Llista alfabètica
Llista alfabètica

Jaume Aiguader i Miró

Reus, 24 de juliol de 1882
Mèxic DF, 30 de maig de 1943

Fotografia de Jaume Aiguader i Miró

Polític, metge i escriptor

Els anys de joventut (1882-1909)

Fill de Jaume Aiguadé i Serra i de Rosa Miró i Castells, la família disposava d'una certa posició benestant, proporcionada per la seva empresa de transports. Convé precisar que la grafia del cognom familiar era Aguadé, però, anys més tard, Jaume preferí adoptar la forma corregida Aiguader, tot i que en els documents oficials sempre hi constà la primera.

Féu els seus estudis a Reus, i des de molt jove mostrà una gran inclinació per descobrir tot allò que passava al món, un desig de coneixement que trobà en la lectura el seu primer recurs. D'aquesta manera, freqüentà la biblioteca de la societat El Olimpo, de la qual era soci el pare, i ja a l'etapa de l'institut, la llibreria Tost, on participava en la tertúlia d'una colla de joves, molts d'ells de tendències anarquistes, i on coincidí amb Joan Puig i Ferreter.

No gaire interessat a seguir el negoci familiar, entorn el 1900 passà a Barcelona, a realitzar estudis de Medicina. A la capital catalana, combinà els estudis universitaris amb la seva formació personal a partir d'incursions en àmbits tan diversos com la ciència, la sociologia i la literatura, i encara amb l'assistència a tertúlies, com l'organitzada per Josep Aladern. Des d'una posició ideològica ja més definidament llibertària, col·laborà en el periòdic anarquista de Reus La Alarma, on escrivia per ara només en castellà, mentre que el 1905 contribuí a la fundació, també a la seva ciutat natal, de la revista Germinal, en la qual publicà treballs ja en català.

Es llicencià el 1907, i passà aleshores a Madrid (els estudis de doctorat només es podien fer en aquesta ciutat), on dos anys més tard obtingué la titulació de doctor.

Un metge amb vocació social (1910-1930)

Ja com a jove metge, obrí una consulta al barri barceloní d'Hostrafrancs, amb una clientela popular que en ocasions atenia sense cobrar els seus honoraris. El 1912 publicà Aspecte social de les infeccions socials en el matrimoni, el seu primer treball científic d'una certa volada. El mateix any es casà amb Carme Cortés i Lladó, membre d'una família de metges, amb qui tingué quatre fills: Jaume Anton, Carme Ma., Núria i Cristian. Entre el 1912 i el 1914 residí a Reus. Des del Centre de Lectura organitzà el Primer Congrés Regional d'Ateneus i de Centres de Cultura.

Novament instal·lat a Barcelona, continuà exercint la medicina, amb una constant preocupació per la seva dimensió social, en temes com la higiene o les condicions dels habitatges obrers. El 1921 guanyà per oposició una plaça en el Cos Mèdic Municipal de Barcelona, una posició des de la qual pogué desenvolupar millor la seva concepció de la medicina com a servei públic. Plenament identificat amb l'associacionisme de tipus cultural, social i professional, presidí l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1921-1925), en una de les etapes més fructíferes de l'entitat, mentre que el 1919 va ser un dels impulsors del Sindicat de Metges de Catalunya.

En el terreny ideològic, de les seves posicions anarquistes de joventut conservà sempre una clara dimensió social i obrerista que el situava nítidament a l'esquerra, però hi incorporà progressivament un ferm catalanisme, que anà definint millor els anys següents i que constituí el nervi del seu pensament polític. En aquest sentit, una de les seves aportacions més rellevants com a intel·lectual —sempre amb un estil directe i alhora d'una gran finor— va ser la seva constant aposta per fusionar esquerra i catalanisme, que el durà fins i tot a encarar-se amb els sectors de l'obrerisme, que en aquells moments mostraven la seva hostilitat cap al segon. Amb aquests pressupòsits ideològics, el 1923 ingressà a la Unió Socialista de Catalunya (USC), on veié amb simpatia l'intent de complementarietat entre socialisme i catalanisme i la independència organitzativa respecte de les formacions polítiques estatals.

A mitjan anys vint, coincidint amb la davallada de l'actuació de la USC en el context de la Dictadura de Primo de Rivera, s'acostà políticament a l'Estat Català i a Francesc Macià, a qui coneixia ja des d'abans, per la coincidència dels estiueigs de tots dos a Vilanova i la Geltrú i per qui va sentir una fascinació creixent, de tal manera que durant els següents anys mantingué una doble militància. La implicació d'Aiguader en la lluita política contra la Dictadura i en els Fets de Prats de Molló el durà a patir escorcolls domiciliaris i diverses detencions, la més llarga de les quals el dugué a la presó Model durant sis mesos (del novembre de 1926 fins al maig de 1927).

Impulsà la creació de l'editorial Arnau de Vilanova i, des d'ella, fundà i dirigí la publicació Monografies mèdiques (1926-1937), revista mensual de caire mèdic i científic que representava també una clara aposta per la utilització de la llengua catalana en àmbits més tècnics, que comptà amb col·laboracions d'alt nivell i en la qual publicà alguns dels seus propis treballs científics; i la col·lecció de llibres La Sageta, dedicada a presentar a un públic ampli temes d'interès general, igualment en català i que també comptà amb títols del mateix Aiguader.

Divulgador incansable, en aquests anys pronuncià nombroses conferències a societats obreres i publicà treballs a premsa molt diversa, com el Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya, La Publicidad (amb el pseudònim de Jordi Amer), La Nau, Ideari, Justícia Social, L'Opinió, Mirador i la Revista de Catalunya, i centrà la seva atenció en temes com el barraquisme, la jornada laboral de vuit hores o les malalties professionals. Col·laborà intensament en l'Ateneu Polytèchnicum, creat per professors de l'Escola Industrial, que des de l'inici de la Dictadura no podien donar classes en català. El 1929 publicà el llibre La Lleialtat a l'època, en què analitzava les condicions de l'obrer dins el treball industrial; i l'any següent, Amb Catalunya i per Catalunya, recull de les seves conferències polítiques.

Com a dirigent d'Estat Català a l'interior, viatjà sovint a Brussel·les per entrevistar-se amb Macià. La seva activitat conspirativa s'incrementà el 1929 i l'estiu de 1930 participà en el Pacte de Sant Sebastià. Ja cap a la fi de la Dictadura, participà activament en la campanya per l'amnistia, al front dels Amics de Macià, nom públic adoptat aleshores per Estat Català.

En l'efervescència política (1931-1939)

El març de 1931 va ser un dels fundadors i membre de la primera direcció d'Esquerra Republicana de Catalunya, un càrrec que confirmà en el 1r Congrés Nacional Ordinari de febrer de 1932, mentre que en el 2n Congrés, celebrat el juny de 1933, hi representà la Federació de Tarragona.

Membre de la triomfant candidatura d'Esquerra a les eleccions municipals d'abril de 1931, participà juntament amb Macià i altres dirigents del partit en la proclamació de la República Catalana del dia 14, el mateix en què els regidors del nou Ajuntament el proclamaven alcalde de Barcelona. Al front del consistori, s'enfrontà amb diversos problemes: uns deutes municipals de grans proporcions, la manca d'ajuts de l'Estat espanyol i la impossibilitat de rebre'ls d'una Generalitat encara sense competències ni recursos, l'erosió del grup municipal d'Esquerra (duplicitat de càrrecs, escissions), i una fiscalització extrema per part de l'oposició. Amb tot, aconseguí rendibilitzar l'eficàcia recaptatòria de l'Ajuntament i intervenir de manera decisiva en àmbits com l'educació, en què multiplicà de manera espectacular el nombre d'infants admesos en unes escoles municipals renovadores, catalanes i que oferien serveis addicionals com menjador i colònies d'estiu. Exercí el càrrec fins al 31 de gener de 1934, després de les eleccions municipals, tenint en compte que el juny de 1933 ell i altres membres d'Esquerra havien presentat la seva dimissió, i eren restablerts en els seus càrrecs per la Generalitat.

A les eleccions celebrades el maig de 1931 per formar la Diputació Provisional de la Generalitat, va ser elegit per Barcelona en la primera volta. Com altres dirigents del partit, va haver d'afrontar la duplicitat de càrrecs, ja que va ser també diputat a Corts, un càrrec que exercí durant tot el període republicà: per Barcelona ciutat (1931-1933 i 1936-1939) i per Barcelona província (1933-1936), i va intervenir el 1932 en la lluita parlamentària per a l'aprovació de l'Estatut.

La seva intensa activitat política no l'apartà de la seva obra de propagandista. El 1931 ajudà Companys en la fundació del diari La Humanitat. El mateix any publicà el seu llibre Catalunya i la revolució, en què relatava els fets que conduïren a la proclamació de la República, que comptà amb una traducció al castellà el 1932, amb un capítol afegit a causa del caire advers que prenia la discussió parlamentària de l'Estatut. El 1932 publicà Elogi dels metges i de la Medicina, obra de tall divulgatiu que palesava que fins i tot en les circumstàncies menys propícies mantenia la seva vocació mèdica. Col·laborador de nombroses publicacions, l'estiu de 1934 inicià la publicació de la revista Pamflet, que duia per subtítol nacionalista i revolucionària, en què vessà els seus articles d'opinió més abrandats.

Arran dels Fets del Sis d'Octubre de 1934, va ser detingut, juntament amb el Govern de la Generalitat, i empresonat al vaixell Argentina, ancorat al port de Barcelona, mentre que la seva publicació era suspesa. No va rebre la llibertat condicional fins al maig de 1935, tot i la seva condició de diputat, i va reprendre la publicació de Pamflet el febrer de 1936.

Iniciada la Guerra Civil, va organitzar i dirigir el Comitè Sanitari de les Milícies Antifeixistes, creà el primer hospital de guerra al Teatre de Barcelona i formà part del Consell de Sanitat de Guerra. Amb la formació del primer govern espanyol de Largo Caballero, va ser nomenat sotssecretari de Sanitat i Beneficència, un càrrec que depenia del Ministeri de Treball, Sanitat i Previsió Social, que passava a dirigir Josep Tomàs i Piera, també d'Esquerra. Durant el seu breu mandat (de setembre a novembre de 1936), la sotssecretaria deixà el nom de Beneficència, clàssic del sistema administratiu espanyol fins aleshores, i adoptà el d'Assistència Social (seguint el criteri que havia adoptat la Generalitat quatre anys abans), tot considerant que la missió de l'Estat no era repartir voluntàriament almoines, sinó prestar obligatòriament un servei adreçat al benestar dels ciutadans. Al mateix temps, seu germà Artemi fou conseller de Seguretat Interior en successius governs presidits per Companys, entre 1936 i 1937.

Cessà del càrrec per ocupar el de ministre sense cartera (4.11.1936/17.05.1937), en representació d'Esquerra, en el segon govern de Largo Caballero, el qual seguí en el seu trasllat a València. Amb la formació del primer govern de Negrín, canvià l'anterior càrrec pel de ministre de Treball i d'Assistència Social (17.05.1937/16.08.1938), que mantingué després de la formació del segon govern, sempre en representació d'Esquerra. Com a ministre, reorganitzà l'Assistència Social, fins aleshores adscrita al Ministeri de Sanitat; creà els organismes públics que havien d'atendre la situació dels refugiats, especialment els infants; i presentà a les Corts —poc operatives durant aquest període— diversos projectes de llei de legislació laboral, seguint els acords adoptats a la Conferència Internacional de Ginebra de 1935. Seguí el Govern en el seu trasllat a Barcelona. L'agost de 1938, en el context del malestar d'Esquerra per la laminació de competències de la Generalitat per part del govern central establert a Barcelona, presentà la dimissió del càrrec, juntament amb Manuel de Irujo, ministre en representació del PNV.

Els darrers anys (1939-1941)

Amb la caiguda de Catalunya, al principi de 1939 inicià el seu exili a França. Instal·lat a París, va treballar en les organitzacions d'atenció als refugiats i col·laborà en la premsa catalana publicada en aquesta ciutat. Amb l'ocupació de França pels nazis alemanys, visqué mig amagat a diverses ciutats, fins que el 1941 va poder traslladar-se a Mèxic. Allí continuà la seva col·laboració amb la premsa i completà la seva biografia de Miquel Servet, publicada pòstumament.

Autoria: Joan Palomas i Moncholí

Jaume Aiguader i Miró

Obra pròpia


Llibres

AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Aspecte social de les infeccions sexuals en el matrimoni. Barcelona: 1912.
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Nova tasca de l'Ateneu: curs 1921-1922. Barcelona: Ateneu Enciclopèdic Popular, 1922.
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. La fatiga obrera. Barcelona: 1929.
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. La lleialtat a l'època. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1929 [La Sageta].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Amb Catalunya i per Catalunya. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1930 [La Sageta].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Catalunya i la Revolució. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1931 [La Sageta].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Elogi de Barcelona. Barcelona: Ajuntament, 1932.
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Elogi dels Metges i de la Medicina. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1932 [Miquel Servet].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. El Problema de l'habitació obrera a Barcelona. Barcelona: Publicacions de l'Institut Municipal d'Higiene, 1932.
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Les estadístiques de la mortalitat espanyola, catalana i barcelonina. Barcelona: [Arnau de Vilanova], 1934 [Publicacions de «Monografies Mèdiques»].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Figures i moments de la Medicina. Barcelona: [Arnau de Vilanova], 1935 [Publicacions de «Monografies Mèdiques»].
AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Miquel Servet. Mèxic: Catalònia, 1945.
Capítols de llibres

AIGUADER I MIRÓ, Jaume. «Pròleg», a: PUIG I FERRETER, Joan. Vida interior d'un escriptor. Barcelona: Arnau de Vilanova, 1928 [La Sageta].

Jaume Aiguader i Miró

Bibliografia


Llibres

POBLET I GUARRO, Josep Maria. Jaume Aiguader: una vida. Barcelona: Teide, 1977 [Capdavanters].
Capítols de llibres

PI-SUNYER, Jaume. «Prefaci», a: AIGUADER I MIRÓ, Jaume. Miquel Servet. Barcelona: Teide, 1981.
FERRÉ I VIDAL, Pep. «Aiguader i Miró, Jaume», a: ALQUÉZAR I ALIANA, Ramon [et al.]. Esquerra Republicana de Catalunya: 70 anys d'història (1931-2001). Barcelona: Columna, 2002.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: CADENA, Josep Maria. Els alcaldes de Barcelona en caricatura: de Rius i Taulet a Maragall. Barcelona: La Campana, 1991.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: CALBET I CAMARASA, Josep M.; CORBELLA I CORBELLA, Jacint. Diccionari biogràfic de metges catalans. Barcelona: Rafael Dalmau, Universitat de Barcelona, 1981-83 [Fundació Salvador Vives Casajuana, Seminari Pere Mata].
CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís. «Jaume Aiguader i Miró», a: CAROD-ROVIRA, Josep-Lluís (dir. i coord.); ANGUERA I NOLLA, Pere, et. al.. Cent personatges: del Baix Penedès al Montsià. Tarragona: El Mèdol, 1986.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: MANENT, Albert (dir.). Diccionari dels catalans d'Amèrica. Barcelona: Comissió Amèrica i Catalunya, Generalitat de Catalunya, 1992.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: MARTÍNEZ DE SAS, María Teresa; PAGÉS I BLANCH, Pelai (coords.). Diccionari biogràfic del moviment obrer als Països Catalans. [Barcelona]: Edicions Universitat de Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2000.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: OLESTI TRILLES, Josep. Diccionari Biogràfic de Reusencs. Reus: Ajuntament, 1991-92.
«Aiguader i Miró, Jaume», a: RIERA LLORCA, Vicenç; PUJADES I MARQUÉS, Josep (eds.). Els exiliats catalans a Mèxic. Barcelona: Curial, 1994 [La Mata de jonc, 29].
Articles en publicacions periòdiques

BLADÉ I DESUMVILA, Artur. «Fulls d'un vell dietari. La mort i l'enterrament del doctor Aiguader» a: Xaloc, núm. 115-116, novembre-desembre de 1981, p. 95-96.