Fill del mestre d’obres Joan Almirall i Palà i de Maria Martí i Puig. El seu pare havia participat en la construcció de la Masia Freixa de Terrassa, obra de Lluís Muncunill. Varen ser quatre germans: Pau, Higini, Isidre i Josep.

El 1910 es casà amb Antònia Queralt i Aguilar (1883-1933), amb qui tingueren tres fills: Joan (1911-1995), Miquel (1915-2002) i Josep (1920-1938). Isidre Almirall era comerciant i representava les màquines de cosir Singer a Terrassa amb seu al carrer Gavatxons. Aquesta era la raó social que identificà sempre la seva activitat professional.

El fill petit —Josep Almirall i Queralt— va morir en el Front del Segre poques setmanes després d’haver-se incorporat a l’exèrcit de la República. El fill mitjà —Miquel Almirall i Queralt— va ser una persona de gran sensibilitat artística. Fou escultor, dibuixant, il·lustrador, pintor, miniaturista i gravador. Participà en nombroses exposicions, individuals i col·lectives, arreu de França. El compromís amb l’art fou permanent abans de la guerra, durant l’exili i en el retorn a la seva ciutat. Des de ben jove va conrear l’activitat periodística en el diari terrassenc L’Acció. Pare i fill estigueren molt vinculats a la Casa del Poble, seu de la Fraternitat Republicana.

Els orígens polítics d’Isidre Almirall es vincularien amb el Círculo Republicano Democrático Federal que situem a finals del segle XIX. Tenia la seva seu al carrer del Vall i posteriorment al carrer de Sant Antoni. La Fraternitat Republicana de Terrassa inicià el seu camí el 1903 en l’estatge de la Casa del Poble del carrer Cremat.

La complicitat d’Isidre Almirall amb aquella entitat fou important des del primer moment car ocupà diferents càrrecs dins la Junta Directiva. Inicià l’activitat política com a regidor en el consistori terrassenc després de les eleccions municipals de 1913 en temps de l’alcaldia del Dr. Josep Ullés i Jover. Hi va ser durant un període de cinc anys. Habitualment estava adscrit a la Comissió de Governació. La família Almirall vivia al carrer dels Àngels.

Demostrà, en diferents actuacions, el seu compromís republicà i progressista davant determinats afers i propostes ciutadanes. Fou el cas de la petició d’amnistia pels presos amb delictes polítics (1915). Liderà una protesta antitaurina durant la Festa Major de 1915 i fou un dels quatre regidors que votaren en contra del finançament amb diners públics del col·legi dels Pares Escolapis (1916). Els afers d’higiene i salut eren molt més prioritaris per a les esquerres locals. Sempre fou un referent pels seus fills car va ser constant el seu compromís i complicitat a favor d’una política local inspirada en la justícia i la democràcia.

El 1932 fou designat tresorer de la Fraternitat sota la presidència de Domènec Armengol i Ballbè. Llavors encapçalà el Comitè del Districte 1r de la ciutat. Els anys 1930 foren d’una trepidant activitat política i cultural dins la Casa del Poble i també en participació en les campanyes de les diferents convocatòries electorals.

Isidre Almirall va formar part de la candidatura municipal d’esquerres ─Esquerres Republicanes Catalanistes de Terrassa─ que guanyà les eleccions municipals del 14 de gener de 1934 sota el lideratge de Samuel Morera. Homes destacats de la política local d’aquell temps figuraven en la candidatura guanyadora: Domènec Armengol, Miquel Palet, Valentí Puigdomènech, Josep Petchamé, Enric Torres, Jaume Figueres o Joaquim Carrera.

Isidre va pertànyer a les comissions de Cultura i Assistència social, presidides per Miquel Palet i Valentí Puigdomènech, respectivament. Estava adscrit al Districte 2n. El mandat municipal va concloure el 14 d'octubre de 1936, durant la Guerra Civil, quan va tenir lloc el darrer ple del Consistori electe el 1934.

Va formar part de la Junta Administradora delegada del Patronat de l’Hospital Casa de Caritat (1936) substituint el Dr. Joaquim Carrera i Font. Fou responsable del reconvertit Casal dels Infants Busquets ─ antic Asil Busquets─ entre 1937 i 1938. L’espai d’atenció als infants estava al costat de la caserna Luis de Sirval ─edifici dels Escolapis─ on hi residia la guàrdia presidencial de Manuel Azaña, president de la República. 

Amb la derrota de la República, les autoritats franquistes el condemnarem a vint anys de presó. Els primers temps de reclusió foren en el penal de Sant Miquel dels Reis de València. El 19 d’abril de 1942 va aconseguir la llibertat condicional i el 21 de març de 1951 obtingué el certificat de llibertat definitiva. 

Autoria: Josep Puy i Juanico