Fill d’Isidre Almirall i Martí (1885─1955) i d’Antònia Queralt i Aguilar (1883─1933). Miquel va tenir dos germans: Joan (1911─1995) i Josep (1920─1938). El 1947 es va casar amb Maria Lluch i Calvera amb qui tingueren un fill: Isidor, de qui l’escriptor terrassenc Ferran Canyameres fou el seu padrí.

Va ser una persona d’una gran activitat cultural i sensibilitat artística. Sobresortiren el seu compromís i creativitat com a escultor, dibuixant, pintor, il·lustrador, miniaturista i gravador. Aquestes qualitats es feren evidents en temps de la República, durant el perllongat exili i en el retorn a Terrassa. Conreà el treball periodístic en el diari L’Acció com a cronista de la vida quotidiana local i com a corresponsal de guerra en els primers mesos del conflicte. Fou una persona compromesa amb l’activitat social i política d’esquerres al llarg de la seva vida.

El pare d’en Miquel palesà una important complicitat amb la Fraternitat Republicana i la Casa del Poble de Terrassa. La seva activitat política s’inicià com a regidor en les eleccions de 1913 i estigué present en diferents accions reivindicatives de la vida social i política d’aquell temps. Isidre Almirall va formar part de la candidatura municipal d’Esquerra Republicana que guanyà les eleccions municipals de 1934 sota el lideratge de Samuel Morera. L’alcalde republicà va tenir molt bona relació i sintonia amb la família Almirall.

Art, compromís polític i  periodisme

Miquel Almirall estudià a l’Escola Lliure del carrer Topete de Terrassa sota la direcció de Ramon Carles Serra. Després dels estudis de primària i secundària, el món del dibuix i de les arts plàstiques foren prioritaris en  la seva formació. Treballava de dia en el taller d’escultura del mestre Cèsar Cabanes. Durant el vespre era alumne de l’Escola d’Arts i Oficis amb el professor Josep Rigol i Fornaguera.  A l’Escola va conèixer pintors de gran volada com Isidre Òdena, Ramon Cortès, Joan Segués i Jeroni Font. 

La primera participació en una exposició artística fou durant la Festa Major de 1928. Va ser dins una àmplia mostra de treballs per part de l’alumnat d’arts plàstiques. Concursà en dibuix i escultura. Als setze anys presentà un bust de Francesc Pi i Margall. També és té constància de la participació, amb diferents dibuixos, en una magna exposició celebrada en els Amics de les Arts el gener de 1933.

La vinculació amb la Casa del Poble fou progressiva i constant en els seus anys de joventut. Era un fidel continuador de l’empremta i compromís del seu pare amb l’entitat republicana. El 1932 formà part com a vicepresident de la Junta de la Secció Esportiva. Durant el període 1933-1934 va ser el secretari local de les JEREC on Miquel Palet i Martí, fill de Domènec Palet i Barba, era el president. Als divuit anys acaronava un munt de somnis i projectes, àdhuc compromisos, que formarien part de la seva polièdrica personalitat. 

Va conrear nombroses i fermes amistats en el marc d’una ciutat caracteritzada per tota mena d’iniciatives i anhelats canvis però també per nombrosos conflictes socials que accentuarien, amb el pas del temps, el fenomen d’una violència encrostada i de la repressió més intransigent al llarg de l’etapa republicana. Era molt amic de Samuel Morera i Blanco, fill de l’alcalde Morera, i de Jaume Bonastre i Brugal —que es casà amb Isabel Morera i Blanco a l'exili, a Montpeller. Se’ls coneixia com el grup BAM: Bonastre─Almirall─Morera. 

Servando Busqué i Trullàs va ser un altre bon company amb qui després va compartir tota mena de privacions, records, patiments i llargues converses en la seva estada en els camps de concentració de Sant Cebrià i d’Agde. Servando, fill d’Hermies Busqué, destacat i compromès militant del republicanisme terrassenc, es va casar amb Isabel Lluch i Calvera, germana de Maria Lluch, esposa de Miquel Almirall. 

Diari L’Acció

Fou periodista de L’Acció. Els seus darrers treballs i col·laboracions són del 1936 llevat d’esporàdiques intervencions posteriors. El pare es dedicava a la política municipal i el fill a la informació més directa sobre la vida quotidiana de la ciutat. Aquesta era la seva gran vocació, juntament, amb el dibuix i la pintura. Era un jove que trepitjava places i carrers arreu, per obtenir la informació més adient, sovint força rutinària, de la ciutat. Es considerava «un aprenent de periodista».

Havia de cobrir tota mena de notícies, inclosos els successos i les anècdotes més intranscendents que podia oferir la Terrassa d’aquell temps. La pràctica informativa més habitual no l’eximia, ans al contrari, d’assistir a esdeveniments de més ressò i protocol de la vida política i social.

L’administració i la redacció del diari es trobaven en el Carrer Cremat, 9 on hi havia la Casa del Poble i  la seu de Fraternitat. Des de 1933, la impressió anava a càrrec de la impremta de Joan Morral. Es distribuïa cada dia a les vuit del vespre. Les dependències del mitjà informatiu patiren els estralls i les conseqüències repressores amb motiu dels Fets d’Octubre de 1934 tal com explica Almirall en les seves Memòries. L’edició fou interrompuda entre el 24 d’octubre de 1934 i el 24 de febrer de 1935. 

En els primers mesos de 1935 s’ubicà, de manera transitòria, en el carrer de Sant Pere, 7. El darrer emplaçament estigué situat en el carrer del Mas Adei, 38. El dissabte 21 de gener de 1939 aparegué la darrera edició. El dijous 26 de gener, les tropes italianes i franquistes ocupaven Terrassa a primera hora de la tarda. 

El seguiment i la trajectòria del diari esdevenen una veritable radiografia de la història contemporània de la ciutat. Es tractava d’un periodisme de trinxera marcat per la precarietat de personal i recursos. Tot succeïa, en una ciutat i una comarca que havien de fer front al bloc de poder que representava la força i el control del salisme i on Crónica Social esdevenia el seu portaveu. L’Acció era un diari de tarda que comptava amb dos periodistes, Miquel Almirall i Josep Puig i Arnaus, que exercia de redactor en cap i corrector. 

De corresponsal de guerra a soldat d’artilleria

Almirall reconeixia i comentava amb desgrat que no li agradaren massa els reportatges encomanats en els inicis de la guerra. Restaven enrere les cròniques sobre accidents i successos més comuns i domèstics. Passà de la rutina al sensacionalisme més embogit. Era el temps d’una Terrassa revolucionària impregnada de fanatisme, revenges i violència. Tenia la percepció de ser una peculiar joguina dins la redacció a la recerca d’informacions i reportatges on la imaginació, l’histrionisme i una perversa fantasia prevalien per damunt de tot. No compartia pas aquell tipus de periodisme trufat de notícies inversemblants. 

Ben diferents foren els reportatges posteriors, escrits des del front, que consolidarien la professionalitat periodística del personatge i certificaren la seva qualitat narrativa. Palesà un important compromís com a informador i privilegiat testimoni d’una situació excepcional. Explicava el periple per pobles, camins i carreteres per lliurar els queviures recollits als combatents de la ciutat vallesana. Almirall es traslladava amb un vehicle on hi foren pintades de manera ben visibles les lletres del nom del diari republicà on treballava. 

Com a periodista visità diferents indrets i localitats de la província de Terol. Després ho va fer com a soldat. Alcanyís esdevingué un primer indret d’acollida i estada de molts catalans i, per tant,  de la nombrosa delegació terrassenca amb les seves diferents assignacions i responsabilitats dins la Columna Macià-Companys. La localitat aragonesa palesà importants i previsibles problemes d’allotjament i d’intendència davant un aglomeració tan singular com del tot inesperada. Aquest poble fou també la seu del comandament de la Columna fins el seu trasllat a la població de Montalbán (gener de 1937) i el seu entorn. 

Almirall s’incorporà al front com a voluntari de la Columna Macià-Companys el 9 de desembre de 1936. Havia aprofitat l’ocasió tot acompanyant el retorn d’un grup de milicians terrassencs que havien exhaurit una setmana de permís a la ciutat. El 10 de gener de 1937, la unitat es convertí en la Divisió Macià-Companys. A partir del 28 d’abril s’integrà en l’Exèrcit Popular de la República dins la 131 i la 132 Brigades Mixtes de la 30 Divisió.  Almirall pertanyia a la 131 Brigada Mixta, destinat a l’arma d’artilleria. Pertanyia als serveis de topografia de la 10a Bateria de 105 mm. de muntanya, sota les ordres del tinent Josep Compte i Rom, amb seu a Montalbán. 

En l’inici de la campanya de Catalunya es trobava en el sector d’Artesa de Segre. Participà en la defensa de Vic abans d’incorporar-se al gruix de la retirada de civils i militars que traspassaren la frontera francesa en la segona setmana de febrer de 1939. Josep Almirall, germà petit d’en Miquel, havia mort el 24 de maig de 1938 al front del Segre als divuit anys i quinze dies després d’haver-se incorporat a l’exèrcit republicà.

De la Casa del Poble al Casal d’Esquerra

Esquerra Republicana de Terrassa va viure una important crisi en els darrers temps de 1937. El resultat fou una ruptura i enfrontament entre la gent de la Casa del Poble que donà peu al naixement d’un grup sota el nom de Casal d’Esquerra Republicana de Terrassa. 

Nombrosos dirigents i militants s’hi varen implicar en una o altra posició. El nou Casal aconseguí més d’un centenar d’afiliats. El soldat Almirall romangué al costat dels fidels seguidors de Samuel Morera i afiliats d’Esquerra i en contra del grup dissident liderat, entre d’altres, per Josep Batlle, Jaume Figueres,  Miquel Palet i Josep Puig i Arnaus.

L’alcalde fou acusat d’irregularitats respecte un tema de subministres. Es defensà i no va admetre una greu acusació d’intrusisme i excés en les seves funcions. Precisament tot va passar quan presidia la Conselleria de Proveïments i era del tot necessari ajudar en l’accés als aliments més essencials. Darrera de tot aquell afer hi havia les maniobres del PSUC i l’interès per dominar la UGT que controlava la Comissió Municipal de Proveïments. Va perdre l’alcaldia i s’enfrontà a una profunda crisi dins del seu partit. Una de les conseqüències més importants fou l’irreversible distanciament personal i polític entre  Miquel Palet i Samuel Morera.

Miquel Almirall prengué partit de forma contundent al costat de Morera davant l’actitud dissident, encegada, i suposadament irresponsable, dels qui varen marxar de la Casa del Poble i protagonitzaren aquella sonada escissió que gens afavoria la imatge de l’Esquerra local en aquells moments prou delicats i difícils de la guerra. 

Camps de concentració i perllongat exili

Dins la immensa tragèdia de la retirada, el dijous 9 de febrer de 1939 entrà a França per Portbou i feu una breu estada a Cervera de la Marenda. El primer any d’exili es va desenvolupar dins un tràgic recorregut per diferents espais de l’univers concentracionari francès amb tot un munt de vicissituds, nombrosos patiments i tràgic anecdotari. Milers de refugiats visqueren un incert, etern i dantesc periple pels diferents camps. 

Per Almirall, el camp de Sant Cebrià fou el primer i la sorra maligna l’element que més l’identificava. El segon lloc de reclusió va ser el camp d’Agde, al departament de l’Erau. Miquel s’allotjà en el camp núm. 2. Després va passar pels camps de Vernet d'Arieja i de Sètfonts ─camp de Judes─, al departament del Tarn i Garona. 

Miquel en la seva estada a Sètfonts es va preparar, a corre-cuita, sobre coneixements de dibuix industrial i va superar l’examen de delineant que li fou plantejat. Sortí el dimarts 19 de desembre de 1939. S’incorporà a la societat Commentry-Fourchambault et Decazeville ─«Comambault»─ situada a Imphy,  al departament del Nièvre. Aquella societat era un dels grups metal·lúrgics de mes grandària i tradició de França. El llarg viatge de sortida del camp de Judes va finalitzar a la ciutat de Nevers. Va ser la  població on residí durant uns anys (1940-1943) i estava a una dotzena de kilòmetres de la fàbrica. 

Almirall va treballar pels alemanys en dues ocasions. Va estar enrolat com a treballador forçós en l’organització TODT. Tant en el departament del Nièvre, com posteriorment a Paris, es va dedicar a fer cartells i dibuixar els números de les matrícules dels vehicles de l’exèrcit ocupant. A la capital francesa s’hi traslladà sota l’esglai d’una possible deportació a Alemanya. 

Viure i sentir el món de l’art lluny de casa

El món de l’art li donava sentit de viure i molta vitalitat enmig de les adversitats de l’exili. Foren anys d’exposicions individuals i col·lectives en sengles galeries de Nevers o en ciutats com Rennes, Nantes, Perpinyà o Paris. El 1944 formà part del catàleg de l’Exposició Oficial de Belles Arts del Palais de Tokyo. El 1945 il·lustrà la portada del núm. 4 de la revista Per Catalunya dirigida pel periodista Josep Maria Lladó, a Niça. Aquell mateix any participà en l’Exposició d’Art Català Modern que va tenir lloc a la Galeria Altarriba de Paris al costat de nombroses i destacades firmes del món de la pintura i l’escultura.

El 1946 va prendre part en l’exposició Art et Résistance, organitzada pels amics dels partisans i combatents francesos, en el Museu de les Arts Modernes de París. Sembla ser que Almirall col·laborà amb la Resistència, elaborant documents falsos. Va conèixer François Miterrand que havia estat diputat del departament del Nièvre el 1946. Destaca també la seva aportació creativa com a dibuixant en els detallats mapes que figuren en el llibre Combats dans la ligne Maginot (1949). 

I sempre el compromís amb la política

La seva persistent complicitat amb el món artístic i creatiu no arraconà pas l’interès i compromís per l’activitat política i patriòtica d’aquells anys. Fou membre del Comitè Executiu de les JEREC i també vicesecretari d’Esquerra Republicana al Departament del Sena (1950). El seu patriotisme estigué present en el perllongat exili francès. Tenia el carnet 143 del Casal de Catalunya de París. L’OFPRA ─Office Français de Protection des Réfugiés et Apatrides─, organisme depenent del Ministeri d’Afers Estrangers, certificava periòdicament la seva condició de refugiat polític amb l’habitual i prèvia presentació del corresponent formulari i sol·licitud.

En la segona residència parisenca va conèixer Olimpia Arias Núñez i Marie Louise Faivre. Van ser les  secretàries, deixebles i posteriors hereves del pintor peruà Carlos Baca-Flor (1864-1941). Almirall  gestionà la donació (1979) d’una part del seu llegat artístic a la ciutat de Terrassa i la posterior, tot i que reduïda, exposició permanent (1982) en una sala del primer pis de la Casa Museu Alegre de Sagrera del carrer de la Font-Vella. El llegat artístic que s’incorporà al patrimoni local, del que s’ha considerat un dels millors i reconeguts retratistes del món de les primeres dècades del segle XX,  fou un exemple més de la sensibilitat i reconeixement de Miquel Almirall per la seva ciutat.

El 1954 s’incorporà a l’organització de la UNESCO. Uns treballs de dibuix li permeteren accedir a la feina de dibuixant de forma temporal i després com a funcionari dins l’organisme internacional. Formava part de la Secció d’Art del Departament de Documents i Publicacions. Participà en la novena reunió de la Conferencia General de la UNESCO celebrada a Nova Delhi (1956). Disposava de passaport diplomàtic de les Nacions Unides i això li permetia una notable mobilitat per tot arreu. Es va jubilar el 1975  als seixanta anys.

Retorn a casa

El 1978 Almirall tornà a Terrassa de manera definitiva. En el seu regrés palesà una constant activitat i compromís polític en el marc d’un temps marcat per les dificultats i un munt de canvis davant una embastada Transició. El seu dinamisme, convicció i fermesa varen sorprendre a propis i estranys. Terrassa recuperava un genuí representant del que fou l’esperit renovador de la República, amb molta fermesa, marcat per les experiències viscudes, amb una sòlida formació cultural i caracteritzat per un discurs contundent i sense embuts.

La vessant històrica estava molt present en les intervencions d’Almirall. La reivindicació del paper i rellevància dels quatre presidents era quelcom recurrent en els seus textos i declaracions. Història i memòria esdevingueren les premisses inqüestionables per presentar i reblar el posicionament d’Esquerra davant els reptes polítics d’aquells moments. Era un home preparat que aportava modernitat en un partit històric que maldava, enmig de tota mena de dificultats i contratemps, obrir-se pas en una nova etapa plena d’incerteses.  

Des de bon principi, els arguments d’Almirall giraven al voltant de conjugar el compromís progressista, defensat en el temps passat, amb els reptes polítics del present. Esquerra es presentava com l’autèntic paradigma de l’esperit catalanista, social i democràtic des de la seva fundació. L’embranzida demostrada  en el seu aterratge a la ciutat va continuar a través dels anys i en tots aquells fronts que l’erudit terrassenc, molt actiu i compromès, considerava importants.

Velles i legítimes reivindicacions

El 1979 fou molt important en l’activitat política del país i en el compromís d’Almirall amb els reptes més immediats d’Esquerra a la ciutat. La recuperació dels diferents espais de la Casa del Poble (1903-1939) era un objectiu prioritari per a tota la militància i els nombrosos simpatitzants. Esdevenia el vell somni per damunt de qualsevol altra empresa. Es posicionà com a gran defensor de la seva restitució davant inversemblants apropiacions o singulars assentaments comercials. El discurs era inqüestionable: el dret a la legítima i sencera propietat raïa en Esquerra Republicana sense cap mena de dubte.

L’estira i arronsa per accedir a la Casa del Poble resultava interminable i ple d’esperpèntiques i resistents situacions. La finca disposa d’una extensió aproximada de 1.500 m2 i dóna als carrers de la Unió i  Cremat. Es tracta de dos carrers, dues grans façanes, dos accessos i dos fronts reivindicatius de diferent interpretació, trajectòria i excèntrica «resolució» administrativa. El 1961 es dividí registralment en dues parcel·les però amb un sol propietari, el Ministerio de Trabajo y Economía Social.

L’interès immediat i urgent per entrar a l’espai del carrer Cremat esdevingué efectiu i una celebrada realitat, el dilluns 12 de febrer de 1979. Esquerra havia iniciat, a partir de 1978, la reivindicació de tot l’espai. L’Ajuntament de Terrassa reconeixia els drets de l’agrupació política en el ple municipal del  9 de juny de 1978. Rodolfo Martín Villa autoritzava solament la recuperació de la part corresponent al carrer Cremat. La finca del carrer de la Unió seguia i segueix sota el control dels sindicats CCOO i UGT.

Les segones eleccions generals de la democràcia estaven convocades pel dijous 1 de març de 1979. Esquerra formà coalició amb el Front Nacional de Catalunya (FNC) i el Partit Social Demòcrata de Catalunya (PSDC). Almirall ocupava el setzè lloc. El 24 de febrer va tenir lloc, en la part  recuperada de l’edifici de  la Casa del Poble, el primer gran míting d’Esquerra en el marc d’una nombrosa concurrència. Almirall parlà de la història de l’entitat i del seu significat. Va fer recordança de l’alcalde Samuel Morera amb qui havia tingut molt bona relació i que havia mort a la Ciutat de Mèxic el 1969. 

Els resultats electorals no foren, ni de bons tros, els desitjats. La següent convocatòria fou la corresponent a les eleccions municipals del 3 d’abril. Els dies de campanya vingueren marcats per un moderat optimisme. Es mantingué la coalició d’ERC i el FNC malgrat que el pes de la història i la força de la militància inclinaven la balança a favor del partit d’Almirall que ocupà el segon lloc de la llista electoral. 

La cloenda de la campanya electoral va comptar amb uns convidats d’excepció. El 31 de març Isabel Morera, filla de l’alcalde Samuel Morera, i el seu marit Jaume Bonastre, procedents de Mèxic, visitaren la Casa del Poble en un emotiu acte de benvinguda que convocà nombrosos militants i seguidors. Molts records estigueren presents en el mateix immoble que des del qual, Isabel amb els seus pares deixaren Terrassa el dimarts 24 de gener de 1939. Els resultats electorals foren molt frustrants i decebedors. 

Almirall mantingué sempre el seu compromís amb el partit i amb la seva estimada ciutat. Ocupà el 35è lloc de la llista d’ERC en les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980. Mesos després va tenir lloc la renovació de la junta directiva de la secció local d’Esquerra Republicana. Francesc Jofre fou escollit president i Almirall vicepresident amb responsabilitats relacionades amb el patrimoni de la ciutat.

El seu esperit positiu i conciliador no defallia en cap moment malgrat les picabaralles i enfrontaments a nivell local i les tensions de més volada, dins el partit, a nivell de país. Miquel Almirall complí vuitanta anys el 13 de gener de 1995 i el dia 26 va rebre un emotiu homenatge a càrrec del Col·lectiu de Periodistes de Terrassa. 

La seva presència  en les llistes de les diferents convocatòries electorals es va tancar amb la participació, del tot simbòlica, en les eleccions municipals del 28 de maig de 1995. Almirall ocupà el darrer lloc d’una llista encapçalada per Ramon Arribas, que assolí un regidor i tornava la presència d'ERC a l'Ajuntament de Terrassa, des de la derrota de la Guerra Civil.

Autoria: Josep Puy i Juanico