Amadeu Aragay i Daví
Sabadell,
6 de desembre de 1886
Ciutat de Mèxic,
11 d'octubre de 1965
A la seva joventut va estudiar a l'Escola Pia de Sabadell i a l'Institut General i Tècnic de Barcelona. Treballà a l'Hostal Sant Antoni que tenien els seus pares al carrer de Sant Joan, però aviat les inquietuds polítiques l'allunyaren del negoci familiar. Va ser un destacat jugador de futbol del Centre d’Esports i formava part de l'equip que el 1913 va guanyar la Copa del Rei de segona categoria a Madrid. Entre el 1915 i 1918 també va exercir d’empresari del music-hall Eden Salon, establert al Teatre Principal de Sabadell.
1908-1920: formació i acció d'un polític republicà radical
Inicialment milità a les joventuts del Partido Republicano Radical (PRR) d'Alejandro Lerroux, i fou molt combatiu amb Solidaritat Catalana des de les pàgines d'El Progreso i des dels setmanaris sabadellencs ¡Rebeldes!: semanario republicano radical (1908-1909 i El combate: semanario adherido al partido y portavoz de la Juventud Republicana Federal (anys 1910), en els quals escrivia amb el pseudònim Fray Amado Araga, i Sabadell Federal (1914), vinculat al Círcol Republicà Federal. També va escriure alguns articles al diari barceloní Revolución. períódico republicano: órgano de la Federación de Juventudes Radicales de Barcelona (1915). Destacat membre de la francmaçoneria durant tota la seva vida, als inicis de la seva activitat política pública va ser regidor de l'Ajuntament de Sabadell per la minoria republicana radical (1911-1917), però des del 1915 va mantenir postures crítiques amb el partiti s'aproximà al Bloc Republicà Autonomista.
Durant aquests anys Aragay va ser especialment punyent i crític amb els alcaldes i regidors conservadors i de dretes que dirigien l'Ajuntament, amb els membres de la Lliga Regionalista en general, amb el Diari de Sabadell, amb les polítiques fiscals que afectaven les classes populars i mitjanes i amb l'Església. A l'hora va exercir una defensa aferrissada de la causa republicana, en contra de la Guerra del Marroc i en aquell marc internacional de la Primera Guerra Mundial, afí a la causa aliadòfila. Un contemporani de l'època, Emilio Navarro, li publica un perfil propi d'orador polític de la talla de Lluís Companys i li atribueix una ràpida progressió política en el partit radical sabadellenc amb l'ajut dels actius Joan Vilatobà i Fígols i Jaume Llagostera, entre d'altres, membres tots ells de la Fraternitat Republicana Radical, de la qual n’havia estat president els anys 1911 i 1912. També li atribueix una gran capacitat propagandística i una gran presència en mítings de la ciutat, de la comarca i de Barcelona. Justament la seva amistat amb Joan Vilatobà es confirma amb la identificació de la seva presència en una visita a les restes arqueològiques de la vil·la romana de La Salut, el 1913, acompanyant al responsable d’aquestes excavacions, el prohom, artista i professor Joan Vila Cinca.
Va ser al final d'aquesta primera etapa, entre els anys 1916 i 1919, que Aragay farà coneixença amb dues persones que el van influir ideològicament i personalment de forma definitiva: Lluís Companys i Francesc Layret. Aragay havia començat la seva activitat literària el 1915, escrivint el drama El Ocaso de las almas i l'opereta El Pirata. També en aquest període va establir vincles amb la maçoneria i amb la Lliga dels Drets de l'Home. Entre 1908 i 1921 participà activament en diversos mítings a Sabadell i altres poblacions de la comarca. Al padró de veïns de Sabadell de 1910 (homes) Amadeu Aragay, de 25 anys, consta com a solter, de professió hostaler i resident al carrer de Sant Joan, 5, conjuntament amb el seu pare, també hostaler, Joan Aragay i Llopart, la seva mare, i els seus tres germans, Gaspar (19 anys, serraller), Llorenç (14 anys, llauner) i Joan (13 anys).
1921-1930: l'ideòleg i el secretari de la Unió de Rabassaires de Catalunya
El 12 de juny de 1921 Aragay continua la seva activitat política ascendent: es presenta com a candidat republicà a les eleccions de diputats a Corts pel districte de Sabadell-Terrassa, però en la comesa va ser derrotat pel terrassenc Domènec Palet i Barba. Gràcies a la influència de Lluís Companys, el 1922 va participar de la fundació de la Unió de Rabassaires i altres Conreadors del Camp de Catalunya, de la que en fou nomenat secretari general el 1924 fins al 1936, moment en què fou expulsat del sindicat. Alhora es va anar distanciant del lerrouxisme. Durant aquests anys l'activitat propagandística d'Aragay fou intensíssima i molt sovint en companyia de Lluís Companys. Entre 1922 i 1930 i d'entre els 104 mítings en què participà Companys, Aragay l'acompanyà en 54 ocasions; Aragay acabà participant en un total de 80 mítings arreu del territori català.
A banda de la seva activitat propagandística i oradora, Aragay intensifica la seva activitat periodística i esdevé el redactor en cap, i de facto el director, de La Terra. Portaveu de la Unió de Rabassaires de Catalunya, una revista popular agrària de caràcter doctrinari que tingué una àmplia repercussió entre les classes populars i pageses catalanes d'aquells anys. Com a escriptor el 1925 publicà l'obra de teatre Terra Nostra. El rabassaire, que fou estrenada al Teatre Principal de Terrassa el 12 d'abril de 1925, amb l'assistència de l'autor i de Lluís Companys, i un any després, el 1926, la novel·la La tragèdia d'en Quimot, prologada per Lluís Companys i també ambientada en el món rabassaire. Terra Nostra va ser representada en molts escenaris catalans de diverses poblacions entre 1925 i 1928: Sallent, Barcelona, Caldes de Montbui, Esparreguera, Mollet del Vallès, Gelida, Sentmenat, Castellar del Vallès, Sitges, Sabadell, Rubí, Teià i Terrassa. El 1925 Aragay havia estat acceptat com a soci resident de l’Ateneu Barcelonès, ja residia a Barcelona (al carrer de Jonqueres, 8), convivint amb Elionor Vinyerta i Cuadrado, i acabà establint una panyeria i sastreria al carrer d'Escudellers (núm. 53). El 28 de març de 1930 es va casar amb l’Elionor. La parella finalment s'instal·larà a una torre de Sant Cugat del Vallès, el juny de 1933.
Aragay havia esdevingut el «cervell» del moviment rabassaire català, amb un poder i una direcció de facto de la Unió de Rabassaires, compartits amb Companys. Aragay en va ser el secretari general a partir de la mort del primer secretari (Pere Esmendia), el setembre de 1924. Per la seva condició no pagesa tant ell com en Companys van ser objecte de moltes crítiques i d'escarni públic, per part sobretot dels sectors anarcosindicalistes i també dels propietaris agraris, fins ben entrada la dècada dels anys 1930. Com membre destacat de la redacció de la revista La Terra, òrgan de la Unió de Rabassaires de Catalunya, va estar present a la conferència que Ortega y Gasset va fer al CRF de Sabadell, el 29 d’abril de 1930, en el qual també hi assistí, entre d’altres, Lluís Companys (El Federal, 3 de maig de 1930).
1931-1936: el polític d'Esquerra Republicana de Catalunya a Madrid per la causa agrària
El 1930 va ser un dels signants del Manifest d'Intel·ligència Republicana i el gener de 1931 fou empresonat quatre setmanes al Castell de Montjuïc per donar suport a la sublevació Jaca. El març de 1931 participà en la Conferència d'Esquerres Catalanes en la qual es fundà Esquerra Republicana de Catalunya. Escollit regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 14 d’abril (pel districte cinquè, amb 4.482 vots), va participar amb Lluís Companys, el dibuixant Ricard Opisso i altres, de l'ocupació de la casa de la ciutat tot participant en la proclamació de la República. El relat d'aquells fets, reiteradament citat per la historiografia catalana es deu, ni més ni menys, que a la memòria deixada per escrit pel mateix Aragay. Ell va sortir primer al balcó de l'Ajuntament, amb Lluís Companys, i tots dos van hissar la bandera republicana; tot seguit Aragay tornà a sortir al balcó, ara al del Palau de la Generalitat, quan Francesc Macià proclamà la República Catalana.
En l’exercici de les seves funcions de conseller regidor va ser conseller delegat en el Gran Metro Transversal. A les eleccions a Corts republicanes de 1931 i 1933 fou elegit diputat per ERC, i participà en la discussió de la Llei de Bases de la Reforma Agrària (1932) en defensa dels rabassaires catalans. La seva activitat en la lluita rabassaire també tingué molt de ressò a Catalunya pel seu suport als detinguts per la vaga dels veremadors de Sant Cugat del Vallès, entre agost i setembre de 1931, dels quals n'aconseguí l'alliberament prèvia intercessió amb les autoritats del Govern Civil i enfront les denúncies de l'Institut Català Agrícola de Sant Isidre.
Durant la seva activitat política a Madrid també intervé en el debat i les esmenes a la Constitució Espanyola, en la redacció i defensa de l'Estatut de Catalunya, formà part de la Comissió de Govern Interior i de Reforma Agrària (1931-1933) i de la Comissió d'Agricultura (1935-1936). Tanmateix, arran dels Fets d’Octubre de 1934 va ser processat però va poder fugir; el 20 de març de 1935 les Corts aprovaren contra ell un suplicatori pel delicte de rebel·lió militar. Fruit d'aquesta intensa activitat política en defensa dels drets dels pagesos va ser la publicació, el 1933, d'un nou llibre seu: El problema agrari català. El 1936 fou expulsat de la Unió de Rabassaires per oposar-se a la forta influència del PSUC. Amb l'esclat de la Guerra Civil el seu paper polític es va anar esllanguint, i durant el conflicte va formar part del Comitè Permanent d'ERC com a secretari d'Actes i Comptabilitat. També fou nomenat vocal del Consell d’Agricultura del Departament d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya, el 2 de gener de 1938.
1939-1966: exili i mort
Amb la derrota republicana es va exiliar primer a França, a Tolosa de Llenguadoc, on consta en documentació personal de l’arxiu familiar com a granger, el 17 d’abril de 1941. Finalment s’exilià a Mèxic: el 30 d'abril de 1942 s'embarcà a Casablanca en el vaixell Nyassa, amb la seva muller, i arribaren al port de Veracruz el 22 de maig de 1942. Aleshores Aragay tenia cinquanta-tres anys. Entre 1941 i 1942 va redactar unes notes biogràfiques sobre Lluís Companys que es conserven al fons de l'Arxiu Nacional de Catalunya, d'alt valor històric i testimonial, les quals havia adreçat al jurista i polític Ángel Ossorio y Gallardo, també exiliat, mentre estava treballant en el seu llibre Vida y sacrifico de Companys, editat el 1943 a Buenos Aires. A la Ciutat de Mèxic treballà en diverses activitats comercials. Intervingué en els diversos grups catalanistes i fou membre actiu a l'Orfeó Català de Mèxic, el qual estava presidit pel sabadellenc Jaume Camps i Illa. Durant aquesta etapa final de la seva vida va fruir de la seva afició a la pintura, que li va permetre de fer una exposició significada a l'Orfeó Català, el desembre de 1959; la família Sobré-Graells conserva algunes d’aquests olis dels anys 1950 en el seu domicili.
El 24 d'abril de 1998 Sabadell li dedicà una plaça en el barri del Centre.
Autoria: Tona Majó i Ortín
Amadeu Aragay i Daví
Obra pròpia
Llibres
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. La visita del Sr. Obispo. 1910.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El ocaso de las almas. 1915.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El problema agrari català. 1924.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. El pirata. 1925.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. Terra nostra (el rabassaire). 1925.
ARAGAY I DAVÍ, Amadeu. La tragèdia de Quimet. 1926.
Amadeu Aragay i Daví
Bibliografia
Llibres
BALCELLS, Albert. El problema agrari a Catalunya. La qüestió rabassaire 1890-1936. Barcelona: Llar del Llibre, 1983.
GONZÀLEZ I VILALTA, Arnau. Els diputats catalans a les Corts Constituents republicanes (1931-1933). Nacionalisme, possibilisme i reformisme social. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2006 [Bilioteca Serra d'Or].
MANET, Albert (dir.). Diccionari dels Catalans d'Amèrica. Barcelona: Generalitat de Catalunya, 1992 [Comissió Amèrica i Catalunya].
MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa i PAGÉS I BLANCH, Pelai (coord.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. Barcelona: Edicions Universitat de Barcelona i Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000.
MAYAYO, Andreu. De pagesos a ciutadans. cent anys de sindicalisme i cooperativisme agraris a Catalunya, 1893-1994. València: Afers, 1995.
MURIÁ, José María (coord.). Diccionario de los Catalanes de México. Zapopán: El colegio de Jalisco i Generalitat de Catalunya, 1996.
Articles en publicacions periòdiques
«Necrològiques» a: Orfeó català, portantveu dels catalans de Mèxic, núm. 30, 1966, p. 26.
«Obituaris» a: Ressorgiment, núm. 595, 1966, p. 9.545.