Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Francesc Viadiu i Vendrell
Solsona, 15 de setembre de 1900
Sant Llorenç de Morunys, 28 de setembre de 1992

Polític i escriptor

Joventut i primera militància política (1900-1931)

Era fill de Josep Viadiu i Pascual i de Josefa Vendrell i Isanta, que regentaven una botiga d'olis i sabons a Solsona. De ben jove marxà a Barcelona a treballar en el món del teatre. Novament a Solsona, va fer després d'espardenyer i treballà a la Farinera de Can Reig.

Entre el 1921 i el 1924 va fer el seu servei militar en la dura Guerra del Marroc. En tornar, el 1924, es casà amb Rosa Bellavista i Segués, amb qui tingué dos fills: Jaume i Maria Rosa. En l'àmbit polític, als anys vint ingressà a Estat Català.

Actuació política durant la República i la Guerra Civil (1931-1939)

El 1931 va ser un dels fundadors d'Esquerra Republicana de Catalunya. A les eleccions de novembre de 1932 per constituir el Parlament de Catalunya, va ser elegit diputat per Lleida. El 1933 va ser nomenat membre de la Comissió Assessora d'Assistència Social de Catalunya, creada arran dels traspassos d'aquest sector des de l'Estat a la Generalitat. Per la seva participació en els Fets d'Octubre de 1934, va ser detingut i processat, igual que altres personalitats del partit.

En els primers moments de la Guerra Civil, va presidir el Comitè Revolucionari de Solsona, on actuà amb fermesa per evitar que els grups d'incontrolats cometessin excessos a la població, i salvà la vida al bisbe Valentí Comellas i a nombrosos religiosos, així com a persones de perfil dretà. Defensà també el patrimoni artístic i els edificis religiosos de la comarca, com la Mare de Déu del Claustre de la catedral de Solsona i el Santuari del Miracle.

Al principi de 1937 fou nomenat delegat d'Ordre Públic de la Generalitat a Lleida (ciutat i comarques), amb la missió de fer-hi prevaler la legalitat republicana i l'actuació del govern català. La seva intervenció el dugué a un enfrontament obert amb els activistes de la FAI, en què destacà el seu suport, al front d'un grup de guàrdies d'assalt, a la població de Bellver de Cerdanya, que resistia el setge del grup comandat per l'anomenat "El Cojo de Málaga", en un episodi que significà la fi de l'hegemonia del grup a la Cerdanya. Cessà en aquest càrrec el setembre del mateix any i passà a ser director general de Patrimoni Artístic de la Generalitat. Després d'uns mesos, ja el 1938, va ser alcalde de Solsona, càrrec que exercí fins que la imminent arribada de les tropes franquistes a la ciutat l'obligaren a emprendre el camí de l'exili.

L'exili i la resistència (1939-1952)

A Solsona, acabada la guerra, els vencedors franquistes instal·lats a l'Ajuntament dugueren a terme una singular obra de desfiguració de l'actuació de Viadiu, ja que el presentaren com a responsable dels crims i delictes que justament havia contribuït a evitar que agafessin proporcions molt superiors. Els seus béns foren expropiats, la seva família hagué de marxar de la població i els companys de partit que es quedaren a la ciutat foren durament represaliats.

Exiliat a França, estigué uns mesos als camps de concentració de la Catalunya Nord, però després anà a viure a Montpeller. Participà activament en la resistència contra l'ocupació nazi. El 1941 s'instal·là a Andorra, primer a Canillo i després a Sant Julià de Lòria, on, d'acord amb el servei d'espionatge britànic, formà part d'una cadena internacional d'evasió. Amb el nom d'Alexis, que hagué de canviar sovint per eludir el setge de la Gestapo, intervingué en el pas per Andorra d'aviadors aliats, caiguts en territori francès i que havien de tornar a la Gran Bretanya, travessant la península ibèrica. Ell mateix es desplaçà de manera oculta fins a Barcelona en algunes ocasions.

Per la seva actuació, un cop acabada la Segona Guerra Mundial rebé condecoracions dels governs britànic i nord-americà. Aquest darrer li oferí també la possibilitat de treballar per a ell, si anava a viure als Estats Units, proposició que refusà.

El difícil retorn i l'oposició al franquisme (1952-1975)

Des d'Andorra, féu diverses gestions per al seu retorn a Catalunya. El 1952, després de temptejar el terreny, es lliurà a les autoritats franquistes a la Seu d'Urgell. Posat el seu cas en mans d'un tribunal militar, s'inicià un llarg procés contra ell durant el qual quedà primer en una situació de presó atenuada, en què fixà el seu domicili a Sabadell i després a Barcelona, però a partir de febrer de 1954 passà a presó preventiva. El consell de guerra se celebrà el març de 1955 i el condemnaren a una pena de vint anys, però va rebre tot seguit un indult complet.

Un cop en una situació de llibertat definitiva i en una situació econòmica força precària, treballà un temps com a representant de carbons i després per a l'empresa d'arts gràfiques i editora Gràfiques Roman, de la qual més endavant seria també accionista.

Durant anys, milità a Esquerra en la clandestinitat i fou una de les personalitats del període republicà que, retornades a Catalunya i en unes condicions molt adverses, permeté la continuïtat de l'actuació del partit. A la primera meitat dels anys setanta publicà dues obres que en bona part reflectien la seva actuació dels anys anteriors: Entre el torb i la Gestapo (1974, amb una traducció castellana de Teresa Pàmies: Andorra: cadena de evasión (1942-1944)) i Delegat d'ordre públic a "Lleida la Roja" (1979). L'èxit de la primera d'aquestes obres -una novel·la que tingué successives edicions- va inspirar la sèrie de TV3 Andorra, entre el torb i la Gestapo, estrenada el 2000.

Actuació durant la transició i darrers anys (1976-1992)

En els primers moments de la transició mantingué el seu paper destacat en l'actuació d'Esquerra, que en aquells moments podia iniciar una progressiva actuació pública. Com a membre del Consell Executiu del partit, el 1977 formà part del sector disconforme amb la direcció encapçalada per Heribert Barrera en la formació de la coalició electoral Esquerra de Catalunya, en què l'encara il·legalitzada Esquerra concorria a les primeres eleccions generals espanyoles de la transició amb el Partido del Trabajo de España i amb Estat Català. El maig, i juntament amb altres quadres del partit, formà Esquerra Renovada de Catalunya.

L'estratègia del nou partit davant les eleccions de 1977 fou la de deixar llibertat de vot per al Congrés dels Diputats i d'integrar-se en la coalició electoral Democràcia i Catalunya per al Senat. Des del Casal Bonavista, Viadiu formà part d'aquesta candidatura per la circumscripció de Barcelona, en la qual obtingué uns bons resultats (187.270 vots), però que quedaven lluny de poder obtenir la representació.

El desembre de 1977 ell i altres membres d'aquest sector es reincorporaren a Esquerra, i el partit que havien creat mesos abans fou donat definitivament de baixa el juliol següent. Als congressos d'Esquerra de desembre de 1977, juny-juliol de 1979 i octubre de 1980 va ser confirmat com a membre del Consell Executiu. A les eleccions de 1980 per constituir el nou Parlament de Catalunya, va ocupar un lloc simbòlic de substitut en la llista d'Esquerra per Barcelona.

El 1980 publicà L'Hostal d'Entença, nom amb què es referia amb ironia a la seva estada a la presó Model, situada en aquest carrer de Barcelona. Als anys vuitanta s'allunyà del partit i de l'activitat política. El 1986 va rebre la Creu de Sant Jordi.

No tornà a residir a Solsona i el reconeixement dels seus conciutadans no li arribà fins després de la seva mort, amb la formació de la Comissió d'Homenatge a Francesc Viadiu i Vendrell i l'aprovació el 2001, per part del ple municipal de l'Ajuntament de Solsona, de la recuperació de la seva figura. Morí a Sant Llorenç de Morunys del 1992 i està enterrat a Taradell.

 



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2017 · Avís legal