Memòria Esquerra.cat · Logo
 
 
Biografia
Obra pròpia
Bibliografia
Inicial
Biografia
Joan Sauret i Garcia
Balaguer, 20 de febrer de 1899
Balaguer, 8 d'abril de 1985

Polític, periodista i impressor

Joventut i treballs periodístics i literaris (1899-1931)

Nascut a Balaguer en el tombant de segle, fill de Joan Sauret i Gené i de Dolors Garcia i Ametlla, la seva personalitat apareix ja en els primers anys com la d'un jove inquiet i amb una forta inclinació cap a les activitats periodístiques. De ben jove, entorn el 1914, va emigrar a l'Argentina, on va publicar alguns articles a la premsa de Buenos Aires, com ara Ressorgiment, òrgan de la immigració catalana.

El 1921 tornà a Balaguer, on als anys següents va intervenir en diverses activitats polítiques i periodístiques, alhora que hi instal·lava una impremta. Milità a la Joventut Nacionalista de Balaguer, de la qual fou secretari el 1922. Col·laborà i imprimí La Branca, revista literària mensual dirigida pel seu amic Joan Pinós, i va ser un dels impulsors i codirector de la revista Pla i muntanya, periòdic quinzenal d'informació de Balaguer fundat el 1925, d'ideari catalanista i republicà, imprès per ell en alguns dels seus períodes. Va fer també crítica teatral i el 1927 escriví, amb Pinós, el drama Diners, que duu el seu peu d'impremta. Es casà amb Emília Armengol i Rafel, amb qui tingué tres fills: Joan, Jordi i Enric.

Actuació política durant la República i la Guerra Civil (1931-1939)

El 1931 ingressà a Esquerra Republicana de Catalunya. En el 1r Congrés Nacional, celebrat el febrer de 1932, passà a formar part del Comitè Executiu del partit. Candidat a les eleccions de novembre del mateix any per constituir el Parlament de Catalunya, sortí elegit diputat per Lleida i obtingué uns magnífics resultats a Balaguer. Des del seu lloc de diputat, formà part de la Comissió de Finances i de la Comissió de Revisió de Comptes del Parlament. Va ser cronista polític a La Humanitat, on portà la secció «Antena» i col·laborà assíduament en diverses publicacions, com La Campana de Gràcia. En el 2n Congrés Nacional del partit, celebrat l'octubre de 1933, va ser ratificat com a membre del Comitè Executiu, un càrrec que mantingué fins a la reestructuració d'urgència del Comitè l'abril de 1935, amb una part de la direcció empresonada arran dels Fets d'Octubre de 1934.

El 1936, ja en plena Guerra Civil, va ser representant del Departament de Finances al Comitè d'Apropiacions. El 1938 va ser nomenat secretari general de la Conselleria de Sanitat. Aquest mateix any es reincorporà a la direcció d'Esquerra.

L'exili i la direcció d'Esquerra (1939-1976)

El 1939 s'exilià a França, on va tenir un paper important en la reaparició de La Humanitat. En el Congrés Nacional d'Esquerra celebrat el juny de 1945 a Tolosa de Llenguadoc, i que va significar de fet la reconstrucció del partit després de la Guerra, va quedar confirmat com un dels principals dirigents i es convertí en estret col·laborador del secretari general, Josep Tarradellas. Amb l'elecció de Tarradellas com a president de la Generalitat, el 4 d'agost de 1954, Sauret fou nomenat secretari general d'Esquerra de manera interina.

La seva gestió com a secretari general va comptar amb nombroses dificultats: s'enfrontà amb Tarradellas, que pretenia continuar influenciant sobre el partit, agreujant-se el 1959, arran de la polèmica entorn de si la presidència de la Generalitat es podia exercir més de cinc anys; la dispersió dels militants històrics per diferents països i fins i tot continents, i les dificultats de coordinació amb l'actuació a l'interior de Catalunya. Va impulsar una nova publicació, Tribuna (1955-1967), que esdevingué un òrgan oficiós del Consell Executiu d'Esquerra.

Militant europeista, va ser un dels fundadors de la Unió de Federalistes Catalans i, a partir d'aquí, del Consell Català del Moviment Europeu, constituït a París el 1949, en què fou membre de la primera direcció. Fou vicepresident del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu, on ostentava la representació catalana. Aquestes activitats europeistes el portaren a crear el butlletí Cartes d'Europa (París, 1953-1956) del qual en sortiren vint números. També va dirigir el butlletí Espagne-Europe, Activites Européenes des Espagnols.

Va tenir també durant els anys d'exili una certa activitat com a escriptor i guanyà diversos premis al Jocs Florals de Llengua Catalana. El 1975 publicà a Balaguer Bellviure: un poble al peu del campanar i a la vora del riu, obra escrita als anys 1940 a Montpeller, amb la qual guanyà un premi en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a París el 1948 i en què descrivia el Balaguer de la seva joventut.

El relleu al front d'Esquerra i els darrers anys (1976-1985)

Amb la fi de la dictadura franquista no es decidí a tornar a Catalunya, però sí a cedir la secretaria general del partit, en uns moments en què es feia evident que aquesta havia de ser portada ja des de l'interior Catalunya, i el 1976 fou substituït per Heribert Barrera. El 1977 publicà el seu llibre L'exili polític català, en què analitzava les vicissituds d'aquest important contingent humà entre el 1939 i el 1975, sovint amb ell mateix com a protagonista. En enviudar, a començaments de 1983, retornà a Balaguer, morint dos anys després a una residència geriàtrica.



Autoria: JPM


Descarregar biografia en PDF


        © Fundació Josep Irla, 2018 · Avís legal