Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Ventura Gassol i Rovira
La Selva del Camp, 6 d'octubre de 1893
Tarragona, 19 de setembre de 1980

Polític i escriptor

Els primers anys: del seminari al Grup Benèfic (1893-1917)

Nascut en una família pagesa, era fill de Bonaventura Gassol i Alasà i d'Úrsula Rovira i Fonts, tots dos vidus i amb fills d'anteriors matrimonis. Batejat com a Bonaventura, com el pare, utilitzà sempre la forma abreujada Ventura. Va fer els seus primers estudis al seu poble i el 1903 ingressà al Seminari Pontifici de Tarragona. Allí féu amistat, entre d'altres, amb Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Higini Anglès i Francesc Vidal i Barraquer. El 1913 abandonà els estudis eclesiàstics abans de completar-los, un cop que descobrí -segons afirma un dels seus biògrafs- tres passions: la literària, la política i l'amatòria.

Intentà aleshores convalidar els estudis rebuts al seminari per l'ensenyament secundari civil, amb la intenció d'iniciar la carrera de mestre. En no aconseguir-ho, anà a Barcelona, on pogué incorporar-se al Grup Benèfic de Protecció de la Infància, i entrà en contacte amb Lluís Folch i Torres i les seves orientacions pedagògiques per al tractament d'infants delinqüents i marginats. Els anys següents treballà en aquest sector, amb actuacions com l'organització de menjadors, de colònies escolars i de cases d'acollida i d'aprenentage d'oficis.

A la recerca d'un espai literari i polític (1917-1924)

El 1917 Manuel Ainaud i Sánchez el cridà per incorporar-lo a la Comissió de Cultura de l'Ajuntament de Barcelona, des de la qual estava impulsant la renovació pedagògica en el municipi. Des d'aquest lloc, intervingué en l'obertura de nous centres escolars amb plantejaments innovadors, com l'Escola del Mar, inaugurada el 1922 a la Barceloneta, o la colònia d'estiu establerta a la platja de Vilamar, de Calafell, que dirigí el mateix any, i de la qual obtingué uns grans resultats amb la República d'infants, autogestionada per mestres i alumnes.

En l'aspecte literari, el 1915 començà a col·laborar en la revista Vell i Nou, alhora que presentà les seves primeres composicions poètiques als Jocs Florals celebrats a diverses poblacions catalanes, i n'obtingué alguns guardons. El 1917 aplegà la seva producció poètica en el volum Àmfora, al qual seguiria el 1920 La Nau. El 1921 estrenà a Reus el drama en vers La Cançó del vell Cabrés, que publicà el mateix any. Féu també alguns pròlegs, una activitat que s'estén els anys següents. Interessat per la música, col·laborà amb Higini Anglès i Josep Maria Batista i Roca en la recerca de cançons per al Cançoner Popular de Catalunya i es relacionà amb músics com Felip Pedrell, Eduard Toldrà, Robert Gerhard i Pau Casals, que posaren música a alguns dels seus textos poètics. Tingué relació també, durant aquests anys, amb literats com Jaume Bofill i Mates, Tomàs Garcés, Marià Manent, Carles Riba, Josep Maria de Sagarra i Josep Carner.

Combinà aquestes actuacions amb un creixent interès per la política activa de signe catalanista. Milità durant anys a les Joventuts Nacionalistes, de la Lliga, i va intervenir en la campanya per l'Estatut d'Autonomia de 1918. El 1922 participà en la Conferència Nacional Catalana, impulsada per les Joventuts arran de les creixents diferències amb la Lliga, i s'integrà en l'organització que en sortí, Acció Catalana. El mateix any inaugurà el curs 1922-1923 de l'Escola Catalana d'Art Dramàtic, amb la seva conferència "El Nacionalisme en el teatre", editada l'any següent.

El 1922 conegué Esperança Galofré i Pujol, amb qui formà parella. El casament no va ser possible, ja que ella havia estat casada prematurament amb un oncle, que l'abandonà, i la legislació de l'època no acceptava el divorci. Tingueren dos fills: Abel i Albert.

El 1923 publicà Les Tombes flamejants, poemes patriòtics inspirats en la cançó popular i el romanç tradicional, recollits en recorreguts pel Pallars, les muntanyes de Prades i el Monsant, que aconseguí un gran ressò. En un espai de temps reduït, aquesta obra va ser acompanyada de les novel·les curtes El Preu de la sang (1923), Mossèn Gabriel (1924) i El Mur de roses (1924), del llibre de contes L'Oncle Neus; L'obra del diable; L'escurçó del destí (1924) i de la selecció Poesies (1924), amb tria i pròleg de Tomàs Garcés. El 1924 inicià una col·laboració en la revista D'ací i d'allà.

Des de 1923, amb l'inici de la dictadura de Primo de Rivera, la seva situació personal era d'una certa prevenció davant una possible detenció, atesa la seva coneguda militància catalanista. A finals de 1924 eludí de manera espectacular una detenció en el seu propi domicili i passà tot seguit a França, i iniciava així el primer dels seus exilis.

El primer exili (1925-1930)

Durant el 1925 ingressà a Estat Català i inicià una estreta relació amb Francesc Macià, aleshores exiliat a París, de qui es convertiria en el principal col·laborador.

Va ser secretari del Comitè d'Acció de la Lliure Aliança, creat el 1925 a París i format per EC i altres organitzacions per lluitar contra la dictadura. El 1926 participà activament en l'intent d'invasió de Catalunya dirigit per Macià, conegut com a Fets de Prats de Molló. Detingut amb els altres implicats en aquest complot insurreccional, va ser empresonat i jutjat per les autoritats franceses, de la qual rebé una sentència simbòlica, però que comportava l'expulsió del territori francès.

Instal·lat a Brusel·les amb Macià, a finals de 1927 tots dos embarcaren cap a Amèrica, amb la intenció de fer una gira de propaganda per diversos països. La gira, que s'allargà durant bona part del 1928, visitant sobretot els casals catalans, els dugué a l'Uruguai, a l'Argentina -on les dificicultats per entrar-hi motivaren un veritable debat ciutadà-, a Xile, a Cuba -on presentaren a l'Havana la Constitució provisional de la República Catalana, amb la creació d'un Partit Separatista Revolucionari de Catalunya- i als Estats Units. De retorn a Europa, acompanyà Macià en el seu exili a Brusel·les els dos anys següents.

Durant els anys d'absència de Catalunya continuà la seva obra escrita, publicant la novel·la curta En Joan de les campanes (1926) i el poema dramàtic La Dolorosa (1928), sembla que escrit ja el 1922 i estrenat a Barcelona mentre era en plena gira americana. Al mateix temps, inicià la traducció al català d'obres internacionals, una activitat que continuaria els anys següents, amb autors com Tagore, Lenotre, Gorki i Tolstoi, entre d'altres.

En la primera línia de la política catalana (1931-1936)

El 1930 retornà a Catalunya, abans que ho pogués fer Macià. Primer passà uns dies a la presó de Figueres, fins que va rebre l'autorització per retornar a Barcelona, i reprengué aleshores el seu lloc a la Comissió de Cultura de l'Ajuntament. Els mesos següents reprengué l'actuació política a Catalunya, i treballà en els preparatius per al retorn de Macià. El març de 1931 va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya, i s'incorporà poc després a la direcció com a conseller adjunt. En el I Congrés Nacional ordinari del partit, celebrat el febrer de 1932, va ser elegit membre del Comitè Executiu Central, mentre que en el II Congrés, celebrat el juny de 1933, se'l ratificà en el càrrec, ara com a representant de la Federació de Barcelona.

Després del triomf d'Esquerra a les eleccions municipals del 12 d'abril de 1931, secundà Macià en la proclamació de la República Catalana, en l'efímer govern del qual ocupà la cartera de Política Interior. En el primer Govern de la Generalitat provisional, passà a ser conseller d'Instrucció, un càrrec que repetí en els successius governs (28.04.1931/19.12.1932) i que enllaçà amb el de conseller de Cultura, des de la seva creació el 1932, que al seu torn també repetí en els successius governs fins després d'iniciada la Guerra Civil, llevat del parèntesi de suspensió del Govern arran dels Fets d'Octubre de 1934 (19.12.1932/13.10.1934 i 01.03.1936/17-12-1936). Això el convertí en l'únic conseller que es mantingué al Govern de la Generalitat durant tot el període de 1931-1936, i meresqué la confiança tant de Macià com de Companys i amb la particularitat de ser el primer a Europa a ocupar un departament de govern específicament de Cultura.

Des de la seva conselleria, el seu ritme de treball va ser trepidant als anys següents. Creà el Consell de Cultura, l'Escola Normal de Mestres i Mestresses, l'Institut-Escola i l'Escola d'Art Dramàtic i la (primera) Universitat Autònoma de Barcelona, fomentà l'ús del català a l'ensenyament i impulsà la Llei del servei de biblioteques, arxius, museus i el Patrimoni Històric, Artístic i Científic de Catalunya, entre moltes altres actuacions.

Al mateix temps, va ser elegit diputat per Barcelona a les Corts constituents de la República (1931-1933), on prengué una part activa en els debats en defensa de la llengua catalana i de l'aprovació de l'Estatut d'Autonomia. La seva fermesa en la defensa d'aquestes posicions, motivà la irritació dels sectors més reaccionaris de la política espanyola, i arribà a rebre una agressió a Madrid. Repetí com a diputat a les Corts de 1936-1939, aquest cop en representació de Tarragona.

A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, va ser elegit diputat per Tarragona, en l'acumulació de càrrecs a què es veieren sotmesos bona part dels dirigents d'Esquerra d'aquest període. Home d'oratòria apasionada, la seva figura, sempre amb una llarga cabellera, assolí una àmplia popularitat a Catalunya. En la sessió del Parlament del 29 de desembre de 1933 pronuncià el panegíric del president Macià, mort dies abans.

L'octubre de 1934 secundà Companys en la proclamació de l'Estat Català dins la República Federal Espanyola. Després del seu fracàs, va ser detingut, com tot el govern català, i fou condemnat a una pena de trenta anys, que començà a complir a Madrid i Cartagena, fins que el triomf del Front Popular a les eleccions de febrer de 1936 va permetre el seu alliberament.

El ritme de la seva actuació política d'aquests anys va fer que la seva obra literària se'n resentís. El 1931 publicà Mirra, volum de poemes dedicat a Macià, mentre que als anys següents només publicà un nou recopilatori -Poemes 1917-1931 (1934)- i dues obres escrites anteriorment: L'Home i la bèstia (1934), melodrama escrit el 1926 amb Josep Carner Ribalta com a adaptació de l'obra El Doctor Jekill i Mister Hyde, de R.L. Stevenson; i La mort de l'ós, poema dramàtic escrit durant la seva gira americana de 1928. Únicament la seva estada a la presó li permeté de trobar el temps necessari per escriure i el 1935 compongué l'obra teatral Nadal, que quedà inèdita. El 1936 presentà una adaptació del Peer Gynt, d'Ibsen, que féu en col·laboració amb Joan Puig i Ferreter.

La represa de la seva activitat al front de Cultura, el març de 1936, quedà aviat condicionada per l'inici de la Guerra Civil. En els primers mesos, creà el Comitè de l'Escola Nova Unificada, que havia de posar els fonaments de l'ensenyament en la nova etapa. Al mateix temps, destacà sobretot per la seva intensa actuació de salvaguarda del patrimoni artístic i cultural, inclosos els monuments religiosos, però també de persones amb un perfil conservador i de sacerdots, en perill de mort per l'actuació dels grups incontrolats, comptant amb el suport del president Companys i dels mossos d'esquadra. Aquesta actuació motivà precisament les ires d'aquests grups incontrolats, fins al punt que la seva vida quedà seriosament ameneçada. Advertit per Companys, es veié obligat a passar a França l'octubre de 1936, on va viure ja la resta de la Guerra, i inicià d'aquesta manera el seu segon exili, que s'allargà molt més en el temps. El desembre següent lliurà la seva dimissió com a conseller, atesa la impossibilitat d'exercir el càrrec.

El segon exili i el retorn (1936-1980)

Tot i la seva dimissió, mantingué la seva col·laboració amb el govern català i, d'aquesta manera, el 1937 organitzà a París una important exposició d'art català i en feu el discurs inaugural, publicat a França. Acabada l'exposició, les peces anaren al castell Maisons-Laffitte, com a mesura de prevenció davant la seva possible destrucció com a efectes de la guerra. El 1939, ja acabada la guerra, negocià amb Eugeni d'Ors, aleshores autoritat del règim franquista en Belles Arts, el retorn de totes les peces als respectius museus catalans.

Instal·lat a la Provença, des d'allí visqué la fi la Guerra Civil i l'inici de l'exili dels republicans catalans. Col·laborà en la Revista de Catalunya, editada a França. El 1940 comprà a Saint-Martin-le Beau, vora Tours, la finca Les Sablons, que serví de residència a Puig i Ferreter. Ell continuà vivint a la Provença, a Sant Rafael, però el setembre de 1941 va ser detingut per les autoritats franceses de Vichy, juntament amb Josep Tarradellas i Carles Martí i Feced, a instàncies del govern espanyol, que en demanava l'extradició. Detinguts durant tres mesos a Aïs de Provença, un tribunal en denegà l'extradició, atenent el precedent de l'afusellament de Companys, però també per una intervenció directa del cardenal Vidal i Barraquer, a qui Gassol havia salvat la vida i que aleshores vivia exiliat a Suïssa.

El mateix 1941 aconseguí que Esperança i els fills poguessin marxar a Mèxic, on ella morí el 1944, sense que haguessin pogut tornar-se a veure. Mentre, ell visqué la Segona Guerra Mundial refugiat a Lausana, a Suïssa. El 1946 s'instal·là a la finca Les Sablons, on viuria els anys següents, de fet en la proximitat de la residència de Tarradellas.

Durant anys, es mantingué allunyat de la política activa i refusà el seu nomenament de president del Parlament de Catalunya que li feien els diputats catalans, reunits a Mèxic el 1954. El 1947 es casà a Suïssa amb Lucia Wild, una vídua francesa que havia conegut en la seva estada en aquell país i que ja tenia un fill, Claude. Participà en nombrosos certàmens literaris en llengua catalana, celebrats a diversos països, i obtingué alguns guardons i col·laborà en la premsa cultural catalana de l'exili. Publicà algunes versions lliures de la seva obra poètica traduïda al francès, com Fleurs (1943), i reprengué l'escriptura, tot i que a un ritme menor, com és el cas de Mirages (1950), en versió francesa i catalana acarades.

El 1977 féu un viatge llarg a Catalunya, acompanyat de la seva esposa, i rebé nombroses distincions a la Selva del Camp, l'Espluga de Francolí i Barcelona. L'Ajuntament de la primera d'aquestes poblacions edità la inèdita Balada del bressol, escrita a la Provença entorn el 1938. L'any següent, quan feia els preparatius per al retorn definitiu, es trobà amb la mort d'un dels seus fills, Abel, a Mèxic, i el de la seva pròpia dona, dos cops que l'afectaren profundament. Visqué els seus darrers anys a la Selva del Camp. En morir, el 1980, va ser enterrat al seu poble en un acte solemne, encapçalat pels presidents Pujol i Barrera.

El seu fons personal fou cedit a l'Arxiu Nacional de Catalunya. El 1993, any del centenari del seu naixement, s'editaren dos volums recopilatoris de la seva obra poètica i teatral, que incloïen alguns treballs inèdits.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal