Advocat i polític

Pertanyia a una família de propietaris rurals. Cursà els estudis de Dret a la Universitat de Barcelona, i va exercir l'advocacia a Reus. El 1930 era el president del Foment Nacionalista Republicà de Reus, entitat que formà part del nucli fundador d'Esquerra Republicana de Catalunya. Membre del Comitè Executiu del nou partit, fundat el març de 1931. Un cop proclamada la Segona República, va pertànyer a l'assemblea de la Diputació de la Generalitat de Catalunya que va aprovar el projecte d'Estatut d'autonomia. Així mateix fou membre de la comissió jurídica assessora del Govern de la Generalitat. El novembre de 1932 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya per la demarcació de Tarragona. En aquesta institució fou membre de la Comissió de Justícia i Dret i membre de la Diputació Permanent, i contribuí a elaborar-ne l'Estatut interior. Arran dels Fets d'Octubre, fou un dels advocats defensors dels processats. President de l'Audiència de Barcelona el 1936, així com del Tribunal de Cassació de Catalunya, des d'on va intentar mantenir l'ordre jurídic una vegada encetada la Guerra Civil. Al final de 1936 va ser elegit president de l'Ateneu Barcelonès. El 1938 fou elegit membre del Consell Executiu d'Esquerra.

El 5 de febrer de 1939 es va exiliar a França, i al setembre es va traslladar a Mèxic, on va ser dirigent de la Junta de Auxilio a los Republicanos Españoles (JARE). Formà part de la junta directiva de l'Orfeó Català de Mèxic. Respecte de l'Orfeó, digué: "La labor de l'Orfeó ha de ser sobretot l'estimació a Catalunya, la nostra pàtria, sobre tots els interessos de partits que en l'exili no hi haurien de ser, ja que ací hem de sentir-nos catalans i res més". Conseller de la Fundació Ramon Llull, també va organitzar l'Homenatge a la Llengua Catalana.

Entre el 1946 i el 1950 residí a París, i després es traslladà a Tànger, on visqué fins al 1964. En aquesta ciutat, esdevingué director general del Banc Immobiliari del Marroc. Després va retornar a Barcelona, on continuà la lluita contra el franquisme integrat dins Esquerra, si bé sense integrar-se en l'aparell del partit, i formà part d'un sector crític que pugnava per col·laborar amb els comunistes. El 1969 s'incorporà a la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques. Un any més tard, participà en la tancada de Montserrat en protesta pel consell de guerra de Burgos, que havia jutjat setze membres d'ETA. Inaugurà l'Assemblea de Catalunya el 1971, i en fou president. El 1976 abandonà Esquerra i es va incorporar al PSC (Congrés). President de l'Assemblea de Parlamentaris i de la comissió redactora de l'avantprojecte de l'Estatut de Sau (1978). Entre el 1977 i el 1985 va ser president de nou de l'Ateneu Barcelonès. Diputat a Corts constituents del PSC (1977). Entre el 1979 i el 1982 fou senador. El 1980 fou elegit diputat del Parlament de Catalunya. Com a mostra d'agraïment al president mexicà Lázaro Cárdenas, que va acollir l'exili republicà, va proposar a l'Ajuntament de Barcelona que li fos dedicat un carrer amb el seu nom.

Autoria: Gemma Rubí i Casals