Pèrit mecànic, comerciant, industrial i polític

Fill de Pere Balart i de Teresa Armengol, va ser un reconegut industrial metal·lúrgic, inventor i polític. Feu els primers estudis a l'Escola Pia de Sabadell i posteriorment a l’Escola Industrial d’Arts i Oficis. Es va casar amb Apolonia Mariné i Huguet, i no tingueren fills.

La seva indústria, Tallers Balart, creada el 1906, s’establí, un cop consolidada, al carrer de Batllevell, bastí dues grans naus industrials i les oficines; els anteriors tallers havien funcionat als carrers del Jardí, 37, i Bofí, 20-26. S’especialitzà en els motors elèctrics i les instal·lacions electro-industrials, i finalment va excel·lir en la construcció de maquinària per a obradors i forns de pa i pastisseria, de la qual en fou un gran innovador. El 1911, quan formava part de la societat Balart i Saus, havia patentat una pastera per a forners que fou distribuïda amb molt d’èxit per tot Catalunya i per moltes regions espanyoles: fou la popular amassadora «La Econòmica». La societat Balart i Saus es va desfer el 1923 i cadascú va anar pel seu compte.  Entre 1920 i 1927 l’empresa de Joan Balart tingué una vintena de treballadors, i era una de les metal·lúrgiques de la ciutat de rellevància mitjana. Durant la dècada del 1930 havia treballat també en la fabricació de molins, de diferents sistemes. Amb l’esclat de la Guerra Civil l’empresa va patir alguns danys, valorats en més de 500.000 pessetes, i finalment va ser col·lectivitzada (a finals del 1936) i es dedicà a la fabricació d’armament i munició, amb l’acord del propietari de l’empresa, que continuà formant part del Consell d’Empresa. Passada la guerra i un cop superats els primers anys de recessió, l’empresa reflotà i dels 25 treballadors que tenia el 1940 en passà a tenir 84 el 1958, posicionant-se altra vegada entre les més importants de la ciutat quant al nombre de personal, de maquinària i de patents aprovades; fins i tot acabarà exportant maquinària fora de l’Estat espanyol, principalment a Amèrica del sud i Centreamèrica. L’empresa va fer fallida més endavant, en el context de la crisi de mitjan dels anys 1970.

El 1905, amb vint-i-tres anys, fou elegit regidor de l’Ajuntament de Sabadell per la Unió Republicana. Un any més tard, formà part de la junta directiva com a vocal del Centre Lírich-Dramàtich, una entitat no classista i plural ideològicament que tenia com a objectiu ser la primera associació de progrés moral i intel·lectual de la ciutat. A finals del 1925 formà part del consell directiu de l’Associació d’Obrers i Empleats Municipals de Sabadell com a bibliotecari.

A les eleccions del 12 d’abril de 1931 va sortir escollit conseller regidor de Sabadell pel Casal Català Republicà, adherit a ERC. Sota l’alcaldia de Salvador Ribé va ser escollit 3r tinent d’alcalde. El 1932 fou elegit també diputat d'ERC al Parlament de Catalunya per Barcelona-circumscripció. Formà part de la Comissió permanent de Pressupostos i de la Comissió d’Actes.

Políticament, durant la guerra fou un home proper a Josep Tarradellas. Com a diputat al Parlament va acompanyar al president Lluís Companys durant la visita que feu el 16 de març de 1937 a Sabadell, rebut per part del consistori municipal encapçalat per l’alcalde Josep Moix. A finals de juny del 1937 fou un dels integrants, com a membre de la Generalitat, de la Delegació de Catalunya de la Subsecretaria d’Armament i Municions, creada pel Ministre de Defensa, Indalecio Prieto. Uns mesos més tard, a l’octubre, va ser nomenat representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra, creada a Catalunya per decret del Ministeri de Defensa Nacional, exercint les funcions de vicepresident.

Amb la derrota republicana, el 1939 s’exilià a Montpeller —residia a la localitat de Cournonterral, a la Villa André—, i rebia ajut de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE) per la seva condició d’exdiputat del Parlament de Catalunya. Posteriorment s’exilià a Mèxic: juntament amb la seva muller van embarcar al vaixell Quanza amb sortida des de Casablanca, el 30 d’octubre de 1941 i arribaren al port de Veracruz el 18 de novembre. Aleshores tenia seixanta-cinc anys. A Mèxic va treballar dins del seu sector professional i donà suport als «nens de Morelia». Es va continuar mostrant favorable a les posicions tarradellistes, defensant la vigència de la legalitat republicana i l’Estatut del 1932. Al mateix temps, també es va mostrar crític amb algunes accions del republicanisme espanyol, com la Junta Española de Liberación, constituïda el novembre del 1943. Uns mesos abans, el febrer del 1942, li havia estat concedit un socors extraordinari de 300 pesos per la JARE, per haver estat vicepresident i representant de la Generalitat a la Comissió d’Indústries de Guerra. Anys més tard, a principis dels anys 1950, va retornar a Catalunya, i va treballar com a president del consell d’administració de Talleres Balart, SA.

Actualment un carrer amb el seu nom, al barri de Can Puiggener, recorda la seva figura a la seva ciutat natal.

Autoria: Josep Sancho i Sancho / Tona Majó i Ortín

Llibres

---

Diccionari dels catalans d'Amèrica. Contribució a un inventari biogràfic, toponímic i temàtic. Barcelona: Curial, 1992.

---

MURIÁ, José María (coord.), BRU TOMÁS, José, MURIÀ i ROMANÍ, Josep M. Diccionario de los catalanes de México. México: El Colegio de Jalisco, 1996.