Fill d’Antoni Armengol i Trullàs i d’Esperança Ballbè i Mach. Va ser el segon de quatre germans: Antoni, Domènec, Marc i Josep. En Marc fou un important musicòleg a la ciutat de Terrassa i també en el temps d’exili al departament de l’Aude on va dirigir la coral Deodat de Severac. Josep era el petit i es convertí en un famós escultor. L’epidèmia de grip de 1918 se’l va endur als 27 anys.

Domènec Armengol es va casar amb Adima Cot Ribas (1905) i foren els pares de l’Antoni i l’Esperança. Josep Julià i Bruguera, cunyat de l’Antoni va ser un dels terrassencs més joves (24 anys) mort en el camp de Gusen després de ser deportat pels alemanys. Domènec i Adima visqueren durant molts anys en el carrer de Sant Domènec. En la seva primera feina treballà a cal Argemí com a teixidor, empresa situada en el que avui coneixem com el carrer García Humet.

Espiritisme

En la seva adolescència va tenir els primers contactes amb el món espiritista i va ser un fervent lector de revistes especialitzades de l'àmbit. Després de la mort de Miquel Vives, referent capdal del món espírita a Terrassa i arreu, s’involucrà d’allò més i va presidir la Fraternitat Humana (1872) entre 1906 i 1915. Armengol impartí conferències per tot Catalunya i publicà interessants articles a La Voz de la Verdad, Luz y Unión, Nueva Era i La Luz del Porvenir. El seu primer escrit, el 1909 a Luz y Unión, va ser amb motiu del desencarnament d’Amalia Domingo Soler.

L’etapa com a president de la Fraternitat estigué revestida de nombroses iniciatives però sempre amb la imperiosa necessitat de combinar-les amb la professió de comerciant i de diversos negocis, inclòs algun important contratemps. Amb el pas dels anys consolidà els coneixements de sastreria. A la Fraternitat va dur a terme el projecte d’una Escola Orfeònica sota la direcció de Marc Armengol. La sensibilitat musical d’en Domènec va trobar una idònia correspondència en la professionalitat del seu germà. Aquest va dur a terme al llarg del temps nombroses iniciatives en el cant coral i orquestral dins i fora de la ciutat.

Compromís polític i solidari

El temps de la Segona República esdevingué un període de complicitat i dedicació dins la política local d’esquerres. En les eleccions municipals d’abril de 1931 formà part de la candidatura del Bloc Republicà Catalanista on Avel·lí Estrenjer del Centre Catalanista Republicà fou escollit el primer batlle del nou període polític a la ciutat de Terrassa. Des del primer moment palesà la bona entesa i col·laboració amb Samuel Morera, que es mantingué al llarg dels anys, incloses les adversitats de la guerra i la dissort d’un exili que els va distanciar irremeiablement en l’espai però no pas en l’amistat i els sentiments més profunds. Formà part del cercle de confiança i estreta col·laboració integrat per Josep Petchamé, Valentí Puigdomènech i Miquel Palet. Miquel se’n distancià amb el pas del temps fins la ruptura amb Esquerra a partir de finals de 1937.

Morera fou el tercer alcalde del temps republicà i Armengol ocupà la cartera de Finances per accedir posteriorment a la conselleria d’Assistència Social després de les eleccions municipals del 14 de gener de 1934. Armengol esdevingué un polític convençut i d’inesgotable dedicació al servei del progrés i de la justícia social de la seva estimada ciutat. En tasques directives a la Fraternitat Republicana o en la gestió municipal, dins el món assistencial, palesà sempre un notable esperit de col·laboració i generositat. Formà part de la Junta Administradora de l’Hospital.

Els resultats electorals del 16 de febrer de 1936 restabliren en el seu lloc els alcaldes i consellers que no estaven condemnats o suspesos de les seves funcions. Domènec Armengol esdevingué alcalde accidental entre el 17 i el 26 de febrer. La Llei d’Amnistia del 21 de febrer alliberà els empresonats que complien sentència condemnatòria pels Fets d’Octubre de 1934. El ple de l’Ajuntament de Terrassa, en sessió extraordinària del dimecres 26 de febrer, reposà en els seus càrrecs Samuel Morera, Valentí Puigdomènech i Josep Petchamé.

Armengol va ser l’home del Segell Pro-Infància a Terrassa i de la posada en marxa de la Guarderia per a Criançons del carrer del Pla de l’Ametllera. Era el gran projecte social de la Generalitat conjuntament amb el de Sant Andreu del Palomar i Arenys de Mar. Es va inaugurar el 12 abril de 1936 dins els actes de celebració a Terrassa del cinquè aniversari de la proclamació de la República. En l’àmbit assistencial maldà per aconseguir millors condicions i reconeixement a la gent gran. Els homenatges a la vellesa tingueren un especial ressò i esdevingueren un significatiu precedent. Els infants i els vells li mereixien una especial dedicació.

A partir de juliol de 1937 li fou assignada la regidoria de Cultura i Propaganda. En aquelles dates fou nomenat Habilitat dels Mestres de la Generalitat al Vallès Occidental en substitució de Miquel Palet.  Armengol no baixà, ans al contrari, el seu ritme intens en relació a les nombroses tasques municipals assignades. Les seves responsabilitats el portaren a moure’s per diferents conselleries del Govern de la Generalitat.

El nombre de carpetes era prou abundant: nòmina dels mestres, atenció especial de nens sord-muts, nomenaments de professors, calendari escolar, horaris docents, lloguers d’habitatges dels mestres, habilitació d’escoles, beques d’estudiants, escoles de Rubí, visites al conseller de Cultura Carles Pi i Sunyer, Guarderia del Pla de l’Ametllera, Segell Pro-Infància, Banda de música i reglament, expedients i demandes dels mestres, Escola de Comerç, Escola Economia Domèstica, Escola d’Adults, Comissió de Govern de l’Ajuntament (reunida sempre de nit fins la matinada) o la conservació i destí del patrimoni de la Casa Salvans. Estava situada al costat de la Barata (Matadepera) i va ser la residència del president de la República Manuel Azaña durant la Guerra Civil. La presidència del comitè Pro-Abric del Combatent esdevingué el darrer càrrec que ostentà.

El desembre de 1937 visqué ben de la vora la crisi municipal que portà a la dimissió de Samuel Morera i la seva gent de confiança —Armengol inclòs— per les greus acusacions en el compliment de les seves funcions com a batlle. El cenetista Enric Aldave inicià el període dels alcaldes de procedència sindical. Alhora Esquerra Republicana patí una profunda crisi amb una escissió considerable a càrrec d’un centenar llarg de militants que fundaren el Casal d’Esquerra Republicana de Terrassa.

Retirada i exili

El 21 de gener de 1939 s’accentuaren les corrues de gent, locals o foranies, camí de l’exili per tota mena de viaranys i carreteres d’entrada i sortida de Terrassa. El dia 24, Domènec Armengol marxà de matinada amb la família i amics –Morera, Petchamé...- damunt un camió camí d’Olot. El dia 28, a trenc d’alba, i des de Camprodon, la família Armengol iniciaria el camí, enmig d’un accidentat terreny, totalment nevat i amb un fred intens, cap a Prats de Molló on hi arribà a primera hora de la tarda. Un terrible calvari només havia fet que començar.

Armengol i Morera se’ls retornà a Espanya i creuaran novament la frontera cap a França el 6 de febrer. Domènec Armengol va fer estada en cinc camps de concentració entre primers de febrer i finals d’abril: Prats de Molló, els Haras, el Voló, Sant Cebrià i Bram. La família Armengol s’instal·là, des de meitats de maig de 1939, a la localitat de Castellnou d’Arri, al departament de l’Aude. Hi varen ser fins 1948. El domicili de la plaça Gambetta es convertí en centre de pelegrinació, acollida i estada de nombrosos terrassencs que anaven i venien per territori francès.

Armengol esdevingué un fantàstic amfitrió pels vells coneguts que el visitaren. Sovintejaren els emotius encontres, les perllongades converses amb els amics i companys de la Casa del Poble i els concerts del nen Albert Armengol, net i precoç pianista, que embadalia a tots els qui l’escoltaven. Domènec fou vocal i després vicepresident del comitè d’ERC a Carcassona. 

Un munt de records i meravellosos moments viscuts no aconseguiren apaivagar mai la terrible afectació soferta davant la sentència promulgada pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques: «pérdida total de bienes, inhabilitación absoluta perpetua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional» (1941). Armengol no va entendre ni admetre mai aquella condemna. Li va provocar un perllongat i profund abatiment. La seva bonesa i solidaritat eren conegudes per a propis i estranys.

El 3 de juliol de 1948 —Festa Major de Terrassa— trepitjà de nou la seva estimada i enyorada ciutat. En arribar, constatà com una coneguda família havia requisat el negoci del carrer de Sant Pere. La dimensió de la sotragada fou immensa però calia aixecar-se de nou com havia fet tantes vegades al llarg de la seva vida.

Autoria: Josep Puy i Juanico