Químic i polític

1917-1935. El fill de Martí Barrera

Fill de Martí Barrera i Maresma i de Purificació Costa i Lloret. El matrimoni tingué dues filles més: Angelina (1924-2013) i Rosa Maria (1932).

El pare, Martí Barrera, fou un destacat sindicalista de la CNT, amic de Francesc Layret, Lluís Companys i Salvador Seguí, amb qui també compartí els ideals polítics del republicanisme catalanista, pels quals patí al llarg de la seva vida més d'una vintena de detencions i empresonaments.

Militant de primera hora d'Esquerra Republicana de Catalunya, Martí Barrera en fou un dels seus dirigents més rellevants, arribant a esdevenir secretari general.

En l'àmbit institucional Martí Barrera fou, amb Esquerra, diputat al Parlament de Catalunya i posteriorment conseller de Treball de la Generalitat a les ordres primer del president Macià i després del president Companys.

El seu fill, Heribert, n'admirà sempre la seva integritat, honestedat i amor al país, i el va prendre com a exemple al llarg de tota la seva vida.

 

1935-1939. Militància juvenil: FNEC i JEREC

Començà, el 1934, estudis de Química a la Universitat de Barcelona, on inicià també el seu compromís catalanista, a través del Bloc Escolar Nacionalista i la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya.

El 1935 feu el pas al compromís polític, fent-se militant d'ERC i de les Joventuts d'Esquerra Republicana - Estat Català.

El 1936, amb l'esclat de la Guerra Civil, entrà a treballar al laboratori d'una fàbrica de les indústries de guerra. I alhora esdevingué membre del Comitè Executiu de la FNEC.

A finals de 1937 s'allistà com a voluntari a l'Exèrcit Republicà, lluitant com a soldat d'artilleria als fronts d'Aragó i del Segre. L'octubre de 1938 es preparà per ser oficial a l'Escola de Guerra, un curs que no va poder acabar pel desenllaç imminent del conflicte.

Barrera, arrel del paper del PSUC durant la Guerra Civil, fou per sempre més molt crític amb el comunisme.

 

1939-1952. Exili i formació

El 8 de febrer de 1939, a la fi de la Guerra Civil, s'exilià a França creuant la frontera a peu des de Maçanet de Cabrenys fins Ceret, com un soldat més del derrotat Exèrcit Republicà.

Fou reclòs al camp de concentració d'Argelers, però en sortí aviat. Es reuní amb la seva família i s'instal·laren primer a Narbona i finalment a la Residència dels Intel·lectuals Catalans de Montpeller on conegué i es formà amb destacadíssims intel·lectuals i polítics exiliats: Pompeu Fabra, Carles Riba, Francesc Pujols, Antoni Rovira i Virgili, Humbert Torres, Joan Sauret...

A Montpeller, en poc temps, acabà la carrera de Química, es diplomà com a enginyer químic i es llicencià en Matemàtiques.

Paral·lelament participà en la resistència contra els nazis col·laborant amb la xarxa Louis Brun. I a partir de 1944, amb França alliberada, s'involucrà activament en la política de l'exili, a Esquerra, les JEREC i la FNEC de la qual n'esdevingué, el 1946, secretari general i la representà al polèmic Congrés de la Unió Mundial d'Estudiants a Praga.

El 1948, mentre ja treballava a l'Institut Químic de Montpeller, completà la seva formació acadèmica doctorant-se en Ciències Físiques a la Sorbona de París.

L'any següent, el 1949, es casà amb Renée Mestrallet.

 

1939-1980. Vocació científica

Més enllà del compromís polític, forçat per les circumstàncies històriques que li toca viure, per Barrera la seva veritable vocació fou sens dubte la ciència.

El 1945 inicià la seva activitat acadèmica com a professor universitari d'Electroquímica a la Facultat de Ciències de Montpeller. A partir de 1946 fou agregat de recerques del prestigiós Centre National de la Recherche Scientifique de França.

El 1952 retornà a Catalunya. Rebutjà exercir de professor a la Universitat de Barcelona perquè es negà a signar els obligats Principios Fundamentales del Movimiento i entra a treballar al laboratori d'una fàbrica de preparats químics.

El 1959 rebé una beca d'estudis postdoctorals i durant un any estudià i investigà a la University of New Hampshire. El 1969 feu una segona estada als Estats Units, aquest cop desenvolupant un projecte d'una enginyeria americana.

Finalment, el 1970, va poder reprendre la seva activitat acadèmica esdevenint catedràtic contractat de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona, fins a la seva jubilació el 1984.

Fou president de la Secció de Ciències de l'Institut d'Estudis Catalans, i de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques, i director de la Secció de Ciències Químiques de la Gran Enciclopèdia Catalana.

I no descuidà el contacte internacional sent membre d'institucions científiques estrangeres, com la Societé Française de Chimie i l'American Chemical Society.

 

1952-1976. Esquerra a la clandestinitat

La repressió policial franquista feu estralls. Les detencions de 1946 i 1947 deixaren molt malmesa la direcció d'Esquerra a l'interior, articulada durant anys al voltant de Miquel Ferrer, Manuel Juliachs, Pere Puig, Pau Ris, Joan Rodríguez, Jaume Serra i Josep Subirats. El 1952 Barrera tornà a Catalunya i assumí el lideratge d'Esquerra a la clandestinitat.

Foren temps molt difícils, en els que Esquerra aglutinà forces i participà a totes les iniciatives i plataformes unitàries de l'oposició democràtica catalana de l'interior contra el Franquisme: Consell Nacional de la Democràcia Catalana, Consell de Forces Democràtiques de Catalunya, Assemblea de Catalunya, Consell de Forces Polítiques de Catalunya...

El 1960 es creà el Club d'Amics de la UNESCO de Barcelona, entitat de la resistència cultural que Barrera presidí (1973-1977).

El 1966 començà una nova etapa que posà al dia l'entesa de l'època republicana entre Esquerra i la Unió Socialista de Catalunya. Heribert Barrera i Víctor Hurtado participaren, en nom d'ERC, en la fundació del Secretariat d'Orientació de la Democràcia Social Catalana, una primerenca plataforma impulsada pel seu amic Josep Pallach per tal d'aglutinar la socialdemocràcia catalana.

El 1974 l'aposta s'actualitzà amb la fundació del Reagrupament Socialista i Democràtic de Catalunya, que en el seu 2n Congrés, celebrat el gener de 1976, escull una presidència col·legiada formada per Josep Pallach, Heribert Barrera i Josep Verde i Aldea.

Malgrat la coincidència ideològica i programàtica, les estratègies són distintes: Pallach volia crear un únic partit socialista català que tingués l'aval de la Internacional Socialista. Barrera i la militància d'Esquerra no volien dissoldre més de quatre dècades d'història i tot el llegat republicà i es reivindicaven com la versió autòctona de la socialdemocràcia. La separació arribà el maig de 1976. Esquerra reprengué el seu camí en solitari i el RSDC es transformà en partit: el PSC-Reagrupament.

 

1976-1980. Esquerra a la Transició

Mort Franco, Esquerra celebrà el juliol de 1976 a Barcelona, en un clima de semiclandestinitat tolerada, el seu primer Congrés a l'interior on Barrera fou escollit nou secretari general, substituint Joan Sauret.

A les eleccions a Corts Constituents de 1977 Esquerra encara no havia estat legalitzada per ser republicana, i eludí el problema anant en coalició amb el maoista Partit del Treball, assolint un escó per Heribert Barrera.

El 1978 en la discussió de la Constitució espanyola, Esquerra fou l'únic partit català que defensà els principis republicans i el dret a l'autodeterminació, raó per la qual en el referèndum de ratificació optà per l'abstenció.

L'octubre de 1977 tornà el president Tarradellas i es restaurà la Generalitat. El 1979 es redactà l'Estatut de Sau, fixant un autogovern més administratiu que polític. Esquerra s'hi mostra molt crítica però en el referèndum per a la seva aprovació, demana el sí, ja que l'alternativa era romandre sense autonomia.

 

1980-1987. President del Parlament

Els canvis socioculturals i sociopolítics van convertir Esquerra, el partit hegemònic de la Catalunya republicana, en la cinquena força parlamentària de la Transició.

Però encara conservava prou suport com per esdevenir peça clau a les primeres eleccions autonòmiques de 1980. Gràcies al recolzament d'Esquerra al Govern Pujol, Barrera esdevingué el primer president del Parlament recuperat.

Un programa polític sense actualitzar, una militancia envellida i el suport a CiU van anar laminant Esquerra al llarg de la dècada, arribant el 1986 a perdre la presència al Congrés dels Diputats. Barrera renuncià a la secretaria general i deixà pas a una nova generació.

El 1987 s'escollí Joan Hortalà com a nou secretari general i es produí la Crida Nacional a Esquerra que, encapçalada per Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira, inicià un procés d'aggiornamento i rejoveniment del partit fins convertir-lo en la casa comuna de l'esquerra independentista.

 

1987-1995. Eurodiputat

Arribat als 70 anys d'edat Barrera encetà una última etapa política. Fou el candidat d'Esquerra a les eleccions europees de 1987 i 1989, les dues primeres celebrades a l'Estat espanyol.

En ambdues convocatòries, Esquerra formà la coalició electoral «Per l'Europa de les Nacions» conjuntament amb Eusko Alkartasuna i el Partido Nacionalista Galego, obtenint un escó en els dos comicis.

Barrera ocupà un seient al Parlament Europeu entre 1991 i la fi de la legislatura, el 1994. Feu les seves intervencions parlamentàries en anglès, -davant la impossibilitat de fer-les en català-, per tal de protestar per la manca de reconeixement de la nostra llengua a nivell europeu per culpa del nul interès del govern espanyol.

Són anys d'intensa activitat internacional en els que contribuí a impulsar des del grup parlamentari Arc Iris del Parlament Europeu, l'Aliança Lliure Europea, la internacional de partits de nacions sense Estat de la qual Esquerra en forma part.

Durant aquesta darrera etapa de responsabilitats polítiques també fou president d'Esquerra, entre 1993 i 1995.

 

1995-2011. Una trajectòria reconeguda

Finalment retirat de la vida política de primera línia, Barrera continuà actiu en la seva vessant cívica i vocacional.

Des d'un punt de vista científic seguí col·laborant amb el Consell Interdepartamental de Recerca i Innovació Tecnològica. I en la vessant cívica fou president de l'Ateneu Barcelonès (1989-1997) i president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya (1997-2003).

En aquesta última etapa de la seva vida es casà per segona vegada, aquest cop amb Misericòrdia Pellicer.

Foren anys d'homenatges a la seva llarga trajectòria. El 2000 rebé la Medalla d'Honor del Parlament de Catalunya. I el març de 2011, en el marc de la commemoració dels 80 anys de la fundació del partit de Macià i Companys rebé la insígnia de platí d'Esquerra Republicana de Catalunya, com a símbol dels seus 75 anys de militància ininterrompuda a l'organització.

Morí a la seva Barcelona natal, amb el reconeixement institucional i cívic que esqueia a una trajectòria de servei al país com la seva, rebent a títol pòstum un darrer guardó: la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya.

Autoria: Josep Vall i Segura