'octubre, que el Partit Catalanista Republicà s'abstingués de participar a les eleccions per tal d'evitar que la divisió del vot del catalanisme d'esquerres afavorís una victòria de la Lliga.

El rebuig de la proposta precipità la sortida del partit de personalitats com Antoni Rovira i Virgili, Carles Pi i Sunyer o Josep Sunyol, els quals, conjuntament amb el propi Bernades, anunciaren a través d'una carta feta pública el 24 d'octubre l'entrada a Esquerra Republicana de Catalunya. Era la resposta a l'anomenada «Crida de Lleida», una invitació als catalanistes i progressistes que encara no ho haguessin fet a ingressar a Esquerra realizada per Francesc Macià des de la capital del Segrià el 14 d'octubre del mateix any.

A començaments de 1933, començà a treballar com a redactor a La Humanitat, diari fundat per Lluís Companys i que actuava de portaveu d'Esquerra Republicana de Catalunya. En aquell moment, Antoni Maria Sbert n'era el director i Lluís Aymamí, que coincidí amb Bernades a La Rambla, redactor en cap. Bernades treballà en el diari fins a l'inici de la Guerra Civil.

Amb la militància a Esquerra, l'activitat política de Bernades augmentà progressivament com mostra el fet que el març de 1933 va ser nomenat membre de la ponència que havia d'elaborar la llei de la Borsa Catalana en representació de la Generalitat, però sobretot en ser escollit regidor a l'Ajuntament de Barcelona a les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Bernades formava part de la Candidatura d'Esquerres Catalanes —coalició formada per Esquerra Republicana de Catalunya, Unió Socialista de Catalunya, el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra i Acció Catalana Republicana (formació hereva del Partit Catalanista Republicà)— que s'imposà sota el lideratge de Carles Pi i Sunyer, escollit alcalde. En l'organigrama del nou govern municipal, va ser nomenat regidor de Circulació i Policia Urbana.

El febrer de 1931, membres del Sindicat de Periodistes Esportius, del qual n'era un del socis més antics, li dedicà un sopar d'homenatge per celebrar que havia estat escollit regidor.

 

Del Sis d'Octubre de 1934 al triomf del Front d'Esquerres

A les 8 del vespre del 6 d'octubre de 1934, el president Lluís Companys va proclamar l'Estat Català dins de la República Federal Espanyola com a resposta a l'atac als valors fundacionals de la República —i en particular a l'autonomia catalana—que suposava l'entrada de la CEDA al Govern espanyol. Aquell mateix vespre, l'Ajuntament de Barcelona, reunit en sessió extraordinària, s'adherí a la proclama de la Generalitat amb els vots a favor dels representants d'Esquerra Republicana de Catalunya, el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra, Acció Catalana Republicana i Unió Socialista de Catalunya, i els contraris de la Lliga Catalana. Bernades celebrà el resultat de la votació cridant un «Visca Catalunya!» respost amb entusiasme pel públic assistent.

Tanmateix, el capità general de Catalunya, Domènec Batet, no va secundar la iniciativa de Companys i es va enfrontar als mossos d'esquadra, a la guàrdia urbana i sobretot, a la població civil que defensaven el Palau de la Generalitat i el propi Ajuntament. Cal destacar que Bernades era el responsable polític de la policia barcelonina com a regidor de Circulació i Policia Urbana, i que d'acord amb l'alcalde Pi i Sunyer, va vetllar per tal que les forces de seguretat que hi havia l'Ajuntament no dispersessin a l'Exèrcit.

A la matinada, el govern de la Generalitat es rendí i els seus dirigents, conjuntament amb regidors barcelonins que com Bernades havien donat suport a l'Estat Català, foren reclosos a diferents vaixells presó. S'iniciava així una etapa de forta repressió que derivà en la suspensió de l'autonomia i l'empresonament de més de 30.000 catalans.

Durant la seva estada al vaixell presó Ciudad de Cádiz, escriví dos llibres: Perspectives econòmiques. El moment social a la República i a Catalunya, amb pròleg de Carles Pi i Sunyer, i Estampes de l'«Uruguay»: la presó flotant, prologat per Ventura Gassol. El primer exposa el seu pensament econòmic, centrat en formes cooperatives de producció des d'una perspectiva liberal; i el segon, és un relat de la vida al buc fins que va sortir en llibertat condicional el 23 de febrer de 1935.

Recuperada la llibertat i davant l'empresonament de bona part de la cúpula d'Esquerra, esdevingué un dels principals dirigents del partit, com mostren la multitud de conferències i actes que protagonitzà en aquest període o la represa de col·laboracions en premsa, com per exemple a la revista Pamflet impulsat Jaume Aiguader, a la qual venia escrivint periòdicament des de l'agost de 1934.

A l'octubre de 1935, Esquerra el va designar membre del Grup d'Estudis i Plans Econòmics i Socials, un projecte impulsat per Pi i Sunyer que si bé formalment tenia l'objectiu d'estudiar la manera d'implementar de forma progressiva el sistema econòmic col·lectivista que preveien els Principis Bàsics del partit, en el fons pretenia reorganitzar Esquerra davant les conseqüències de Sis d'Octubre.

Aquest projecte s'abandonà amb la victòria del Front d'Esquerres a les eleccions legislatives del 16 de febrer de 1936 amb el lema «Per la República, l'Estatut de Catalunya i la llibertat dels presos». L'endemà, sense esperar cap decret oficial, Carles Pi i Sunyer es dirigí a l'Ajuntament per tal de posar fi al govern gestor i recuperar l'alcaldia. Allà l'esperava Bernades amb la resta de regidors del govern municipal de 1934. Tots junts, sortiren al balcó de l'Ajuntament per celebrar amb el poble la recuperació de la legitimitat democràtica a les institucions.

 

Regidor d'Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona durant la Guerra Civil

Amb la restitució dels ajuntaments electes, tornà a assumir la regidoria de Circulació i Policia Urbana, reprenent vells conflictes com el dels concursos per a la concessió a empreses dels diferents serveis de transport. D'aquesta manera, impulsà la creació d'un Comitè Municipal de Transports Urbans per municipalitzar el servei de tramvies, autobusos i metros. La meitat del comitè havia d'estar format per les diferents empreses que venien operant fins el moment, i l'altra meitat per una representació de l'Ajuntament. Malauradament, aquest projecte, considerat el primer intent seriós per posar ordre al transport urbà de Barcelona, quedà estroncat per la Guerra Civil.

Durant l'aixecament militar a Barcelona del 19 de juliol de 1936, estava al capdavant de la Guàrdia Urbana com a regidor de Circulació i Policia Urbana. Aquest cos col·laborà activament amb els Mossos d'Esquadra per tal de sufocar l'alçament militar. De fet, el propi Bernades acompanyà a Enric Pérez Farràs —cap dels Mossos d'Esquadra— en la preparació feta des de la plaça d'Antonio López de la presa de l'edifici de la Capitania General de Catalunya, la qual comporta la detenció del general Manuel Goded —líder dels sublevats a Barcelona.

Al llarg del conflicte, l'activitat de Bernades se centrà sobretot, en l'àmbit econòmic. Així, a principis d'agost de 1936, va ser nomenat vocal del primer Consell d'Economia de Catalunya en representació d'Esquerra. L'objectiu del Consell, amb representació de totes les forces polítiques i sindicals fidels a la República, era regular el nou sistema econòmic de col·lectivitzacions implementat a partir de l'inici de la Guerra Civil.

El setembre de 1936, accedí a la regidoria d'Hisenda, càrrec que ocupà fins l'abril de 1938, moment en què fou substituït per Domènec Pla i Blanc. El reglament de l'Ajuntament de Barcelona considerava la regidoria d'Hisenda com la més important, de tal manera que, en absència o malaltia de l'alcalde, el titular d'aquesta l'havia de substituir en les seves funcions. Malgrat això, renuncià a aquesta prerrogativa, cedint-la al regidor de Governació, Hilari Salvadó.

La política econòmica de Bernades durant l'any i mig que va estar al capdavant de la finances municipals va venir molt condicionada per la caiguda d'ingressos i l'augment de les despeses derivades de les pròpies conseqüències de la Guerra Civil. Per evitar la fallida de la hisenda municipal —i malgrat les ajudes facilitades per la Generalitat—, impulsà un augment dels arbitris i impostos sobre activitats i béns de consum considerats de luxe o superflus en el context de guerra —espectacles, cafès, bars i restaurants... En paral·lel, també desenvolupà una important tasca en la municipalització dels serveis per tal de millorar-ne la gestió i reduir les despeses de l'Ajuntament. Finalment, cal destacar el projecte de municipalització de l'habitatge, presentat a la tardor de 1936, a través del qual l'Ajuntament aconseguí augmentar considerablement els seus ingressos.

El juliol de 1937, Pi i Sunyer és nomenat conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya sent substituït a l'alcaldia de Barcelona per Hilari Salvadó. En el nou govern municipal, mantingué la regidoria d'Hisenda. El més destacat d'aquesta etapa és la posada en circulació de bitllets de pesseta i cinquanta cèntims d'acord amb les disposicions de la Generalitat de gener de 1937. Aquest paper moneda, de valor provisional i només vàlid a la ciutat de Barcelona, estava signat per Salvadó i el propi Bernades com a alcalde i regidor d'Hisenda respectivament.

El pas de Bernades per la regidoria d'Hisenda de l'Ajuntament de Barcelona queda recollit en el seu llibre, publicat el 1938, Les Finances municipals: en 18 mesos de guerra. 19 juliol 1936-31 desembre 1937.

Bernades també desenvolupà un important paper en si d'Esquerra Republicana de Catalunya com mostra el fet que fou un dels oradors de l'acte de celebració del 6è aniversari de la fundació del partit, celebrat el març de 1937. Aquest compromís amb el partit el portà a ser designat membre del Directori polític d'Esquerra —principal òrgan de direcció política del partit—conjuntament amb Martí Barrera, Manuel Galés, Carles Pi i Sunyer, Miquel Santaló, Joan Sauret, Antoni Maria Sbert i Josep Tarradellas l'agost de 1937. En formà part fins a finals de febrer de 1938, moment en que s'escollí un nou Directori sota la Secretaria General de Josep Tarradellas.

D'altra banda, a principis de juliol de 1937, morí la seva esposa després d'una llarga malaltia que l'havia tinguda enllitada els tres darrers anys. El matrimoni havia tingut una filla que havia mort essent un infant. Al funeral d'Enriquera Moncunill hi assistiren, entre d'altres personalitats, Hilari Salvadó, alcalde de Barcelona i els consellers de la Generalitat Josep Tarradellas, Carles Pi i Sunyer, Antoni Maria Sbert i Pere Bosch i Gimpera.

 

Exili a Cuba

El març de 1938, Bernades, acompanyat d'Encarnació Miquel, escriptora i propagandista d'Esquerra, emprengué el camí de l'exili convençut que la República no pot guanyar la Guerra. En un primer moment resideiren a París, on Bernades volia conèixer el llegat de l'Exposició Universal de 1937.

El 1939 Bernades i Miquel es traslladaren a Cuba, instal·lant-se a l'Havana. Allà contragueren matrimoni i nasqué, el 1940, el seu primer i únic fill, Jordi.

A Cuba, va crear una distribuïdora cinematogràfica, Exclusivas Ultra Films, la qual es transformà el 1945 en Distribuidora Bernades S.A. L'activitat cinematogràfica era un sector en auge a la Cuba de la dècada de 1940, fet que contribuí a l'èxit de l'empresa.

En paral·lel, reprengué les seves activitats periodistes col·laborant amb la premsa local, com els diaris Hoy i Mañana, i en publicacions de l'exili com Per Catalunya, Ressorgiment, Quaderns d'Estudis Polítics, Econòmics i Socials i La Nova Catalunya, revista que dirigí entre 1942 i 1943.

Va formar part de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) sent l'encarregat de gestionar els fons econòmics de l'entitat a l'exili cubà. El 1948 va ser un dels impulsors del Patronat Català de Defensa de les Víctimes del Franquisme. Alhora fou un membre destacat del Centre Català de l'Havana, com mostra la multitud de conferències i discursos que hi pronuncià. Cal destacar la relació que cultivà amb altres exiliats com Anna Maria Murià i el pintor Joan Junyer.

En els Jocs Florals de la llengua catalana celebrats a l'Havana el 1944 rebré un premi extraordinari per l'assaig Catalanitat de Ramon Pintó, personatge que participà en el moviment independentista cubà de les darreries del segle XIX. Aquesta obra és l'embrió del llibre Ramón Pintó: una conspiració a la Cuba colonial, publicat el 1975.

 

Darrers anys a Barcelona

El 1957 retornà a Barcelona. Arrel de la repressió franquista, com molts altres companys de professió, va haver d'exercir sense carnet de periodista i sovint, amagant-se rere un pseudònim. En aquest sentit, les seves col·laboracions a El Noticiero Universal anaven signades amb el nom de «Galindo» i a Tele/Estel amb el de «Jordi Barceló». Més tard, també col·laborà amb Hoja del Lunes i en català a Mundo Diario i Avui.

Durant aquesta etapa, fou soci de l'Ateneu Barcelonès i de l'Associació de Premsa.

Fruit de la migradesa de recursos que aportaven les seves col·laboracions en premsa, treballà de comptable per una empresa barcelonina que depenia del grup panameny Cubiertas y Tejados. Posteriorment, passà a treballar, fins a la seva mort, per una empresa de remolcadors del port de Barcelona.

A la tardor de 1976, als vuitanta anys, morí d'una aturada cardio-resporatòria i una hemorràgia digestiva a l'Hospital de Sant Pau de Barcelona.

Autoria: Arnau Albert i Generó

Llibres

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. No! Macià no ha traït: contestant unes insídies. Barcelona: Impremta Romana, 1932.

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. Estampes de l'«Uruguay»: la presó flotant. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1935.

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. Perspectives econòmiques. El moment social a la República i a Catalunya. Barcelona: Llibreria Catalònia, 1935.

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. Les finances municipals en 18 mesos de guerra: 19 juliol 1936 - 31 desembre 1937. Barcelona: Ajuntament, 1938.

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. Catalanitat de Ramon Pintó. L'Havana: La Nova Catalunya, 1943.

---

BERNADES I VIUSÀ, Vicenç. Ramon Pintó: una conspiració a la Cuba colonial. Barcelona: Paraula Viva, 1975.